divendres, 31 de gener de 2014

You And Me And The Moon (The Magnetic Fields)

THE MAGNETIC FIELDS, nom inspirat en la novel·la homònima del seu admirat André Breton, és un grup musical de New York (USA), liderat indiscutiblement pel compositor, productor, multiinstrumentista i, des del tercer disc, cantant principal, Stephin Merritt, nascut a Boston (Massachusetts, USA), ben secundat per la seva amiga Claudia Gonson (piano, percussió), Sam Davol (violoncel, flauta) i John Woo (guitarra, banjo), que practiquen un pop amb reminiscències dels anys 80 al que alguns anomenen synth-pop, amb lletres enginyoses i iròniques, més sovint tristes que no festives, amb melodies de textures electròniques vintage, amb una producció poc ortodoxa i acompanyades  d'instruments com l'ukelele, el banjo, l'acordió, el violoncel, el xilòfon i altres de poc convencionals .
Merritt, personatge inquiet com pocs, alterna la seva activitat al front de la banda, amb projectes paral·lels com The 6ths, The Gothic Archies o Future Bible Heroes, i encara li resta temps per compondre bandes sonores per a pel·lícules, sèries de TV i obres de teatre musicals.
Personalment els vaig descobrir en el seu cinquè disc, dels deu que porten publicats, Get Lost (1995), de grata memòria per haver-lo comprat recent editat a la botiga de Tower Records de Piccadilly Circus, de London (UK), considerat un dels millors, només superat per la obra magna, 69 Love Songs (1999), tiple CD que, com el seu presumptuós nom indica, conté 69 cançons al voltant del mateix tema, el preferit de l'autor, una al·lucinant orgia creativa en la que van contar amb la participació de tres cantants més i multitud de col·laboradors i amb el que van obtenir el reconeixement de la crítica especialitzada. Un altra excentricitat va ser el disc i (2004), anomenat així perquè el títol de totes les cançons començava, en forma de pronom o no, per aquesta vocal.
Per a mi, la seva imatge sempre anirà lligada al concert que van oferir a la Plaça del Rei de Barcelona, en el que van precedir a Belle & Sebastian (vegeu aquí) i en que vaig poder comprovar la timidesa extrema del líder sobre un escenari, on es mostra molt poc actiu, agreujada pels seus problemes auditius, que els obliguen, en les poques ocasions en que ho fan, a prescindir de la percussió en els seus recitals.
La CdD, You And Me And The Moon, és una de les boniques, juntament amb Smoke And Mirrors o All The Umbrellas In London, del Get Lost, disc amb lletres especialment cruels, de temàtica depressiva i maliciosa fins a la paròdia, només suportables si ens les prenem amb ironia suficient (allò de "riure per no plorar"!) i en les que el reconegut misantrop no defuig parlar, més o menys explícitament, sobre relacions homosexuals, com quant diu, a la CdD d'avui, In a cool gay bar where the people are entertaining...

- THE MAGNETIC FIELDS. You And Me And The Moon. Get Lost (1995).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada