Advice For Young Mothers To Be (The Veils)

Fa uns dies va venir a visitar-se una jove referint símptomes inespecífics com "mareig" i cansament, motiu pel que, per pròpia iniciativa, s'havia començat a automedicar amb una medicina homeopàtica que contenia Nux vomica, el que m'ha inspirat la CdD d'avui.

I és que Nux Vomica (2006) és el segon dels quatre discos que fins ara porta publicats la banda d’indi-rock alternatiu neozelandesa THE VEILS, nom amb el que, segurament per evitar la síndrome del "fill de" (com son els casos de Sean Lennon o Ziggy Marley), s'aixopluga el compositor i cantant Finn Andrews, qui, no en va, és fill de Barry Andrews, el teclista fundador dels mítics XTC (pronuncieu "Èxtasi"), als que algun dia haurem de dedicar la CdD.

Nux Vomica és un disc més fosc i complex que el seu predecessor, l'aclamat The Runeway Found (2004), el que podem atribuir tant a la veu més dura, que recorda en algun moment al seu paisà Nick Cave, com als arranjaments de corda que li ha proporcionat Jane Scarpantoni, ex-Lounge Lizard. I la caràtula del disc, amb aspecte de mal humor, mal afaitat i fumant una cigarreta, vestit de negre i amb un barret que li dona un look a lo Pete Doherty,  reflecteix perfectament  el seu contingut, una exposició nua, emocional, sovint abrasiva, d'un estat d'angoixa i desig que, tot i ser personal, esdevé universal, dramàtica i brillantment interpretat per aquest magnètic personatge, en la tradició de grans crooners com  l'esmentat Cave, Jeff Buckley, Ian McCulloch (Echo And The Bunnymen), Brett Anderson (Suede), Jarvis Cocker (Pulp) o Conor Orbest (Bright Eyes).

Per a CdD he escollit un dels dos o tres temes més "lleugers" de l'àlbum, una melodia ska enganyosament alegre, amb cors d'acompanyament femenins inclosos però de tràgic contingut, en el que el seu talent compositiu llueix especialment a la sublim tornada:

                              No, this can't go on

                              Your advice for young mothers to be,

                              We'll never find the words darling believe

                              Oh...

Per a qui estigui interessat en completar la discografia de The Veils, els altres dos discos editats son Sun Gangs (2009) i Time Stays, We Go (2013) i, els que vulgueu saber alguna cosa més sobre la Nux vomica, us diré que és una droga obtinguda de les llavors d'un arbre, Strychnos nuxvomica, que conté alcaloides entre els quals, com el seu nom indica, hi ha estricnina, un potent estimulant del sistema nerviós. Entre els seus efectes figuren la millora de la inapetència, la dispèpsia, la hipotensió, l'astènia sexual, la son...però això si, amb risc, per sobredosificació, de hipertensió, bradicàrdia, convulsions i, fins i tot, la mort per asfíxia per contractura diafragmàtica. 

Vigileu amb la Nux vomica a dosis superiors a les homeopàtiques, però gaudiu del nostre artista de les antípodes, així com, si en teniu ocasió, del seu pare i els XTC.

- THE VEILS. Advice For Young Mothers To Be. Nux Vomica (2006).

Into The Mystic (Van Morrison)

Demà, 21 de desembre, està prevista l'actuació al Gran Teatre del Liceu, de BCN, on ja va fer-ho el 2005, de VAN MORRISON, per presentar el seu darrer disc, Born To Sing: No Plan B (2013)...però jo no hi aniré...amb una vegada ja en vaig tenir prou! 
Va ser al concert que va oferir al Poble Espanyol de Montjuïc l'estiu olímpic del 1992. Una desencisada actuació, sense carisma ni cap intenció d'agradar que, tot sigui dit, va decebre més a la M i a la parella d'amics que ens acompanyaven que, sabedor de com les gasta "The Man", a mi mateix.

Però la decepció que sovint suposen les seves actuacions en directe, sembla que fruit d'un pànic escènic que li impedeix establir contacte visual amb els seus espectadors, no canvia el fet de que aquest nord-irlandès sigui reconegut com un dels artistes més influents de la història de la música popular. 

Els seus dos primers discos, Astral Weeks (1968), protagonista del post número 2 de la CdD (vegeu aquí), i Moondance (1970) estan considerats unànimement en el top-ten de tots els temps, però en té una bona pila més d'excepcionals, sinó com podríem qualificar obres de l'alçada de Tupelo Honey (1971), Saint Dominic's Preview (1972), Veedon Fleece (1974), No Guru, No Method, No Teacher (1986), Avalon Sunset (1989), o els seus doble LP en directe It's Too Late To Non Stop (1974) o A Night In San Francisco (1994)?

I és precisament aquest primer en directe de la seva carrera, gravat en el seu millor moment com a intèrpret, el que he escollit avui. És una mescla d'un grapat de cançons d'artistes la influència dels quals reconeixia, com Ray Charles, Sonny Boy Williamson, Willie Dixon o Sam Cooke, amb altres de pròpies dels seus primers discos, incloent la primerenca etapa amb els Them, com la seminal Gloria, acompanyat per un grup de músic que incloïa vents i cordes, The Caledonia Soul Orchestra, amb el que va trencar barreres entre el soul, el blues, el jazz i el rock i en el que s'aprecien balbuceigs, gemecs, grunyits i expressions diverses que mostren un intèrpret gaudint a l'escenari. 

La CdD, Into The Mystic, és un tema del Moondance que parla, amb un tempo relaxat i tranquil, d'una recerca espiritual, tret característic de l'obra de l'autor, per la qual cosa la considero una de les més representatives, a més a més de boniques, de la seva extensa discografia. Un tema que finalitza amb la estrofa que ve a dir "ja és massa tard per aturar-se" i que acabaria donant nom a l'àlbum en qüestió.

Espero i desitjo, per al gaudi dels assistents, que demà, al Liceu, "El Lleó de Belfast" s'assembli, ni que sigui una mica, al que ara podeu escoltar, faci honor al seu sobrenom i torni a rugir. Al segon vídeo podeu comprovar el que es capaç de fer quan li ve de gust.

- VAN MORRISON. Into The Mystic. I'ts To Late To Stop Now (1974).

So You Want To Be A Rock'n'Roll Star (The Byrds)

Molta gent considera THE BYRDS com un dels grups més influents de la història de la música popular i els identifica com a pioners del country-rock, sobretot per la aportació, tot i què en un sol disc,  del teclista Gram Parsons, però jo em quedo amb la seva obra anterior, la de la època psicodèlica, amb un so identificable per la personalíssima guitarra Rickenbacker de 12 cordes de Roger McGuinn i les harmonies vocals, inspirades en The Beatles, de Gene Clark (compositor principal) i David Crosby, als que es va afegir una potent secció rítmica formada pel baixista Chris Hillman i el baterista Michael Clarke.

Donats a conèixer amb un tema de Bob Dylan i l'àlbum homònim Mr. Tambourine Man (1965), de seguida van assolir l'estatus d'estrelles, una mena de Beatles americans, però, poc desprès de la edició del següent disc, Turn!, Turn!, Turn! (1966), Clark abandona el grup, oficialment per aversió als avions (un "ocell" amb fòbia a volar!). Amb major implicació compositiva de McGuinn, Hillman i Crosby van publicar Fith Dimension (1966) i Younger Than Yesterday (1967) i, mentre gravaven The Notorious Byrds Brothers (1968), Crosby abandona la formació por anar al "supergrup" Crosby, Stills, & Nash (& Young), essent substituït  per l'esmentat Parsons a Sweetheat Of The Rodeo (1968), obra fonamental del country-rock. 

El següent daltabaix va ser l'abandonament de Hillman i Parsons per formar The Flying Burrito Brothers, als que aquest últim va tornar a deixar per iniciar el que havia d'haver estat una brillant carrera en solitari, amb el disc en col·laboració amb Emmylou Harris Grievous Angel (1974) al capdavant, si una sobredosi d'heroïna no hagués acabat amb la seva vida amb tan sols 26 anys. Així va ser que McGuinn, responsable del característic so Byrds, va quedar com a únic membre original de la banda, publicant mitja dotzena de discos més, sense obtenir, paradoxalment, l'èxit dels seus antics companys. Jo m'ho explico perquè la seva prodigiosa capacitat pels arranjaments sublims, la interpretació i la producció no s'acompanyava de la mateixa qualitat compositiva, una mena de Brian Jones respecte als Rolling Stones, vaja.

Per a CdD he escollit So You Want To Be A Rock'n'Roll Star, la cançó que obre el seu quart disc, un àlbum que pren el nom d'una frase d'un tema del disc, My Back Pages, una altra versió, com el seminal Mr. Tambourine Man, de Bob Dylan. És una composició de Hillman i McGuinn, cantada per aquest últim, un tema curt, de poc més de 2 minuts, com la resta d'un àlbum de 11 tracks que no arriba a la mitja hora, en el que ironitzen amb el que has de fer per ser una estrella del rock, com aconseguir-te una guitarra elèctrica, anar vestit a la moda, deixar-te créixer el cabell o...vendre l'ànima a una discogràfica!. És un disc amb elements de rock psicodèlic i altres textures musicals, com la incorporació d'instruments de metall, com la trompeta del sud-africà Hugh Masekela, amb un resultat força eclèctic que va suscitar divisió d'opinions tant entre els seus fans com en la crítica. Suposo que no cal que us expliqui a quin costat de la balança em col·loco, oi?

A l'hora d'escoltar la CdD d'avui us proposo que us fixeu bé en la introducció, amb un riff amb la línia de baix de Hillman, intercalada amb els arpegis de la Rick de McGuinn, al que se sumen la trompeta de Masekela (intromissió que, tot sigui dit, penso que no hi feia cap falta) i les harmonies vocals "marca de la casa" i, cap a la meitat del tema, els crits histèrics de les fans, gravats en un concert en directe, tot i què alguna mala llengua diu que els van obtenir d'un concert de The Beatles, teoria que no estic en condicions de confirmar ni refutar.

- THE BYRDS. So You Want To Be A Rock'n'Roll Star. Younger Than Yestarday (1967).

Karen (The National)

La setmana passada es van deixar caure per aquí, tot i què només amb una única actuació a la "Villa y Corte", amb motiu de la presentació del seu sisè disc, Trouble Will Fid Me (2013), THE NATIONAL, la banda d’indie-rock de Cincinnati (Ohio, USA), actualment resident a Brooklyn (New York), formada pel cantant i lletrista Matt Berninger i dos parelles de germans. Aaron i Bryce Dessner i Scott i Bryan Devendorf.

Donats a conèixer al públic majoritari amb el seu tercer disc, Alligator (2005), han mantingut el nivell i, fins i tot, s'han superat, amb els següents, Boxer (2007) i l'aclamat High Violet (2010), amb un estil marcat per unes notables composicions, excel·lentment interpretades i en el que destaca la veu de baríton de Berninger, perfectament encaixada amb la brillant, tot i què subtil, instrumentació, en la línia de Stuart Staples, dels Tindersticks o de Mark Eitzel, de American Music Club, sense amagar altres influències com Leonard Cohen, Nick Cave o el recentment traspassat Lou Reed. 

A l'hora de triar la CdD m'he decantat pel disc en el que els vaig descobrir, Alligator, el primer amb la discogràfica Beggars Banquet i del que durant molt temps vaig pensar que era el seu debut. Un àlbum sobri i elegant que guanya a cada escolta per la seva atmosfera evocadora i emotiva, al que contribueix tant la veu sovint estranyament inexpressiva, com a cansada, del cantant com l'eficient cronometratge rítmic aportat pel baterista Bryan Devendorf, columna vertebral de la banda, sense menysprear les ocasionals aportacions amb instruments de corda, teclats i arranjaments del seu amic Padma Newsome, de la banda amiga Clogs. 

La temàtica de les seves composicions sol tractar sobre personatges quotidians en situacions tristes, melodramàtiques i, sovint, autodestructives, sense arribar a ser embafadores, de les que en és un bon exemple la CdD, Karen, escrita des de la perspectiva d'un home alcohòlic amb reiterats actes de violència física contra els altres als que, fruit del seu volàtil estat d'ànim, atribueix la seva problemàtica.

Per si algun seguidor del blog s'hi vol afegir, la tornada fa així:

           Well, whatever you do, listen, you better wait for me
           No, I wouldn't go out alone into America
           Whatever you do, listen, you better wait for me
           No, I wouldn't go out alone

Com a anècdota, Alligator finalitza amb el tema Mr. November, en al·lusió  al mes de les eleccions, amb el que van donar suport a la candidatura de Barack Obama a la presidència dels Estats Units, tot i què havia estat en part escrit quatre anys abans per a la candidatura de John Kerry.

- THE NATIONAL. Karen. Alligator (2005).

Expedición al Klama Hama (Illya Kuryaki and The Valderramas)

Fa poc me'n he assabentat que desprès de 10 anys de separació, ILLYA KURYAKI AND THE VALDERRAMAS, s'han tornat a reunir, han publicat nou disc, Chances (2012) i tornen a girar per Amèrica, del Sud i del Nord. A veure si tenim la sort de tornar-los a veure per aquí.

Es tracta d'un duo argentí -als que vaig descobrir casualment una nit que vaig decidir sacrificar unes hores de son per veure "Los Conciertos de Radio 3"- format pels amics de la infantesa Dante Spinetta (fill del cantautor Luís Alberto "El Flaco" Spinetta,) i Emmanuel Horvilleur, que practicant un estil eclèctic, producte de la fusió de rock, soul, funk i hip-hop, amb lletres de temàtica popular i estètica retro inspirada en les pel·lícules de karate, es van convertir en tot un fenomen, no solament al seu país natal, sinó a tot el nou continent, Estats Units inclosos, com a avantguarda del nou rock mestís llatinoamericà.

Els que ja tenim una edat de seguida intuïm d'on ve aquest nom tan pintoresc, mescla de Illya Kuryakin (amb "ene" final), l'espia soviètic que ajudava  Napoleón Solo, El Agente de CIPOL d'una popular sèrie de TV dels anys 60, i del futbolista colombià  Carlos "El Pibe" Valderrama, famós per la seva tècnica esportiva i per la cridanera pelussera rossa però també per la anècdota que va protagonitzar, mentre era jugador del Valladolid, al tocar-li ostentosament els "cataplines" el madridista Michel a la sortida d'un corner, imatge que van recollir clarament les càmeres de TV i que va donar la volta al mon (vegeu aquí). Quina millor manera de representar el que té de blanc/saxó i de negre/llatí la seva música, no?

L'any 2001, desprès de publicar el setè disc, Kuryakistan (2001), en plena crisi sociopolítica a l'Argentina, va morir el seu mànager i amic José Luís Miceli, el que va precipitar la dissolució de la banda, seguint els dos protagonistes sengles carreres individuals en les que van col·laborar mútuament, així com amb altres estrelles com Andrés Calamaro, Calle 13, Julieta Venegas...

El disc més popular de IKV és el tercer, Chaco (1995),  però jo em quedo amb el quart, Versus (1997), gravat entre Los Angeles i New York, en el que predomina el soul i el funk per sobre del rap, amb lletres fosques amb referències al sexe i al lesbianisme, i del que cal destacar el segon track, Jugo, amb el videoclip del qual van obtenir diversos premis i, el meu favorit, el que obre l'àlbum i que podeu escoltar en la versió original i en la de l'esmentat Concert de Radio 3 que tant em va impressionar aquella nit, gairebé entrada la matinada.
Preparats? Som-hi, doncs:

                    No dejes de respirar
                    oculta la selva bajo nuestro umbral
                    ya no quiero más gritar
                   de la superficie quiero despegar.
                   Expedición al Klama Hama
                   hey hermano, hey hermana.
                   No dejes de respirar...

- ILLYA KURYAKI AND THE VALDERRAMAS. Expedición al Klama Hama. Versus (1997).

I Talk To The Wind (King Crimson)

A començament dels anys 70 va aparèixer un estil musical, anomenat “rock progressiu”, caracteritzat per la fusió de rock amb música clàssica i jazz, amb complexes composicions que anaven més enllà de la estructura del pop, composades i interpretades per virtuosos instrumentistes, sovint amb una sòlida formació acadèmica. El fenomen, genuïnament britànic, va entusiasmar a molts al temps que, per excés de grandiloqüència, feia enfurismar a altres, que van reaccionar a la contra, fins a l'extrem de desencadenar un estil absolutament contraposat que ha esdevingut tanmateix històric, el punk. Avui en dia el “rock simfònic”, com també se'l anomena, és un terme que molta gent utilitza pejorativament, però en el seu moment va contar amb grups paradigmàtics com Genesis i Yes i, en menor grau, Pink Floyd, Jethro Tull, Emerson, Lake & Palmer...i, per sobre de tots, els protagonistes de la CdD d'avui, KING CRIMSON.

Aquesta formació, més que un grup, la podem considerar un projecte, una institució liderada des de l'inici per l'únic membre estable d'un seguit de formacions que arriba fins els quasi 20 membres, el fenomenal guitarrista Robert Fripp, que durant els més de 40 anys d'existència de la banda, tot i que amb llargs intervals d'inactivitat, ha publicat més d'una dotzena de discos amb estils que han evolucionat en el temps, mantenint, això si, un caràcter conceptual i una permanent aposta per la creativitat i la innovació, amb una sonoritat simfònica recreada amb instruments electrònics que la emulaven, com el mític sintetitzador de cordes Mellotron.

A hores d'ara em sembla que hi ha unanimitat en considerar el seu disc de debut, In The Court Of The Crimson King (1969), la obra paradigmàtica i epicentre del gènere, àlbum seminal i alhora definitiu del grup i un dels LP més audaços mai enregistrats. L'alineació inicial, tot i que efímera (va durar poc més d'un any), ha estat molt influent en incomptables bandes posteriors i estava formada, a més a més de Fripp, pel baixista i cantant Greg Lake, posteriorment als esmentats E.L&P, el teclista i multiinstrumentista Ian McDonald, l'infravalorat baterista Michael Giles, un dels més creatius que conec, i el lletrista Peter Sinfield.

El disc consta de cinc temes, quatre dels quals son absolutament genials, i s'inicia amb la memorable 21st Century Shizoid Man, una abrasiva mescla de hard-rock i jazz, entre la qual i la no menys fabulosa Epitaph està seqüenciada la CdD d'avui, I Talk To The Wind, una relaxant composició de MacDonald amb una sublim introducció de flautes (que simbolitzen el vent al que fa referència el títol), que toca ell mateix, així com el Mellotron,  que desemboca en una cadenciosa melodia, guiada amb parsimònia per la veu de Lake i la minimalista bateria de Giles, a la que us recomano que presteu especial atenció.

La portada de l'àlbum la va dissenyar  Barry Godber, informàtic de professió i mort prematurament d'un infart als 24 anys, pocs mesos desprès d'editar-se el disc, amb una impactant imatge de l'home esquizoide que algú ha volgut comparar amb "El crit" d’Edward Munch. Per cert, a la dent incisiva superior esquerra de la que conté el vinil de la meva discoteca hi ha estampat el segell de la botiga en la que el vaig adquirir en el seu dia i que, malauradament, fa molts anys que va tancar, és la de Disc-Club que hi havia al carrer Hermanos Landa (actualment de la Unió), a tocar de la Rambla Nova, de Tarragona, ciutat on vaig estudiar el batxillerat, concretament al col·legi dels "hermanos" de La Salle (vegeu aquí).

- KING CRIMSON. I Talk To The Wind. In The Court Of The Crimson King (1969).

If You Tolerate This Your Children Will Be Next (Manic Street Preachers)

La recent publicació de Rewind The Film (2013), el darrer disc dels MANIC STREET PREACHERS m'ha recordat la vegada que vaig assistir a un concert seu.

Aquest inicialment quartet del País de Gal·les (UK), format per James Dean Bradfield (guitarra i veu), Sean Moore (baix), Nicky Wire (bateria) i Richey James (lletrista) és caracteritzava durant la primera etapa per un estil proper al punk-rock i el glam, inspirat en grups com Sex Pistols o The Clash, i unes lletres  incendiàries, plenes de contingut polític, amb el que van assolir el zenit amb l'àlbum The Holy Bible (1994).

La desaparició el 1995 de l'excèntric i mentalment fràgil James, donat legalment per mort  al trobar-se uns dies desprès el seu cotxe abandonat a prop del pont Severn, de Bristol, conegut escenari habitual de suïcidis, els va reduir a trio, assumint Bradfield i Moore les tasques de composició musical i Wire les lletres, al temps que feien un gir mainstream, obtenint un reconeixement unànime de crítica i públic en els dos discos següents discos, Everything Must Go (1996), el del hit A design for life, i This Is My Truth Tell Me Yours (1998), amb temes con The Everlasting, You're Stole The Sun From My Heart, Tsunami o la CdD d'avui, autèntics himnes de la classe treballadora i d'un nivell inabastable en tota la seva obra posterior. 

I aquest va ser precisament el gruix del repertori del seu concert a la sala BIKINI, on els vam gaudir en el moment de màxim esplendor, si més no comercial. Una època en la que, sense abandonar el seu discurs intel·lectual i reivindicatiu, van polir el so, amb la guitarra de Bradfield carregada d'efectes i sumptuosos arranjaments orquestrals a l'estil de Phil Spector, arribant a ser promocionats a les radiofórmules i obtenint importants premis musicals amb dos discos consecutius, el mai vist. 

Considero anecdòtic el fet de que en el 2001, a rel de la seva cançó Baby Elián, que narra la història de

Elián González, el nen "balsero" cubà, van ser la primera banda d'un país capitalista que va tocar en viu a Cuba, en concret al teatre Karl Marx, amb la surrealista presència del mateix "Comandante" Fidel Castro.
If You Tolerate This Your Children Will Be Next, amb uns arranjaments efectistes i emotius, és una de les millors composicions dels "Manics" i està dedicada als brigadistes internacionals gal·lesos que van lluitar al costat de la República a la Guerra Civil espanyola. Inspirada en el relat “Homenatge a Catalunya”, de George Orwell (hi ha una estrofa que diu "I've walked Las Ramblas...") tant com en el tema Spanish Bombs, del disc London Calling (1979), de The Clash, pren el nom d'un cartell republicà amb la imatge d'un nen assassinat en un bombardeig dels "nacionals" que avisava que "si toleres això els teus fills seran els pròxims".

En el primer vídeo podeu copsar perfectament el contingut ideològic de la cançó (el conill ve a conte de la estrofa que diu, em sembla que sense necessitat de traducció, "So if I can shoot rabbits then I can shoot fascits"), el segon és una actuació en directe per a la TV.  

- MANIC STREET PREACHERS. If You Tolerate This Your Children Will Be Next. This Is My Truth Tell Me Yours (1998).