Paradigma de precocitat, el
germans Pablo (guitarrista i cantant) i Luka Van de Poel
(bateria) i el seu amic Robin Piso (teclats i veu), amb 16, 14 i 17 anys,
respectivament, van formar una banda, per al nom de la qual, DeWolff, es
van inspirar en el personatge del Senyor Llop, interpretat per Harvey Keitel
a la pel·lícula Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994).
Un grup que, partint del hard
rock dels anys 70, amb tocs de psicodèlia i blues, amb referents com
Deep Purple o Led Zeppelin, evoluciona cap al southern
rock americà de The Allman Brothers Band i altres, al llarg dels
seus vuit àlbums d'estudi més dos en directe i un quants singles més en
dotze anys, dels que en destacaria, per sobre del seminal Strange Fruits And
Undiscovered Plants (2009), el cinquè, Roux-Ga-Roux (2016) i el
sisè, Thrust (2018), i el recent Wolffpack (2021), gravat en ple
confinament per la pandèmia de la Covid-19.
Un disc en el que el trio,
acompanyat de diversos músics neerlandesos com ells i australians, pocs
coneguts encara a casa nostra, actualitzen uns estils que em van marcar quan jo
tenia la seva edat, amb una combinació de riffs de guitarra i línies
d'orgue, Hammond per a més senyes, i uns jocs de veus de reminiscències soul,
espectaculars, al que contribueix una producció en la que es prioritza el mode
analògic de la que en resulta un so meravellosament real.
Deu tracks que se us
passaran volant, dels que m'agraden especialment Sweet Loretta, amb el
plus de feeling que hi aporta la convidada Judy Blank; Half Of
Your Love, Bona Fide o la que inicia el disc, i CdD d'avui, Yes You Do, en la que aquest tres fins fa poc imberbes demostren gran perícia amb el seus
respectius instruments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada