divendres, 15 de juliol de 2016

La playa (Los Planetas)

Fa uns mesos l'Ajuntament de la monumental ciutat andalusa de Granada ha posat en marxa el projecte "Granada, Ciudad del Rock (GRX-R&R)" amb l'objectiu de protegir, promocionar i recolzar la música pop, rock i de fusió que es factura en quantitat i qualitat desproporcionada a la mida, relativament petita respecte a altres capitals de província, d'aquesta  població.
Per explicar el fenomen hi ha qui ho atribueix a la proliferació de bars i pubs a la ciutat amb motiu de la presència de milers de joves universitaris i altres a que aquest tamany moderat permet que els artistes es coneguin personalment i interactuïn entre sí, però un tercer grup, entre els que em conto jo, creiem que es deu a l'encanteri que exerceixen la Alhambra i el Alabaicín...sense descartar que vingui d'alguna substància desconeguda de l'aigua de Sierra Nevada!
El primer artista que vaig conèixer i relacionar amb la ciutat va ser en Miguel Ríos, concretament amb el single que, l'any 1968, el va fer famós, amb "El río" i "Vuelvo a Granada", amb aquell "Vuelvo a Granada, vuelvo a mi hogar..." que torno a escoltar al meu cap, com si intern al Col·legi de La Salle (o "els Hermanos"), encara estigués (vegeu aquí), personatge que, amb el temps ha esdevingut un autèntic "Padrino", molt per sobre d'altres coetanis com Los Ángeles i només comparable amb qui, anys desprès iniciaria una nissaga, Enrique Morente.
Però ha estat en les darreres dècades que el rock granadí m'ha captivat, amb un seguit de bandes com T.N.T. (un dels membres de la qual, el també periodista Jesús Arias, ha estat guardonat a titul pòstum per GRX-R&R amb el primer guardó "Púa de plata"), 091, Lori Meyers, Niños Mutantes i, per sobre de totes elles, dues de excepcionals, Lagartija Nick i LOS PLANETAS (així com el resultat de la col·laboració de membres de varies d'aquestes bandes amb projectes paral·lels com Grupo de Expertos Solynieve o Los Evangelistas, aquí amb la participació de la petita dels Morente, Soleá).
Dels primers, liderats pel baixista i cantant Antonio Arias, germà petit del Jesús i ex-091, en caldria destacar dos àlbums sensacionals, Inercia (1992) i, gravat amb col·laboració amb l'esmentat Morente, Omega (1996), una de les obres més reconegudes de la discografia espanyola de tots els temps, un tema del qual, Manhattan, va ser CdD en el seu dia (vegeu aquí).
I dels segons? Doncs que, per a molts, és el grup més important de la història de l'indie ibèric. Formats el 1993 per Juan Rodríguez, conegut artísticament com a "J" (cantant i guitarra) i Florentino Muñoz, "Florent" (guitarra), i supervivents d'una generació de la que formaven part els Surfin' Bichos, Penélope Trip, El Niño Gusano i altres, el seu estil es distingeix per un so de guitarres distorsionades, amb Joy Division, Mercury Rev, The Cure i altres coneguts del blog com a referents i una veu, la de J, que suscita una gran controvèrsia, o l'estimes o l'odies. I és que, tot i interpretar unes lletres de qualitat per sobre de la habitual, ho fa en un to neutre i apagat que fa difícil d'entendre però que, tot i així, ha acabat per generar una cultura al seu voltant. 
En els més de 20 anys d'existència, Los Planetas, a més a més d'uns quants recopilatoris i diversos EP's, el darrer dels quals, Dobles fatigas, el 2015, han publicat vuit LP's, el tercer dels quals, Una semana en el motor de un autobús (1998), es considera el més emblemàtic. Però desprès d'un altre bon disc, Unidad de desplazamiento (2000), amb els dos següents la formula va semblar començar a esgotar-se i, quant la davallada semblava inevitable, un gir en la trajectòria, incorporant i adaptant diversos pals del flamenc (tot i què sense guitarres espanyoles ni palmes) i amb la participació del mateix Enrique Morente, va donar com a resultat una de les seves obres més excepcionals, la que, parafrasejant el mític La leyenda del tiempo (1979), de Camaròn de la Isla, van titular La leyenda del espacio (2007), seguit d'un altre títol singular, aquell amb el que el gitanos qualifiquen una obra mestra, el "no va más", Una ópera egipcia (2010), el darrer llarga durada publicat, en el que, amb la col·laboració de Ana Fernández-Villaverde (La Bien Querida) i del seu amic i "soci" de Los Evangelistas, Antonio Arias (Lagartija Nick), aprofundeixen en aquesta mena de psicodèlia "jonda" tan singular.
Gravat a New York (USA) i amb aquest títol amb reminiscències del Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again, de Bob Dylan, Una semana en el motor de un autobús, amb unes guitarres apocalíptiques i uns sobtats canvis de ritme, als que contribueix el baixista Kieran Stephen, que poc desprès abandonaria la banda, i l'enèrgic nou bateria, Eric Jiménez, ex-Lagartija Nick, uns efectius arranjaments de cordes i vents i unes tornades rotundes en les que la veu dolguda i una mica fora de joc, com sota els efectes d'alguna substància psicotròpica, de J, amb lletres literariament molt senzilles però emotives, ens mostra conceptualment el desencant postadolescent en temes sobre les noies, la gelosia, l'odi, la venjança i,és clar, les drogues, una constant a la biografia de la banda, ha esdevingut un disc generacional. 
L'àlbum conté uns quants tracks que han quedat immortalitzats a la història de l'indie hispà, entre els que en destacaria l'inicial Segundo premio, Toxicosmos, Línea 1, la llarga traca final de 10 minuts La copa de Europa i, és clar, la CdD, potser no la seva millor composició però sí una de les més conegudes, La playa, un relat de l'intent d'esborrar el moment de l'estiu en el que el protagonista descobreix la infidelitat i que acaba amb la estrofa:

          Intentando olvidarme cada día
          y acordándome el resto de mi vida
          un verano que fué una pesadilla
          si me acuerdo, me duele todavía
          me duele todavía

- LOS PLANETAS. La playa. Una semana en el motor de un autobús (1998).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada