Afterglow (Of Your Love) (Small Faces)

SMALL FACES van ser, juntament amb The Who, la banda més representativa del moviment “mod”, caracteritzat per portar els cabells més curts i endreçats i molta més cura en el vestir que els seus coetanis, a la segona part de la dècada dels 60, en el moment més àlgid del “swingin’ London”.

Amb un nom que formen un joc de paraules, “small” (petit), referit a la curta estatura dels seus membres i “faces” (cares), expressió amb la que s’anomenava en argot als “mods” més coneguts i respectats, durant la seva breu existència van ser tan reconeguts com altres grans protagonistes que els seguidors del blog ja coneixeu per les freqüents referències a la “british invasion”, The Beatles, The Rolling Stones, els esmentats The Who i The Kinks.

Format pels compositors principals Steve Marriott (cantant i guitarrista) i Ronnie Lane (baix), molt ben secundats per Kenney Jones (bateria) i Jimmy Winston, de seguida substituït pel més tècnic i, tot sigui dit, més baixet, Ian McLagan (orgue), l’estil original del grup, basat en el soul (o millor dit, ja ho sabeu, blue-eyed soul) i el rhythm and blues, amb discos tan aclamats com l’homònim Small Faces (1966) i There Are But Four Small Faces (1968), el d'un dels meus temes preferits, Tin Soldier (vegeu aquí),va evolucionar -sota la influència del Sgt. Pepper’s... (1967) de The Beatles, i avançant-se a la òpera-rock Tommy (1969) de The Who- cap a la música psicodèlica i experimental amb un àlbum irresistible de nom impronunciable, Ogdens’ Nut Gone Flake (1968).

Un LP que els va convertir en clàssics però que portava incorporada una trampa: era una obra mestra d’estudi impossible, per la seva complexitat, d’interpretar en directe (de fet, ho va ser una sola vegada en un memorable concert per al programa Colour Me Pop, per a la BBC), el que va comportar frustració i un seguit de problemes entre els músics que, tot i publicar un disc més, The Autumn Stone (1969), es van dissoldre, una cosa semblant al que va passar amb el seus contemporanis The Zombies desprès del Odessey And Oracle (1968) (vegeu aquí).

De les cendres del grup en va emergir una nissaga que, malauradament, va durar poc: Marriott es va unir a un prometedor jovenet, Peter Frampton, per formar Humble Pie, de gran influència en bandes posteriors com Led Zeppelin o The Jam o, més recentment, Ocean Colour Scene o Blur, però amb menor reconeixement del que es mereixien, el que va portar a aquest a iniciar una carrera en solitari (vegeu aquí) i al primer a allunyar-se de la música fins a la seva prematura mort, el 1991, amb 44 anys, en un incendi domèstic per una cigarreta mal apagada.

Per substituir el frontman, la resta de la banda va haver de contractar dos membres, el guitarrista Ron Wood i el cantant Rod Stewart, tos dos excomponents del Jeff Beck Group, per formar la banda més “gamberra” que es recorda, aquella que representa millor que cap allò del “sex, drugs and rock & roll”, The Faces, els múltiples excessos de la qual van acabar amb una altra diàspora: Wood va substituir a Mick Taylor en els Stones (amb qui continua 40 anys desprès), Stewart amb una carrera musical i, sobretot, de play-boy que també perdura (vegeu aquí), Jones va anar als seus “col·legues” The Who per substituir el malaurat Keith Moon i Lane moriria el 1997, amb 51 anys, víctima d’una esclerosi múltiple.

Odgens’... és un LP clarament dividit en dues parts, si la primera ve a ser la continuació dels discos previs, amb un seguit de temes a mode de cròniques pop d’inconfusible aire britànic, com l’inicial, homònim i instrumental, Afterglow, Song Of A Baker o Lazy Sunday, la segona cara és una mini obra conceptual al voltant d’un nen, anomenat Happiness Stan, a la recerca de la part que li manca a la lluna, tasca per a la que contarà amb l’ajuda d’una mosca que, creixent fins a proporcions gegantines, li permet muntar-hi...ja ho veieu, surrealisme en estat pur.

Un punt feble del disc és la, en alguns moments soporífera, narració del còmic Stanley Unwin, en diversos interludis de la cara B i un de fort, la tan premiada com poc pràctica caràtula de format rodó, obra del dissenyador Mick Swan en la seva única aportació al mon del rock, inspirada en una llauna metàl·lica de tabac de la època victoriana anomenada Ogdens’ Nut Brown Flake (fulla marró de nou Ogden) que els joves contemporanis utilitzaven per a menesters menys legals, com guardar marihuana, motiu pel que a Marriott se li va acudir modificar el nom a Ogdens’ Nut Gone Flake (fulla d’Ogden que “coloca” la ment), al·lusió implícita al consum de substàncies, concretament LSD, per part dels “Cares petites”.

Com a CdD he triat un diamant psicodèlic, el track número dos, Afterglow (Of Your Love), un dels meus favorits del disc i, juntament amb Sha-La-La-La-Lee, All Or Nothing, Here Come The Nice, Itchycoo Park o Tin Soldier, de la discografia de la primera època de la banda, de la que obvio la reagrupació i posterior edició de dos àlbums més, els anys 1977 i 78, per manca d’interès artístic.

-          SMALL FACES. Afterglow (Of Your Love). Ogdens' Nut Gone Flake (1968).

That'll Be The Day (Buddy Holly & The Crickets)

PdR’n’R 9:

Charles Hardin Holley era el menor de quatre germans d’una família obrera de Lubbock, Texas (USA) al que la seva mare anomenava carinyosament “Buddy” i a qui en el seu primer contracte professional com a compositor i cantant van ometre per error la lletra “e”, motius pels que ha passat a la història amb el nom artístic de BUDDY HOLLY.

Inicialment interessat en la música country però amb coneixements de folk, blues i jazz, una actuació d’ElvisPresley a la seva localitat va propiciar la seva amistat i col·laboració professional, arribant a actuar com a teloner del “rei del rock”, al temps que el seu estil virava cap al rock and roll, gènere del que se’l considera un dels pioners. Les principals innovacions que va aportar van ser unes melodies i harmonies molt més complexes de les de la època que prevalien sobre el ritme, la introducció de dobles veus (que a la dècada següent sublimarien uns tals Lennon i McCartney) i instruments i sons poc habituals i l’establiment de l’esquema estàndard d’una banda de rock (dues guitarres, baix i bateria), popularitzat pel seu grup, THE CRICKETS, i metòdicament repetit des d’aleshores per milions de bandes d’arreu del mon.

La seu influència, tot i el seu aspecte –alt i prim i amb ulleres que lluïa orgullosament a l’escenari- tan ordinari i poc atractiu, ha estat capital a la Gran Bretanya, en grups con The Beatles (el nom dels quals és una variant de “beetle” –escarabat- en referència als Crickets –grills-), The Rolling Stones, The Who...ja ho sabeu, els que protagonitzarien poc desprès la mítica “british invasion”, i altres, com The Kinks, The Animals o The Hollies (amb una altra variació del nom del nostre heroi d’avui), amb Graham Nash, del futurs CSN&Y, a les seves files. Per no dir la seva responsabilitat en popularitzar, fins a la categoria de mística, la seva guitarra, la posteriorment arxiconeguda Fender Stratocaster.

Malauradament la seva vida artística no va durar gaire més de 18 mesos, entre el 1957 i el 1959, en els que va gravar més de 40 singles com Oh Boy, Not Fade Away, Everyday, Rave On, Maybe Baby, I’s So Easy i els dos més coneguts, Peggy Sue i la CdD d’avui, That’ll Be The Day.

I va ser que el seu interès artístic el va allunyar dels Crickets, per portar-lo al Greenwich Village de New York, on va conèixer Maria Elena Santiago, la seva futura esposa, el que l’allunyaria tanmateix de la seva conservadora família que mai no havia aprovat la seva música. Però problemes econòmics derivats de duplicitats de contractes (amb i sense The Crickets), apropiació de drets per part del productor i mànager Norman Petty i amb la dona embarassada, el va dur a emprendre una intensa gira pel Mitjà Oest durant la qual, el dia 3 de febrer de 1959, va patir un accident d’aviació en el que van resultar morts el pilot i els tres passatgers, “Big Bopper” Richardson, Ritchie Valens, l’autor de La Bamba, amb només 17 anys, i Buddy Holly, amb 22.

Al conèixer la noticia per la radio i TV respectivament, la seva mare es va desmaiar i la Maria Elena va patir un avortament espontani, motiu pel que la policia va decidir canviar el protocol de comunicació i no donar el nom de les víctimes d’accidents abans no s’hagi notificat a la família.

Com a anècdota, el cantautor Don McLean es va inspirar en aquest fet per escriure, l’any 1971, la cançó que el faria famós, American Pie, una metàfora del moment en el que els Estats Units van perdre la innocència, la estructura narrativa de la qual gira al voltant del “dia que va morir la música” (The day that music died) i que, en contra del que molta gent es pensa, no es refereix al 22 de novembre de 1963, el de l’assassinat del president John F. Kennedy.

Entre els artistes coneguts del blog que han reconegut la seva admiració per Buddy Holly podem anomenar a Elvis Costello (un altre "gafapasta”),  The Clash, Blondie, Radiohead o “el meu” JonathanRichman i altres com Weezer, que li van dedicar una cançó en el seu àlbum homònim de debut el 1994, als que algun dia no gaire llunyà dedicarem una CdD.

That’ll Be The Day va ser la seva única cançó que va arribar al número 1 de les llistes d’èxits però ni la vídua, Maria Elena Holley, ni Paul McCartney, actual propietari dels drets d’autor, no obtindran gaires royalties, doncs l’esmentat Petty, per evitar conflictes contractuals, no va incloure a Holly com a membre de The Crickets. D’aquí es van derivar problemes legals i financers que van empènyer a l’artista a la malaurada gira (coneguda com a “Winter Dance Party”) de 24 concerts en tres setmanes, en la que es va produir el maleït accident.

Una extraordinària composició, el títol de la qual fa referència a una frase que pronuncia el personatge interpretat per John Wayne a la pel·lícula The Searchers (John Ford, 1956), traduïda aquí com a “Centauros del desierto”, un dels meus westerns favorits.

-          BUDDY HOLLY & THE CRICKETS. That’ll Be The Day. The "Chirping" Crickets (1957).

I Dare You (The xx)

Avui actuen al Festival Primavera Sound, a Barcelona, els londinecs The xx, inicialment un quartet, de seguida reduït a trio, format per la cantant i guitarrista Romy Madley Croft, el també cantant i baixista Oliver Sim i el multiinstrumentista i productor Jamie Smith, uns amics de l'escola secundària que van triar com a nom artístic aquesta doble x en minúscula que no representa, com es podria pensar, un petó ni uns cromosomes ni la pornografia sinó tan sols la seva edat en números romans.

El seu estil es caracteritza per un so minimalista i fosc amb influències de l’indie-rock, el dream-pop i la electrònica i a la doble vessant dels vocalistes Croft i Sim, amb unes composicions tan simples com misterioses basades en unes veus que no son gaire més que un melancòlic i sensual sospir i una arranjaments impecables.

Amb els seus dos primers LP's, l'homònim The xx (2009) i Coexist (2012) van obtenir un monumental èxit de crítica, amb diversos premis inclosos, i públic, el que els va portar a interminables gires per tot arreu i un llarg període sense gravar que l'inquiet Smith, en solitari amb el nom artístic de Jamie xx però amb la col·laboració dels seus col·legues, va publicar el tanmateix reeixit In Colour (2015), preludi de que alguna cosa nova estava per succeir.

I així ha estat que el recent I See You (2017), evidenciant encara més que els anteriors àlbums les habilitats del productor, amb uns samplers més audaços, uns ritmes més lluminosos i accessibles, fins i tot ballables, i unes veus més càlides i fascinants, ha desencadenat una passió que, de ben segur, demostraran els privilegiats espectadors del "Primavera", per sobre dels que el 2012 van gaudir amb la presentació del Coexist i que, a més a més, podran fer-ho del mateix Jamie xx en solitari, substitut, a darrera hora, d'un Frank Ocean caigut del cartell del festival.

Un disc de 10 cançons, gravat entre Nova York, Los Angeles, Reykjavik i Londres, que comença magistralment amb Dangerous i no decau en altres com Say Something Loving o Performance per deixar cap al final, amb els més comercials tracks 8 i 9, el hit més conegut, On Hold i el que he triat com a CdD, I Dare You, la tornada de la qual fa:

               Singing Oh-Oh-Oh

              Go on, I dare you

              Oh-Oh-Oh

              I dare you

- The xx. I Dare You. I See You (2017).

Streets Of Your Town (The Go-Betweens)

M'agradaria que la CdD contribuís d'alguna manera a reparar el greuge històric que suposa la falta de reconeixement d'un dels millors grups de pop-rock australians de tots els temps, THE GO-BETWEENS. 

Format a Brisbane per Robert Forster i Grant McLennan, dos amics de la Universitat de Queensland, cantants, guitarristes i habilíssims compositors amb un escrupolós 50% cada un, dels aparentment diferents estils dels quals, irònic i punyent el primer i sensible i malenconiós el segon, en resultava una obra homogènia a la que era difícil a qui atribuir l'autoria, una mica com succeeix, salvant totes les distàncies que vulgueu, en el cas de John Lennon i Paul McCartney a The Beatles...o de Bernat Sánchez i Albert Rams als nostres més propers i (snif) enyorats MiNE!

Seguint els passos dels seus paisans i amics, The Birthday Party de Nick Cave, van emigrar a Londres (UK) per iniciar, amb incomptables canvis d'alineació, una carrera tan reconeguda per la crítica com indiferent per al gran públic (us sona allò de "grup de culte"?), ni tan sols amb el cinquè disc, Tallulah (1987) ni, una vegada de retorn a Sydney, amb el definitiu 16 Lovers Lane (1988), el que va suposar la seva dissolució.

I va ser que durant una dècada vam poder gaudir de sengles carreres en solitari dels dos líders fins que una invitació per actuar en el Xé aniversari de la revista francesa Les Inrockuptibles va propiciar la reagrupació de la banda i la gravació de tres àlbums més, dels que en destacaria The Friends Of Rachel Worth (2000) i Oceans Apart (2005), a l'alçada dels dos abans esmentats i que presagiaven una llarga carrera, truncada definitivament per la mort sobtada de McLennan als 48 anys.

16 Lovers Lane, probablement la seva obra més cohesionada, és una col·lecció de temes sensuals sobre les relacions amoroses, en un turbulent moment en el que McLennan iniciava la seva amb la corista i violinista del grup Amanda Brown i Forster trencava amb la baterista Lindy Morrison. Un disc líricament tan ric i agut com musicalment exuberant, amb un tractament de guitarres acústiques memorable, al que no és aliè el baixista i tercer guitarrista John Willsteed, qui completa la que podem considerar formació "clàssica" del grup, i uns subtils arranjaments de cordes i metalls que embolcallen les elegants melodies que els haurien d'haver immortalitzat. 

Un àlbum de dotze tracks, dels que en destacaria l'inicial Love Goes On, Quiet Heart, Was There Anything I Could Do?, You Can't Say No Forever, la meva favorita però de la que no he trobat cap vídeo per il·lustrar aquest post, tot el contrari del seu hit més conegut i que he acabat triant com a CdD, Streets Of Your Town, el contrast entre una melodia romàntica que parla d'esposes colpejades i ganivets esmolats, amb la modèlica tornada que fa:

          Round and round up and down

          Through the streets of your town

          Everyday I make my way

          Through the streets of your town

 - THE GO-BETWEENS. Streets Of Your Town. 16 Lovers Lane (1988).

Could Be You (Allah-Las)

ALLAH-LAS és un grup de rock de Los Angeles, Califòrnia (USA), tres membres del qual es van conèixer treballant en una coneguda botiga de discos del Sunset Bulevard, el que els permetia escoltar molta música tot i què sembla que la recerca es va aturar en el so psicodèlic dels anys 60. I és així que en la seva obra apreciem explícitament influències de molts coneguts d'aquest blog (l'autor del qual no ha amagat mai la seva predilecció per aquest estil, ara en revifalla) com The Beatles, The Beach Boys, The Doors, The Zombies, 13th Floor Elevators, Love, els primers Pink Floyd o The Velvet Underground (vegeu John Cale i Lou Reed).

Si amb els dos primers discos, l'homònim Allah-Las (2012) i Worship The Sun (2014), produïts per Nick Waterhouse, van obtenir molt bona acollida, en base al seu so alhora alegre i malenconiós, el tercer, Calico Review (2016) ha estat el de la seva consagració. Canviant de discogràfica, prescindint d'ajuda externa i incorporant nous instruments com la viola, el clavicordi, el mellotron i el theremin, l'àlbum ha estat enregistrat al Valentine Recording Studio, reobert desprès de més de tres dècades fora d'ús i amb la mateixa consola de gravació (suposo que desprès de treure-li la pols!) que van utilitzar The Beach Boys per al seu mític Pet Sounds (1966). I alguna cosa se'ls ha quedat empegada perquè el resultat és espectacular, unes harmonies i una atmosfera embriagadores, veritablement res que no s'hagi fet abans, però no exempt de personalitat. Per a mi un grup a l'avantguarda d'aquest nou "revival" psicodèlic que ha ressuscitat un estil que, per la constant recerca de novetats, semblava mort i enterrat fa mig segle.

Del grapat de bons temes del disc, com l'inicial Strange Heat, Satisfied, 200 South La Brea o Place In The Sun, pel compromís, gairebé sempre complert, de publicar una sola CdD cada setmana, he hagut d'escollir un dels tretze tracks i he triat el número tres, Could Be You, amb les seves guitarra i bateria "garatgeres" que tant ens evoquen els esmentats The Velvet Underground, a la que ens proposen una cosa no tan fàcil com deixar-nos anar i no resistir-nos als canvis.

- ALLAH-LAS. Could Be You. Calico Review (2016).

Roads (Portishead)

El teclista i productor Geoff Barrow ja havia treballat amb altres icones de la escena local del que es coneixeria com a Bristol Sound com Massive Attack i Tricky quan es va unir a la cantant Beth Gibbons per formar un grup al que va batejar amb el nom del seu poble a l’oest d’Anglaterra (UK), PORTISHEAD, per a la gravació del primer disc del qual van contractar a un guitarrista amb amplia experiència en el mon del jazz, Adrian Utley, qui, finalment coautor de vuit temes, acabaria com a tercer membre oficial.

El seu so inicial el podem qualificar sens dubte d'experimental, amb ritmes lents ("downtempo") i estructures poc convencionals que barrejaven música electrònica amb elements del cool-jazz, el blues, el soul, el hip-hop, el dub i sons prèviament gravats ("samples") que dona la sensació a l'oient d'estar realitzant un viatge ("trip"), per el que es va etiquetar amb el nom de "trip-hop", per cert sempre rebutjat pels interessats (vegeu aquí).

El seu disc de debut, Dummy (1994) va ser un èxit sensacional i està considerat el millor del seu any de publicació i, per a molts, de la dècada dels 90, provocant una allau d'imitadors, els únics dels quals val la pena recordar son Morcheeba, que es van aprofitar de que el grup va desaparèixer d'escena per preparar un segon disc que trigaria tres anys a veure la llum. L'homònim Portishead (1997), demostrant el nul interès dels autors per l'aspecte comercial, accentua el caràcter inquietant del primer i requereix de diverses escoltes, a cada una de les quals, però, resulta més fascinant. 

El trio, en un estat de forma sensacional, va presentar aquell any un espectacle únic amb sublims arranjaments orquestrals al Roseland Ballroom de New York (USA) que va ser gravat en directe (vegeu el vídeo) i publicat amb el títol de Roseland NYC Live (1998), moment en el que cada membre va emprendre sengles projectes personals, havent d'esperar-nos 10 anys fins al següent disc, tercer gravat en estudi i anomenat precisament així, Third (2008), que els ha tornat a l'Olimp, ja sense rastres del (per ells) injuriat trip-hop.

I què podem dir de Dummy que no sigui que és un àlbum perfecte? Si els temes estan excel·lentment composats, la producció, amb la participació de l'enginyer Dave McDonald, és tècnicament impecable, farcida d'efectes de scratch, loops i samples i la interpretació vocal de la Gibbons, plena de  xiuxiuejos i gemecs, l'ha dut a la comparació amb dives com Billie Holiday, Nina Simone o, com dèiem al darrer post, el divendres passat, Dusty Springfield.

Un disc d'onze tracks, que comença amb Mysterons i Sour Times i acaba, 45 minuts desprès i igual de magistralment, amb Glory Box, camí en el que, sense afluixar ni un moment l'ambient de tensió cinematogràfica, gaudirem de temes com Numb o, el que, tot i ser menys conegut, Roads, he triat com a CdD en base als majestuosos arranjaments orquestrals i la dramàtica veu de Beth Gibbons quan fa:

                  Ohhh, can't anybody see

                  We've got a war to fight

                  Never found our way

                  Regardless of what they say...

- PORTISHEAD. Roads. Dummy (1994).

Son Of A Preacher Man (Dusty Springfield)

Nascuda Mary O'Brien, havent triomfat precoçment amb el trio de pop-folk vocal The Springfields, que formava amb el seu germà Dion i amb Tim Feild, i ja amb el nom artístic de DUSTY SPRINGFIELD, la nostra protagonista d'avui va iniciar una carrera en solitari amb clares influències  dels grups de noies de la Tamla Motown Records de Detroit, Michigan (USA). 

I, amb discos com A Girl Called Dusty (1964), You Don't Have To Say You Love Me (1966) o The Look Of Love (1967) es va convertir en la millor  intèrpret de pop-soul blanc, o "blue eyed soul", com sabreu els més atents seguidors del blog (vegeu aquí), a més a més d'una autèntica icona del moviment "mod" en el moment àlgid del Swinging London dels primers anys 60, l'imponent pentinat cardat ros oxigenat (de natural era pellroja) i el maquillatge d'ulls de la qual imitaven milers de joves.

L'adveniment de la cultura hippie i del rock psicodèlic li va suposar una pèrdua de popularitat que va voler redreçar traslladant-se a Memphis, Tennessee (USA) i fitxant per la multinacional Atlantic Records que va posar a la seva disposició tots els mitjans per gravar un àlbum sensacional, Dusty In Memphis (1969), molt ben acollit per la crítica però amb el que, incomprensiblement, no va recuperar l'èxit massiu, el que tampoc va succeir en LP's següents com A Brand New Me (1970) o Cameo (1973), el que li va comportar una greu crisi personal, amb l'addicció a la cocaïna inclosa, de la que no es recuperaria fins que va participat en la gravació d'un tema del disc Actually (1987), de The Pet Shop Boys, que li produirien el seu Reputation (1990), en plena era tecno, penúltim de la seva carrera, que acabaria amb la seva mort, víctima d'un càncer de mama, el 1999, amb 59 anys.

Tornant a Dusty In Memphis, val a dir que no va ser un disc fàcil de gravar. Tot i què Atlantic li va proporcionar l'equip de músics de sessió de la casa, com The Memphis Cats, les vocalistes The Sweet Inspirations i un brillant equip de productors, liderat per Jerry Wexler, la personalitat que Dusty havia demostrat a la vida, en moments com l'enfrontament amb el govern de Sudàfrica, on es va negar a cantar en un auditori segregat racialment, al menystenir en un concert a part de la família reial britànica, afirmant alegrar-se de que la reialesa no estès confinada a la llotja, per a alegria d'un auditori ple de gais i lesbianes o reconeixent ella mateixa la seva bisexualitat (definir-se homosexual hauria estat massa per a la època) no es corresponia amb la inseguretat a l'hora de cantar, el que treia de polleguera a Wexler fins a l'extrem que les preses de veu es van acabar fent a New York.

Però el resulta final va ser una obra excepcional, el seu millor treball i, malgrat el fracàs comercial, un dels millors discos de tots els temps. Un àlbum d'onze tracks, als que, en successives reedicions, se'n han anat afegint, així, si en la remasteritzada  llançada en CD del 1988 en van ser tres, la de luxe del 1999 en conté catorze més, sense millorar el perfecte repertori original.

Una obra mestra que, per la seva sofisticació, ha influït en el so de dècades posteriors, com el trip-hop i en artistes actuals com Adele o la malaurada Amy Winehouse, que conta com a compositors a "monstres" com Carole King, Randy Newman, Michel Legrand, el tàndem Burt Bacharach-Hal David o John Hurley i Ronnie Wilkins, els autors de la CdD, Son Of A Preacher Man.

La lletra d'aquesta tracta de la relació secreta d'una dona amb el fill d'un respectat predicador i els autors la van oferir inicialment a Aretha Franklin qui, casualment filla de predicador, la va rebutjar, tot i què, desprès de l'èxit de la Springfield, la va acabar gravant un parell d'anys desprès, sense superar, a l'igual que les versions de Nancy Sinatra, Liza Minnelli, Dolly Parton, Tina Turner, Janis Joplin i alguna altra,  la que escoltareu a continuació.

- DUSTY SPRINGFIELD. Son Of A Preacher Man. Dusty In Memphis (1969).