Show Me The Way (Peter Frampton)

La CdD d'avui està continguda en un disc l'èxit comercial del qual és un autèntic enigma de la història del rock. M'explicaré: PETER FRAMPTON és un músic britànic que va destacar des de l'adolescència per la seva tècnica a la guitarra, així com, per què no dir-ho? pel seu atractiu físic. Amb poc més de 20 anys, i havent participat en la gravació del mític All Things Must Pass (1970) de George Harrison, es va unir a Steve Marriott, que acabava d'abandonar els psicodèlics Small Faces, per formar la banda de blues-rock i hard-rock Humble Pie, amb la que van gravar cinc LP's com Town And Country (1969), Rock On (1971) o el directe  Rockin' The Fillmore (1971), potser poc reconeguts per la crítica, motiu, a més a més de per les discrepàncies amb Marriott en el lideratge del grup, pel que va decidir llançar-se a una carrera en solitari.

Però la cosa tampoc no va funcionar massa bé en els quatre discos que va publicar entre 1972 i 1974, per el què el que va venir desprès sembla no tenir explicació. I va ser que la discogràfica A&M Records va decidir editar un doble àlbum, Frampton Comes Alive! (1976), gravat en viu en una gira americana, majoritàriament a les ciutats de San Francisco i New York, que contenia algunes de les mateixes cançons que, en els àlbums d'estudi havien passat sense pena ni glòria, amb algun tema aliè com el Jumpin' Jack Flash de The Rolling Stones, CdD en el seu dia, per cert (vegeu aquí), que va assolir un èxit tan espectacular que va ser considerat "disc de l'any" per moltes publicacions especialitzades i es va convertir durant molt de temps en el disc en directe més venut de la història.

Malauradament els següents treballs el van tornar a l'anonimat i la seva carrera, i la seva vida, van començar una espiral cap avall, incloent la participació en una pel·lícula nefasta sobre el disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, de The Beatles (Robert Stigwood, 1978); un greu accident de circulació a les Bahames, varis divorcis, algun problema amb les drogues, de la que en va aconseguir escapar participant en la composició de la banda sonora de Grease (Randal Kleiser, 1978), o com a músic d'acompanyament del seu amic de la infància David Bowie. Per si no en hi havia prou, un intent de reconciliació amb Steve Marriott, amb el que estava gravant nou material, va quedar tallat de soca-rel amb la mort accidental d'aquest en un incendi a casa seva el 1991, per la qual cosa el bo de Frampton, la professionalitat del qual és innegable, ha anat publicant discos periòdicament, el darrer em consta que el 2006, i girant de tant en tant en el "circuït de la nostàlgia" (vegeu segon vídeo). Una carrera tan fulgurant com inevitablement ensorrada que representa el paradigma del que els anglosaxons qualifiquen de "overnight sensation", literalment la "sensació d'una nit".

A l'escoltar el Frampton Comes Alive! de seguida ens cridarà l'atenció la depurada tècnica de l'artista, amb aquesta guitarra Gibson Les Paul amb triple, i no doble com és habitual, pickup (pastilla) Humbucker, amb la que surt retratat a la portada del disc, el pòster del qual va penjar a tantes i tantes habitacions de teenagers de la època. I es que aquest noi va ser pioner en l'us d'originals i avantguardistes efectes de guitarra, com el cèlebre talk box, un pedal d'efectes que connecta per un tub de plàstic a la boca de l'artista (vegeu imatge i als vídeos), que el modula de manera que sembla que la guitarra estigui parlant. 

Com a anècdota us diré que aquesta famosa guitarra es va donar per perduda a l'estavellar-se l'avió de càrrega que la transportava de Veneçuela a Panamà, accident en el que es va destruir tot l'equip, fins que, 30 anys desprès, va aparèixer, mig carbonitzada (vegeu imatge), a la illa caribenya de Curaçao, en mans d'un músic local que l'havia comprat vés a saber a qui.

Les cançons més conegudes del disc que ens ocupa i que encara s'escolten sovint a les emissores de radio-fórmula, son la primera, I Love Your Way; Do You Feel Like We Do?, amb els seus més de 14 minuts, Baby, I Love Your Way i la CdD, de la que de seguida us vindrà al cap aquest vers tan conegut que fa:

                    I want you, show me the way (wha, wha, wha...)

- PETER FRAMPTON. Show Me The Way. Frampton Comes Alive! (1976).

  

Multi-Love (Unknown Mortal Orchestra)

El proper dimecres, 11 de novembre, està prevista l'actuació a la Sala Apolo, de Barcelona, de UNKNOWN MORTAL ORCHESTRA, i jo no hi podré anar, però no per això deixaré de recomanar-vos aquesta banda, liderada pel cantant, guitarrista, compositor i productor Ruban Nielson, natural de Auckland (New Zeland), tot i què resident a Portland (Oregon, USA), per a mi una de les més interessants del moment.

Si en els seus dos primers àlbums, l'homònim Unknown Mortal Orchestra (2011) i II (2013), els podíem encasellar en l'estil neopsicodèlic amb gravacions casolanes de baixa fidelitat (lo-fi) amb el que tantes bandes conegudes d'aquest blog -com Tame Impala, Temples o Foxygen- estan triomfant, en el tercer, Multi-Love (2015), han fet un salt qualitatiu, disposant de tots els mitjans que la nova discogràfica, Jagiaguwar, els ha proporcionat. Ara, sense renunciar a la experimentació i a la innovació, han virat de l'introvertit folk-pop-rock en la seva versió més ennuvolada a la felicitat més contagiosa amb un ampli catàleg musical que va de la música disc al prog-rock, passant pel power-pop, el hip-hop, el soul i, sobretot, el funk (en algun moment em recorden a Beck), molt més treballat, tant en les melodies com en el so, ara definitivament polit i, en el bon sentit de la paraula, madur.

En l'aspecte temàtic, Multi-Love està composat al voltant de la complicada història d'amor a tres bandes entre Nielson, la seva esposa (i mare dels seus dos fills) i una altra dona que els va captivar al dos, relació que es va acabar al no renovar-li a aquesta última el visat de residència als USA.  

Els meus temes preferits de l'àlbum son Can't Keep Checking My Phone, Extreme Wealth And Casual Cruelly, Necessary Evil, en el que conta amb la contribució del seu pare, Chris, que toca els vents (el seu germà Kody també toca algunes parts de bateria i teclats) i, és clar, el track inicial i que li dona nom, aquest Multi-Love, en el que descriu la complexitat de les relacions modernes, amb aquesta tornada que fa:

    Multi-love's got me on my knee               Multi-amor em té al seu genoll

    We were one, then become three             Vam ser un, aleshores convertits en tres

    Mama, what have you done to me?         Mare, què has fet amb mi?

    I'm half crazy                                           Estic mig boig

- UNKNOWN MORTAL ORCHESTRA. Multi-Love. Multi-Love (2015).

Hewlett's Daughter (Grandaddy)

El darrer del quatre post previstos sobre l’space-rock, precedit per Mercury Rev, The Flaming Lips i The Delgados, està dedicar a la banda californiana GRANDADDY, formació que ve a ser el projecte personal del compositor, cantant, multiinstrumentista i productor Jason Lytle, a qui una lesió en els lligaments encreuats del genoll (la mateixa que ha patit recentment Rafinha Alcántara, del Barça) va apartar de les competicions de skate, de les que n'era professional, per empènyer-lo cap a la seva segona passió, la música.

Entre 1992 i 2006, any en que el grup es va dissoldre, per tornar ocasionalment el 2012, tot i què sense gravar cap disc més, van publicar quatre àlbums, el segon dels quals, The Sophtware Slump (2000), és una autèntica i atemporal obra mestra.

El seu estil parteix del pop acústic, amb algun toc country, amb subtils arranjaments electrònics que, gràcies a una meticulosa producció, aconsegueixen aportar alguns moments puntuals grandiosos, però sempre al servei de la melodia, protagonista principal de les seves composicions. Si us assembla bé el podem definir com a "pop-rock neopsicodèlic espacial" però si voleu proposar algun altre objectiu la finestra de comentaris del blog és a la vostra disposició.

Amb la fi del grup, Lytle va continuar fent música, col·laborant amb artistes com M. Ward o Band Of Horses, amb bandes alternatives com Almirall Radley o en solitari, en que va publicar discos interessants com Yours Truly, The Commuter (2009) o Dept. Of Disappearance (2012), però artísticament molt inferiors al que ens ocupa.

The Sophtware Slump és un disc conceptual sobre la recerca d'una vida més natural en una societat dominada per la tecnologia, composat i gravat en un moment, a finals del segle XX, en el que es temia un caos absolut, que afortunadament no es va produir, provocat pel que s'anomenava "efecte 2000".

Protagonitzats per pilots perduts, miners, robots androides que s'emborratxen i deixen de funcionar i programadors informàtics alienats, en el disc hi ha uns quants temes extraordinaris com The Crystal Lake, Broken Household Appliance National Forest, Miner At The Dial-A-View o la CdD, el track número dos, Hewlett's Daughter, preciosa des de la primera estrofa, que fa:

               Hewlett's daughter

               Loved her father

               And I think she loved me too

               For a little while

- GRANDADDY. Hewlett's Daughter. The Sophtware Slump (2000).

Finally (The Frames)

La recent publicació de El mal camino (Ediciones B, 2015), la segona novel·la de de Mikel Santiago, m'ha recordat la CdD que em va inspirar la òpera prima d'aquest escriptor i músic ocasional, en la que esmentava en diverses ocasions als nostres protagonistes d'avui (vegeu aquí).

I és que, THE FRAMES, amb el permís de U2, son tota una institució a la seva Irlanda natal. Fundats a Dublín pel cantant i guitarrista Glen Hansard, amb constants canvis en els altres membres de la formació, excepte el fidel teclista i violinista Colm Mac Con Iomaire, han publicat, des de 1991 a 2006, mitja dotzena d'àlbums d'estudi i un parell més en directe, dels que destacaria Dance The Devil (1999), For The Birds (2001) i  Burn The Maps (2004), el penúltim, més ambiciós i, per a mi, millor de tots.

Les composicions de Hansard mantenen una estructura similar, iniciada amb atmosferes lentes que es desenvolupen al temps que augmenten en intensitat, capaces d'aixecar estadis sencers, una cosa semblant al que, per aquestes contrades, aconseguirien uns quants anys desprès els molt més coneguts i populars Coldplay.

Al poc d'editar The Cost (2006), probablement la seva obra pòstuma, Hansard va emprendre una carrera alternativa com a presentador de TV, i musicalment, podem seguir-li els passos amb la banda The Swell Seasons, amb la que, entre el 2006 i el 2009, ha publicat tres LP més, abans de debutar finalment en solitari amb Rhythm And Repose (2012), obra que va presentar a l’Auditori de Barcelona en el marc del Festival del Mil·leni del 2013.

Burn The Maps, gravat en part als Audio Electric Studios de Steve Albini, a Chicago (Illinois, USA) i produït per l’actual i l’anterior guitarristes del grup, Rob Bochnick i David Odlum respectivament, és el seu àlbum més íntim i personal, alternant moments intensos amb altres de silenciosos i amb orquestracions glorioses, amb cada detall al seu lloc, de tal forma que els més obertament dramàtics s'alternen fugaçment amb els més delicats, sense arribar a aclaparar mai a l'oient.

Els meus temes preferits del disc son Dream Awake, Fake  i el track  número dos i CdD d’avui, Finally, paradigma del que us he dit, una composició intensa i dolça alhora, amb un Hansard que tant canta desbocat com, desprès d'un solo de violí que funciona com a pont, a punt de destrossar-se la gola, es torna introspectiu, mantenint l'equilibri en tot moment.

- THE FRAMES. Finally. Burn The Maps (2004).

Talking Backwards (Real Estate)

Amb el nom tan poc glamurós de REAL ESTATE, que aquí hauríem de traduir pel de "immobiliària", es coneix un grup d’indie-rock de New Jersey, tot i què resident a Brooklyn (New York, USA) que, des del 2009, porten publicats tres interessants LP's.

En un temps en el que predominen els arranjaments electrònics, el seu estil es caracteritza per un so de guitarra nítida i cristal·lina, obra de Matt Mondanile, melodies a les que s'acobla perfectament la veu del compositor i cantant principal, segon guitarra i "frontman" de la banda, Martin Courtney, qui, per cert, acaba de debutar en solitari amb l'àlbum Many Moons (2015) que encara no he tingut la oportunitat d'escoltar .

En els tres anys transcorreguts entre l'àlbum homònim de debut, Real Estate (2009) i el magnífic Days (2011) tant Mondanile com el baixista Alex Bleeker, fan declarat dels mítics Grateful Dead, han publicat sengles discos en solitari (així com amb el seu altre grup The Ducktails en el cas del primer) però el poc èxit dels mateixos no ha posat en perill la banda mare que, reagrupada, amb nou bateria i incorporant un teclista, ha gravat als estudis de Jeff Tweedy (de Wilco) a Chicago, el tercer, Atlas (2014), en el que, si més no, mantenen el nivell.

Com a CdD he escollit el track número 3, Talking Backwards, una melodia radiant, amb uns intricats arranjaments de guitarra que giren en perfecta sincronia al voltant de la veu, suau i uniforme, amb una producció impecable, del que resulta la cançó pop perfecta o, en paraules de Lluís Gavaldà, de Els Pets, a qui vaig escoltar fa uns mesos al Music Spy Club del Centre Cívic Vapor Vell, de Sants (Barcelona), un dels riff més paradigmàtics de l’indie-rock de guitarres.

- REAL ESTATE. Talking Backwards. Atlas (2014).

Freak Scene (Dinosaur Jr.)

El bateria del grup de hardcore Deep Wound, Joseph Donald Mascis, Jr, amb el nom artístic de J. Mascis, va abandonar les baquetes per agafar la guitarra i, juntament amb Lou Barlow, el baixista del grup i un bateria nou, Patrick Emmet Murphy, conegut simplement com a Murph, liderar, a més a més com a compositor i cantant, la banda Dinosaur, nom que van haver de canviar per problemes de copyright al de DINOSAUR JR.

Amb això vam guanyar un dels guitar-hero més importants de la generació del noise-rock i un dels grups -juntament amb Hüsker Dü i altres coneguts de la CdD com The Pixies i Sonic Youth- fonamentals en la evolució de l’indie-rock alternatiu americà dels 80 i precursors del fenomen "mainstream" (comercial) que vindria poc desprès, conegut com a "grunge", amb Nirvana i Pearl Jam al capdavant.

Despès d'un debut que va passar desapercebut amb el nom i LP homònim, Dinosaur (1985) i, ja amb el nom definitiu, dos excel·lents àlbums més, You're Living All Over Me (1987) i l'imprescindible Bug (1988), fart de la tirania del "frontman", Barlow va abandonar la banda per abocar-se en el seu grup paral·lel, Sebadoh, i altres projectes, com Folk Implosion, o en solitari, recuperant l'esperit d'un treball previ amb el pseudònim de Sentridoh, i en diversos encàrrecs en el món del cinema.

Amb un canvi de baixista, ara a mans de Mike Johnson, Dinosaur Jr. van publicar quatre discos més, dels que destacaria Green Mind (1991) i Where You Been (1993), fins el 1997, any en el que el de Amherst (Massachusetts, USA) liquida el grup -el bo de Murph es va "buscar la vida" com a bateria d'uns altres coneguts del blog, The Lemonheads- per continuar carrera en solitari, acompanyat per The Fog, i en múltiples col·laboracions (Witch, Sweet Apple...), així com en petits papers cinematogràfics.

El que pocs seguidors de Dinosaur Jr. pensàvem era que, deu anys desprès, Mascis i Barlow oblidarien les seves diferències i recuperarien el trio original i, desmuntant el tòpic de que "segundas partes nunca fueron buenas", editarien una trilogia, fins ara, igual de bona que la inicial. A Beyond (2007), Farm (2009) i I Bet On Sky (2012), on segueixen oferint el seu so característic de guitarres distorsionades i punyents i melodies fràgils i malenconioses, amb la particular veu llastimosa de Mascis, hereva del seu admirat Neil Young.

L'esmentat Bug és el disc ideal per endinsar-se en la seva discografia i conté uns quants tracks de composició més complexa del que puguin aparentar, dels que en podem destacar uns quants, com No Bones, Let It Ride, Budge o la CdD d'avui, el seu tema més conegut i que obre l'àlbum, Freak Scene, un munt de soroll de guitarra del que sobresurt una melodia adorable i enganxosa, que s'incendia, s'alenteix i es torna a accelerar, per acabar, a falta de tornada, amb el vers que diu:

        

               Sometimes I don't thrill you

               Sometimes I think I'll kill you

               Just don't let me fuck up will you

               Cause when I need a friend it's still you

               What a mess.

Un dels grans himnes del rock universitari americà del 1988, què dic?...un himne generacional a l'alçada de Teen Age Riot, de Sonic Youth, CdD en el seu dia, o de Smells Like Teen Spirit, de Nirvana, que algun dia ho haurà de ser. 

Com el vídeo oficial de 1988 el trobo particularment desagradable us he afegit una gravació recent (2011) en directe als estudis KEXP, de molt bona qualitat tècnica, a la que podreu apreciar que el pas del temps només es nota als cabells dels artistes.

- DINOSAUR JR. Freak Scene. Bug (1988).

The Skin Of My Yellow Country Teeth (Clap Your Hands Say Yeah)

Els CLAP YOUR HANDS SAY YEAH, a partir d'ara CYHSY, estan de gira  mundial -aquest estiu han tocat al Sonorama Ribera, a Aranda de Duero (Burgos)- celebrant el desè aniversari del seu primer disc, l'homònim Clap Your Hands Say Yeah (2005), i fan bé, perquè cap altre dels quatre treballs posteriors del grup ni del seu líder, Alec Ounsworth, en solitari o amb altres projectes com Flashy Python, es pot comparar amb el seu reeixit debut.

Es tracta d'una banda formada a Brooklyn (New York, USA) per l'esmentat cantant, lletrista i guitarrista de Philadelphia (Pennsylvania, USA) i el seus companys de la Universitat de Connecticut, els bessons Lee, guitarrista també, i Tyler Sargent, baix,  Robbie Guertin, teclats, i  Sean Greenhalgh, bateria, amb un estil indie-rock fresc i desenfadat que en recorda a vells protagonistes de la CdD com The Modern Lovers o ViolentFemmes i pel deix vocal de Ounsworth, per el que ha estat reiteradament comparat amb David Byrne, als Talking Heads.

La història del seu èxit és el prototip dels artistes indie, ja que va ser un àlbum auto editat i promocionat a les xarxes socials, amb un ressò tan espectacular que va precedir a les crítiques fins i tot exageradament favorables (millor banda revelació de l'any) de la premsa musical especialitzada.

Malauradament els següents discos de CYHSY, Some Loud Thunder (2007) i, quatre llargs anys desprès i amb diversos canvis en la formació original, Hysterical (2011) no van mantenir el nivell del debut, ni tan sols el darrer, Only Run (2014), produït per Dave Fridman, tot un personatge de la CdD, en el que han contat amb la participació de Matt Berninger , el cantant d'uns altres coneguts del blog, The National.

El seminal LP al que ens referim comença amb el tema Clap Your Hands!, una deliciosa fanfàrria circenca, seguida de 11 temes més, dels que cal destacar-ne uns quants, com Let The Cool Goddess Rust Away, Over And Over Again (Lost And Found), Is This Love?, In This Home On Ice o la CdD d'avui, The Skin Of My Yellow Country Teeth, el títol ni l'absurd text de la qual no aconsegueixo comprendre, però davant de tanta frescor i vigor, em sembla que m'és ben bé igual. I espero que a vosaltres també, comproveu-ho amb aquesta actuació al Festival Internacional de Benicàssim (FIB) del 2007, això és indie-rock en estat pur.

- CLAP YOUR HANDS SAY YEAH. The Skin Of My Yellow Country Teeth. Clap Your Hands Say Yeah (2005).