divendres, 8 de juny de 2018

Spill The Wine (Eric Burdon & War)


Quan esmentem el nom de ERIC BURDON a molts seguidors de la CdD de seguida us vindrà al cap el de The Animals, el seminal grup de blues-rock que va formar a principis dels 60 a Newcastle, UK, amb el teclista Alan Price i el baixista Chas Chandler (el "descobridor" de Jimi Hendrix) entre altres, que triomfaria, l'any 1964, amb la versió, arranjada per Price, del tema tradicional americà The House Of The Rising Sun (vegeu aquí).
Però no va per aquí la cosa, de fet jo mai no vaig ser gaire seguidor del grup, al que sempre vaig considerar uns quants esglaons per sota d'altres bandes de la mítica, i tantes vegades anomenada al blog, "british invasion", com The Beatles, The Rolling Stones o The Who. I tampoc m´ho van posar fàcil, amb constants canvis de membres (entre ells un tal Andy Summers, el futur guitarrista de The Police) i, de retruc, de nom, continuant com a Eric Burdon & The Animals, Eric Burdon & The New Animals, Eric Burdon's Fire Department o, simplement amb el seu nom com a solista, una carrera plena d'alts i baixos que, que alguna que altre efímera reagrupació i llargs períodes de inactivitat, ha perdurat fins a l'actualitat, amb més de tres dotzenes de discos editats, el darrer el 2013, amb 72 anys.
Avui el que us voldria recordar és el seu segon i, malauradament, breu període de popularitat, el que va derivar de la seva unió a un grup de funk californià anomenat Nite Shift que actuava com a banda d'acompanyament de Deacon Jones, un ex-jugador de futbol americà reconvertit en cantant de soul, que va canviar el nom pel de WAR i amb qui va publicar dos LP's en menys d'un any, Eric Burdon Declares War (1970) i el doble The Black-Man's Burdon (1970). Dos àlbums amb una mica de rhythm & blues, funk psicodèlic, jazz, ritmes llatins i, sobretot, molt groove, amb un extraordinari treball musical d'uns professionals molts més virtuosos que qualsevol versió passada o futura de The Animals i, és clar, la portentosa veu negra de Burdon, els excessos del qual amb els al·lucinògens (no oblideu que estem a la Califòrnia dels 70) li comportarien ser convidat a abandonar la formació, donant lloc a la continuació de la banda fins a convertir-se en una de les millors de la història en el seu estil.
EB Declares War és un àlbum antològic des de la portada, dissenyada per The Visual Thing per a un concepte de Burdon, que mostra un braç blanc i un de negre units, amb tres dits fent un senyal que pot significar la "w" de War (guerra) i un text a la contraportada que ve a dir: "Nosaltres, la gent, hem declarat la guerra contra la gent, pel dret a estimar-nos".
Però també ho és pel repertori, en el que s'alternen dos llargues "suites"  de més de 13 minuts, Tobacco Road i Blues For Memphis Slim, amb tres temes més, dels que destaca, per sobre de tots, la CdD, el primer hit de War...i el darrer de Burdon. Em refereixo a Spill The Wine, composada per tots els membres, tot i què problemes contractuals impedeixen acreditar-la, a l'igual que la resta de tracks, al cantant, s'inspira en un accident a l'estudi de gravació en el que al teclista Lonnie Jordan se li va vessar una copa de vi a sobre de la taula de mescles.
Un tema en el que preval el so de la flauta de Charles Miller i en el que crida l'atenció una veu en segon pla, en llengua castellana, d'una dona, que sembla ser la parella de Burdon en aquella època però que ha estat omesa en algunes reedicions del disc, el que no passa en el meu CD, idèntic al vinil que, encara calent de la premsa (exagero!), em van regalar pel meu quinzè aniversari i que conservo "como oro en paño".
Una cançó la tornada de la qual insisteix el els versos que venen a dir "Vessar el vi, prendre la perla, vessar el vi, prendre la perla...", entenent com a tal una part de la anatomia íntima femenina:
                                   
          Spill the wine, take that pearl
          Spill the wine, take that pearl...

- ERIC BURDON & WAR. Spill The Wine. Eric Burdon Declares War (1970).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada