Amb el seu tercer disc, Parallel Lines (1978), els novaiorquesos BLONDIE van assolir l'estatus de referent musical i estètic de la dècada dels 80, el que es va conèixer com a new wave.
Liderats per la cantant Deborah Harry i el seu company, el guitarrista Chris Stein, van saber conjugar el moviment punk-rock recent sorgit amb The Ramones i Television al capdavant, amb el reggae i la música "disco" fins aconseguir un impressionant èxit de públic i vendes a raó d'un disc anual durant un lustre.
A tot això hi contribuí la bellesa, més que no el carisma (jo sempre la he trobada excessivament gèlida), la sofisticació i l'atreviment de la Debbie, que va acaparar nombroses portades de revistes, musicals i de tota mena. El mateix nom de la banda fa referència a les floretes (Rossa!!!) que la cantant s'havia de sentir a cada pas. I així fins el 1982, any en el que, no només per la escassa repercussió del seu darrer disc sinó i sobretot per una malaltia (genètica, res a veure amb els excessos de les rock-stars) de Stein, es van separar, artística i sentimentalment, amb ocasionals i amistoses reunions per publicar material nou els anys 1998, 2003 i 2010.
Des d'aleshores la cantant ha seguit gravant algun que altre disc menor, el que ha compatibilitzat amb una digna carrera cinematogràfica que inclou la pel·lícula Mi vida sin mi (Isabel Coixet, 2003) i, ja sexagenària, deixant-se caure de tant en tant pels escenaris, com en el Primavera Sound de Barcelona del 2011.
La CdD d'avui es el tema més famós del disc, el que sonarà fins i tot als no seguidors del grup, ja que ha estat utilitzat en diversos spots publicitaris, serials de TV i bandes sonores de pel·lícules, entre elles We Own the Night (James Gray, 2005), estrenada aquí com a "Uno de los nuestros", amb la participació de Joaquin Phoenix i Mark Wahlberg. Es un tema inicialment composat en estil reggae però al qual el productor Mike Chapman va imposar un ritme electrònic, en la línia dels alemanys Kraftwerk, que va causar furor a les pistes de ball.
- BLONDIE. Heart Of Glass. Parallel Lines (1978).
Aquesta CdD està dedicada a la D, una recent incorporada al nostre cercle familiar i, des d'ara, estimada com un membre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada