Pablo Picasso (Modern Lovers)

La meva admiració per Jonathan Richman fou palesa en el seu dia a la CdD "Vampiresa Mujer". Ja ho sabeu, un heroi a contracorrent dels temps, que va evolucionar del garage-rock inicial -amb discos com The Modern Lovers (1976), Jonathan Richman and The Modern Lovers (1976) o Rock'n' Roll With The Modern Lovers (1977)-, al pop -Jonathan Sings! (1983), Rockin' and Romance (1981), Modern Lovers 88 (1989)-, el country -Jonathan Goes Country (1990)-  i, en els darrers anys, abandonats definitivament els MODERN LOVERS, cap a un minimalisme extrem que el porta a actuar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica o, com a molt, del baterista Tommy Larkins, amb un estil extremadament simple, quasi infantil, tant en les composicions com en la interpretació, amb aquest look tan peculiar d'etern Peter Pan, però conservant sempre, sempre!, la lleialtat dels seus seguidors, entre el que m'honoro contar. Una altra característica d'aquest freaky de Massachusetts és la seva afició a cantar en altres idiomes, entre ells el castellà, el que queda patent en discos com Jonathanm te vas a emocionar! (1994) o en el recopilatori ¿A qué venimos sinó a caer? (2008).

Però en els inicis va ser una altra cosa. Amb una formació en la que contava amb el teclista Jerry Harrison, posteriorment als Talking Heads i el baterista David Robinson, desprès a The Cars, van gravar un àlbum considerat per nosaltres com un dels millors de la història del rock, precursor del posterior fenomen punk i que va traçar el camí que desprès seguirien grups dels dos costats de l'Atlàntic, com Violent Femmes, Galaxie 500, They Might Be Giants, Weezer, The Pixies, Art Brut i tants més.  L'homònim i seminal The Modern Lovers, publicat el 1976, encara que gravat tres anys abans, va contar en part amb la producció de John Cale, dels seus admirats Velvet Underground, i conté temes de so nu, amb riffs de guitarra molt senzills, amb ben bé un parell d'acords bàsics, com Roadrunner , Hospital o la CdD d'avui.

Pablo Picasso és el quart track del disc i versa sobre el carismàtic artista i el seu masclista estil de vida. És una composició que, tot i editar-se amb retràs, ha exercit gran influència tant en generacions posteriors com en els seus coetanis, el que ho prova que hagi estat gravada o interpretada en públic per músics com DavidBowie, Iggy Pop, el mateix John Cale o...ejem! The Sex Pistols.
A continuació podeu escoltar la versió original del tema i una "deconstrucció" en directe del 2009.

- MODERN LOVERS. Pablo Picasso. Modern Lovers (1976).

Gun Has No Trigger (Dirty Projectors)

Els DIRTY PROJECTORS, liderats pel compositor, cantant, multiinstrumentista, arranjador i productor Dave Longstreth, son una banda  de Brooklyn (New York, USA) difícil de classificar.

En els seus 10 anys d'existència han publicat discos a nom del frontman en solitari, amb The Orchestral Society for the Preservation of the Orchestra, han col·laborat amb artistes tan dispars i singulars con David Byrne o Björk i, amb constants canvis de membres, han editat set àlbums com a grup, molts d'ells de temàtica conceptual sobre altres artistes, com The Getty Direction (2005), sobre Don Henley, de The Eagles o Rise Above (2007), reinterpretant cançons del grup de hard-rock Black Flag.

La constant evolució del seu so, amb estructures poc convencionals,  amb dissonàncies psicodèliques i arranjaments sovint abstrusos, i  amb harmonies vocals de fins a tres veus femenines, de les que destaca la de Amber Coffman, els tenia avocats  al calaix de grups intel·lectuals, si no decididament extravagants, entestats en la recerca del punt on l'avantguarda es fon amb el pop.  Però els dos darrers discos, Bitte Orca (2009) i, sobretot, Swing Lo Magellan (2012), son els més accessibles fins a l'actualitat per el que penso que, de seguir per aquest camí, ben aviat podran accedir a un públic majoritari.

Com a CdD he escollit el tema Gun Has No Trigger, del darrer disc, el nom del qual evoca el del cèlebre navegant portuguès, en el que, amb una marcada base rítmica, la tensa veu de Longstreth domina per sobre d'unes harmonies femenines, la inofensivitat de les quals es trenca amb ocasionals ràfegues torrencials. Una mirada nerviosa i suggeridora a la manera que les coses podien però no han estat. "Vostè té una pistola al cap, però l'arma no té gallet (Gun Has No Trigger)", diu al final. Un altre tema d'aquells que posa, com diria aquell, la "gallina de piel".

- DIRTY PROJECTORS. Gun Has No Trigger. Swing Lo Magellan (2012).

Time (Loud Whispers)

Els LOUD WHISPERS van ser una banda de vida efímera però apassionant. Aquest power-trio, format per Marc Vilar (bateria), Luís Aznarez (baix) i Albert Rams, ara a MiNE! (guitarra i veu), practicava un estil en el podem apreciar influències del pop-rock de les tres o quatre dècades anteriors, segurament mamat a la discoteca dels seus pares, però amb un toc personal, intens i experimental, que ells, no sé amb quin grau de seriositat, anomenaven psycho-pop.

Els que vam tenir la sort d'assistir a algun dels seus concerts mai no oblidarem la grata experiència de presenciar la captivadora posada en escena d'unes líriques  composicions amb una vitalitat i un carisma impropis d'uns aleshores adolescents (als que algú, parafrasejant a Bob Marley, va anomenar els Three Little Birds), amb el que, contra tot pronòstic, es van col·locar a la final del concurs Emergenza del 2004. 

En els seus més o menys cinc anys d'existència van gravar tres maquetes en les que van mantenir la mateixa coherència i qualitat compositiva, les dues primeres autoproduïdes, Loud Whispers (2004) i The Start of Aptitude (2006), i la tercera, I Need Time (2007), amb un esforç econòmic considerable, als estudis Ultramarinos de Santi García.

Va ser un disc acollit amb molt bones crítiques a la premsa musical especialitzada (millor cançó rock de l'any per a Rockzone), del que voldria destacar també la caràtula, obra de Javi Aznarez, el germà del Luís, i del que he escollit, com a CdD, el hit més conegut, Time.

- LOUD WHISPERS. Time. I Need Time (2007).

Aquest post està dedicat a l'A.R. amb motiu del seu proper aniversari.

The Maker (Daniel Lanois)

DANIEL LANOIS, en solitari o en col·laboració amb Brian Eno, està considerat un dels productors més importants de música pop de les darreres dècades. Entre els seus treballs més destacats figuren els que ha fet per a Bob Dylan (Oh Mercy, 1989), Peter Gabriel (So, 1986), Neville Brothers (Yellow Moon, 1989), Neil Young, Ron Sexsmith, Emmylou Harris, Robbie Robertson...però els que els van portar a la fama van ser alguns dels que van fer per als U2, sobretot The Joshua Tree (1987) i Achtung Baby (1991).

Les seves produccions es caracteritzen per una sensibilitat atmosfèrica sense precedents, un so reverberant, visceralment poderós i intricadament bonic, gravat al seu estudi de New Orleans (Louisiana, USA), sovint amb equips artesanats i mètodes poc ortodoxes, prevalent la honestedat emocional per sobre de la perfecció tècnica. I l'ajuda que presta als seus clients, a més a més de productor, com a compositor i arranjador, integrant-se com un membre més de les bandes, no fa més que incrementar la seva reputació.

Per això, el debut d'aquest canadenc del Québec com a artista en solitari, en funcions de compositor, guitarrista i cantant, era especialment esperat, el que va succeir amb la publicació de Acadie (1989). No és estrany que, amb el seu bagatge, l'àlbum contingués una impressionant barreja d'estils, fusionant el rock psicodèlic i el rhythm and blues amb el cajun, el zydeco i la música ambient (de la qual el seu col·lega Eno és un dels màxims exponents).

Malauradament, ni amb Acadie, ni amb For the Beauty of  Wynona (1993), Shine (2003), Belladonna (2005) ni amb altres discos ha obtingut el reconeixement dels seus projectes productius, tot i no ser més que una prolongació de la seva manera particular d'entendre el so, de la seva habilitat per aconseguir una textura càlida i humana en les seves composicions, prou bones però potser per sota de les expectatives.

En el seu primer disc, vinil que vaig adquirir tant punt es va editar i que conservo "entre cotons",  canta indistintament, fins i tot en una mateixa cançó, en el seus dos idiomes, francès i anglès, i conta amb la col·laboració de molts dels seus clients, com Adam Clayton i Larry Mullen Jr. (base rítmica dels U2), els germans Cyril, Art i Aaron Neville, així com del mateix Brian Eno.  He escollit per a CdD el tema The Maker, poblat de personatges rurals de classe obrera franc-canadenca desplaçats econòmicament a les ciutats i que sospiren per l'estimat camp  (l'Arcàdia del títol), evocant temps perduts, amb un treball vocal eteri, quasi  fantasmal, una mena de New Orleans groove, que m'encanta. Des del Oh, oh deep water inicial fins a la repetida estrofa  Burning in the eyes of the maker...amb la que l'acaba. Els seguidors del blog que no el conegueu ara teniu la oportunitat de fer-ho.

 -DANIEL LANOIS. The Maker. Acadie (1989).

No Woman, No Cry (Bob Marley & The Wailers)

Tot i què no soc aficionat a les corrides de toros he de manifestar que he estat en diverses ocasions a les dues places de BCM, tant a Las Arenas, actualment reconvertida en centre comercial, com a la Monumental, però sempre per assistir a concerts de rock.

I de tots ells, el que recordo amb més emoció va ser el del 30 de juny de 1980, una xafogosa nit d’estiu, agreujada per l’overbooking que va deixar centenars d’espectadors amb entrada a fora de la plaça, “abarrotá” amb més de 18.000 persones, el que va protagonitzar en un moment d’esplendor màxim i només uns mesos abans de la seva prematura mort, l’11 de maig de 1981, amb 36 anys i víctima d’un melanoma, Bob Marley.

Aquest compositor, cantant i guitarrista (i gran aficionat al futbol) jamaicà, de personalitat magnètica, complexa i contradictòria, està considerat el músic més important del tercer mon (on assumí el paper d’un profeta visionari de proporcions místiques per la seva implicació en les qüestions socials) i un dels més influents de la música popular de tots els temps, tant per la seva vessant musical, amb un estil particular del que n’és el màxim exponent, el Reggae, com per la difusió del moviment Rastafari, una mescla de religió amb profecies bíbliques (moltes d’elles provinents de la església copta etíop) amb filosofia naturista (de la que destaca la defensa del consum de marihuana) i nacionalisme negre (amb l’emperador Haile Selassie, el Ras Tafari, com a messies).

Amb uns quants singles en els que van contar amb la col·laboració del productor local Lee “Scratch” Perry, i amb els que, amb el nom de The Wailing Wailers i, posteriorment, The Wailers, van assolir un gran prestigi a la seva illa natal, el directiu londinenc d’Island Records Chris Blackwell els va convèncer per polir (o “desvirgar” en boca d’altres) aquell ritme inicialment exòtic i assilvestrat, emparentat amb l’ska i el rocksteady, amb l’afegit de funk progressiu, dub i rock, amb més protagonisme de les pedal steel guitars i uns omnipresents teclats, limitant la secció rítmica dels germans Barrett i accelerant el “tempo” per assolir unes propietats hipnòtiques i seductores inexistents originalment.

Després de grans èxits amb discos com Catch A Fire (1973) o Burnin’ (1973), els altres dos líders del grup, Peter Tosh i Bunny Livingston, van abandonar la banda que, ara amb Marley com a protagonista exclusiu i amb el nom definitiu de BOB MARLEY & THE WAILERS, va radicalitzar el discurs espiritual sense empitjorar en el musical, que es va veure sublimat amb l’aportació de la guitarra de Al Anderson i de les I-Threes, el trio vocal format per la seva esposa Rita, Judy Mowatt i la posteriorment estrella en solitari Marcia Griffiths. Amb aquesta formació va assolir una fama que ha perdurat en el temps amb àlbums com Natty Dread (1974), Rastaman Vibration (1976), Exodus (1977), Kaya (1978) i Uprising (1980), als que s’han d’afegir algunes mítiques gravacions en directe com Live! (1975) o Babylon by Bus (1978).

La llista de cançons magnifiques, candidates a CdD, seria interminable, amb exemples com I Shot the Sheriff (popularitzada per Eric Clapton), Jamming, Waiting In Vain, Three Little Birds, One Love, Get Up Stand Up, Is This Love...però comprendreu que és inevitable no obviar la seva composició més emblemàtica, No Woman, No Cry, un tema inclòs al Natty Dread que va assolir, però, més popularitat en la versió en directe del concert celebrat al Lyceum Ballroom Theatre de Londres els dies 18 i 19 de juliol de 1975, immortalitzat en l’esmentat disc Live!

Es tracta d’una gravació memorable pel treball dels enginyers i tècnics de so, que van saber capturar la interacció entre els músics i el públic, aleshores ja majoritàriament blanc, com poques vegades s’ha aconseguit, però de la que no em consta que existeixi versió en vídeo.

La cançó, malgrat que és una composició de Marley, està acreditada al seu amic Vincent Ford per tal de que pogués obtenir els beneficis dels royalties que li van garantir la supervivència del menjador benèfic  (Soup Kitchen) de  Trenchtown, el que en el seu dia havia acollit al mateix músic, i tracta sobre els records d’infantesa en aquest ghetto de Kingston (Jamaica), tot i què alguns ho interpreten com una mena de disculpa per les continues infidelitats a les que sotmetia a la seva esposa Rita.

            -  BOB MARLEY & THE WAILERS. No Woman, No Cry. Live! (1975).

Thank You Friends (Big Star)

Alex Chilton és el paradigma de l’artista de culte. Desprès d’assolir precoçment, amb només 17 anys, l’èxit amb The Box Tops, practicant una mena de soul blanc que es coneix com a Blue Eyed Soul, dels que destaca el tema The Letter (1967), va abandonar la formació per unir-se a Chris Bell en un projecte que va passar a anomenar-se, sense cap mena de presumptuositat, ja que es van inspirar en el nom d’una cadena de supermercats, BIG STAR.

En un moment totalment inadequat en el que el mon del rock tirava cap a una altra banda, van girar la vista cap al pop dels dos costats de l’Atlàntic dels 60, amb The Beatles i The Kinks a una banda i The Beach Boys i The Byrds a l’altra, per oferir un producte aleshores anacrònic però mitificat amb el pas del temps fins a ser considerats els pares del power pop i reivindicats per gent com REM, The Posies, Teenage Fanclub, Jeff Buckley i tots aquells que estimen les cançons dolces i tristes.

Desprès d’un fabulós primer disc ple de màgiques harmonies pop, #1 Record (1972) que la discogràfica Stax, del seu Memphis (Tennessee, USA) natal, especialitzada en la música soul, va promocionar fatal, Bell (que va morir el 1978, amb 27 anys, en un accident de trànsit) va abandonar el grup, que, ara liderat indiscutiblement per Chilton, va gravar el no inferior Radio City (1974), rebut amb la mateixa indiferència.

Això va sumir el nostre protagonista, de caràcter ja de per se inestable, en l’alcoholisme, el que no va impedir la gravació de la que va ser la seva obra pòstuma i que va tenir una història ben particular. Finalitzada el 1975, va romandre las calaixos de diverses discogràfiques fins a ser editada tres o quatres anys desprès per diverses d’elles, algunes de ben nefastes, amb diferents seqüenciacions de les cançons, sent la més digna la del format CD de Rykodisc de 1992.  La imatge que il·lustra el post d’avui no és la caràtula més coneguda sinó la que tinc a la meva discoteca, editada per Line Records el 1987.

El que va ser el seu cant de cigne, gravat en condicions tan imprevisibles com el Pet Sounds de The Beach Boys o el Berlin de Lou Reed, és un disc inhòspit, ombrívol i depressiu, sembla que a la banda, o del que quedava de ella, li importava ben poc el seu futur. De fet el disc ni tan sols te un títol reconegut oficialment, hi ha que l’anomena Third i altres Sister Lovers, nom suggerit mig en broma per Chilton i el bateria Jody Stephens, els dos únics de la formació inicial, amb motiu de sortir ambdós amb una parella de germanes.

El productor Jim Dickinson va tenir un excessiu protagonisme en el resultat del disc, fins el punt que Chilton no s’hi va arribar a identificar mai. Entre això i el seu caràcter voluble va escollir el pitjor dels camins, alternant obres en solitari ben allunyades de l’esperit Big Star amb la col·laboració amb diversos grups amb la ocasional producció d’artistes més o menys interessants, dels que destacaria a The Cramps o, fins i tot, els madrilenys Vancouvers, fins a la seva mort prematura el 2010, per una cardiopatia, als 59 anys.

El tema escollit per a CdD, Tank You Friends, és un dels més alegres del disc, una melodia enganxosa i ascendent i una lletra enginyosament mordaç amb la que, amb aparent seriositat, reconeix a aquells que l’han ajudat (Gràcies amics, no seria aquí si no fos per vosaltres...) per passar a continuació a retorçar el ganivet suggerint que millor hauria estat sense tants amics paràsits i amb una impressionat tornada, a la que us podeu afegir, que fa:

                   

                    Thank you, friends

                   Wouldn’t be here if it wasn’t for you...

-          BIG STAR. Thank You Friends. Third/Sister Lovers (1978).

Shanty for the Arethusa (The Decemberists)

Aquest estiu he estat a Sant Petersburg (Rússia), la preciosa ciutat dels canals (la Venècia del Nord), amb monuments famosos com el Palau d'Hivern, construït per Pere el Gran per a residència dels tsars fins a la revolució bolxevic d'octubre de 1917 i actualment Museu Hermitage. Però no és tan conegut un altre fet ocorregut a la mateixa Piter (com li diuen els natius), el de la revolta portada a terme per un grup d'oficials aristòcrates i lliberals per aturar la pujada al tron del tsar Nicolau I, el dia 26 de desembre de 1825, motiu per el que se'ls coneix com a "Desembristes". La rebel·lió va acabar desastrosament, amb milers de detinguts, centenars d'exiliats i alguns penjats a la forca però aquest fet va despertar l'admiració d'un dels meus grups musicals favorits, que els han honorat adquirint com a nom, precisament, THE DECEMBERISTS. 

Es tracta d'una banda d’indie-rock de Portland (Oregon, USA), liderada pel compositor, cantant i guitarrista Colin Meloy, que es caracteritza per uns exuberants arranjaments acústics en els que utilitzen instruments poc convencionals com el violoncel o l'acordió, i unes lletres que mantenen una línia narrativa de temàtica sobre històries i personatges ficticis però barrejats amb fets històrics, sovint relacionats amb guerres.

Inicialment comparats amb uns vells coneguts de la CdD, els Neutral MilkHotel, de la seva atenta escolta en podem trobar trets de la sensibilitat lírica i vocal dels Belle &Sebastian o dels REM, de la narrativa de Neil Young o del desvergonyiment irreverent dels ViolentFemmes, tot i què les anacròniques histories embolcallades en la seva particular gamma d'instruments i la sensació onírica que transmeten els atorguen personalitat pròpia.

Entre el 2002 i el 2011 han publicat sis àlbums, del que he seleccionat el segon, Her Majesty (2003), aquell en el que els vaig conèixer, un disc produït per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, ple de moments meravellosos com Los Angeles, I'm Yours; The Bachelor and the Bride; Song for Myla Goldberg o The Soldering Life, amb un elenc de personatges improbables com gimnastes, monges, orfes, oligarques o escura-xemeneies ("deshollinador").

I la CdD escollida és un tema sobre pirates, un conte teatralment narrat sobre un vaixell britànic del segle XIX que solca els mars del sud carregat d'espècies, fulles de té i rom, de tal manera que la cançó es construeix a poc a poc per apagar-se i tornar a començar de nou, amb efectes de so de cruixits de pals i passos dels fantasmes de mariners morts com a fons, que culmina èpicament amb l'avís de "Digues les teves filles que no caminin soles pels carrers aquesta nit" (Tell your daughters do not walk the streets alone tonight).

Impressiona escoltar el moment en el que diu:

          So goodnight, boys, goodnight

          Say goodnight, boys, goodnight

El dibuix de la caràtula, com totes les il·lustracions de la totalitat de la obra del grup, està fet per Carson Ellis, la parella de Meloy.

- THE DECEMBERISTS. Shanty for the Arethusa. Her Majesty (2003).