Stonemilker (Björk)

Amb només onze anys, la nena Björk Guomundsdóttir, virtuosa estudiant de piano i posseïdora d'una privilegiada veu, va gravar el seu primer disc, Björk (1977), però no va ser fins que es va convertir en una dels cantants de la banda d’avant pop The Sugarcubes que va assolir fama fora de la seva Islàndia natal. Però el grup va durar poc més de quatre anys i, traslladada a Londres, va iniciar definitivament una carrera en solitari, ara amb el seu nom de pila, BJÖRK, amb el que es considera el primer disc, Debut (1993), d'un estil profundament personal que inclou el jazz, la música electrònica i experimental, extensiu als vídeos promocionals, sovint provocadors, i una estètica extravagant, amb el que va eclipsar els seus antics companys. 

A mi, personalment, em va impactar molt, i vaig seguir la seva discografia en els següents àlbums, Post (1995), Homogenic (1997) i Vespertine (2001), a partir del qual em vaig sentir aclaparat per tanta innovació i en vaig perdre la pista.

I probablement el mateix els hi va passar a molts altres seguidors, per el que, vista la poca repercussió de Medúlla (2004), Volta (2007) i Biophilia (2011), el "follet de Reykjavick" ha reculat per primera vegada a la seva trajectòria i ha publicat aquest Vulnicura (2015), amb el que sembla retornar al camí abandonat el 2001.

I, si a Vespertine celebrava el començament de la seva relació sentimental amb l'artista Matthew Barney, a Vulnicura en narra el final. És el que coneixem com a àlbum de ruptura, en el que expressa el dolor emocional i físic vinculat al desamor, el deteriorament progressiu de la relació, fins al trencament, així com el procés de guariment (el mateix nom de Vulnicura ve a significar "curació de les ferides"). Un disc amb el que ha recuperat l'afecte dels seus fans, en el que brillen els arranjaments de cordes, obra de la pròpia artista, i els ritmes electrònics, amb la col·laboració com a co-autor i productor del veneçolà Alejandro Ghersi (conegut com a Arca) i del mesclador Bobby Krlic (de The Haxan Cloak).

L'èxit del disc ha estat tan espectacular que la autora s'ha animat a publicar-ne la versió acústica, Vulnicura Strings (2015), interpretada amb instruments de corda que inclouen una viola dissenyada per Leonardo Da Vinci i deslliurada dels elements electrònics i una versió en directe, Vulnicura Live (2015), en edició limitada, igualment interessants.

Com a CdD he triat la inicial, Stonemilker, una portentosa cançó composada abans de la separació de la seva parella en la que li recrimina la manca de compromís per superar els problemes, un tema calmat amb una veu enorme i uns arranjaments que us deixaran esglaiats.

No voldria acabar aquest post sense comentar una altra faceta de l'artista, com és la seva participació a la pel·lícula guanyadora de la Palma d'Or del 53é Festival de Cinema de Cannes, Dancer In The Dark (Lars Von Trier, 2000), com a actriu, amb una interpretació magistral -que li va valdre el premi a la millor actriu del festival i una nominació al Globus d'Or- de la protagonista,  la immigrant txeca Selma Jezcova, i com a compositora de la banda sonora, posteriorment editada en disc amb el nom de Selmasongs (2000), un tema del qual, I've Seen It All, interpretat a duo amb Thom Yorke, de Radiohead (vegeu aquí), va ser nomenat també a l'Òscar a la millor cançó.

- BJÖRK. Stonemilker. Vulnicura (2015).

Nota: Aquest post està dedicat a la memòria de Prince, el "geni de Minneàpolis", que va morir inesperadament ahir (EPD).

Yo me quedo en Sevilla (Pata Negra)

Quan els germans Raimundo i Rafael Amador, gitanos nascuts i criats al marginal Polígono de las 3000 Viviendas de la capital d’Andalusia, van fundar  PATA NEGRA, ja havien participat en la gravació de dos discos que, tot i no tenir massa repercussió en el seu moment, han esdevingut capitals a la història de la música popular espanyola. Hem refereixo al debut homònim de Veneno (1977), grup que van formar amb el seu amic paio Kiko Veneno, i a La leyenda del tiempo (1979) de Camarón de la Isla, en el que van col·laborar com a guitarristes, ambdós obres, com la majoria dels àlbums més representatius del "Nuevo Flamenco", produïts per Ricardo Pachón i editats per la discogràfica Nuevos Medios, del difunt Mario Pacheco.

El seu estil parteix de la fusió del flamenc i el rock -com havien fet altres grups anteriors a ells o contemporanis com Gong, Smash, Triana (el meu favorit) Imán, Guadalquivir Alameda, Mezquita o Medina Azahara (em sembla que els únics supervivents)- amb la particularitat d'afegir-hi el blues, al que ells mateixos van anomenar "bluesleria".

El seu millor treball és Blues de la frontera (1988), el seu quart disc, gravat en un moment en el que la relació entre els dos germans anava a la deriva i que va acabar amb l'abandonament del grup de Raimundo per començar una carrera en solitari, així com amb múltiples col·laboracions amb artistes de la talla de Björk o B.B. King, de la qual cal destacar discos com Gerundina (1995), com el nom de la seva guitarra que evoca la mítica Lucille de l'esmentat B.B. King, que tanmateix va participar en la gravació del disc, o En la esquina de Las Vegas (1997).

A Blues de la frontera van confluir una sèrie de factors positius que ja no es van tornar a repetir, començant pel planter de músics (membres de Smash, Alameda, Ketama i altres) que Pacheco i Pachón van posar a la seva disposició, o el lletrista Carlos Lencero, amb els inoblidables textos de Camarón, Calle Betis o la CdD d'avui, Yo me quedo en Sevilla.

El mateix títol del disc fa referència a la frontera entre el més cool d'Amèrica i el més "barriobajero" espanyol, la confluència de dos mons en els que, amb més o menys glamur, el rockstar i l’indigent busquen el mateix...sovint una dosi d'heroïna amb que xutar-se! Però, atenció, aquí no hi ha només blues sinó també altres estils poc habituals en el seu context, com el jazz, en temes com Pasa la vida o How High The Moon i, fins i tot, el reggae, a Lunático, el millor exemple de mestissatge com a forma d'expressió musical. 

A la rumba Yo me quedo en Sevilla reivindiquen els seus orígens gitanos (“Dicen que vengo de lejos...desde la India a Triana...”) i l’amor per la seva ciutat, en aquesta mítica tornada -a la que suma la veu Charo Manzano- que forma part de la memòria col·lectiva de la meva generació, que fa:

        Si tu te vas, si tu te vas, yo me quedo en Sevilla hasta el final...

-          PATA NEGRA. Yo me quedo en Sevilla. Blues de la frontera (1988).

Marquee Moon (Television)

La setmana passada vaig acompanyar uns amics de fora de Catalunya a visitar la Basílica de Santa María del Mar, de Barcelona, a la que ells, suposo que per influència de la coneguda novel·la de Ildefonso Falcones, es referien com a "La Catedral del Mar" i, baixant pel Carrer de l'Argentería (Platería a la meva joventut) ens vam aturar a la botiga de la coneguda marca Desigual. 

No vaig poder evitar la nostàlgia al recordar la pionera sala musical Zeleste (la primera, no la que es va instal·lar posteriorment al Poble Nou i que actualment es coneix com a Razzmatazz) i el dia, cap 1973 o 74, que hi vaig anar amb el meu amic R.S. a parlar amb el promotor Víctor Jou per contractar una noieta mallorquina anomenada Mª el Mar Bonet per actuar al seu poble, a la Ribera de l'Ebre.

I una cosa porta a l'altra, això em va evocar una mítica sala de New York (USA) reconvertida també fa 10 anys en una botiga de roba. Estic parlant de la  CBGB, un local del Lower East Side de Manhattan dedicat a la música country i blues en la que, amb una enganyifa sobre el seu veritable estil, van debutar els nostres protagonistes d'avui, TELEVISION, amb un resultat tan fenomenal que van obrir el pas a altres artistes locals, la majoria vells coneguts d'aquest blog, com Patti Smith, Blondie, Talking Heads o The Ramones, competint en popularitat amb un altre local de la escena underground, el Max's Kansas City, en el que actuarien The Velvet Underground, Iggy Pop, The New York Dolls o DavidBowie entre altres. 

Als Television se'ls ha classificat sovint, per lloc i el temps om van viure, com a grup de punk, el que no s'ajusta en absolut a la realitat. El que van ser és una autèntica banda de rock, caracteritzada pel sinèrgic joc de guitarres de Tom Verlaine, a més a més cantant d'aguda i característica veu (de "pollastre escanyat" en deien alguns), compositor principal i escriptor ocasional (es va canviar el cognom de Miller en honor del poeta simbolista francès Paul Verlaine i va publicar un llibre de poesia titulat The Night conjuntament amb la seva novia aleshores, la esmentada Patti Smith) i el segon guitarra, Richard Lloyd, amb una més que notable secció rítmica formada pel bateria Billy Ficca i el baixista Fred Smith.

El seu primer LP, Marquee Moon (1977) és un altre dels grans discs de debut de la història de la música popular i ha estat unànimement elogiat per la crítica i per molts del seus col·legues que en reconeixen la influència, però sense gaire èxit comercial, a l'igual que el segon, Adventure (1978), motiu pel qual la banda ho va deixar, donant pas a diverses carreres en solitari, com és el cas de Verlaine, o formant part d'altres projectes com The Heartbreakers, Blondie o The Voidoids, fins al 1992.en que es van reunir i editar material nou,  l'autotitulat Television, amb el mateix baix impacte comercial.

Marquee Moon, amb aquesta fotografia de portada de Robert Mapplethorpe -el mateix del Horses (1975) de Patti Smith-, és un àlbum en cert sentit revolucionari, en base al seu so de guitarres difícil de catalogar, en el que hi ha més d’art-rock, de psicodèlia a lo Grateful Dead i de jazz que no de punk i consta de vuit tracks, dels que en destacaria els quatre primers, See No Evil, Venus, Friction i, per sobre de tots, el quart, el tema homònim amb una  llarga i molt ben trenada secció instrumental i amb un riff que ha passat a la posteritat i que tot seguit podeu escoltar, si disposeu de 10 minuts, que és el temps que ve a durar la CdD d'avui.

- TELEVISION. Marquee Moon. Marquee Moon (1978).

Time Of The Season (The Zombies)

THE ZOMBIES és una banda anglesa de rock psicodèlic, liderada pel teclista-mellotronista i compositor Rod Argent a qui acompanyaven en la formació inicial el baixista i co-autor Chris White, el guitarrista Paul Atkinson, el bateria Hugh Grundy i el cantant Colin Blunstone.

El seu estil es caracteritzava per complexos arranjaments musicals i precioses harmonies vocals i va ser tan reconegut per la crítica com menyspreast pel públic britànic, que en aquells moments, embadalit pel Sgt. Pepper's...de The Beatles i pel Pet Sounds de The Beach Boys, va passar olímpicament d'ells. La decepció que van patir per la trista acollida del seu LP de debut, Begin Here (1965) els va portar a la separació quan estaven a punt de publicar el segon i, per tant, pòstum Odessey And Oracle (1968), escrit així, amb falta d'ortografia inclosa a la paraula Odessey (per Odyssey), sembla que intencionadament, per evocar el mot "oda" (Ode en anglès), una obra mestra de psicodèlia i pop barroc, fruit del talent compositiu de Argent i White, alhora productors del disc.

Mentre l'àlbum s'anava posicionant al llarg del temps com un dels més influents de la història de la música popular els Zombies van emprendre diverses carreres en solitari, la única interessant de les quals és la del teclista i ara cantant, amb el seu projecte homònim, Argent, amb mitja dotzena de discos, durant els anys 70's, de l'estil predominant a la època, conegut com a prog-rock (rock progressiu), amb la participació com a compositor i productor, però allunyat dels escenaris, de White.

Desprès de més de 30 anys, Argent i Blunstone, el cantant, van tornar a gravar com a The Zombies, l'LP As Far As I Can See (2004), obra que va tenir continuïtat amb el recent Still Got That Hunger (2015), que van presentar a casa nostra, concretament a la Sala Bikini, el passat 20 de novembre, on es va confirmar una vegada més el proverbi de que "segundas partes..." (el que podeu comprovar al segon vídeo que, francament, us podeu estalviar de veure).

Odessey And Oracle, gravat en part als Abbey Road Studios, de Londres, és un disc agosarat, amb el grup, que ja havia decidit dissoldre's i, per tant, completament alliberat de qualsevol pressió comercial, fent el que li venia de gust. I el resultat va ser espectacular, per les textures jazzístiques aportades per Argent, la perfecta conjunció rítmica i melòdica i les boniques harmonies vocals, no desmereixia gens de les dos icòniques obres abans esmentades, al costat de les quals ha de figurar com a un dels millors discos no ja de la seva època sinó de la història de la música pop.  

Un disc que s'inicia magistralment amb Care Of Cell 44 i segueix amb A Rose For Emili, Maybe After He's Gone i així fins a una dotzena de perles per acabar amb la CdD, el seu tema més conegut, una genialitat amb un baix amb base funk que ens evoca el Stand By Me, de Ben E. King, CdD en el seu dia (vegeu aquí); un solo d'orgue psicodèlic i una tornada que segur que coneixeu, no en va ha estat emprada en multitud de pel·lícules, programes de TV  i anuncis comercials:

          Tell it to me slow

          Tell you what I really want to know

          It's the time of the season for loving

     

Un altre disc "de culte" que ha influït en generacions posteriors de tots el temps i llocs, com és el cas, a casa nostra, dels enyorats MiNE! dels que, si heu assistit a algun dels seus concert, haureu pogut gaudir de la sublim versió que feien d'aquest Time Of The Season.

- THE ZOMBIES. Time Of The Season. Odessey And Oracle (1968).

Bullet With Butterfly Wings (The Smashing Pumpkins)

THE SMASHING PUMPKINS és una banda de rock de Chicago (Illinois, USA), liderada pel compositor, cantant, guitarrista i productor (a més a més d'escriptor i poeta) Billy Corgan, que, en un moment en el que triomfava al mon el fenomen grunge, amb grups com Nirvana o Pearl Jam, van escollir la direcció contrària, amb elements del rock psicodèlic, del heavy, del rock progressiu, gòtic, dream-pop, shoegazing i electrònic, per assolir el reconeixement com un dels grups més creatius i coherents de la dècada dels 90 amb dos discos fonamentals de la història del rock alternatiu americà:

Siamese Dream  (1993), el segon de la seva discografia, va ser gravat en circumstàncies nefastes, amb James Iha, el segon guitarra i D'Arcy Wretzky, la baixista, acabant de trencar desordenadament la seva relació sentimental i amb el fenomenal bateria Jimmy Chamberlin amb seriosos problemes amb les drogues i l'alcohol, motiu per el que es rumoreja que Corgan, a punt de caure en una depressió suïcida i en plena lluita contra l'augment de pes, va tocar tots els instruments, excepte la percussió, però amb un resultat artístic extraordinari. Temes com Cherub Rock, Today, Rocket, Disarm o Mayonaise (un dels dos únics dels tretze amb Iha com a coautor) em segueixen emocionant a cada nova escolta, al que contribueix la impecable producció de Corgan, amb la col·laboració de Butch Vig.

I el següent, Mellon Collie And The Infinite Sadness (1995), ja va ser la bomba: un impressionant doble CD (o triple LP) amb 28 excel·lents temes d'una varietat estilística imcommensurable que va del format acústic al simfònic (per al tema Tonight, Tonight van contar amb la Orquestra Simfònica de Chicago), amb una producció, ara amb la participació de Alan Molulder i Flood, igual d'extraordinària, del que en va resultar un èxit de crítica i comercial. Si no teniu dues hores ni esma per escoltar-lo d'una seguida, podeu anar saltant de tracks, aturant-vos a l'esmentat Tonight, Tonight, a Zero (el de la icònica samarreta amb la que va aparèixer l'artista, i amb un radical canvi de look amb el cap rapat), Bullet With Butterfly Wings (la CdD d'avui), Thirty-Three, 1979 o XYU, i de ben segur que us vindrà de gust escoltar la resta.

Malauradament, a partir d'aquí van  tornar els problemes interns, el que, unit a la baixada de vendes del següent,  Adore (1998) i dos àlbums més, va portar a la dissolució del grup l'any 2000 i l'inici d'un nou projecte de Corgan i Chamberlin, amb el nom de Zwan i amb un sol disc, Mary Star Of The Sea (2001) i de Corgan en solitari,  com a poeta amb la compilació de poemes Blinking With Fists (2004) i com a músic amb The Future Embrace (2005), abans de tornar a recuperar la banda, amb Chamberlin i  altres membres nous, i seguir publicant regularment i sortint de gira, com la que té prevista començar el proper dimarts, 22 de març, a Portland (Oregon) i acabar, 19 concerts desprès, el dia 20 d'abril a Houston (Texas), sense concretar si es deixaran caure en la que seria la sexta visita a casa nostra.

Bullet With Butterfly Wings, composada durant el període d'enregistrament de Siamese...però publicada en el posterior  Mellon Collie... és una de les seves cançons més conegudes, conté un dels moments més viscerals de la seva producció, la distorsió amb que, cap als dos minuts i mig, comença el pont de guitarra, i una angoixant ("Malgrat tota la meva ràbia, només sóc una rata en una gàbia...") tornada que fa:

          Despite all my rage I am still just a rat in a cage

          Despite all my rage I am still just a rat in a cage

          Then someone will say what is lost can never be saved

          Despite all my rage I am still just a rat in a cage

Un tema destinat a convertir-se en un highlight dels seus concerts però que arrossegarà per sempre la xacra d'haver provocat una allau humana que, el dia 11 de maig de 1996, al Teatre Point de Dublín (Irlanda), va causar la mort d'una adolescent de 17 anys, a la que dedico aquest post.

- THE SMASHING PUMPKINS. Bullet With Butterfly Wings. Mellon Collie And The Infinite Sadness (1995).

Maggie May (Rod Stewart)

El jove londinenc, tot i què de pare escocès, ROD STEWART, tenia a la seva adolescència dues grans passions, incompatibles entre sí, el futbol i el rock, i per a totes dues demostrava gran talent, però a l'hora de triar-ne una no ho va dubtar: mentre la primera li suposava una gran exigència de cuidar-se físicament, l'altra li permetia tota mena d'excessos, la elecció estava cantada. Això sí, la dedicació professional a la música, de la que mai no se'n ha penedit, no li ha impedit seguir apassionadament l'esport, essent un seguidor incondicional del Celtic Football Club, de Glasgow.

Posseïdor d'una veu ronca que sembla una versió blanca de Sam Cooke(així com d'una envejable “pelambrera”), la seva carrera va començar als anys 60 amb The Jeff Beck Group, en el que va coincidir amb un dels seus millors amics, Ron Wood, amb qui es va incorporar, en substitució de Steve Marriott,  a la banda The Small Faces, formació que, anomenada ara simplement Faces, va contribuir durant els seus turbulents cinc anys d’existència, a la mítica llegenda del "sex, drugs and rock'n'roll".

Però es veu que aquest hiperactiu artista no en tenia prou i, paral·lelament al grup, va iniciar una carrera en solitari que, en el seu tercer treball, Every Picture Tells A Story (1971), publicat només tres mesos desprès del Long Player, dels Faces, el va portar al reconeixement universal, amb un estil que barrejava sensacionalment el rock, el blues i el folk, nivell que va mantenir en els següents, Never A Dull Moment  (1972) i Smiler (1974).

Però a l'any següent, Ronnie Wood es va unir a The Rolling Stones en substitució de Mick Taylor, el que va suposar la dissolució dels  Faces i, instal·lat a Los Angeles (Califòrnia, USA), un canvi radical d'estil del nostre heroi, apropant-se al pop rock més comercial a partir de l'àlbum Atlantic Crossing (1975), el del single Sailing, moment en el que vaig perdre, per no tornar a recuperar mai més, l'interès per la seva carrera. És clar que tampoc no m'ho ha posat fàcil, amb discos com Blondes Have More Fun (1978), el del la coneguda Da Ya Think I'm Sexy?, amb una vida personal amb sonats idil·lis amb actrius i models i un estil de vida de festa continua que va eclipsar la vessant professional i una pèrdua de rumb que no vaig veure adreçada, a excepció del preciós MTV Unplugged titulat Unplugged...And Seated (1993), en el que la clava amb la versió que en fa del Have I Told You Lately, de Van Morrison.

I és que a aquest sensacional intèrpret sempre li ha agradat versionar temes aliens, fins a l'extrem de gravar quatre discos del cançoner tradicional americà, que podeu gaudir en els quatre volums de The Great American Songbook publicats entre 2002 i 2005, a més a més d’un altre, Soulbook (2009), amb temes d’aquest estil tan popular els anys 60 i 70. Quant ja semblava que la seva font compositiva s'havia assecat, darrerament ens ha sorprès amb dos àlbums de collita pròpia, Time (2013) i Another Country (2015), que segueix presentant en directe arreu del món, amb el que segurament ni les seves ex ni els seus vuit fills hauran de témer pel seu futur econòmic.

Com he dit, Every Picture Tells A Story va suposar la seva consagració i el ser considerat com un dels millors cantants de la seva generació. És un LP de 10 cançons, la majoria versions, sigui de temes tradicionals com Amaznig Grace o d'altres autors com Bob Dylan (Tomorrow Is A Long Time), o Tim Hardin (Reason To Believe), més dues en les que és coautor, la homònima Every Picture... (amb Wood qui, com la resta dels Faces, participa en la gravació del disc) i la CdD Maggie May (amb el guitarrista Martin Quittenton) i una sola amb autoria en exclusiva, la preciosa Mandolin Wind.

Maggie May va ser editada, paradoxalment, com a cara B del single amb Reason To Believe (la versió del tema de Hardin) a la A, però els locutors de ràdio de seguida van posar les coses al seu lloc i el tema va triomfar fins a l’extrem de estar considerat, encara ara, com un dels més importants de la història del rock.

Amb una melodia irresistible i un so que evoca una càlida tarda de finals d'estiu, el tema narra la relació entre un escolar i una dona gran, amb la ambivalència emocional que li suposa, i que ben bé podria representar la primera experiència sexual de l'artista. Musicalment us recomano que presteu atenció al curt però majestuós pont amb la guitarra acústica del co-autor, Martin Quittenton, i a la malenconiosa mandolina, interpretada, tot i què no figura als crèdits, per Ray Jackson, cap al final d'aquesta CdD que comença dient:

  Desperta't Maggie, penso que he de dir-te quelcom,     Wake up Maggie I got something to say 

                                                                                                    to you,

  S'apropa setembre i hauria de tornar al col·legi...        It's late september and I really should be 

                                                                                                   back at school...    

                                                                                                    

- ROD STEWART. Maggie May. Every Picture Tells A Story (1971).

I Would Hurt A Fly (Built To Spill)

Doug Martsch, compositor, cantant i guitarrista de Boise (Idaho, USA) va crear fa més de 20 anys el grup BUILT TO SPILL amb al intenció de canviar de membres a cada disc, però la complexitat de les seves composicions i la dificultat que comporta la seva interpretació l'ha obligat a mantenir-ne sempre alguns de fixes d'una formació a una altra.

El seu estil s'emmarca en el indie-rock americà dels 90, però amb un so fàcilment recognoscible, fonamentat en els pesats però enganxosos riff de guitarra, hereus de J. Mascis, ja ho sabeu, el de Dinosaur Jr., i els canvis de ritme i l'alternança entre melodia i soroll, típiques de The Pixies, Sonic Youth i altres coneguts del blog.

En aquest temps la banda ha publicat vuit àlbums, els més interessants dels quals son el segon, There's Nothing Wrong With Love (1994), amb el que van posar de manifest la seva personalitat; el tercer,  Perfect From Now On (1997), probablement el millor de la seva trajectòria; i el quart, Keep It Like A Secret (1999), el de més èxit comercial.  

Perfect From Now On és un disc de vuit llargs tracks, només dos baixen dels 6 minuts de durada, el que permet desenvolupar estructures poc convencionals, intenses i atmosfèriques alhora, incorporant sintetitzadors i violoncels i amb lletres filosòfiques (pseudoexistencials) i està considerat entre els més influents del rock alternatiu americà.

Conscients de que és el seu millor valor, la banda ha efectuat gires (com a la que correspon el vídeo) per interpretar fil per randa l'LP, com la que va passar per Barcelona l'any 2008, en que vaig tenir la oportunitat de veure'ls a la Sala Apolo, en un concert al que hi vaig anar amb la meva esposa i, com en poques ocasions s'ha repetit, amb el nostre fill, i ens ho vam passar, per partida doble, d'alló més bé.

Una classe magistral constituïda per vuit històries que representen vuit sinuosos viatges a través de la ment creativa de Martsch -creador incontenible que ha publicat tanmateix en col·laboració amb bandes com Treepeople, Actual Re-Enactment, Halo Benders i fins i tot en solitari (Now You Know, 2002)- des de la inicial Randy Described Eternity a la llarga oda final de vuit minuts i mig, Untrustable/Part 2 (About Someone Else), de les que he escollit per a CdD la seqüenciada en segon lloc.

Es tracta de I Would Hurt A Fly, un tema clarament dividit en dues parts, que s'inicia amb cinc minuts de pop de cambra per evolucionar, desprès d'un pont de violoncel (a les imatges completament tapat per Martsch), cap a una increïble tempesta de rock que us deixarà bocabadats.

 - BUILT TO SPILL. I Would Hurt A Fly. Perfect From Now On (1997).