Van ser uns mesos que em vaig passar escoltant quasi obsessivament dues cançons, una era The Ballad of John and Yoko, el presagi de la imminent dissolució de The Beatles, l'altra la CdD d'avui. Va ser el tema més popular dels disc Serge Gainsbourg/Jane Birkin (1969), al qual seguiria el millor Histoire de Melody Nelson (1971), en els que el genial compositor, mort ja fa 20 anys, inspirat per les seves musses, primer Brigitte Bardot i després aquesta britànica, que no francesa, malgrat les aparences, amb aspecte d'adolescent equívoca, la seva particular recreació del mite de Lolita, ofereix una música amb grooves sensuals, guitarres amb wah-wah, psicodèlia i funky a dojo, això si, embolcallant amb frondoses masses orquestrals, uns diàlegs xiuxiuejats que han passat a la història del pop.
Jane Birkin, malgrat una llarga carrera com a model i actriu, incloent una incursió en la direcció (Boxes, 2007), està destinada a ser recordada com a icona de l'alliberament sexual i com a musa de la seva parella i pare de la seva filla Charlotte, amb qui va protagonitzar aquelles gravacions plenes de gemecs, simulant sexe pur i directe, que els van convertir en paradigma del glamour, la provocació i la bohèmia durant una dècada. Però la desconcertant afirmació, xiuxiuejada a duo, "Je t'aime...moi non plus" (T'estimo...jo tampoc) no es només el fulgor eròtic més nítidament expressat sinó una bellíssima i melancòlica cançó amb una melodia d'òrgan que podria no acabar mai. Una fantasia libidinosa per la qual no passa el temps.
El que recordo amb més gràcia es que els censors franquistes de la època van trigar una setmana a adonar-se'n de l'escàndol i quan van prohibir la distribució del disc...jo ja el tenia!!!
- JANE BIRKIN/SERGE GAINSBOURG. Je t'aime...moi non plus. Jane Birkin/Serge Gainsbourg (1969).
Vídeo afegit posteriorment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada