Space Oddity (David Bowie)

Fa poc vaig anar a veure la pel·lícula inaugural del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2011, Eva (Kike Maíllo, 2011), un melodrama de ciència-ficció situat en un futur no gaire llunyà (2041) però ambientat en un mon rural i nevat  amb estètica real i intimista, més pròpia dels anys 70-80 del segle XX que no de l'embolcall hi-tech comú als films del gènere.

Voldria destacar el guió, escrit amb la col·laboració del dramaturg Sergi Belbel, i el repartiment, en el que sobresurten la nena protagonista, Claudia Vega i un impagable Lluís Homar, que aporta el necessari contrapunt d'humor en el seu personatge de...(millor aneu a veure-la).

I a què ve aquest comentari cinematogràfic en un blog musical? us preguntareu. Doncs perquè hi ha una escena en la que el protagonista decideix prendre una decisió crucial ballant precisament amb la cançó que he escollit com a CdD d'avui, Space Oddity, que tracta tanmateix d’una situació de ciència-ficció.

I a mi m'ha ajudat a decidir quin tema escollir, entre les desenes que n'hi ha per triar, d'un personatge tan transcendental en la història de la música pop com es DAVID BOWIE. Conegut també com el Duc blanc, a aquest artista se'l defineix sovint com a "camaleònic, per la seva facilitat per adaptar-se als temps catalitzant totes les tendències emergents, tot i que, sobretot en els primers deu anys, va ser ell qui va marcar el camí, per contribuir a crear un estil que va marcar tota una època, conegut com a glam-rock.

Amb la col·laboració d'extraordinaris guitarristes com Mick Ronson primer, i Robert Fripp (el de King Crimson) desprès i productors, a més a més de ell mateix, com Tony Visconti i Brian Eno, va publicar un seguit de discos "imprescindibles", entre els que proposo Hunky Dory (1971) que conté la mítica Life On Mars, Aladdin Sane (1973), Heroes (1977), Scary Monsters (1980) i, per sobre de tots ells, The Rise And Fall Of ZIGGY STARDUST And The Spiders Of Mars (1972). Es aquest darrer un disc que va donar el tret de sortida a un alter ego de l'artista, que,  interpreta amb un dramatisme esglaiador el retrat d'un futur apocalíptic, a vegades des d'un huracà sonor descontrolat del que ens salven temes con Starman (la principal rival per a CdD d'avui), i sempre amb audàcia, intel·ligència, transgressió estètica, humor...i un munt de qualitats més (a les que hem d’afegir el ser un més que acceptable actor cinematogràfic), que han fet de Bowie un dels artistes fonamentals del rock.

Com, lamentablement em vaig comprometre en el seu dia a publicar una, i només una, CdD, em quedo amb el single que va suposar el seu primer èxit, el que he esmentat de la pel·lícula. Es la conversa entre la base de control terrestre i un astronauta, el Major Tom, amb problemes per fer retornar la seva nau a la Terra.

        Ground Control to Major Tom

       Ground Control to Major Tom...

- DAVID BOWIE. Space Oddity (1969).

Via Chicago (Wilco)

La presentació al Palau de la Música de BCN, la setmana passada, del 8é disc de WILCO, The Whole Love (2011), m'ha recordat la vegada que els vaig anar a veure a la sala Razzmatazz, ara fa 4 anys, la entrada de la qual il·lustra aquesta CdD. Es l'únic concert a la meva vida al que recordo haver arribat tard, quant anaven per la 3ª cançó, però era dia feiner, van començar molt puntuals i jo, aleshores, treballava fins a les 8 de la tarda. També recordo que ha estat un dels millors concerts de rock als que assistit en els darrers anys, una exhibició de perícia però també de fascinació emotiva, capaç de renovar la meva estima per la música. Els seguidors del blog més escèptics ho poden comprovar escoltant el doble CD que recull un concert d'aquella gira, Kicking Television: Live In Chicago (2005).

Es tracta d'una banda de Chicago, liderada indiscutiblement pel compositor i cantant Jeff Tweedy, màxim exponent en els seus inicis de l'estil country-rock alternatiu, el que darrerament es coneix com a "americana", que, amb els pas dels anys, han anat evolucionant, com si d'un curset accelerat d'història del rock es tractés, recollint a cada parada una mica de soul, psicodèlia i pop, per afegir noves textures experimentals sense perdre classicitat.

Els seus discos més importants, tots dos produïts per un vell conegut de la CdD, Jim O'Rourke, pràcticament un nou membre del grup, son Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Gosht Is Born (2004), obres suggerents i etèries, sota la influència del rock experimental dels 70, tant com dels mateixos Beatles pot-66 (fracció John Lennon, es clar), obres contemporànies claus per entendre els residus del passat.

L'esmentat concert a la Razzamatazz va finalitzar amb Spiders (Kidsmoke), un dels himnes del rock dels darrers anys, la millor manera possible de tancar un show, un tema de 10 minuts de A Gosht Is Born i que, tinc previst com a CdD el dia que, per un o altre motiu. decideixi posar punt i final a aquest blog.

Com encara tinc il·lusió per continuar, no serà avui, per el que he triat un tema del primer disc de Wilco que vaig tenir, Summerteeth (1999), també molt apreciat pels seus seguidors, Via Chicago. I he escollit la versió en vídeo per a que us feu un efecte dels seus concerts els que no heu tingut la sort de poder-hi assistir.

 - WILCO. Via Chicago. Summerteeth (1999).

Vaporize (Broken Bells)

L’any passat la unió artística de dos personatges tan antagònics com James Mercer, el compositor, cantant i guitarrista del grup de rock alternatiu d’Albuquerque (Nou Mèxic) The Shins, al que algun dia dedicarem una CdD, i de Brian Burton, més conegut com a “Danger Mouse”, DJ i productor de múltiples projectes entre els que destaca Gnarls Barkley (els de la famosa Crazy), va aixecar dubtes.

Però el resultat de l’experiment, amb el nom de BROKEN BELLS, no ha pogut estar millor. Sense rastre d’incompatibilitats entre la facilitat del primer per la melodia pop i les atrevides remescles del segon, han parit un disc de onze cançons de psych-pop inquietant amb composicions breus i lluminoses on la veu espaiosa de Mercer planeja sobre una ret d’òrgans, clavicordis i tambors, demostrant que tenien més en comú del que es pogués suposar.

Amb influències que van des dels Beach Boys a Ennio Morricone, i sense descuidar la del mateixos The Shins, el disc homònim de debut conté precioses cançons con la inicial The High Road, Sailing To Nowhere, Your Head Is On Fire o The Ghost Inside, però en compliment del compromís d’escollir nomes una CdD, em quedo amb el segon tall del disc, Vaporize.

-   BROKEN BELLS. Vaporize. Broken Bells (2010).

Vídeo afegit posteriorment.

Seven Seas (Echo & The Bunnymen)

ECHO & THE BUNNYMEN son, juntament amb The Cure (veure aquí) i The Smiths, una de les bandes de referència de la dècada dels 80. Formats a Liverpool el 1978, l'any en que vaig acabar la carrera, aquest quartet ha estat liderat des del començament pel cantant Ian McCulloch i el guitarrista Will Sergeant i, partint del post-punk,  es mantenen més que dignament en la escena indie-rock actual.

Malgrat alguns períodes de descans segueixen en actiu, com van demostrar a la darrera edició del festival Primavera Sound d'aquest maig passat, on van venir per representar sencer el seu disc  Heaven Up Here (1981), un dels millors, juntament amb aquest Ocean Rain (1984).

Gravat a Paris, el quart disc de la seva carrera fuig del ambient críptic dels anteriors per oferir la seva obra més atemporal en la que una fina boira de guitarres elèctriques i acústiques s'envolta d'una orquestra de corda de 35 membres per obtenir una música que fa honor al titul: gèlida, cristal·lina i melancòlica, en el que contribueix la mítica portada, a l'igual que en els àlbums anteriors, de  Martyn Atkins a partir d'una fotografia de Brian Griffin obtinguda a dintre d'una humida caverna.

De entre les 9 precioses cançons en destaquen la inicial Silver, The Killing Moon, la més coneguda i Seven Seas, la meva preferida, on la profonda veu de McCulloch ens recorda els seus admirats Scott Walker i, sobretot, Jim Morrison, de The Doors, amb la cèlebre tornada:

                    Seven Seas
                    Swimming Them So Well...

Un altre disc per escoltar d'una seguida.

 - ECHO & THE BUNNYMEN. Seven Seas. Ocean Rain (1984).

Vídeos afegits posteriorment.

Too Many Birds (Bill Callahan)

Després de treballar durant 20 anys amb el pseudònim de Smog, primer, i de (Smog), així, entre parèntesi, després, en els que va evolucionar d'un rock underground lo-fi inicial amb gravacions amb equips domèstics de baixa fidelitat, cap a un so country-folk alternatiu més elaborat, sobretot en els discos que li va produir l'afamat Jim O'Rourke, els magnífics Red Apple Falls (1997) i Knock Knock (1999), per fi BILL CALLAHAN s'ha atrevit a publicar amb el seu nom de pila, mantenint i fins i tot superant aquestes obres mestres.

 La seva música, d'estructura en aparença simple, assoleix una personalitat que la fa reconeixedora en base  a la veu extremadament greu, de baríton, que ens recorda tan a Leonard Cohen com a Kurt Wagner, de Lamchop o a Stuart Staples, de Tindersticks, d'aquest songwriter de Maryland però actualment resident a Austin (Texas), amb unes lletres melancòliques, que podríem considerar introspectives i, fins i tot, depressives, si no fos pel subtil recurs de la ironia i l'humor negre, amb alguna incursió, recentment, en la política.

 En els seus concerts en directe se sol establir entre el públic i ell una íntima complicitat que transcendeix el merament artístic per convertir-se en una mena de viatge interior, en un moment en que tot s'atura i en el que només existeix la veu de l'artista, com vaig poder comprovar personalment a la Plaça Joan Coromines, a la edició del BAM del 2005.

 La CdD d'avui es del seu tretzè àlbum, Sometinmes I Wish We Were An Eagle (2009), un disc de pop seré i gens estrident, superbament produït, amb subtils arranjaments de corda i vent envolcallant la tendra, quasi sensual, veu de l'autor, en el que destaquen peces com Jim Cain, Eid Ma Clack Shaw o Faith/Void.

 I la escollida es la història d'un ocell negre que vola tota la nit sota una intensa pluja per buscar on descansar però no troba lloc perquè hi ha massa ocells (Too many birds) a l'arbre. El final es realment genial, amb la frase que ve a dir "Si tan sols poguessis aturar el que sents per un instant", que va desgranant a poc a poc:

If...if you...if you could...if you could only...if you could only stop...if you could only stop your...if you could only stop your heart...if you could only stop your heart beat...if you could only stop your heart beat for...if you could only stop your heart beat for one heart...if you could only stop your heart beat for one heart beat.

- BILL CALLAHAN. Too Many Birds. Sometimes I Wish We Were An Eagle (2009).

Vídeos afegits posteriorment.

Bufa el vent de proa (MiNE!)

Els MiNE! porten un any presentant per tot arreu el seu disc Un brindis pel nen androide (2010) (veure aquí), però no per això han abandonat la seva activitat creativa i ara ens presenten un nou EP de quatre cançons titulat Les maresmes maleïdes (2011), enregistrat als estudis Selva de Mar, amb la col·laboració del seu amic, l'enginyer de so Iban Rodríguez i editat, com l'anterior, per Música Global, aquesta vegada amb la col·laboració del portal de promoció musical THE Yellow GATE (http://theyellowgate.wordpress.com/).

Es tracta d'un disc conceptual en el que han fet un arriscat pas endavant en l'aspecte compositiu, ja que cada un dels membres del grup ha escrit un dels quatre fragments dels que es composa la història i que son Bufa el vent de proa (Albert Rams), Les trompetes i els violins (Bernat Sánchez), Els plaers coneguts (Oriol Romaní) i Mariner d'aigua dolça (Ricky Malo).

A més a més cada tema està cantat pel seu autor que ha actuat amb total llibertat, fins al punt que, segons asseguren, cap membre no ha escoltat la feina dels altres fins el moment dels arranjaments col·lectius.

Arranjaments que han aconseguit dotar d'uniformitat, l'autèntic so MiNE!, a una obra amb un origen tan dispers que ens evoca un paisatge variat i lluminós, ric en matisos que van de la psicodèlica al rock, des de l'ambient més festiu, pur charleston, fins al drama quotidià. La etiqueta "retropop"els va con anell al dit. I el resultat ha estat, una vegada més, espectacular!

Qui no pugui assistir al concert que oferiran el proper dia 20 d'octubre, a les 21:00 h a l'Apolo, sala La [2], C/ Nou de la Rambla 113 (Metro Paral·lel), de BCN, pot escoltar-los ara, però com el compromís, reiterat, de la CdD es d'una sola cançó a la setmana, he triat la que obre l'EP.

-MiNE!. Bufa el vent de proa. Les maresmes maleïdes (2011).

Només us cal anar a l’enllaç:

http://mineband.bandcamp.com/track/bufa-el-vent-de-proa

Aqualung (Jethro Tull)

Ara fa 39 anys, a primers d'octubre de 1972, a punt de complir els 17, vaig venir a viure a BCN per iniciar els estudis de Medicina a la Universitat Autònoma (fotografia) i al cap de pocs dies vaig conèixer un personatge singular. Fumador compulsiu de "Celtas Cortos" (com el grup de rock vallisoletà J), bevedor de whisqui "White Horse" quant tenia diners i "DYC" la segona quinzena de mes que acabava inevitablement escurat, acumulava diversos accidents de tràfic amb sinistre total (com el grup de rock gallec J) dels vehicles, tots del model Seat 600 (no he dit que, per haver repetit algun curs de batxillerat, era un o dos anys més gran que jo i ja tenia carnet de conduir) i, pel seu caràcter jovial, solia acaparar l'atenció del grupet d'amics.

Pèssim estudiant, matriculat a la Facultat de Dret, a la que no sé si va arribar a posar-hi els peus, el curs següent ja no va aparèixer pel campus i mai més no n'he sabut res d'ell, però d'aquell breu període en vaig treure dues coses bones: aprendre a jugar al mus i encomanar-me de la seva passió pels JETHRO TULL.

Aquest grup que adoptà el nom d'un pagès anglès del segle XVIII, inventor d'estris agrícoles i sense cap relació particular amb ells, ha estat liderat des del principi dels anys 70 per l'escocès Ian Anderson, personatge estrafolari com pocs, compositor quasi únic i cantant, amb la originalitat de tocar, a més a més de la guitarra, la flauta travessera, instrument que, juntament amb la guitarra de Martin Barre, dona una inconfusible personalitat al so de la banda.

El seu estil barreja de forma molt original el blues, el folk i el rock amb música medieval anglesa, incorporant instruments com el llaüt, la mandolina, la gaita i diversos instruments de vent, barrocament combinats i amb rics arranjaments orquestrals realitzats pel teclista David Palmer.

Per a mi el seu millor disc es Tick As A Brick (1972), incompatible amb la CdD per constar d'una sola cançó d’uns 40 minuts, dividida en dues parts en el vinil original, per el que he obtat pel tema titular d'un altre grandíssim disc, Aqualung (1971). Es un àlbum conceptual sobre un sense-sostre alcohòlic, suposo que tuberculós, i pedòfil (Maria, la guenya, la prostituta de Cross-Eyed Mary es menor d'edat), en el que, amb un desenvolupament narratiu molt seductor, expressa les seves crítiques opinions sobre la religió i la hipocresia social, pel que va patir la censura de la època a l'estat espanyol..

El particular so del grup, els enganxosos riffs de guitarra i una espectacular posada en escena els van convertir en un fenomen de vendes i van oferir centenars de concerts multitudinaris en la època, avui una mica passada de moda, del rock simfònic.
Podeu escoltar el tema original del disc al reproductor i visionar-lo en un concert del 1978 a l'enllaç de YouTube de sota.

- JETHRO TULL. Aqualung. Aqualung (1971).

http://youtu.be/J8ZZ8QnUFVM