Making Plans For Nigel (XTC)

XTC (pronunciat "ecstasy"), és un grup musical britànic, el nom del qual per a alguns rememora el d'una coneguda droga de disseny, el que ha estat desmentit pels interessats amb l'argument plausible de que se'l van posar amb la única intenció de que sonés bé i molt abans de que es generalitzés el consum la substància en qüestió, la metilendioximetanfetamina (MDMA), que és el seu veritable nom químic.

La banda va estar liderada durant la seva vida activa pel compositor principal, guitarra i veu Andy Partridge i l'altre compositor, inferior en nombre però no en qualitat, com demostrarà la CdD d'avui, el baixista i cantant Colin Moulding, acompanyats inicialment pel teclista Barry Andrews, el pare de Finn Andrews, de The Veils, CdD en el seu dia (vegeu aquí), que va deixar-ho desprès del segon disc, essent substituït per Dave Gregory, multiinstrumentista que va sumir una segona guitarra, i pel bateria Terry Chambers, el lloc del qual, al plegar, no va ser necessari substituir, com es comprendrà seguidament.

En els quasi 30 anys de vida, entre el 1977 i el 2005, van publicar una dotzena de discos (més un parell més amb la banda alternativa que van formar, a mena "d'alter ego", anomenada The Dukes Of Stratosphear, per homenatjar la seva estimada música dels 60, com The Beatles, The Byrds, The Beach Boys o The Kinks), els més interessants dels quals considero el tercer, Drums And Wires (1979), cinquè, English Settlement (1982) i el vuitè, Skylarking (1986) - un àlbum conceptual produït amb força controvèrsies però amb molt bon resultat artístic, amb temes com Dear God, per Todd Rundgren-, als que es podrien afegir els dos darrers, un ambiciós projecte de disc doble que finalment van publicar per separat, amb els noms de Apple Venus Volume 1 (1999) -moment en el que Gregory els va deixar, desprès de 20 anys, per motius musicals al considerar excessiva la orquestració- i Wasp Star (Apple Venus Volume 2) (2000).

I és que el que va caracteritzar la seva obra va ser la constant evolució, des de la new wave (post-punk) inicial,  cap a tots tipus d'influències, des del folk al pop i a la psicodèlia (amb ritmes orientals inclosos), amb sumptuosos arranjaments instrumentals i vocals.

El seguidors del blog menys informats us preguntareu com és que una banda tan bona -la influència de la qual podem apreciar a grups recents com Blur, Franz Ferdinand o Maxïmo Park- mai no assolís un èxit comercial massiu i la raó és fàcil de comprendre. L'any 1982, durant la gira de presentació de l'esmentat disc English Settlement, el del preciós single Sense Working Overtime, Partridge va patir una crisi de pànic (diuen que per la sobtada abstinència, forçada per la seva dona sense encomanar-se a cap metge, del consum de benzodiazepines, a les que sembla que n'era addicte) que li va comportar una por escènica que, a diferència d'algun conegut cantautor espanyol, no va poder superar, per la qual cosa, a partir d'aleshores la seva activitat artística es va limitar a gravar discos, amb ocasionals actuacions per a emissores de radio i TV. Va ser quant Chambers, davant de la previsible reducció d'ingressos, va deixar la música i se'n va anar a viure a Austràlia, i el seu lloc a la bateria va ser cobert per músics d'estudi per a les gravacions posteriors. I així va ser que una de les millors bandes dels 80, impossibilitada però per actuar en públic, i, tot s'ha de dir, amb constants canvis estilístics que la mantenien fora de sintonia amb els temps, mai no va arribar a rebre el reconeixement que es mereixia dels aficionats en general.

Jo, personalment, els vaig descobrir amb Drums And Wires, un punt d'inflexió per al grup, amb el canvi del teclista Andrews per l'altre guitarrista, Gregory (d'aquí el títol de l'àlbum, "Tambors i cordes", en referència a l'absència de teclats), i amb una gran competència entre Partridge i Moulding per la composició dels temes, amb victòria per al primer, en proporció de 2 a 1, però amb l'honor per al segon per l'autoria del seu primer èxit important, la CdD d'avui, és clar.

És un disc de 15 temes prou diferents entre si, produït per Steve Lillywhite, ple de riffs de guitarres i d'enganxoses línies de baix, amb detalls psicodèlics i harmonies vocals de l'escola Beach Boys i melodies en les que a aquests post-punks se'ls entreveu l'admiració (més o menys oculta) que devien sentir per The Beatles i amb unes lletres notables, tan àcides com personals.

I el tema escollit per a CdD és el track que obre el disc, un dels cinc composats pel baixista, en general més convencionals i assequibles que els del seu company, que representa una crítica social a la realitat de moltes llars de classe mitjana britànica, a aquells pares que tenen decidit el futur laboral del seu fill, en aquest cas el petit Nigel, pel que fan plans per a que sigui feliç treballant...a l'acer! 

          We're only making plans for Nigel

          We only want what's best for him...

Rendim culte, doncs, a una (altra) de les grans bandes perdudes del pop.

- XTC. Making Plans For Nigel. Drums And Wires (1979).