Africana 16:
La CdD d'avui està dedicada "in memoriam"
al fantàstic, tot i què autodidacta, bateria nigerià TONY ALLEN,
traspassat la setmana passada a París, on residia des dels anys 80, víctima
d'un aneurisma d'aorta abdominal, amb 79 anys, tot just dos mesos després de
publicar el seu darrer disc, Rejoice (2020), gravat a Londres
el 2010 amb el seu amic el trompetista sud-africà Hugh Masakela,
els hereus del qual, a la mort d'aquest el 2018, van donar permís al productor
inicial Nick Gold per editar i completar amb
nous col·laboradors la maqueta inacabada.
Una mort sobtada d'un personatge divertit i vital que, a finals dels 60,
com a bateria, i director musical (no oficial) de la banda Africa'70,
de Fela Kuti, amb la que va gravar uns 30 LP en deu
anys, va crear un nou estil, l'afrobeat, transcendental en
la història de la música popular, al seu continent i a la resta del mon
(vegeu aquí). Una relació insatisfactòria per al
nostre protagonista, com gairebé per a tothom que treballava amb, o més
ben dit, "per a" Kuti, qui, després de gravar Jealousy
(1975) i dos LP més sota el mant protector de "The Black President",
va emigrar a París per iniciar una carrera independent en la que va alternar
les actuacions com acompanyant d'artistes africans com Ray Lema
o Manu Dibango (un altre que ens ha deixat fa unes
setmanes) amb la publicació d'obres pròpies amb un so que fusiona l'afrobeat amb
la electrònica, el dub, el rhythm and blues o
el hip-hop, que es coneix com afrofunk, la
més destacable de les quals seria Never Expect Power Always (aka N.E.P.A.)
(1985).
Una carrera que va decaure durant els anys 90 i principis dels 2000, en els
que va prestar les seves batutes al servei d'artistes com Susheela Raman, Sébastien Tellier, Charlotte Gainsbourg, Air, Jarvis Cocker (ex-Pulp), Oumou Sangaré o Grace Jones,
però que va gaudir de nou de gran popularitat l'any 2007, amb el disc homònim
de The Good, The Bad and The Queen,
"supergrup" liderat per Damon Albarn (de Blur),
juntament amb Paul Simonon (baixista de The Clash)
i Simon Tong (teclista de The Verve),
projecte que retornaria deu anys després amb Merrie Land (2018).
Com a CdD he triat el tema homònim d'un dels seus àlbums,
juntament amb Home Cooking (2002), Lagos No Shaking (2006)
i Film Of Life (2014), més destacats de la seva darrera
època, entrat el segle XXI. Em refereixo a Secret Agent (2009),
un LP gravat a la seva Lagos natal amb el productor,
arranjador i multi-instrumentista Fixi i acompanyat d'una
extensa banda en la que destaquen el guitarrista camerunès Claude Dibongue,
el baixista funky Rody Cereyon i la
cantant Orobiyi Adunni, més coneguda com a AYO,
una de les cinc veus que hi participen, tot i què Mr. Afrobeat es
reserva per a si mateix els temes inicial (la CdD) i final del disc.
Onze tracks, dels que en destacaria altres com Ijo, Celebrate, Pariwo o
Nina Iowo, en els que qui alguns consideren "el millor bateria
del mon" adopta una posició discreta, com si d'un camuflat agent secret al
que al·ludeix el títol es tractés, marcant el compàs qual metrònom que manté
subtilment tot el grup unit, amb cada una de les seves quatre
extremitats interpretant un ritme diferent, el que vaig tenir la ocasió de comprovar al seu concert a l'Avinguda de la Catedral, a Barcelona, a les Festes de la Mercè del 2009.
Compartim la opinió de Fela Kuti de que sense vostè no
existiria l'afrobeat i estem segurs que allà on sigui gaudiran
del seu groove tant com de la seva afable personalitat. D.E.P. senyor Tony Oladipo Allen.
- TONY ALLEN. Secret Agent. Secret Agent (2009).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada