Whole Lotta Love (Led Zeppelin)

Fa unes setmanes un vell amic, pel que sento una gran estima, em demanava públicament en un dels (ejem! escassos) comentaris d’aquest blog, una CdD dels LED ZEPPELIN. Llegint-lo s’entreveu una complicitat que mereix una explicació, i es que en RS em coneix des de petit i va viure en primera persona, cap a la segona meitat dels anys 60, la meva progressiva afició a la música i la cultura pop-rock. I es possible que se’n recordi que va ser precisament el Led Zeppelin II (1969) el primer disc en format LP que vaig tenir. I això es com la primera novia, que diuen que mai no s’oblida.

La impressió que em va causar aquest disc va ser tan gran que me’l podia escoltar tres vegades seguides al petit estudi (el “cau” n’hi dèiem) que tenia muntat a les golfes de casa. Es així que em vaig convertir en un fidel seguidor del grup, liderat pel tàndem compositor format pel brillantíssim guitarrista Jimmy Page i el cantant Robert Plant, acompanyats per una de les seccions rítmiques més poderoses de la història, amb John Paul Jones al baix (que ocasionalment alternava amb els teclats) i el malaurat John “Bonzo” Bonham a la bateria.

Els Led Zeppelin han passat als annals del rock per diverses aportacions musicals, en primer lloc pels prodigiosos riffs de guitarra de Page, apresos i millorats dels seus mestres i antecessors en el seminal grup de blues The Yardbirds, els extraordinaris guitarristes Eric Clapton i Jeff Beck. Per cert, va ser amb RS que vaig anar a veure, ben bé uns deu anys desprès de la seva estrena mundial, quan la censura de la època va permetre la exhibició a l’estat espanyol, la pel·lícula Blow Up (1966), de Michelangelo Antonioni, en la que hi ha una escena en la que apareixen tocant en un club els Yardbirds amb un jovenet Jimmy Page a la guitarra.  A més a més aquest virtuós guitar-heroe es complementava a la perfecció amb  la veu “animal” de Plant, tanmateix tendra si s’ho proposava i la pesada base rítmica de Jones i Bonham, que tant va contribuir al naixement i fins i tot a donar nom al hard-rock i al heavy-metal i que tanta influència ha tingut en futures generacions del rock,

Però en ells la fúria elèctrica més excitant s’alternava, en un equilibri únic, amb la calidesa acústica del blues, com a Since I’ve Been Loving You, del Led Zeppelin III (1970), les balades folk com Stairway To Heaven, del Led Zeppelin IV (1971), probablement el seu millor disc, i, fins i tot, originals mescles de rock dur amb música oriental, com Kashmir, del Physical Graffiti (1975), el darrer dels seus grans discos.

La CdD d’avui es el tema que obre aquell meu primer LP i que, havent superat amb escreix la prova el temps, conté un dels millors riff de la història del r&r i que us proposo escoltar, perdoneu-me la obvietat, amb “moltíssim amor”.

-          LED ZEPPELIN. Whole Lotta Love. Led Zeppelin II (1969).

PS: Per els que hagueu llegit el comentari d’en RS del dia 24 de desembre i sentiu curiositat per saber qui érem els BATEATLES, us diré que va ser un projecte de grup musical que no va tenir continuïtat degut fonamentalment a la meva imperícia i causa d’una de les frustracions amb les que em defineixo en el meu perfil d’aquest blog.

Vídeo afegit posteriorment.

Excuses (The Morning Benders)

Aquest grup de jovenets de Berkeley (San Francisco), amb algun dels seus membres, com el líder, cantant i guitarrista, Chris Chu i el seu germà Jon, d’inconfusibles trets asiàtics, ja havia publicat amb cert èxit el disc Talking Through Tin Cans (2008), quant es van mudar a Brooklyn (Nova York) per gravar, amb producció de Chris Taylor, de Grizzly Bear, l’encara millor Big Echo (2010).

Si en el primer àlbum THE MORNING BENDERS, ja apuntaven melodies d’un pop atemporal, amb harmonies que, sense sonar retro, tan ens recordaven als Beatles com als Beach Boys, en el segon han fet un pas de gegant. Amb uns arranjaments sumptuosos i detallistes, alternant passatges acústics amb descàrregues elèctriques, aconsegueixen escapar de les seves referències per obtenir un so personal i reconeixedor. Les precioses composicions de Chu, mesclades a l’estudi de Grizzly Bear en una antiga església, amb la reverberació dels instruments i una especial percussió, amb el que s’obté un so melancòlic i cavernós, donen com a resultat una obra experimental i psicodèlica, però lleugera i lluminosa com la seva Califòrnia natal.

Sobre l’escenari, la seva experta tècnica, que contrasta amb la seva evident joventut, els permet, sense esforç aparent, reinterpretar molt dignament les cançons sense el suport instrumental de l’estudi de gravació.

La CdD d’avui, Excuses, es el tema que obre el segon disc i amb el que van acabar, amb un extens loop i l’acompanyament coral de tots els que, com la M i jo (i també l’A, però no ho havíem comentat i ni tan sols ens varem veure), varem assistir al concert que van oferir a la darrera edició del BAM, a la plaça Reial de BCN.

-    THE MORNING BENDERS. Excuses. Big Echo (2010).

Vídeo afegit posteriorment.

Over The Hillside (The Blue Nile)

La M i jo hem passat les festes nadalenques amb les nostres famílies, a Tàrrega (L’Urgell) i a Batea (La Terra Alta). Llargs viatges per paisatges àrids i amb un ambient força hivernal, boira, gebre...ideal per aixecar el peu de l’accelerador i gaudir de la música de THE BLUE NILE.

Malgrat el nom, es tracta d’un grup escocès, liderat pel cantant i compositor Paul Buchanan, format a Glasgow a començament dels anys 80 i dels que puc presumir de tenir tota la seva discografia. Bé, tampoc no té tant mèrit si tenim en conte que en tot aquest temps només han publicat quatre discos: A Walk Across The Rooftops (1983), Hats (1989), la seva obra més coneguda, Peace At Last (1996) i High (2004). Amb aquesta cadència la pròxima publicació hauria de ser imminent, per el que resto expectant.

La seva música es una estranya combinació d’elegant soul-pop electrònic, coronat per una veu que t’atrapa i et fascina, malgrat la lentitud i llargada dels temes. Amb ritmes hipnòtics i senzilles melodies, magnífics arranjaments i brillant producció, aconsegueixen una atmosfera densa i embriagadora, profunda i fresca alhora, capaç d’insuflar “ànima” a la fredor dels instruments, majoritàriament electrònics.

La CdD d’avui es la essència de The Blue Nile, una melodia melancòlica, evocadora de l’amor romàntic, sovint trist i desolat, sense una engruna d’esperança. Ideal per escoltar en silenci a la llum d’un capvespre d’hivern.

-  THE BLUE NILE. Over The Hillside. Hats (1989).

Vídeo afegit posteriorment.

Fall At Your Feet (Crowded House)

Aquesta fotografia del diumenge passat, el dia que Xavi va igualar el rècord de Migueli de partits jugats amb el Barça m’ha evocat una bonica cançó titulada precisament Fall At Your Feet.

Es dels neozelandesos CROWDED HOUSE, banda liderada pel compositor, cantant i guitarrista Neil Finn, que en alguns discos, com aquest Woodface (1991), el més conegut del grup, han contat amb la col·laboració en tasques compositives i interpretatives, al piano i la veu, del seu germà Tim.

Practiquen un pop-rock amb clares influències del Beatles, amb gran importància de les melodies i amb complexes harmonies vocals a partir de la commovedora veu de Neil.

Woodface està farcit de bones cançons com It’s Only Natural, Weather With You o Don’t Dream It’s Over, però avui toca “Caure als teus peus”. Als peus de Xavi Hernández vull dir, qui es mereix ser premiat el proper dilluns amb la Pilota d’or al millor jugador de futbol del 2010.

Podeu escoltar el tema en la seva versió original del 1991 i, a continuació, veure una actuació més recent del grup (que recomano visualitzar en la seva totalitat, fins al final), en un concert multitudinari, on podem comprovar que Neil Finn i els seus segueixen en bona forma.

-   CROWDED HOUSE. Fall At Your Feet. Woodface (1991).

Jumpin' Jack Flash (The Rolling Stones)

Que el dimoni existeix i que, a més a més, s’hi pot pactar, ho demostra la longevitat vital i artística de "Ses Satàniques Majestats". Com, si no, a prop dels 70 anys d’edat, amb 50 de carrera artística i amb tot tipus d’excessos, podrien seguir girant periòdicament amb concerts per tot el mon?.

Per a mi l’èxit de THE ROLLING STONES es basa en dues premisses, una la indubtable qualitat de les seves composicions, sobretot les que parteixen de la base del rhythm’n’blues, i l’altra el carisma escènic, sustentat en dos grans pilars. Un es el magnetisme del seu frontman, Mick Jagger, amb una veu molt particular, uns moviments que han creat escola, i un llavis que s’han constituït en logotip de grup, com demostra la imatge que il•lustra la CdD d’avui; l’altre son els personalíssims riffs de guitarra de Keith Richards.

Encara que uns quants dels seus discos, com Aftermath (1966), Beggars Banquet (1968), Let It Bleed (1969), Sticky Fingers (1971) o el per a mi, sobrevalorat Exile On Main Street (1972), com veieu tots de la primera època, estan entre els millors de tots els temps, jo sempre els he considerat més un grup de cançons que no d’àlbums. Qui no recorda temes, alguns d’ells publicats com a singles, sense figurar en cap LP, com les “marxoses” Satisfaction, Paint It Black, Ruby Tuesday, Sympathy for the Devil, Gimme Shelter, Brown Sugar, Honky Tonk Women, Star Me Up...o balades com Lady Jane, Angie o You Can’t Always Get What You Want?

La meva relació personal amb els Stones, parafrasejant la famosa pel•lícula, constitueix un “encontre en tres fases”, o, millor dit, “en tres distàncies”: 50 metres, 5 metres i 0,5 metres. M’explico:
   - 50 m es la distància aproximada des de que la que vaig presenciar el concert que van oferir el mes de juny de 1990 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, on van tocar tots els seus hits amb la professionalitat que els caracteritza.
   - 5 m es la distància des de la que vaig poder apreciar els, aleshores incipients, solcs de la cara de Keith Richards, amb el seu grup alternatiu The X-pensive Winos, el mes de desembre de 1992 a la sala Zeleste, del Poble Nou, l’actual Razzmatazz.
   - 0,5 m es la distància a la que el mes d’agost de 1994 la M, l’A i jo ens creuarem en un carrer de Nova York, amb Charlie Watts, el bateria del grup, que, tanmateix, anava acompanyat de la seva dona i la seva filla, moment del que en conservem una fotografia d’un jovenet A amb ells.

La CdD d’avui es un tema molt característic del so del grup, precisament publicat com a single, sense que jo sàpiga estar inclòs en cap LP oficial, directes i recopilacions apart, en que es pot apreciar al “morritos” i a Mr riffs en el seu màxim esplendor.

- THE ROLLING STONES. Jumpin’ Jack Flash (1968).





Vídeo afegit posteriorment.

Vampiresa Mujer (Jonathan Richman)

Durant tretze anys, fins que les noves tecnologies tipus MP3 van arraconar, per obsolets, els tradicionals sistemes de suport musical com el vinil, les cintes de crom o de ferro (les populars cassettes) o fins i tot, ja en format digital, el compact disc (CD), vaig formar part d’un grup d’intercanvi de música, el Fire Street Disc-Club, en el que, reconec sincerament, m’ho vaig passar molt bé.

En aquest grup hi havia seguidors incondicionals de determinats artistes, com els Pink Floyd, Bruce Springsteen...fins i tot Phil Collins, i sovint em preguntaven si jo no tenia algun artista de culte. La veritat es que, Beatles apart, però d’aquests no s’hi val, ja que tothom n’hauriem de ser, no era fan de ningú, per el que vaig decidir “adoptar-ne” un..

I qui  millor que aquest entranyable bostonià, que s’havia donat a conèixer amb el grup i disc homònim The Modern Lovers (1976), que ja contenia temes clàssics del seu repertori com Roadrunner o Pablo Picasso?. Doncs des d’aleshores, sigui amb el grup o com a solista, no ha parat de gravar discos. Jo mateix  en tinc 22 CD a la meva discoteca, que està a la vostra disposició si la voleu consultar.

La primera vegada que la M i jo el varem veure en concert va ser, fa uns 15 anys,  a la sala KGB, de Gràcia, a la que es va presentar en solitari, acompanyat de la seva guitarra acústica, amb un ple absolut d’incondicionals amb els que va establir la complicitat que el caracteritza. La segona vegada va ser fa uns mesos a la sala Apolo, aquesta vegada amb la formació de gala, es a dir, acompanyat del seu bateria habitual en els darrers anys, Tommy Larkins.

El concert va tenir la peculiaritat de que Jo Jo, que es com el coneixem els seus fans, va actuar abans que els “teloneros” perquè, com molt bé es va afanyar a explicar a la tanda de “bisos”, el dia següent havia d’actuar a Palma de Mallorca i tocava sortir de seguida per agafar..el vaixell!. Es el que té ser un artista minoritari.

Al nostre amic, apart de l’anglès, li encanta cantar amb altres idiomes, com el francès, l’italià o l’espanyol, però la veritat es que hi té molt poca traça, sembla que hagi fet la traducció automàtica de les lletres. Si no, ja em direu com s’empesca el començament de la CdD d’avui: “Escúchame un momento o dos...” però probablement això forma part del seu encant.

Aquesta CdD, que havia estat publicada inicialment amb anglès, amb el títol de Vampire Girl, al disc You Must Ask the Heart (1995) i inclosa posteriorment, ara en espanyol, al Her Mystery Not of High Heels and Eye Shadow (2001) va causar, en el seu moment, sorpresa i, fins i tot, estupefacció entre els membres del Fire St. Disc-Club, que es van dividir obertament en defensors i detractors d’aquest freaky de Massachusetts.

Doncs, per si no en tenien prou, l’any passat va recuperar la cançó en un disc de temes en diversos idiomes, sota el nom de ¿A qué venimos sino a caer? (2009), que es el que va presentar a l’esmentat concert de l’Apolo.

Voleu saber que es una Vampiresa Mujer?. Doncs:

No es la máscara

Ni la falda ajustada

Sino el temor causado

Por su fría mirada...

Per a més detalls, us prego que escolteu primer la cançó clickant al petit reproductor i, només desprès, veieu el vídeo, de molt poca qualitat tècnica, però en el que comprendreu el perquè alguns de nosaltres donaríem l’anima per ell.

           

-  JONATHAN RICHMAN. Vampiresa Mujer. ¿A qué venimos sino a caer? (2009).

Manhattan (Enrique Morente & Lagartija Nick)

A la M i a mi, quan anem al centre de BCN, ens agrada allargar-nos fins el bar Schilling, del carrer de Ferràn, per prendre una canya i una coca cola-sense-gel i, si s’hi escau, uns nachos amb salsa picant. Es un local cosmopolita amb un ambient força agradable on posen música molt interessant, amb l’únic inconvenient que l’acústica del lloc no es gaire bona.

Aquella tarda de fa uns quants anys, la música de fons estava acaparant la meva atenció, distraient-me de la conversa de la M, fins al punt que, al sonar aquesta CdD, no vaig aguantar més i em vaig acostar a la barra per preguntar de qui es tractava. El dilluns següent ja tenia el disc a casa. Es una col·laboració singular entre un dels més grans cantaors de flamenc i un grup de punk-rock de la seva Granada natal, ENRIQUE MORENTE i LAGARTIJA NICK. Un disc sense precedents, arriscat com pocs, que proposa un diàleg transcultural entre la poesia flamenca de Federico Gacrcía Lorca i el noise-rock, amb la mirada de reüll de Leonard Cohen, autor de quatre dels onze temes de l’àlbum, entre ells la CdD d’avui.

Omega (1996) es un disc a contra corrent, una constant violació de gèneres incompresa per les dues bandes, tant pels seguidors dels d’Antonio Arias com, sobretot, pels flamencòlegs més ortodoxos, que des d’abans de que es publiqués, criticaven enèrgicament un posicionament, quasi un pronunciament musical, que consideraven un cop d’estat artístic al que es feia en aquells moments.

En la cançó escollida, Manhattan, es reinventa amb major inquietud el ja de per se amenaçant esperit original del tema del canadenc. Al diàleg entre el violent rock de Lagartija Nick i la guitarra accelerada de José Manuel Cañizares s’hi suma l’irresistible duet vocal entre Enrique Morente i la seva filla Estrella en el que va ser, per cert, el seu debut discogràfic.

El resultat ha estat una obra mestra d’un pes pesant del flamenc i d’un grup significat d’una generació de rock independent espanyol, un descomunal miracle!

Enrique Morente in memoriam.

-  MORENTE & LAGARTIJA NICK. Manhattan. Omega (1996).

Vídeo afegit posteriorment.