divendres, 13 de desembre del 2024

Ladykillers (Lush)

 

La recent publicació de la traducció al castellà de Cruzando los dedos, el llibre de memòries, editat fa un parell d’anys, de Miki Berenyi, a la primera part del qual relata la seva infantesa a Londres, filla d’un hongarès i una japonesa, amb la separació dels quals va passar a viure amb el pare, faldiller empedreït, i una àvia de la que en va patir abusos sexuals (ho heu entès bé) i, a la segona, la seva experiència en el mon del pop independent britànic dels anys 90 del segle XX com a cantant i guitarrista de LUSH, m’ha inspirat la CdD d’avui.

Una banda creada a Londres a finals de la dècada dels anys 80 del s. XX per Berenyi, cantant principal i guitarrista i la seva amiga Emma Anderson, amb les mateixes tasques, completada pel bateria Chris Acland i el baixista Phil King, que havia substituït a l’inicial Steve Rippon, amb un estil que cavalcava entre el dream-pop i el shoegaze, en una escena aleshores dominada per coneguts d’aquest blog com My Bloody Valentine o Ride, que va obtenir molt bona acollida amb els seus tres primers EP, editats posteriorment en format LP amb el títol de Gala (1990).

I així, de la mà de la prestigiosa discogràfica 4AD, van publicar Spooky (1992), amb un reconeixement per sota de l’esperat, tot i contenir hits com Nothing Natural o For Love, potser per oferir un so molt similar al dels Cocteau Twins, el grup del productor del disc, Robin Guthrie, el mateix que va passar amb el següent, enregistrat caòticament amb diversos productors i estudis, Split (1994), el de Hypocrite i Desire Lines.

Uns resultats que provocarien inevitables tensions entre els membres i presagiaven el pitjor quan, amb un canvi de registre cap a l’estil predominant del moment, el brit pop, van assolir el cim amb Lovelife (1996), amb una producció molt més nítida i deslliurada d’efectes per part de Peter Barlett, el seu enginyer de so dels directes.

Un àlbum amb 12 tracks agredolces en les que Anderson i Berenyi, les dues liders, es reparteixen l’autoria, de les destacaria algunes com 500 (Shake Baby Shake) i Single Girl, de la primera, i Ciao!, interpretada en forma de duet amb un altre conegut nostre, Jarvis Cocker, de Pulp, o Ladykillers, la CdD d’avui, de la segona, ara d’actualitat literària a casa nostra per la publicació de la traducció de Fingers Crossed (2022) que esmentava a l’inici del post.

Però, quan finalment les coses començaven a anar-los de cara, el sobtat suïcidi de Acland, el bateria que havia estat per un temps parella de Berenyi, va comportar la seva dissolució, a partir de la qual els membres de la banda van compaginar feines diverses en el món de la industria musical, fins que l’any 2015, amb la incorporació de Justin Welch, de Elastica, es van reagrupar per un breu període, que van aprofitar per llançar un més que acceptable EP, Blind Spot (2016).

A continuació podeu gaudir de la CdD, en la que, en un to sarcàstic, Berenyi denuncia, anys abans de que el tema es posés de moda, l’actitud masclista inapropiada d’un músic de rock (el nom del qual m’estalvio però que podeu trobar a les xarxes) envers les dones, siguin col·legues, com ella mateixa o, majoritàriament, seguidores (les conegudes “groupies”) i, si teniu interès per aquest interessant, tot i que efímer, projecte, us podeu fer amb el doble LP recopilatori Ciao! Best Of Lush (2001)...i potser desprès anireu a per la resta.

-          LUSH. Ladykillers. Lovelife (1996).

divendres, 6 de desembre del 2024

Help! (The Beatles)

 

A 48 hores del dia del 44 Aniversari de l'assassinat de John Lennon ens saltarem una vegada més la norma de no publicar en divendres festius a casa nostra per tal de retre-li homenatge amb la CdD d'avui.

I ho farem amb el tema homònim de l'LP Help! (1965), el cinquè de THE BEATLES, les set cançons de la cara A del qual van formar part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, la segona protagonitzada pels Fab Four després de A Hard Day's Night (1964), totes dues dirigides per Richard Lester, amb set més en una cara B més anodina amb la excepció d'una de les seves composicions més llegendàries, Yesterday.

Un disc menor dintre de la seva discografia però en el que es comencen a percebre innovacions, tant en l'ús de noves tècniques d'enregistrament i d'instruments com els pedals, la flauta, el piano elèctric o un quartet de corda, arranjat, és clar, per George Martin, el productor; com en la composició, influenciada pel consum de substàncies com el cànnabis (al que els va introduir el mateix Bob Dylan) o l'LSD, palès en temes com You've Got To Hide Your Love Away o Ticket To Ride i avantsala del que vindria amb el següent, (vegeu aquí) el memorable Rubber Soul (1965).

John Lennon, co-autor principal del tema, acreditat com era norma a Lennon-McCartney, va reconèixer temps després que Help!, així com Strawberry Fields Forever, el primer post de la "Cançó del Divendres" (aquí), eren, per la seva honestedat, els seus preferits, de tal manera que aquell, inicialment previst enregistrar en un tempo més lent, ve a representat un crit, probablement inconscient, d'ajuda davant d'una situació que se'ls estava escapant de les mans degut a l'èxit sobtat del quartet de Liverpool.

Una cançó extremadament comercial en l'aspecte musical, fins al punt de desencadenar la histèria de gairebé 60.000 fans, sota l'atenta mirada de preocupació de Brian Epstein, el seu mànager, al mític concert del dia 15 d'agost de 1965 al Shea Stadium de New York (i aquí), però sorprenentment madura en el que fa a la lletra, com podeu comprovar a la irresistible tornada en la que Lennon demana: "Ajuda'm si pots, em sento deprimit, i agraeixo que estiguis a prop, ajuda'm a tornar a tocar de peus a terra, si us plau, ajuda'm": 

                        Help me if you can, I’m feeling down

                        And I go appreciate you being ‘round

                        Help me get my feet back on the ground

                        Won’t you please help me

de la que en podeu gaudir tot seguit amb la seva presentació, quinze dies abans, a l'ABC Theatre de Blackpool, al Regne Unit. 

- THE BEATLES. Help! Help! (1965).