La recent
publicació de la traducció al castellà de Cruzando los dedos, el llibre
de memòries, editat fa un parell d’anys, de Miki Berenyi, a la primera
part del qual relata la seva infantesa a Londres, filla d’un hongarès i una
japonesa, amb la separació dels quals va passar a viure amb el pare, faldiller
empedreït, i una àvia de la que en va patir abusos sexuals (ho heu entès bé) i,
a la segona, la seva experiència en el mon del pop independent britànic
dels anys 90 del segle XX com a cantant i guitarrista de LUSH, m’ha
inspirat la CdD d’avui.
Una banda
creada a Londres a finals de la dècada dels anys 80 del s. XX per Berenyi,
cantant principal i guitarrista i la seva amiga Emma Anderson, amb les
mateixes tasques, completada pel bateria Chris Acland i el baixista Phil
King, que havia substituït a l’inicial Steve Rippon, amb un estil
que cavalcava entre el dream-pop i el shoegaze, en una escena
aleshores dominada per coneguts d’aquest blog com My Bloody Valentine
o Ride, que va obtenir molt bona acollida amb els seus tres primers EP,
editats posteriorment en format LP amb el títol de Gala (1990).
I així, de la mà de la prestigiosa discogràfica 4AD, van publicar Spooky (1992), amb un reconeixement per sota de l’esperat, tot i contenir hits com Nothing Natural o For Love, potser per oferir un so molt similar al dels Cocteau Twins, el grup del productor del disc, Robin Guthrie, el mateix que va passar amb el següent, enregistrat caòticament amb diversos productors i estudis, Split (1994), el de Hypocrite i Desire Lines.
Uns resultats
que provocarien inevitables tensions entre els membres i presagiaven el pitjor
quan, amb un canvi de registre cap a l’estil predominant del moment, el brit
pop, van assolir el cim amb Lovelife (1996), amb una producció
molt més nítida i deslliurada d’efectes per part de Peter Barlett, el
seu enginyer de so dels directes.
Un àlbum amb
12 tracks agredolces en les que Anderson i Berenyi, les dues liders, es
reparteixen l’autoria, de les destacaria algunes com 500 (Shake Baby Shake)
i Single Girl, de la primera, i Ciao!, interpretada en forma de duet
amb un altre conegut nostre, Jarvis Cocker, de Pulp, o Ladykillers,
la CdD d’avui, de la segona, ara d’actualitat literària a casa nostra per la
publicació de la traducció de Fingers Crossed (2022) que esmentava a
l’inici del post.
Però, quan
finalment les coses començaven a anar-los de cara, el sobtat suïcidi de Acland,
el bateria que havia estat per un temps parella de Berenyi, va comportar la
seva dissolució, a partir de la qual els membres de la banda van compaginar
feines diverses en el món de la industria musical, fins que l’any 2015, amb la
incorporació de Justin Welch, de Elastica, es van reagrupar per
un breu període, que van aprofitar per llançar un més que acceptable EP, Blind
Spot (2016).
A continuació
podeu gaudir de la CdD, en la que, en un to sarcàstic, Berenyi denuncia, anys
abans de que el tema es posés de moda, l’actitud masclista inapropiada d’un
músic de rock (el nom del qual m’estalvio però que podeu trobar a les
xarxes) envers les dones, siguin col·legues, com ella mateixa o,
majoritàriament, seguidores (les conegudes “groupies”) i, si teniu
interès per aquest interessant, tot i que efímer, projecte, us podeu fer amb el
doble LP recopilatori Ciao! Best Of Lush (2001)...i potser
desprès anireu a per la resta.
- LUSH. Ladykillers. Lovelife (1996).
