Happiness Is Easy (Talk Talk)

Durant el seus 10 anys d'existència (1982 a 1991), en els que van gravar cinc discos, els britànics TALK TALK van presentar una de les evolucions més complexes i sorprenents de la història de la música pop.

Encasellats inicialment en el moviment new wave de la època, amb grups de synth-pop com els Duran Duran amb aquelles percussions potineres que sortien de les "caixes de ritme" que havien substituït a les bateries convencionals, van acabar explorant nous camins fins a ser considerats precursors del que actualment coneixem com a post-rock.

Liderats pel carismàtic cantant i multiinstrumentista Mark Hollis, amb la col·laboració del productor Tim Friese-Greene, qui, sense ser membre oficial del grup, participava igualment com a músic i compositor, desprès del mediocre The Party's Over (1982) i del millor It's My Life (1984), van assolir l'èxit comercial amb el tercer The Colour of Spring (1986), per iniciar una etapa d'experimentació amb Spirit of Eden (1988) i Laughing Stock (1991), pels que van obtenir molt més bona acceptació per la crítica que no pel gran públic, el que comportà la seva disol·lució. Hollis va gravar un altre disc en solitari, de títol homònim, Mark Hollis (1998), de bellesa extrema, amb influències reconegudes per l'autor que van del jazz de Miles Davis, Gil Evans o John Coltrane a la música contemporània de Erik Satie o Debussy.

A The Colour of Spring la fràgil melancolia del cantant es veu envolcallada per una instrumentació "orgànica", per a la que van contar amb il·lustres col·laboradors com Steve Winwood (cal que el presenti al geni de la seminal Spencer Davis Group, de Blind Faith o dels monumentals Traffic?) als teclats, de Danny Thompson (Alexis Korner's, Pentangle, i també del projecte Shongai, amb els andalusos Ketama) al baix o de Robbie McIntosh (The Pretenders) a la guitarra, per proporcionar-nos un àlbum sublim i commovedor com pocs.

Es un disc de només vuit temes entre els que destaquen Life's What You Make It, Give It Up, Living In Another World (el seu hit més conegut) i del que he escollit com a CdD l'inicial Happiness Is Easy, del que m'agrada la personal veu de MarK Hollis, els subtils arranjaments fruit de la col·laboració amb Friese-Greene i uns inquietants cors infantils amb els que manté un duet en el que ens va repetint que la “felicitat es fàcil”:

                         Happiness is easy
                              Jesus came to Galilee
                         Happiness is easy
                              Sailing on the sea
                         Happiness is easy
                              Jesus came to save our soulds
                         Happiness is easy
                              And be a friend to me

- TALK TALK. Happiness Is Easy. The Colour of Spring (1986).

Vídeo afegit posteriorment.

Soul Meets Body (Death Cab For Cutie)

Al concert d'aquella nit a la sala Bikini, de BCN, John Vanderslice (veure aquí) només era el "telonero". Les autèntiques estrelles eren els DEATH CAB FOR CUTIE, que venien a presentar el seu darrer disc d'aquell temps, Plans.

 Els DCFC son un grup de indie rock americà liderat indiscutiblement pel compositor i cantant Ben Gibbard, amb la inestimable col·laboració del guitarrista i productor Chris Walla, qui, amb altres membres del grup, ha participat en les mateixes tasques en el projecte paral·lel de Gibbard, a mitges amb Jimmy Tamborello, The Postal Service, dels que destaca l'àlbum Give Up (2003).

 Dels 8 discos d'aquesta banda de l'estat de Washington els més interessants son Transatlanticism (2003), considerat un dels millors de la passada dècada, i el següent, Plans (2005), que van ser en els que es va sustentar el concert de la BKN.

 Es una música de caire emocional, sovint melancòlica i atmosfèrica, el que es coneix com a dream-pop, amb subtils arranjaments construïts sobre una base de piano més que de guitarra, prou complexes com per a requerir una escolta atenta per gaudir-los en la seva plenitud.

 La CdD escollida, Soul Meets Body, es la segona de Plans, un tema del pop més elegant, amb influències que van des de New Order, en el ritme, fins a R.E.M. (aquesta mandolina!) i tracta sobre l'amor entre dues persones que tenen algunes coses a amagar-se mútuament.

 A que no podeu evitar acompanyar Gibbard en el:

                                          Ba da ba da ba ba...?

- DEATH CAB FOR CUTIE. Soul Meets Body. Plans (2005).

When We're Dancing (Twin Shadow)

George Lewis Jr. es un dominicà que es va criar a Florida, on sembla que va escoltar més pop angloamericà dels 80 que no pas salsa i merengue, i que desprès d'un temps a Boston, en el que va intentar una aventura musical amb poc èxit, es va mudar a Brooklyn (Nova York) per, ja amb el nom de TWIN SHADOW, iniciar una interessant carrera que desitjo que tingui continuïtat,

El seu disc de debut, Forget (2010), produït i editat per un personatge que ja ha estat esmentat en altres CdD, Chris Taylor (del grup Grizzly Bear), sembla nadar contra corrent, amb un so que tant ens remet a The Blue Nile com a The Smiths, passant per Echo and The Bunnymen i Depeche Mode, fins i tot per la trilogia berlinesa de Bowie, però amb quelcom que el fa difícil de comparar.

Es un disc rar i fascinant en el que s'utilitzen profusament els sintetitzadors analògics i la bateria electrònica (caixa de ritmes), no sé si pel gust personal de l'artista o per necessitat imperiosa, davant de la falta de mitjans i desig d'autonomia desprès dels esmentats intents fallits a Boston, que li donen un aire pop de factura retro, tant en l'aspecte musical com amb les lletres, que ens retornen tanmateix al millor Morrissey (The Smiths) amb temàtica sobre la soledat, l'angoixa i el desig, entonats impecablement amb  alè d'adolescent per la reconeixidora veu, lleugerament afectada (altra vegada Morrissey!), de Lewis.

Es un disc amb temes per ballar i altres per escoltar endormiscat, tots prou elegants, sofisticats fins i tot, per suportar repetides escoltes en les que sonarà cada vegada millor. Un dels discos més interessants que he escoltat en els darrers mesos i del que espero que, contravenint el seu títol, no caigui ràpidament en l'oblit.

A la CdD escollida ens demana, sisplau, que els deixem en pau quan estan ballant, amb la meravellosa tornada:

               Please, leave us alone

               When we're dancing...

- TWIN SHADOW. When We're Dancing. Forget (2010).

Vídeo afegit posteriorment.

God Only Knows (The Beach Boys)

THE BEACH BOYS havien obtingut un cert èxit amb discos ximplets sobre noies maques, cotxes i taules de surf a la costa californiana, esdevenint emblemes de l'opulent "american way of life", quant el geni Brian Wilson va escoltar el Rubber Soul (1965) de The Beatles i dintre del seu cap va passar alguna cosa que va canviar el rumb de la banda i, de resultes, el curs de la història de la música popular.

Va prescindir de la resta de membres del grup, als quals va utilitzar només com a acompanyament vocal i va contractar experimentats músics de sessió als que va deure de deixar atònits amb les seves exigències, tenint en conte la seva escassa formació acadèmica musical, per reproduir les veus que sentia en el seu interior i fer un àlbum radicalment diferent a tots els anteriors que va anar més enllà de les fronteres del pop.

Amb l'ajut del lletrista Tony Asher, com posteriorment faria amb Van Dyke Parks a Smile (disc que es va quedar al dic sec i que acaba de ser publicat aquesta setmana, 45 anys després de la seva gravació el 1966!!!)), i de la LSD que li passaria factura física i mental, va composar aquest àlbum preciós i emocionant..."extraterrestre" han dit alguns, en el que es conjuguen a parts igual els dos talents de l'artista, la composició i la producció.

Wilson, acomplexat de mena, i amb el talent sistemàticament minimitzat pel seu entorn, quant va presentar el projecte a la resta de la banda va haver de suportar el comentari d'un dels membres que li va esmentar: "Qui voldrà escoltar aquesta merda? Algú amb oïda de gos?". Hi va ser això el que li va suggerir el títol del disc, Pet Sounds (1966), obra que tampoc no va agradar a la discogràfica Capitol però que, amb el pas del temps, ha estat entronitzat fins a ser considerat com un dels discos més importants de la història de la música pop, la influència del qual perdura en les generacions actuals. Fins i tot els mateixos Beatles, immersos en aquell moment en la gravació de l'altrament fantàstic Sgt Peppers... (1967) van reconèixer la influència  recíproca que els va provocar la seva escolta, però molts fans no van saber comprendre a temps aquesta obra mestra, el que va contribuir a trastocar  més a l'autor, en la eterna busca del disc perfecte de pop.

Entre els tretze meravellosos temes del disc hi ha aquesta CdD, de la que es diu que va la primera vegada que s'esmentà el nom de Déu en un títol d'una peça pop i que ha estat considerada per Paul McCartney com "la cançó més bonica mai escrita". I si ho diu Macca...

- THE BEACH BOYS. God Only Knows. Pet Sounds (1966).

Vídeo afegit posteriorment.

Space Oddity (David Bowie)

Fa poc vaig anar a veure la pel·lícula inaugural del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges 2011, Eva (Kike Maíllo, 2011), un melodrama de ciència-ficció situat en un futur no gaire llunyà (2041) però ambientat en un mon rural i nevat  amb estètica real i intimista, més pròpia dels anys 70-80 del segle XX que no de l'embolcall hi-tech comú als films del gènere.

Voldria destacar el guió, escrit amb la col·laboració del dramaturg Sergi Belbel, i el repartiment, en el que sobresurten la nena protagonista, Claudia Vega i un impagable Lluís Homar, que aporta el necessari contrapunt d'humor en el seu personatge de...(millor aneu a veure-la).

I a què ve aquest comentari cinematogràfic en un blog musical? us preguntareu. Doncs perquè hi ha una escena en la que el protagonista decideix prendre una decisió crucial ballant precisament amb la cançó que he escollit com a CdD d'avui, Space Oddity, que tracta tanmateix d’una situació de ciència-ficció.

I a mi m'ha ajudat a decidir quin tema escollir, entre les desenes que n'hi ha per triar, d'un personatge tan transcendental en la història de la música pop com es DAVID BOWIE. Conegut també com el Duc blanc, a aquest artista se'l defineix sovint com a "camaleònic, per la seva facilitat per adaptar-se als temps catalitzant totes les tendències emergents, tot i que, sobretot en els primers deu anys, va ser ell qui va marcar el camí, per contribuir a crear un estil que va marcar tota una època, conegut com a glam-rock.

Amb la col·laboració d'extraordinaris guitarristes com Mick Ronson primer, i Robert Fripp (el de King Crimson) desprès i productors, a més a més de ell mateix, com Tony Visconti i Brian Eno, va publicar un seguit de discos "imprescindibles", entre els que proposo Hunky Dory (1971) que conté la mítica Life On Mars, Aladdin Sane (1973), Heroes (1977), Scary Monsters (1980) i, per sobre de tots ells, The Rise And Fall Of ZIGGY STARDUST And The Spiders Of Mars (1972). Es aquest darrer un disc que va donar el tret de sortida a un alter ego de l'artista, que,  interpreta amb un dramatisme esglaiador el retrat d'un futur apocalíptic, a vegades des d'un huracà sonor descontrolat del que ens salven temes con Starman (la principal rival per a CdD d'avui), i sempre amb audàcia, intel·ligència, transgressió estètica, humor...i un munt de qualitats més (a les que hem d’afegir el ser un més que acceptable actor cinematogràfic), que han fet de Bowie un dels artistes fonamentals del rock.

Com, lamentablement em vaig comprometre en el seu dia a publicar una, i només una, CdD, em quedo amb el single que va suposar el seu primer èxit, el que he esmentat de la pel·lícula. Es la conversa entre la base de control terrestre i un astronauta, el Major Tom, amb problemes per fer retornar la seva nau a la Terra.

        Ground Control to Major Tom

       Ground Control to Major Tom...

- DAVID BOWIE. Space Oddity (1969).

Via Chicago (Wilco)

La presentació al Palau de la Música de BCN, la setmana passada, del 8é disc de WILCO, The Whole Love (2011), m'ha recordat la vegada que els vaig anar a veure a la sala Razzmatazz, ara fa 4 anys, la entrada de la qual il·lustra aquesta CdD. Es l'únic concert a la meva vida al que recordo haver arribat tard, quant anaven per la 3ª cançó, però era dia feiner, van començar molt puntuals i jo, aleshores, treballava fins a les 8 de la tarda. També recordo que ha estat un dels millors concerts de rock als que assistit en els darrers anys, una exhibició de perícia però també de fascinació emotiva, capaç de renovar la meva estima per la música. Els seguidors del blog més escèptics ho poden comprovar escoltant el doble CD que recull un concert d'aquella gira, Kicking Television: Live In Chicago (2005).

Es tracta d'una banda de Chicago, liderada indiscutiblement pel compositor i cantant Jeff Tweedy, màxim exponent en els seus inicis de l'estil country-rock alternatiu, el que darrerament es coneix com a "americana", que, amb els pas dels anys, han anat evolucionant, com si d'un curset accelerat d'història del rock es tractés, recollint a cada parada una mica de soul, psicodèlia i pop, per afegir noves textures experimentals sense perdre classicitat.

Els seus discos més importants, tots dos produïts per un vell conegut de la CdD, Jim O'Rourke, pràcticament un nou membre del grup, son Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Gosht Is Born (2004), obres suggerents i etèries, sota la influència del rock experimental dels 70, tant com dels mateixos Beatles pot-66 (fracció John Lennon, es clar), obres contemporànies claus per entendre els residus del passat.

L'esmentat concert a la Razzamatazz va finalitzar amb Spiders (Kidsmoke), un dels himnes del rock dels darrers anys, la millor manera possible de tancar un show, un tema de 10 minuts de A Gosht Is Born i que, tinc previst com a CdD el dia que, per un o altre motiu. decideixi posar punt i final a aquest blog.

Com encara tinc il·lusió per continuar, no serà avui, per el que he triat un tema del primer disc de Wilco que vaig tenir, Summerteeth (1999), també molt apreciat pels seus seguidors, Via Chicago. I he escollit la versió en vídeo per a que us feu un efecte dels seus concerts els que no heu tingut la sort de poder-hi assistir.

 - WILCO. Via Chicago. Summerteeth (1999).

Vaporize (Broken Bells)

L’any passat la unió artística de dos personatges tan antagònics com James Mercer, el compositor, cantant i guitarrista del grup de rock alternatiu d’Albuquerque (Nou Mèxic) The Shins, al que algun dia dedicarem una CdD, i de Brian Burton, més conegut com a “Danger Mouse”, DJ i productor de múltiples projectes entre els que destaca Gnarls Barkley (els de la famosa Crazy), va aixecar dubtes.

Però el resultat de l’experiment, amb el nom de BROKEN BELLS, no ha pogut estar millor. Sense rastre d’incompatibilitats entre la facilitat del primer per la melodia pop i les atrevides remescles del segon, han parit un disc de onze cançons de psych-pop inquietant amb composicions breus i lluminoses on la veu espaiosa de Mercer planeja sobre una ret d’òrgans, clavicordis i tambors, demostrant que tenien més en comú del que es pogués suposar.

Amb influències que van des dels Beach Boys a Ennio Morricone, i sense descuidar la del mateixos The Shins, el disc homònim de debut conté precioses cançons con la inicial The High Road, Sailing To Nowhere, Your Head Is On Fire o The Ghost Inside, però en compliment del compromís d’escollir nomes una CdD, em quedo amb el segon tall del disc, Vaporize.

-   BROKEN BELLS. Vaporize. Broken Bells (2010).

Vídeo afegit posteriorment.