London Calling (The Clash)

Mai no he estat seguidor entusiasta del punk-rock i en el meu subconscient no estava prevista cap CdD d’aquest estil, però el comentari que vaig fer la setmana passada respecte a la caràtula d'un disc d’Elvis Presley, que reprodueixo de nou més avall, m'ha fet reconsiderar-ho i vet aquí que li dedicarem aquest post.

El punk, terme anglès de significat despectiu, és alhora un gènere musical i un fenomen sociològic. Musicalment es caracteritza per una actitud amateur i independent de la industria discogràfica, amb composicions breus i basades en melodies simples, de compassos i tempo ràpids, interpretades amb pocs instruments (usualment guitarra, baix i bateria) i el mínim d'arranjaments i va ser la reacció als excessos dels grans grups de rock dels anys 70 en els que prevalia la habilitat tècnica, el virtuosisme, per sobre de la passió i la proximitat amb el públic. Com a moviment sociocultural va ser una via per expressar la frustració, la ràbia i l'inconformisme d'una part de la joventut, descontenta amb la inestabilitat social del moment. Però, com sol passar, l'actitud provocativa i irreverent que va escandalitzar a una bona part de la població amb l'èxit comercial es va anant diluint fins a perdre tota la autenticitat i esdevenint poc més que una moda.

Els inicis del punk s'atribueixen a bandes americanes de garage-rock com The Ramones, The Stooges o New York Dolls però va ser al Regne Unit on va esclatar amb tota la seva intensitat, sobretot per la aparició del grup més popular d'aquest fenomen, The Sex Pistols, al qui, us ben asseguro, no dedicarem mai una CdD.

Però THE CLASH van ser una altra cosa. Allunyats del nihilisme del primers, sociològicament es van caracteritzar per una actitud idealista, amb una clara intencionalitat política en les seves lletres, que els va arribar a enfrontar seriosament amb la seva discogràfica per la exigència de vendre LP's dobles i, fins i tot triples, com Sandinista! -el títol deixa a les clares la seva ideologia-, al preu de simple. Musicalment van fer un pas endavant, a l'incorporar al seu repertori un seguit d'estils com el reggae, l'ska, el rockabilly, el soul, el dub i el jazz, fins a convertir-se en una de les bandes més influents del mon, com prova el fet de que van arribar a ser considerats "the only band that matters" (la única banda que importa). 

La formació clàssica i més coneguda va contar amb Mick Jones i Joe Strummer (mort el 2002, víctima d'una cardiopatia amb només 50 anys), compositors excepcionals, així com guitarristes i cantants, cada un amb el seu particular registre i estil, Paul Simonon al baix i Topper Headon a la bateria. Durant la seva dècada d'existència van publicar mitja dotzena d’àlbums, dels que destacaria el primer, The Clash (1979), el de l'emblemàtic single White Riot; el quart, l'esmentat Sandinista! (1980), el cinquè i més comercial de tots, Combat Rock (1982), amb temes com Rock The Casbah o el més conegut de la seva discografia -potser gràcies a un anunci de texans per a la TV (vegeu aquí)-, Should I Stay Or Should I Go (He de romandre o me'n he d'anar), cantat autobiogràficament per Jones, en aquell moment amb un peu i mig a fora del grup; però, per sobre de tots, el tercer, London Calling (1979), la seva obra definitiva, un d'aquests discos que defineixen la seva època i considerat unànimement com un dels més importants de la història de la música pop.

És un doble LP que, en un moment en el que el punk ja havia tocat sostre, va marcar un canvi d'estil de la banda, a l'incorporar la mescla d'estils anteriorment esmentats sense abandonar la temàtica habitual sobre l'atur, els conflictes racials o l'ús de drogues, en el que Jones va assumir majoritàriament la composició i els arranjaments musicals i Strummer les lletres. El títol fa referència a una frase utilitzada per la BBC durant les retransmissions durant la II Guerra Mundial ("This is London Calling...", o sigui, "Aquí Londres emetent...") i la mítica la portada, obra del dissenyador Ray Lowry, mostra a Simonon, qui inicialment s'hi oposava, colpejant el seu baix contra el terra al final d'un concert, amb una tipologia de lletres que homenatgen, com podeu comprovar a les imatges que il·lustren aquest post, el debut del “Rei del Rock”. Com he comentat, el doble LP es va vendre a preu de simple, el que corrobora l'adhesiu de la caràtula del meu, on diu "2 CREETELO!! PAGA UNO LLEVATE DOS", la fotografia del qual m’he permès utilitzar per il·lustrar aquest post.

La CdD és el tema homònim que obre el disc, del qual en cal destacar també altres com  Brand New Cadillac, Hateful, Rudie Can't Fail, The Right Profile, amb una notable secció de vents, Spanish Bombs, que tracta sobre la Guerra Civil espanyola, The Guns Of Brixton, la primera composada per Simonon o el track ocult Train In Vain. La cançó London Calling, coescrita per Strummer i Jones i cantada pel primer, és un ritme marcial marcat per la bateria de Headon sobre una línia de baix de Simonon a l'estil rock steady-funk i una lletra que utilitza l'anunci de perill d'inundació de Londres per una pujada del Tàmesi per un temporal del Mar del Nord -el que precisament està succeint aquests dies- com a metàfora de que tot s'ensorra (“Cause London is drowning and I live by the river/Londres s'està ofegant i jo visc a la vora del riu”, diu). El que fa riure és que el Comitè Olímpic de les Olimpíades de London 2012 elegís, paradoxalment, aquesta cançó, de contundent denúncia social, absolutament antagònica al clima de l'esdeveniment, com a sintonia dels jocs. Deixo al vostre criteri pensar si van ser uns ignorants...o uns mestres de la publicitat!

- THE CLASH. London Calling. London Calling (1979).

Suspicious Minds (Elvis Presley)

De petit, al poble, hi havia un amic el pare del qual era el que allí en deien un "adelantat". Empresari de professió, amb uns ingressos superiors a la mitjana de la població, es feia amb personatges de classe social més elevada que la local, el que incloïa autoritats civils i militars, practicava esports elitistes, es canviava sovint de cotxe, quant ben poca gent en gaudia i, el que importa aquí...tenia tocadiscos!!! 

Això sí, a la seva col·lecció, de la que me'n recordo d'alguns LP de The Shadows i de Los Pekenikes, només hi havia un disc que m'interessés i que procurava escoltar sempre que tenia ocasió, i és que, no em negareu, seguidors del blog, que From Elvis In Memphis no s'ho mereixia. És un disc molt especial, i ho comprendreu si seguiu llegint els post d'avui.

ELVIS PRESLEY, nascut a Tupelo (Mississippi, USA) i criat a Memphis (Tennessee, USA) en el si d'una família matriarcal de classe baixa -el que allí s'anomena white trash (escombraria blanca), és a dir, blancs que, per la seva pobresa han d'habitar en barris de negres però que a ell li va servir per entrar en contacte amb una cultura musical emergent vetada a la seva raça-, va aconseguir, protegit per Sam Phillips , el propietari de Sun Records, qui temps després guanyaria una fortuna al traspassar els seus drets a la discogràfica RCA, un seguit d'èxits amb temes com That's All Right, Heartbreak Hotel, Hound Dog, Don't Be Cruel, Love Me Tender, Jailhouse Rock, It's Now Or Never i altres, superant fins i tot l'inconvenient de passar dos anys prestant el servei militar, una bona part a Friedberg (Alemanya), on, per cert, va conèixer a Priscilla Beaulieu, la seva futura esposa.

Amb una barreja de rhythm & blues, estil negre per excel·lència i hillbilly, una varietat de country, va donar lloc al rockabilly, precursor del rock and roll, gènere del que fins el dia d'avui està considerat "The King", tot i que al principi va ser rebutjat, sobretot pels blancs, tant per trair les rels tradicionals amb unes enèrgiques interpretacions, substituint el piano, instrument dominant fins aleshores, per la guitarra, acompanyades d'uns provocatius moviments de malucs, considerats obscens pels més conservadors, mentre altres l'anomenaven, irònicament, Elvis "the Pelvis". Però just es reconèixer que el registre vocal d'aquesta icona cultural del segle XX no es limitava al r'n'r, sinó a tot un ventall de gèneres com el soul, el blues, el country, el pop i les balades amb les que es va enamorar tota una generació. En una època en la que els singles eren més populars destacaria com a LP's més interessants el del debut, Elvis Presley (1956), la caràtula del qual van imitar The Clash en el seu disc London Calling (1979) i Elvis Is Back! (1960), el de la tornada de la "mili".

Malauradament, seguint les recomanacions del seu mànager el coronel Tom Parker, que amb comissions del 30 i fins i tot del 50% sobre els guanys, controlava estrictament la seva carrera, va decidir aturar la seva etapa musical per dedicar-se al cinema, interpretant un seguit de pel·lícules de low cost i pitjor resultat artístic, vorejant el ridícul, el que li va costar crítiques ferotges fins que, set anys després, va tornar, precisament amb aquest From Elvis In Menphis (1969) que comentem avui.

És un àlbum en el que, amb veritable convicció, interpreta temes country, soul i rock amb un resultat impressionant, i en el que destaca un dels seus grans hits, un tema, per una vegada amb contingut social, anomenat In The Getto, del compositor Mac Davis, que hauria estat la CdD d'avui si no fos perquè, en una edició remasteritzada posterior, l'any 2000, es va afegir al disc (bonus tracks), juntament amb altres com Don't Cry Daddy o Kentucky Man, gravades a les mateixes sessions al American Sound Studio de Memphis amb el productor Chips Moman i un formidable equip de músics de sessió, una cançó del compositor Mark James que sempre m'ha tingut el cor robat, Suspicious Minds. I em sembla que no només a mi, com es demostra en el fet de que ha estat gravada per multitud d'artistes fins a la actualitat, recordeu sinó que la seva tornada s'intuïa en un tema de l'any passat, protagonista de la CdD da fa uns mesos (vegeu aquí).

Poc després va començar la seva explotació comercial amb contractes de diversos mesos de cinc anys de durada a Las Vegas i altres sonats esdeveniments, com el primer concert tramés, no sense problemes tècnics, via satèl·lit i enregistrat amb el nom de Aloha From Hawaii (1973), el que li va suposar un estrès que, sumat als problemes emocionals derivats del seu divorci amb Priscilla i diversos fracassos sentimentals posteriors i de salut, amb una obesitat que no dissimulaven els seus extravagants vestits amb una capa amb l'àguila americana que el convertia en una decadent caricatura de mal gust de si mateix , i un insomni galopants que l'artista, sempre decididament contrari a qualsevol tipus de droga recreativa, va intentar controlar amb psicofàrmacs, van acabar prematurament amb la seva vida, víctima de mort sobtada, als 42 anys. Les seves despulles reposen a Graceland, la finca que va adquirir per als seus pares a prop de Memphis i que s'ha convertit en centre de pelegrinatge de fans, fet que va precedir una circumstància similar amb un altre malaurat, Michael Jackson, en aquest cas al "santuari" de Glendale, a Los Angeles (Califòrnia, USA).

Us deixo amb Suspiciosus Minds, un tema sobre com la gelosia pot acabar amb l'amor d'una parella (We can't go on together with suspicious minds...) en el que, després d'una breu introducció de guitarra, baix i bateria sobre un fons d'orgue, apareix la meravellosa veu del "Rey"  i els cors, als que s'aniran afegint les cordes, presents en diversos moments i, més tard, els vents i, després, cap al 1:45 min una frenada, nova arrancada i, cap al 3:30, un cridaner fadeout (fos, "fundido" en castellà) d'uns 10", intencionat per accentuar el dramatisme de la lletra, segons el productor, mentre va repetint el:

    

               We're caught in a trap

               I can't walk out

               Because I love you too much baby

...brutal!

- ELVIS PRESLEY. Suspicious Minds. From Elvis In Memphis (1969/2000).

You And Me And The Moon (The Magnetic Fields)

THE MAGNETIC FIELDS, nom inspirat en la novel·la homònima del seu admirat André Breton, és un grup musical de New York (USA), liderat indiscutiblement pel compositor, productor, multiinstrumentista i, des del tercer disc, cantant principal, Stephin Merritt, nascut a Boston (Massachusetts, USA), ben secundat per la seva amiga Claudia Gonson (piano, percussió), Sam Davol (violoncel, flauta) i John Woo (guitarra, banjo), que practiquen un pop amb reminiscències dels anys 80 al que alguns anomenen synth-pop, amb lletres enginyoses i iròniques, més sovint tristes que no festives, amb melodies de textures electròniques vintage, amb una producció poc ortodoxa i acompanyades  d'instruments com l'ukelele, el banjo, l'acordió, el violoncel, el xilòfon i altres de poc convencionals .

Merritt, personatge inquiet com pocs, alterna la seva activitat al front de la banda, amb projectes paral·lels com The 6ths, The Gothic Archies o Future Bible Heroes, i encara li resta temps per compondre bandes sonores per a pel·lícules, sèries de TV i obres de teatre musicals.

Personalment els vaig descobrir en el seu cinquè disc, dels deu que porten publicats, Get Lost (1995), de grata memòria per haver-lo comprat recent editat a la botiga de Tower Records de Piccadilly Circus, de London (UK), considerat un dels millors, només superat per la obra magna, 69 Love Songs (1999), tiple CD que, com el seu presumptuós nom indica, conté 69 cançons al voltant del mateix tema, el preferit de l'autor, una al·lucinant orgia creativa en la que van contar amb la participació de tres cantants més i multitud de col·laboradors i amb el que van obtenir el reconeixement de la crítica especialitzada. Un altra excentricitat va ser el disc i (2004), anomenat així perquè el títol de totes les cançons començava, en forma de pronom o no, per aquesta vocal.

Per a mi, la seva imatge sempre anirà lligada al concert que van oferir a la Plaça del Rei de Barcelona, en el que van precedir a Belle & Sebastian (vegeu aquí) i en que vaig poder comprovar la timidesa extrema del líder sobre un escenari, on es mostra molt poc actiu, agreujada pels seus problemes auditius, que els obliguen, en les poques ocasions en que ho fan, a prescindir de la percussió en els seus recitals.

La CdD, You And Me And The Moon, és una de les boniques, juntament amb Smoke And Mirrors o All The Umbrellas In London, del Get Lost, disc amb lletres especialment cruels, de temàtica depressiva i maliciosa fins a la paròdia, només suportables si ens les prenem amb ironia suficient (allò de "riure per no plorar"!) i en les que el reconegut misantrop no defuig parlar, més o menys explícitament, sobre relacions homosexuals, com quant diu, a la CdD d'avui, In a cool gay bar where the people are entertaining...

- THE MAGNETIC FIELDS. You And Me And The Moon. Get Lost (1995).

Carey (Joni Mitchell)

Reconec sincerament que, en el seu moment, no vaig prestar gens d'atenció al disc Blue en particular ni a la carrera musical de JONI MITCHELL en general. Aleshores jo estava per altres artistes com els Beatles, els Stones, Led Zeppelin, The Doors, Janis Joplin, Jimi Hendrix o els “Creedence” entre altres.

Afortunadament, el temps posa les coses al seu lloc i uns anys desprès, sigui per la normalització hormonal o pel que sigui ...ah! ja ho sé, potser per la versió que en van fer del seu tema Woodstock els seus amics CSN&Y, i que va ser CdD en el seu dia (vegeu aquí), vaig recuperar l'interès per ella i actualment la considero una de les figures femenines més emblemàtiques i influents de la cultura i de la música popular.

En els seus inicis aquesta canadenca va destacar a la escena folk de NewYork (USA) com una reputada cantautora amb una veu prodigiosa, aguda i cristal·lina, que li permetia una amplia gama de registres, unes lletres de qualitat, i un innovador estil de guitarra amb el que, ensinistrada per David Crosby, aconseguia uns afinaments particulars, o el piano, obtenint un considerable èxit amb discos com Ladies of the Canyon (1970), que contenia temes com Big Yellow Taxi o l'esmentat Woodstock o el que li va valdre el reconeixement universal, Blue (1971).

És aquest últim un disc de folk nu, de melodies senzilles i amb acompanyament molt simple, guitarra, piano i dulcimer, amb lletres sinceres, personals i intimistes, sovint autobiogràfiques, que recreen ruptures amoroses en escenaris que van de la més absoluta desolació a la esperança. Un viatge interior i exterior realment admirable.

A partir d'aquí, aquest esperit inquiet i independent va evolucionar cap a altres registres pròxims al jazz, amb àlbums com The Hissing of Summer Lawns (1975) o Hejira (1976), amb col·laboracions amb tota mena de músics, com Jaco Pastorius, Wayne Shorter o Herbie Hancock, amb el que es va anant allunyant de l'èxit massiu, passant per diverses etapes i llargs períodes d'inactivitat però mantenint-se amb vida, com prova el preciós àlbum Shine (2007) que m'ha tornat a enganxar a ella i, reparant la injustícia, dedicar-li la CdD d'avui.

El tema escollit, Carey, és un dels més populars d'un disc meravellós, en el que van col·laborar puntualment James Taylor i Stephen Stills, que conté altres tracks memorables com  All I Want, A Case of You, California... i així fins a deu. El va composar inspirada per una estada en una comunitat hippie a la petita localitat de Matala, a la illa grega de Creta, on va conèixer un cuiner pèl-roig, anomenat Carey Raditz, conegut popularment, pel color dels seus cabells, com a "Carrot" (pastanaga) Raditz.

Podeu gaudir de la versió original del disc Blue i d'una actuació en directe en la que s'acompanya d'una dulcimer dels Apalatxes, en la que s'aprecia la peculiar tècnica amb la que toca l'instrument. 

-          JONI MITCHELL. Carey. Blue (1971).

Tie Me Down (Shack)

El germans Michael (veu i guitarra) i John Head (guitarra), liderant la banda The Pale Fountains, van publicar un parell de discos, Pacific Street (1984) i ...From Across the Kitchen Table (1985), amb els que van aconseguir molt més bona resposta per part de la crítica musical que no del públic. I, possiblement per això, van fer alguns canvis en la formació i ho van tornar a intentar amb el nom de SHACK, sense que la cosa rutllés, comercialment, gaire millor amb la mitja dotzena de discos que em consta que han editat entre 1988 i 2007, tot i què dos d'ells, H.M.S. Fable (1999) i The Corner of Miles and Gil (2006), els considero sensacionals.

Tots dos grups, originals de Liverpool (Regne Unit), liderats indiscutiblement per Mick Head, un dels millors  compositors britànics de la seva generació, beuen de les influències dels clàssic dels 60, el que queda palès a les harmonies vocals en la línia de The Beatles o The Byrds, i en els sumptuosos arranjaments de tint psicodèlic a l'estil Love, el que no resulta estrany tenint en conte que durant un temps van anar de gira amb els d’Arthur Lee per Europa.

Per a CdD he triat un tema de The Corner of Miles and Gil, disc editat per la discogràfica Sour Mash, propietat de Noel Gallagher, de Oasis, en el què, tot i la referència a Miles Davis i Gil Evans del títol, no n'hi trobarem ni rastre de jazz sinó del més genuí pop psicodèlic de la west-coast amb extraordinaris riffs de guitarra i arranjaments de cordes i vents per alguns una mica a l'antiga però, si més no per a mi, intemporals. La cançó és Tie Me Down, el track que obre l'àlbum a ritme de vals, cavalcant sobre una orgia de trompetes i cordes, per a més glòria del Foerver Changes (1969) de Love, i amb unes lletres menys dolces del que la música suggereix, com és el cas d'aquesta dona que demana al seu amant que la lligui al llit amb una corda que hi ha a l'armari...

- SHACK. Tie Me Down. The Corner of Miles and Gil (2006).

It's All Right/For Sentimental Reasons (Sam Cooke)

El post número 5 de la MNO està dedicat al que molts consideren el millor cantant de soul de la història, la influència del qual està present en protagonistes d'aquesta secció que l'han precedit, com Otis Redding, Al Green o Marvin Gaye.

Iniciat, com molts d'ells, per influència familiar, en el mon del gospel, de ben jove SAM COOKE va evolucionar cap al rhythm and blues i el soul, del que se'l considera pioner, estil amb el que, entre el 1957 i el 1964, any en que, només amb 33 anys, va ser mort a trets per la recepcionista d'un hotel de mala mort de Los Angeles, en un episodi absurd que no ve al cas comentar, va triomfar amb més de 30 cançons, la majoria composicions seves, com You Sed Me, A Change Is Gonna Come, Chain Gang, Cupid, Wonderful World o Twistin' The Night Away, motiu suficient per arribar a ser conegut popularment com a Mr. Soul. I tot això sense que se li pugessin els fums al cap ni deixar d'ocupar-se de temes d'actualitat social de la època, com la lluita pels drets civils, sent respectat per igual per les comunitats blanca i negra dels Estats Units.

Per la meva part he de reconèixer que, a la meva adolescència, les seves balades sempre em van semblar un xic ensucrades (desprès vaig saber que algú les va batejar com a sweet soul music) i estava per altres coses, fins que 20 anys desprès de la seva desaparició la seva discogràfica, i no em pregunteu per què, va editar un disc gravat el 1963 en una sala de festes de Miami, davant d'un públic majoritàriament negre absolutament entregat a l'artista, considerat com un dels millors discos en directe de la història de la música popular. La demostració de talent per part de Cooke és incommensurable i el mostra en el millor moment de la seva carrera. Si al seu carisma, humor i espontaneïtat hi afegim un acompanyament musical, liderat pel saxofonista King Curtis i el guitarrista Cliff White, perfectament acoblat al seu servei, el resultat no podia ser més que un passaport cap a la immortalitat. 

Com a CdD he escollit un medley (popurri) de dues cançons, It's All Right i (I Love You) For Sentimental Reasons, l'únic del concert, amb el que Mr. Soul aconsegueix un monumental karaoke, amb els versos que va entregant al públic per a que se'ls faci seus, proposta a la que, avui més que mai, recomano que us hi afegiu, a partir de quant entra el segon tema, el que podeu identificar quant pronuncia I love you for sentimental reasons...i que us farà sentir com si fóssiu un dels 700 afortunats d'aquella nit del 12 de gener de 1963, demà passat farà 51 anys, a Miami:

                    I think of you every morning

                    I dream of you every night

                    And I know I'm never lonely

                    Whenever you are in sight

Desprès d'això penso que no vaig ser prou explícit al nomenar aquesta secció com a MNO. Hi falta una I, hauria de ser Música Negra INJUSTAMENT Oblidada (MNIO)!

-SAM COOKE. It's All Right/For Sentimental Reasons. Live At The Harlem Square Club, 1963 (1985).

All My Friends (The Wave Pictures)

En primer lloc voldria avisar als seguidors del blog que esteu escoltant la CdD, com seria desitjable, mentre llegiu el text, que qui està cantant no és Jonathan Richman ni estan tocant els seus Modern Lovers.

Es tracta del trio britànic THE WAVE PICTURES, format pel compositor, guitarrista i cantant David Tattersall, ben acompanyat per Franic Rozycki al baix i Jonny Helm a la bateria, que practiquen un rock alternatiu de baixa fidelitat (ja ho sabeu, lo-fi) a l'estil del meu heroi de Massachusetts i a altres com Violent Femmes o els seus amics Herman Düne i Darren Hayman, l'ex-líder de Hefner.

El seu estil es caracteritza per la peculiar veu del líder qui, acompanyat de la seva desenfadada guitarra, interpreta lletres carregades de la tradicional ironia britànica, com les de l'esmentat Hayman, Jarvis Cocker (Pulp) o Morrisey (The Smiths), ja ho veieu, tots habituals coneguts de la CdD, que guanyen en directe al ser defensades amb humor i complicitat ("campechanos" en dirien en altres contrades) amb un públic fidel que sovint acaba entregat a la banda. 

Una banda que, per cert, desenvolupa una activitat frenètica, amb múltiples gires per Europa i Amèrica i edita discos pràcticament a ritme d'un o més per any, dels que en destacaria Instant Coffee Baby (2008), Beer in the Breakers (2011), Long Black Cars (2012) o l'últim, presentat a primers de desembre passat a la sala Sidecar de BCN, City Forgiveness (2013).

I, per si no us havia quedat clar lo de la creativitat desmesurada del grup, el darrer àlbum...doble! 20 cançons en ben bé una hora i mitja, composades durant la seva darrera llarga gira americana, en les que destaquen uns "solos" de guitarra  a l'estil blues-rock, una mica sixties i, per descomptat, descaradament anticomercials a dia d'avui. És un disc per a fans incondicionals més que per a escèptics i, com a disc doble que és, té els seus alts i baixos i es fa inevitablement llarg (ni tan sols The White Album no és perfecte, no?), però en general la qualitat és de nota alta i el podem considerar potser el seu millor disc fins ara i, què carai!, on no arriba la tècnica ho fa l'actitud d'aquests infatigables i sorneguers "currants" del rock.

A l'hora de triar la CdD he dubtat entre unes quantes com The Woods, Lisbon, Chestnut, Tropic, Red Cloud Road,... i, al final, he tirat pel dret i he escollit la que obre el disc, aquesta All My Friends, un tema inspirat en el títol d'un llibre (Tots els meus amics seran estranys), comprat, tot i que no llegit, en una botiga de segona mà de l'Exèrcit de Salvació a Brooklyn (New York), durant l’esmentada gira americana, en el que converteix en memorables els detalls més quotidians, com quan, a la vora de la pica de la cuina, diu aquella frase carregada d'enginy fosc: "una vegada vaig somiar veure la teva cara en un cartró de llet...una vegada vaig somiar vessar la llet sobre la meva camisa" i que tant em recorda el meu admirat JoJo.

- THE WAVE PICTURES. All My Friends. City Forgiveness (2013).