divendres, 31 de març de 2017

Bend Beyond (Woods)

La passada tardor, baixant de l'Albayzín cap al centre de la ciutat de Granada, ens vam aturar en aquesta agradable terrassa de la Plaça de San Gregorio, la fotografia de la qual il·lustra el post, i, mentre fèiem una canya, la M. em va preguntar quin era el grup tan bo que sonava pels altaveus. Ferit en el meu orgull vaig haver de recórrer a Shazam, la coneguda App de l'smartphone per obtenir resposta, que no va ser altra que WOODS, la prolífica banda de Brooklyn (New York, USA) que, liderada pel compositor, cantant i guitarrista Jeremy Earl, ha publicat pràcticament un disc per any des dels seus inicis al 2005.
Si al començament es caracteritzaven per un estil folk-rock de garatge, gravat amb un mínim de recursos (allò al que ens referim habitualment com a baixa fidelitat o lo-fi) en cintes de cassette als estudis Woodsist, propietat del mateix Earl, amb el temps, paral·lelament al perfeccionament tècnic en el procés de producció que permet gaudir encara més de les cristal·lines guitarres acústiques, i mantenint el característic falset del cantant, ho ha fet la qualitat melòdica, el que els ha suposat el reconeixement de la crítica i d'un nombre cada vegada més gran de seguidors, entre els que ja ens contem nosaltres.
Això ha succeït a partir del tercer àlbum, Songs Of Shame (2009), i els següents, At Echo Lake (2010), Sun & Shade (2011) i Bend Beyond (2012) -precisament els quatre en els que va participar com a baixista un conegut del blog, Kevin Mörby (vegeu aquí)- nivell que han mantingut en els dos darrers, With Light And With Love (2014) i el recent City Sun Eater In The River Of Light (2016), que en vindran a presentar el proper dijous 6 d'abril a la sala Apolo de Barcelona.
Com veieu, les paraules llum i sol son recurrents en els títols de les seves obres, el que ens evoca més aviat la Califòrnia amarada de sol i brisa marina que no el seu Brooklyn natal, observació aplicable a la seva música, amb trets psicodèlics en perfecte equilibri entre la eufòria i la malenconia amb reminiscència a artistes de la west-coast dels anys 60 com The Byrds, Love, The Beach Boys o Neil Young
Als seguidors del blog que, com jo mateix fins fa poc, no els coneixeu, us recomano endinsar-vos en la seva obra amb l'esmentat Bend Beyond, un disc de 12 curts tracks a consumir en 32 minuts, que comença fantàsticament amb la homònima Bend Beyond, Call In A Cup, Is It Honest?...i acaba millor, amb la triada final de Size Meets The Sound, Impossible Sky i Something Surreal
I com a CdD, és clar, la cançó que sonava aquell assolellat migdia a Granada i que espero tornar a escoltar el dijous que ve a l'Apolo.




- WOODS. Bend Beyond. Bend Beyond (2012).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada