divendres, 12 de maig de 2017

Roads (Portishead)

El teclista i productor Geoff Barrow ja havia treballat amb altres icones de la escena local del que es coneixeria com a Bristol Sound com Massive Attack i Tricky quan es va unir a la cantant Beth Gibbons per formar un grup al que va batejar amb el nom del seu poble a l’oest d’Anglaterra (UK), PORTISHEAD, per a la gravació del primer disc del qual van contractar a un guitarrista amb amplia experiència en el mon del jazz, Adrian Utley, qui, finalment coautor de vuit temes, acabaria com a tercer membre oficial.
El seu so inicial el podem qualificar sens dubte d'experimental, amb ritmes lents ("downtempo") i estructures poc convencionals que barrejaven música electrònica amb elements del cool-jazz, el blues, el soul, el hip-hop, el dub i sons prèviament gravats ("samples") que dona la sensació a l'oient d'estar realitzant un viatge ("trip"), per el que es va etiquetar amb el nom de "trip-hop", per cert sempre rebutjat pels interessats (vegeu aquí).
El seu disc de debut, Dummy (1994) va ser un èxit sensacional i està considerat el millor del seu any de publicació i, per a molts, de la dècada dels 90, provocant una allau d'imitadors, els únics dels quals val la pena recordar son Morcheeba, que es van aprofitar de que el grup va desaparèixer d'escena per preparar un segon disc que trigaria tres anys a veure la llum. L'homònim Portishead (1997), demostrant el nul interès dels autors per l'aspecte comercial, accentua el caràcter inquietant del primer i requereix de diverses escoltes, a cada una de les quals, però, resulta més fascinant. 
El trio, en un estat de forma sensacional, va presentar aquell any un espectacle únic amb sublims arranjaments orquestrals al Roseland Ballroom de New York (USA) que va ser gravat en directe (vegeu el vídeo) i publicat amb el títol de Roseland NYC Live (1998), moment en el que cada membre va emprendre sengles projectes personals, havent d'esperar-nos 10 anys fins al següent disc, tercer gravat en estudi i anomenat precisament així, Third (2008), que els ha tornat a l'Olimp, ja sense rastres del (per ells) injuriat trip-hop.
I què podem dir de Dummy que no sigui que és un àlbum perfecte? Si els temes estan excel·lentment composats, la producció, amb la participació de l'enginyer Dave McDonald, és tècnicament impecable, farcida d'efectes de scratch, loops i samples i la interpretació vocal de la Gibbons, plena de  xiuxiuejos i gemecs, l'ha dut a la comparació amb dives com Billie Holiday, Nina Simone o, com dèiem al darrer post, el divendres passat, Dusty Springfield.
Un disc d'onze tracks, que comença amb Mysterons i Sour Times i acaba, 45 minuts desprès i igual de magistralment, amb Glory Box, camí en el que, sense afluixar ni un moment l'ambient de tensió cinematogràfica, gaudirem de temes com Numb o, el que, tot i ser menys conegut, Roads, he triat com a CdD en base als majestuosos arranjaments orquestrals i la dramàtica veu de Beth Gibbons quan fa:

                  Ohhh, can't anybody see
                  We've got a war to fight
                  Never found our way
                  Regardless of what they say...

- PORTISHEAD. Roads. Dummy (1994).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada