Like Dylan In The Movies (Belle & Sebastian)

La M i jo, per les festes de la Mercé, solem anar cada any a algun concert dels que organitza, des de en fa quinze, Barcelona Acció Musical (BAM). Les estrelles de la darrera edició eren BELLE & SEBASTIAN, que actuaven a l'antiga fàbrica Damm, al carrer Rosselló, però a la mateixa hora ho feien els MiNE! a la plaça del Àngels (veure aquí) i no hi havia color.

Es clar que tampoc no ens va saber tan greu perdre'ns els escocesos, perquè ja els havíem vist, i probablement en el seu millor moment artístic, precisament en un altre concert del BAM, quant van venir a presentar el disc que conté la CdD d'avui. Va ser un concert a la plaça del Rei, en el que van actuar també els americans The Magnetic Fields, que ens ha quedat gravat a la memòria com un dels millors esdeveniments de la música indie a BCN.

Es tracta d'un grup, liderat  des de 1996 pel cantant i compositor principal Stuart Murdoch, que pren el nom d'un llibre de Cécile Aubry, portat a la TV en una sèrie de dibuixos animats, sobre les aventures del nen Sébastien i el seu gos Belle, i que, en aquest segon disc, If You're Feeling Sinister (1997), van aconseguir tota una obra mestra del pop recent. Amb melodies enganxoses però complexes i texts literaris d'alta volada transmeten una emoció agredolça que se'm fa difícil d'explicar.

La veu del líder es acompanyada per suaus guitarres, alhora envoltades per cordes, metalls i vibràfons, amb el que, aquest sextet d'estudiants de Glasgow, amb un nivell cultural, d'ironia i enginy molt superior a la mitjana de músics de la època, aconsegueix una admiració dels seus fans nomes comparable a la que van desencadenar The Smiths en el seu moment.

En altre disc per escoltar d'una seguida, del que us presento un petit tastet amb un dels temes més emblemàtics.

- BELLE & SEBASTIAN. Like Dylan In The Movies.  If You're Feeling Sinister (1997).

Seven Nation Army (The White Stripes)

Ja està,...s'ha acabat. Meg i Jack White, desprès de dotze anys de carrera, en els que han publicat set discos, han anunciat el trencament del seu projecte musical (el sentimental ja feia temps que ho estava) i donen així per finalitzat el grup THE WHITE STRIPES, per a mi un dels més importants de la darrera dècada.

Els vaig conèixer pel seu tercer disc, White Blood Cells (2001), del que inicialment em va cridar l'atenció el titul, que fa referència als leucòcits, terme mèdic molt familiar per la meva professió. També em sobtà l'estil visual, limitat a la gama cromàtica del vermell, blanc i negre, en els discos, roba etc i l'ambigüetat de la seva relació, fins el punt que de fer-se passar per germans i no parella. Però sobretot em va fascinar per la qualitat musical d'aquesta  banda de Detroit, limitada solament a dos membres, ella amb una senzilla bateria que tocava amb els mínims recursos tècnics i ell a les guitarres, aquest sí, amb un nivell espectacular, tant compositiu com en les incendiàries interpretacions en directe.

El seu blues-punk minimalista, amb pinzellades glam i, fins i tot, heavy, va arribar en el moment oportú, tant per la maduresa del grup, amb dos discos a l'esquena, com per les tendències del mercat, amb el revival rocker que, poc abans, havien provocat The Strokes.

El disc següent, Elephant (2003) els va passar definitivament a la història del rock. Gravant amb equips analògics i amb una producció vintage, van exprimir la exploració sonora al màxim al que podria aspirar un duo. A base d'alternar dolçor, elegància i nervi en les proporcions ideals, aconseguiren un so personal i reconeixeble, una obra atemporal però alhora en absoluta sincronia amb la època.

Als seguidors de l'hiperactiu "capità" Jack ens queda el conçol de poder seguir-lo en els seus grups paral·lels, The Racounters i The Dead Weather...la Meg no sé quines intencions tindrà.

La CdD d'avui, probablement el seu tema més emblemàtic, s'inicia amb un dels riff més famosos dels darrers anys, a l'hora d'escoltar el qual no puc evitar recordar al L i al M, la secció rítmica dels entranyables Loud Whispers, un altre projecte musical, actualment en stand-by, del meu fill A, als que els hi vaig sentir interpretar en més d'una ocasió, a mena de prova de só o escalfament, previ als seus espectaculars directes.

A partir d'ara ja no us podreu treure del cap aquest:

                   Tan...tan tan... tan tan tan... tan

                   tan... tan tan... tan tan tan... tan

- THE WHITE STRIPES. Seven Nation Army. Elephant (2003).

Vídeo afegit posteriorment.

En la que el Bernat se't troba (Manel)

Per una d'aquelles casualitats de la vida, la mateixa setmana que vaig tenir coneixement de la existència dels MANEL havia quedat per dinar a casa d'un amic, metge, escriptor aficionat i responsable en part de que jo em llancés a l'aventura d'aquest blog.

Durant el dinar el meu amic va comentar que tenia vincles familiars amb Roger Padilla, el polifacètic (cineasta, dibuixant...) guitarrista del grup, al temps que s'autoproclamava fan numero 1 de la banda.

I vés, quina casualitat, aquella mateixa tarda els Manel presentaven a l'auditori de la FNAC del centre comercial l'Illa, el seu primer disc, Els millors professors europeus (2008). Vàrem acabar la sobretaula en el temps just de córrer cap a casa i convèncer a la M, el que tampoc no em va costar gaire, per allargar-nos a veure'ls.

I us puc assegurar que em van captivar des del primer moment, tant per les magnífiques composicions com per les taules amb que les presentaven, absolutament impròpies d'uns debutants.

Amb el senzill nom de Manel s'auxupluguen a més a més del Roger, que composa, toca les guitarres i canta ocasionalment, Guillem Gisbert, veu principal, que tanmateix  toca la guitarra i  l'ukelele que aporta el particular so del grup, Martí Maymó al baix, clarinet i flautes i Arnau Vallvé a la bateria.

 Amb una amable imatge de bons nens van publicar un disc de folk-pop costumista, molt curós en la instrumentació i amb lletres de complexa estructura narrativa que combina perfectament la herència angloxasona amb la tradició catalana. Van  aparèixer en el lloc i moment oportuns, quant el cinisme i l'individualisme dominen la nostra societat, ells aporten una mirada a la vida optimista i innocent, un disc "impossible" que ha calat en tots els públics.

El següent disc, acabat de publicar fa nomes uns dies, amb els shakespearià títol de 10 milles per veure una bona armadura (en al·lusió a la frase que pronuncia en Kenneth Branagh a la pel·lícula Molt soroll per no rés), els ha acabat d'enaltir, amb espectaculars resultats de crítica i vendes, convertint-los en el fenomen sociològic del moment.

 Recordo que  l'esmentat concert de la FNAC va acabar amb el tema Gent normal, la seva adaptació d'una de les meves cançons preferides, Common people, dels britànics Pulp, que ara mateix em comprometo a comentar en una propera CdD.

No vull acabar sense fer la meva aportació a les Corrandes de la parella estable (els seguidors del grup ja sabeu de que va tot això):

       

                    Vaig començar a escriure aquest blog

                    un divendres al matí

                    i ens ha costat Déu i ajuda

                    arribar fins aquí

   - MANEL. En la que el Bernat se’t troba. Els millors professors europeus (2008).

Vídeo afegit posteriorment.

Another Brick In The Wall (Pink Floyd)

La propera representació, els dies 29 i 30 de març, al Palau St. Jordi de BCN, per part de Roger Waters, antic component del grup PINK FLOYD, del disc The Wall (1979) m'ha fet recordar la primera vegada que  vaig sentir la CdD d'avui.

Va ser en un bar que hi havia aleshores en un petit carreró de la part alta (casc antic) de Tarragona, anomenat Poetes, que esdevingué un punt de referència cultural de la ciutat, el que en dèiem un "bar de progres", vaja. Estava ubicat als baixos, m'imagino que a les antigues cavallerisses, d'un casalot medieval, molt ben restaurat, en un ambient força acollidor, utilitzat com a sala d'exposicions, presentacions de llibres i performances diverses, i la M i jo ens hi deixàvem caure a la menor ocasió. I encara conservem l'entranyable "posavasos" que il·lustra aquest texte.

Aquella nit, malgrat que jo tenia diversos discos del grup, com Ummagumma (1969), Atom Heart Mother (1970), Meddle (1971), The Dark Side Of The Moon (1973), com no? i Wish You Were Here? (1975), he de reconèixer que no els vaig identificar. Això sí, ens varem quedar tan impressionats que vàrem córrer a esbrinar de qui era aquella cançó amb aquells cors tan inquietants i que va resultar ser Another Brick In The Wall (part 2).

Els Pink Floyd van iniciar la seva activitat als anys 60, sota el lideratge del compositor, cantant i guitarrista Syd Barrett, fins que la LSD va causar estralls en el seu cervell, motiu pel que va ser substituït per David Gilmour, qui va mantenir una ferotge lluita d'egos amb Roger Waters fins acabar amb la sortida d'aquest últim de la banda. Malgrat tot, durant uns 10 anys van ser una de les bandes més significades de l'anomenat rock simfònic, essent considerats com un dels grups més important de tots els temps i dels més grans venedors de discos de la història.

The Wall es una mena d'òpera-rock conceptual sobre un músic fictici i malalt mental anomenat Pink que, a base de traumes psicològics com la mort del pare a la II Guerra Mundial, la sobreprotecció materna, la rigidesa educativa, els fracassos amorosos, així com la pressió de ser una estrella del rock consumidora de drogues, va construint mentalment un mur de totxos que el protegeix però al mateix temps l'aïlla del mon real i el condueix a un altre de fantasia autodestructiva. Al llarg de la representació de la obra es va construint una paret de totxanes que, a poc a poc, tapa els membres del grup i acaba amb la destrucció del mur, que cau sobre els espectadors, el que permet al protagonista recobrar la llibertat.

Molta gent pensa que les lletres de The Wall, obra de Waters com en tots els discos a partir del Dark Side... transmeten perfectament la complexa personalitat de l'autor, que mitjançant l'alter ego del protagonista lliura una mena d'ajust de comptes amb el gènere humà.

L'impressionant muntatge que requeria la presentació no va permetre representar-lo, entre 1980 i 1981, més que en unes poques ciutats com Nova York, Los Angeles, Londres o Dortmund i va ser econòmicament desastrós.

Uns mesos desprès de la caiguda del mur  de Berlin es va tornar a representar a la Potsdamer Platz de la capital alemanya, amb uns quants músics famosos convidats i un muntatge espectacular que suposem serà similar al que es presentarà a BCN, en el marc de la gira mundial per commemorar el 30 aniversari del disc.

- PINK FLOYD. Another Brick In The Wall (part 2). The Wall (1979).

Pink Floyd - Another Brick In The Wall (Part 2)

Vídeo afegit posteriorment.

Where Dreams Go To Die (John Grant)

JOHN GRANT va liderar, com a cantant i durant deu anys, el grup The Czars, sense obtenir gaire reconeixement, per el que la banda es va separar. Aleshores es va traslladar del seu Denver natal a Nova York, on va malviure durant sis anys treballant de cambrer.

Aquestes frustracions, el seu caràcter i les addiccions a l'alcohol i la cocaïna el van sumir en una profunda depressió que, en paraules seves, el va posar a les portes del suïcidi.

Va ser quant va tenir la sort de contactar amb el grup de folk-rock Midlake ,uns dels seus pocs seguidors de la època Czars, que el van convèncer de tornar a pujar al carro i gravar, amb ells com a banda d'acompanyament.

Com aquests estaven pendents d'iniciar la gravació del seu disc The Courage Of Others (2010), se'l van endur al seu estudi de Denton (Texas) i, entre cançó i cançó, amb producció de dos dels membres, Alexander Paul i Eric Pulido i el mateix Grant, van enregistrar paral·lelament el magnífic Queen Of Denmark (2010).

Es un disc melancòlic, on a la preciosa veu de l'autor s'hi afegeixen els arranjaments i  la instrumentació amb el particular segell pastoral del grup (flautes, teclats, sintetitzadors analògics, bellíssimes harmonies vocals...), amb el resultat d'una obra de soft-rock  extremadament sensible, romàntica i poètica, amb un punt de sornegueria.

Un conjunt de dotze boniques cançons, solides i addictives que us arribaràn a tallar l'alè.

Comproveu-ho amb aquesta CdD.

-  JOHN GRANT. Where Dreams Go To Die. Queen Of Denmark (2010).

Vídeo afegit posteriorment.

Jacqueline (Franz Ferdinand)

Al més pur estil Strokes que, poc abans, havien provocat amb el seu disc de debut (veure aquí) la eclosió del revival del garage-rock novaiorquès, aquesta banda escocesa, liderada per Alex Kapranos i Nick McCarthy, tanmateix amb el seu primer disc es convertiren en el buc insígnia d’una nova generació de post-punk britànic.

Sense inventar res però amb efectius riffs de guitarra, ritmes enganxosos i tornades fàcils, combinats amb frescor, intel·ligència i immediatesa, aconsegueixen fer gran el més simple.

FRANZ FERDINAND, nom que rememora el de l’Arxiduc austríac i hereu al tro austrohungarès, l’assassinat del qual a Sarajevo va desencadenar la I Guerra Mundial, es el prototip de banda arty. Creada al voltant de la Glasgow School Of Art i amb la coartada intel·lectual del cercle social proper a la mateixa, donen tanta importància a la música com a l’aspecte gràfic (el disseny de la portada es tota una fita del minimalisme d’estil soviètic), la escenografia, els vídeos o el vestuari.

Però el que podia haver-se quedat en una banda elitista per a snobs de la música i l’art-rock ha esdevingut un fenomen de masses, amb vendes milionàries, des del primer disc, nivell que, a l’igual que els esmentats Strokes, han mantingut en els dos següents, You Could Have It So Much Better (2005) i Tonight: Franz Ferdinand (2009).

Als concerts defensen la seva obra amb un dels directes més efectius i vibrants del moment, pura adrenalina i joia de viure, aconseguint sonar, alhora i sense esforç, moderns i orgullosament retro.

En trobareu una mostra clickant a sobre del petit reproductor.

-  FRANZ FERDINAND. Jacqueline. Franz Ferdinand (2004).



Vídeo afegit posteriorment.

Fade Into You (Mazzy Star)

La M i jo som fidels seguidors de la sèrie de televisió CSI, de la original de Las Vegas i de les altres dues franquícies, Miami i Nova York. Sempre en tenim capítols gravats i els veiem quan ens ve de gust.

L’episodi de l’altra nit de CSI:NY acabava amb l’agent Danny Messer, tot cofoi per haver resolt brillantment un cas, agafant la moto i enfilant-se cap a casa, on l’espera la seva dona, la també CSI Lindsay Monroe, més coneguda, degut al seu lloc d’origen, com “Montana”, i la seva petita Lucy.

La seqüència anava acompanyada d’una cançó, al sentir les primeres notes de la qual, i davant l’atònita mirada de la M, salto del sofà, connecto l’iPod, selecciono una de les 10.374 cançons que hi porto i faig...Boom! (expressió que sol utilitzar en Danny quant troba la resposta a algun dels enigmes que li planteja la feina).

I aquesta anècdota, a partir d’aquesta cançó, Fade Into You, m’ha fet tornar a escoltar un disc que tenia oblidat, el So Tonight That I Might See (1993), dels americans MAZZY STAR.

Son un grup liderat pel guitarrista i compositor David Roback i la lletrista i cantant Hope Sandoval, posseïdora d’una veu i una imatge lànguides i encisadores. Amb tot tipus de guitarres (acústiques, saturades, slides...) presenten temes lents, vaporosos i contemplatius, el que es coneix com a dream-pop.

Per als no iniciats val la pena començar precisament per aquest tema, relativament exitós en el seu moment. I, per als no seguidors de CSI, us diré que el Danny i la “Montana” son els dos de la dreta de la imatge que il·lustra la CdD d’avui.

-  MAZZY STAR. Fade Into You. So Tonight That I Might See (1993).

Vídeo afegit posteriorment.