Subterranean Homesick Blues (Bob Dylan/Red Hot Chili Peppers)

 

Dylan Covers-11:

La composició de BOB DYLAN que compararem avui amb la versió a càrrec d'un "conegut" del blog, número onze de la sèrie i tercera del mateix LP, el fantàstic Bringing It All Back Home (1965) -el cinquè de la seva discografia, amb una segona cara acústica, com ens tenia acostumats, iniciada i finalitzada amb les Dylan Covers números 1 i 10, Mr. Tambourine Man (vegeu aquí) i It's All Over Now, Baby Blue (aquí), i una cara A en la que, com suggereix el títol (Tornant-t'ho tot cap a casa), pretén recuperar per als Estats Units el rock and roll arrabassat per la "british invasion" a base d'instruments elèctrics- és la que l'enceta, Subterranean Homesick Blues.

Un cançó que pren el nom de la novel·la The Subterraneans (1958), del escriptor de la generació beat Jack Kerouac i s'inspira en el ritme de Too Much Monkey Business de Chuck Berry (aquí) per tractar, amb un so que barreja blues, folk, country i rock i, amb una prosa frenètica i accelerada, gairebé sense melodia i amb una cadència vocal a l'estil "talking blues" que sembla anticipar-se en dècades als hip hop i el rap, descriu, a la seva surrealista manera, conflictes propis de la contracultura intel·lectual dels anys 60 del s. XX com el pacifisme o els drets civils.

Un tema que ha influït en multitud, no només  de músics sinó artistes en general, fins i tot a moviments polítics antisistema, en part per una frase, esdevinguda mítica, que ve a dir "No fan falta homes del temps per saber en quina direcció bufa el vent", per a la notorietat del qual va ser fonamental el mític documental promocional, així mateix precursor dels populars video-clips, enregistrat per D.A. Pennebaker per finalitzar la pel·lícula Dont Look Back (sic) (1967) que recollia la gira britànica del 1965.

Una filmació en un carreró a tocar de l'Hotel Savoy de Londres en la que, al llarg de dos minuts i mig, el cantautor va mostrant cartolines, es diu que escrites per ell mateix i amb la col·laboració de Pennebaker i de músics amics com Donovan i Bob Neuwirth (el músic i productor que exercia de "road manager") i l'escriptor Allen Ginsberg (parell que, per cert, es marquen un "cameo" a l'esquerra de la imatge), amb paraules i frases de la cançó, amb jocs de paraules i alguna falta d'ortografia, sembla que intencionada. Un vídeo que ha exercit gran influència en músics posteriors que li han ret pleitesia, com va ser el cas de Els Pets, i recentment dels Cala Vento, que van passar pel blog fa poques setmanes (i aquí).

I a l'hora de triar una interpretació alternativa del tema, aquesta vegada n'he escollit una de ben radical, la que van enregistrar els RED HOT CHILI PEPPERS a The Uplift Mofo Party Plan (1987) o, simplement, Uplift, el tercer i, fins aleshores, millor disc del quartet, tant des del punt de vista crític com comercial, tot i que la gravació va resultar ser un autèntic calvari -superat gràcies al productor, Michael Beinhorn, dels pocs que van mantenir la fe en ells, tant per la seva originalitat com per l’esperit inconformista- fruït de l’addicció a les drogues del guitarrista Hillel Slovak, que moriria a l’any següent a causa d’una sobredosi d’heroïna, i del cantant i lletrista Anthony Kiedis, l’únic, amb Flea, el baixista, que s’han mantingut al grup des de la formació inicial.

Un àlbum amb dotze temes, onze composicions pròpies dels membres de la banda més aquesta Dylan Cover en la que els Chili Peppers subverteixen l’estil folk-rock de la original a favor del característic punk funk que els caracteritza.

-BOB DYLAN/RED HOT CHILI PEPPERS. Subterranean Homesick Blues. Bringing It All Back Home (1965)/The Uplift Mofo Party Plan (1987).