Ballad Of Big Nothing/Waltz #2 (Elliott Smith)

 

Fill d'un estudiant de medicina i una professora de música d'Omaha, Nebraska, amb la separació dels quals es van desplaçar a Texas amb un padrastre que, tot i comprar-li la primera guitarra, el va maltractar fins al punt que, als 14 anys, Steven Paul Smith va tornar amb el seu pare biològic, aleshores ja metge psiquiatre, a Portland, Oregon, on van començar els problemes amb l'alcohol i les drogues que l'acompanyarien la resta de la seva, diguem-ho ja, curta existència.

Unes addiccions que, paradoxalment, no van impedir que es gradués de manera brillant en filosofia i ciències polítiques pel Hampshire College de Massachusetts, on va formar la banda Heatmiser amb la que va arribar a publicar tres LP. Una carrera que va compaginar com a solista, amb el nom artístic de ELLIOTT SMITH, amb unes gravacions en les que doblava la seva característica veu per formar harmonies vocals, acompanyant-se principalment de la guitarra acústica, en els àlbums Roman Candle (1994) i l'homònim Elliott Smith (1995), per incorporar en el tercer, Either/Or (1997), instruments com la guitarra elèctrica, el baix, la bateria i els teclats, tots interpretats per ell mateix, amb el que obtindria el més gran reconeixement de la seva trajectòria.

Un disc malenconiós, ben diferent al rock alternatiu que dominava l'escena en aquell moment, en el que tracta els seus temes habituals, l'alcoholisme, la drogoaddicció i la depressió, des del punt de vista de la psicologia existencial, com es pot deduir del títol, en català "L'un o l'altre, qualsevol", inspirat en el llibre del mateix nom del filòsof danès Soren Kierkegaard, del que m'agrada especialment la track número tres, Ballad Of Big Nothing, que he escollit com a CdD.

Una obra que va cridar l'atenció del cineasta Gus Van Sant, que en va triar, a més amés de No Name #3 (de l’esmentat Roman Candle), els temes Angeles i Say Yes, més una versió orquestral del Betwenn The Bars, per a la banda sonora de Good Will Hunting (1997), interpretada per Robin Williams, Matt Damon i Ben Affleck, més un addicional, Miss Misery (vegeu aquí), nominada a l'Oscar a la millor cançó. Un guardó que, finalment, aniria a parar a Celine Dion per My Heart Will Go On, de la pel·lícula Titanic (no patiu, que no he posat el link!), però que va proporcionar prou popularitat al cantautor com per fitxar per una nova discogràfica que va posar a la seva disposició els mitjans per a que els dos següents LP, XO (1998) i Figure 8 (2000), entressin en el terreny del power pop gairebé comercial, com queda palès en el tema Waltz #2, una melodia tan alegre com demolidora la seva lletra, que, saltant-me la norma un cop més, he afegit com a segona CdD d'avui.

Una carrera que podria haver agafat un altre rumb si no fos per la patologia de base (depressió, TDHA, les esmentades addiccions...) que van portar al productor Jon Brion a abandonar abans d'hora la gravació de From A Basement On The Hill (2004), publicat pòstumament, ja que el dia 21 d'octubre de 2003, amb 34 anys, Elliott Smith va morir a conseqüència d'una punyalada al tòrax que l'autòpsia no va poder aclarir si va ser auto-infligida o provocada per Jennifer Chiba, la seva parella. 

- ELLIOT SMITH. Ballad Of Big Nothing. Either/Or (1997) - Waltz #2. XO (1998).