Breezeblocks (∆ (pronounced alt-J))

Els autors de la CdD d'avui son un quartet de Leeds (United Kingdom), que s'identifiquen per un triangle equilàter ∆ (pronounced alt-J), que correspon a la lletra grega "delta" però que hem de pronunciar alt-J, que és la drecera corresponent a la imatge en els teclats de Apple. Com la pròpia lletra ve a significar a les equacions matemàtiques, s'identifiquen amb el canvi, tot i que el seu estil, dintre de l'indie-rock alternatiu, ve a ser una mescla, això sí, en justes proporcions enclavades com si d'un trenca closques es tractés, de pop, rock, hip-hop, jazz i riffs electrònics amb diversos sintetitzadors, fins a obtenir un estil perfectament mesurat, com un veritable treball geomètric que alguns han anomenat, em sembla que amb una mica de sorna, "folk-step".

El su disc de debut, An Awesome Wave (2012) resulta original, però difícil de definir, motiu per el que s'hi han atribuït influències de TV On The Radio, The xx, Grizzly Bear, Wild Beats i, fins i tot, Radiohead. Els estudis d'art d'alguns membres de la banda es noten des del mateix nom amb intencionalitat elitista, fins i tot pretensiosa (l'esmentat comandament del signe del triangle...en un Mac, es clar),  a la temàtica de les composicions, plenes de referències literàries i cinematogràfiques, inspirades, segons diuen, pel consum d'alucinògens, però la cosa funciona...una vegada superem l'esforç d'adaptació auditiva que suposa el peculiar falset del cantant, Joe Newman, i el salt continu d'un estil a un altre, sovint dintre d'un mateix tema.

De la dotzena de pistes que conté aquest àlbum, tan addictiu que recomano escoltar d'una tirada, en podríem destacar unes quantes, com Tessellate, Something Good, Matilda, Fitzpleasure o la que escollit per a CdD, Breezeblocks. No us deixeu enganyar pel suau inici rhythm & blues del primer solc perquè de seguida canvia estrepitosament amb un núvol de sintetitzadors, per acabar (amb assassinat pel mig) amb l'insistent prec de "si us plau, no te'n vagis, t'estimo tant, t'estimo tant..."

               Please don't go, please don't go

              I love you so, I love you so...

(Adverteixo als seguidors del blog que les imatges del video de la CdD d'avui podem ferir la seva sensibilitat)

- ∆ (pronounced alt-J). Breezeblocks. An Awesome Wave (2012).

Beds Are Burning (Midnight Oil)

MIDNIGHT OIL, a qui els seus fans ens referim simplement com a The Oils, van ser un grup de rock de Sydney (Austràlia) en actiu durant més de dues dècades als anys 80 i 90, en les que van publicar més d'una dotzena de discos, dels quals en voldria destacar tres: Diesel and Dust (1987), Blue Sky Mining (1990) i Earth and Sun and Moon (1992).

La seva obra es caracteritza per un rock contundent i d'una qualitat a l'alçada dels seus contemporanis REM o U2, però sobretot per un compromís ideològic amb causes socials com el pacifisme, l'ecologisme i, particularment, la defensa dels aborígens australians. 

Han participat en multitud de manifestacions benèfiques per a ONG com Greenpeace o Save the Whales, la més sonada de les quals va ser al davant de les oficines d'Exxon, a Manhattan (New York, USA) com a protesta pel vessament de cru del petrolier Exxon Valdez a Alaska. El concert, dut a terme des de dalt d'un camió, es va recollir en un vídeo documental, els guanys de la venda del qual van íntegrament a Greenpeace (vegeu aquí).

La composició dels temes es reparteix equànimament entre tres dels seus membres, Robert Hirst, Jame Moginie i Peter Garrett, però es aquest darrer el que representa millor la banda, tant pel fet de ser un cantant d'actitud enèrgica, pel seu imponent físic, un gegant de dos metres d'alçada  completament calb, com per les seves inquietuds polítiques, que l'han portat a ser ministre de Cultura i Medi Ambient pel Partit Laborista Australià.

La CdD d'avui, Beds Are Burning,  és el tema que obre el disc Diesel and Dust i ha estat un dels seus grans èxits. Amb una dinàmica barreja de guitarres, percussió electrònica i sintetitzadors, és un crit en defensa dels drets dels aborígens i dels seus llocs sagrats, com la famosa Ayers Rock, a la que els natius de la ètnia Pintupi anomenen Uluru, en el que es pregunta “com podem ballar quan la nostra terra està girant i com podem dormir mentre els nostres llits cremen”, en una memorable tornada que fa:

            

             How can we dance when our earth is turning

 How do we sleep while our beds are burning...

-MIDNIGHT OIL. Beds Are Burning. Diesel and Dust (1987).

Let's Stay Together (Al Green)

MNO 3: 
Per al tercer post sobre la meva Música Negra Oblidada (MNO) n'he triat un del grans de la època daurada del soul. AL GREEN, un cantant i compositor a l'alçada dels seus comtemporanis  Otis Redding, Sam Cooke o Marvin Gaye, és un artista d'Arkansas (USA), dotat d'una veu prodigiosa per al gospel i el soul, amb la fusió dels quals va obtenir un gran èxit durant els anys 70. El seu elegant registre vocal, amb un falset prodigiós i uns laments sexis, fins i tot salvatges, es veu complementat amb unes produccions impecables (Willy Mitchell) i uns arranjaments de cordes, sovint exuberants, que fan les delícies dels seus seguidors.

Els discos més interessants son Let's Stay Together (1972), I'm Still In Love With You (1972) i Call Me (1973), a partir del qual la seva vida va patir un canvi molt important. Una exparella sentimental rebutjada, abans de suïcidar-se d'un tret, li va tirar a sobre, mentre es banyava, una olla de sèmola calenta que li va provocar greus cremades al tòrax i els braços, el que va ser interpretat per l'artista com un senyal diví per entrar en el seu ministeri i es va ordenar capellà del Full Gospel Tabernacle, tasca que va compaginar amb l'activitat musical habitual. Uns anys desprès, una caiguda a l'escenari que el va tenir 15 dies hospitalitzat  va ser nou interpretada com un missatge per a que concentrés en l'esglèsia totes les seves energies, tot i que va seguir gravant discos de temàtica gospel, ara amb el nom de Reverend Al Green.

La CdD, com no podia ser una altra, és la que dona nom a l'àlbum homònim Let's Stay Together, una de les millors cançons de tots els temps i que algun seguidor del blog coneixerà per la versió que en va fer Tina Turner en el seu disc de tornada Private Dancer (1984) tot i que ha estat igualment gravada per artistes com Al Jarreau, Roberta Flack, Isaac Hayes o Shirley Bassey, i fins i tot, com a anècdota, el president Barack Obama en va cantar una estrofa en un acte benèfic al Teatre Apollo de New York, ara fa un any (vegeu aquí).  
Per si algú més s'hi vol apuntar, la cosa fa així:

          I, I'm so in love with you

          Whatever you want to do...

- AL GREEN. Let's Stay Together. Let's Stay Together (1972)

Walk Like an Egyptian (The Bangles)

Abans d'elles en va haver d'altres de "grups de noies", però es limitaven a l'aspecte vocal. THE BANGLES va ser el primer grup "funcional", exclusivament amb noies a càrrec de tots els instruments, o, si més no, el primer que va assolir un èxit massiu.

La banda va ser creada a Los Angeles (Califòrnia, USA), a començament dels anys 80, per les germanes Vicki (guitarra) i Debbi Peterson (bateria), a les que es van unir Susanna Hoffs (guitarra) i Annette Zilinskas primer i  Michael Steele desprès, al baix.

Durant els vuit anys d'existència mai no va haver cantant principal, tasca que van assumir totes elles en una u altra cançó, o rellevant-se en un mateix tema. Tanmateix, van gravar tan composicions pròpies com alienes, amb algunes de les quals van aconseguir els seus hits més coneguts. El seu estil és el jangle-pop amb clares influències de grups californians dels 60 com The Byrds, Buffalo Springfield, Jefferson Airplane o Love, amb una especial habilitat per les melodies més comercials, en base a les seves harmonies vocals i riffs de guitarres, el que les va portar a integrar-se en el moviment denominat Paisley Urderground, al que vam esmentar en el post de The Dream Syndicate.

Amb el temps la Hoffs va anar assumint un protagonisme mediàtic que la va enfrontar amb la Vicki Peterson, compositora principal, el que va comportar la dissolució del grup, i la continuació amb projectes alternatius pocs interessants, a excepció de la Hoffs que, entre els seus discos, diverses col·laboracions amb músics com Matthew Sweet i en bandes sonores com  a la sèrie Austin Powers (amb el director de les quals, Jay Roach, ha estat casada i en té dos fills) i la seva fotogènia, que la convertir en imatge de marca de les extraordinàries guitarres Rickenbacker, va tirant fins avui en dia. De la seva incursió en el cinema, sota la direcció de la seva mare, Tamar Simon Hoff, amb The Allnighter (1987), val més no parlar-ne...ni a ella li van quedar ganes de tornar-hi.

Els discos més coneguts dels quatre que van gravar The Bangles son el segon, Different Light (1986), que s'inicia amb el tema Maniac Monday composat per un tal Christopher, que no és sinó el pseudònim de Prince, i conté, entre altres precioses cançons, la CdD d'avui, escrita per Liam Sternberg i el tercer, Everything (1988), que inclou el tema potser més popular de la seva carrera, Eternal Flame, composat i cantant per la Hoff, una balada excessivament ensucrada per al meu gust.

Per això he escollit un altre tema, més famós encara pel videoclip que l'il·lustra, que ha esdevingut un dels més lloats de la història, en el que intercalen imatges de persones anònimes amb altres de famoses (Gaddafi, Lady Di), caminant, tal com indica el títol, com en les representacions dels relleus dels temples de l'antic Egipte, amb la filmació d'una actuació en directe en la que es pot copsar tota la seva energia.

Però m'agradaria que arribéssiu fins el final, quant entra en acció i en primer pla la nostra particular heroïna d'avui, i us fixeu en la seva mirada, en el seu moviment d'ulls...i desprès ja em direu si he exagerat en les virtuts de la moreneta.

I ara a veure qui es pot ressistir  a allò de:

                    ...Ay oh whey oh, ay oh whey oh

                    Walk like an Egyptian

                    Walk like an Egyptian

 - THE BANGLES. Walk Like an Egiptian. Different Light (1986).

For What It's Worth (Buffalo Springfield)

Amb el nom gens glamourós, si tenim en conte que era el d'una piconadora aparcada al davant de la cas d'algun dels membres, de BUFFALO SPRINGFIELD (B.S.), coneixem una banda californiana de vida efímera i tempestuosa però de gran influència en la història de la música popular.

Liderat per tres talentosos cantants, guitarristes i compositors que mai van a arribar a constituir un equip, ja que cada un aportava les seves pròpies composicions, en poc més de dos anys van publicar tres discos fonamentals en la transició de la música tradicional americana, el folk i el country, cap al rock, en la seva vessant més psicodèlica.

Stephen Stills, autèntica ànima del grup, es l'autor dels temes més experimentals, Neil Young  el de les lletres més recargolades i paisatges musicals més contundents, i Richie Furay, el compositor més convencional al mateix temps que el millor cantant dels tres.

El seu estil està definit per una mescla inaudita en el seu moment (a excepció dels seus contemporanis The Byrds) de guitarres acústiques i elèctriques i unes harmonies vocals a l'alçada de les dels Beatles i els Beach Boys, en les que qualsevol d'ells podia ser la veu principal, independentment de qui fos l'autor del tema.

Malauradament, i no va ser cap sorpresa perquè es veia venir des del començament, la competència per obtenir més espai i temps entre personalitats tan fortes com les de Stills i Young va acabar amb la banda, que no amb la seva amistat, ja que posteriorment van formar part d'un dels "supergrups" més famós del rock, ja ho sabeu, els C, S, N & Y. Per la seva part, Furay, amb un membre ocasional i productor dels B.S, Jim Messina, va formar els Poco i, posteriorment, The Eagles.

El disc més important dels B.S.va ser el segon, Buffalo Springfield Again (1967), amb temes tan impressionants com Bluebird i Rock and Roll Woman (Stills), A Child's Claim To Fame (Furay) o Mr. Soul, Expecting To Fly i Broken Arrow (les tres de Young), però la cançó més emblemàtica, i que he triat com a CdD, es una composició de Stills i cantada per Furay en el primer disc, l'homònim Buffalo Springfiled (1967), que tracta sobre la violència amb que la policia va dissoldre una pacífica manifestació hippi al Sunset Strip de Los Angeles i que ha estat utilitzada sovint com a cançó antibel·licista, titulada equívocament For What It's Worth ("Pel que val la pena", expressió a la que no es fa cap referència en el tema) i que és molt més coneguda per la seva carismàtica tornada:

                      ...stop, children, what's that sound

                      Everybody look what's going down

- BUFFALO SPRINGFIELD. For What It's Worth. Buffalo Springfield (1967)

Made of Stone (The Stone Roses)

THE STONE ROSES van suposar per a mi, com desprès explicaré, una de les decepcions més grans de la història de la música pop.

Aquest quartet de Manchester (Regne Unit), format pel cantant Ian Brown, el guitarrista John Squire i la secció rítmica integrada per uns tals Mani al baix i Reni a la bateria, amb el seu primer disc, l'homònim The Stone Roses (1989), va obtenir un èxit de crítica i de públic que el va reverenciar fins  arribar a considerar-lo un dels millors discos de la Gran Bretanya de tots els temps.

Jo no sé si en hi ha per a tant, però la veritat és que van ser els pioners, juntament amb altres mancunians com The Happy Mondays i Inspiral Carpets, del que es va anomenar moviment "Madchester", així, amb D (mad significa boig), al temps que esdevenien font d'inspiració per un altre fenomen posterior que ha estat repetit protagonista de la CdD, el brit-pop.
El seu estil es caracteritzava per unes melodies pop-rock molt atractives, combinades amb l'estil dance-beat que feia furor als clubs de la època, amb Haçienda al capdavant, en les que destaca la guitarra mestra de Squire, autor tantmateix de la caràtula del disc.

I desprès va venir el desastre: una fama mal païda i un excessos amb tota mena de substàncies van deteriorar les seves relacions personals i els va portar a protagonitzar un seguit de concerts patètics com el del F.I.B.'96 (Benicàssim), però el pitjor va ser el plet amb la seva discogràfica, que els va fer estar més de cinc anys per a publicar el següent disc, titular molt encertadament Second Coming (1994). I el resultat de tot això va ser un disc fluixet, tot i que menys que com el van deixar unes crítiques despietades, potser no tant cap al disc si no contra l'arrogància de Brown i els seus que, val a dir-ho, s'ho havien guanyat a pols.

Al cap de poc, com no podia ser d'una altra manera, davant de la indiferència dels seus antics fans, el grup ho va deixar, i més valia haver-ho deixat així que no pas haver tornat l'any passat, desprès de setze anys, per seguir amb una gira farcida de concert mediocres com el que van oferir a la sala Razzmatazz de BCN o, com a caps de cartell per a més inri, al mateix F.I.B.

Us deixo amb la versió original d'una de les millors cançons del que hauria d'haver estat el seu únic disc i amb la mateixa en directe, per a que, vosaltres mateixos, seguidors de la CdD, jutgeu l'actitud escènica dels nostres protagonistes. 
I, si voleu, afegiu-vos a la tornada:

               Sometimes I fantasie
               When the streets are cold and lonely
               And the cars they burn below me
               Don't these times fill your eyes...

- THE STONE ROSES. Made of Stone. The Stone Roses (1989).

Fearless (Pink Floyd)

Aquesta setmana he rebut un butlletí del meu sindicat professional en el que se'ns prega unitat en aquest moment en el que el nostre col·lectiu és un dels que haurà de pagar els plats trencats d'una greu crisi econòmica a la que ens han abocat uns dirigents ineptes i corruptes.

El comunicat acabava instant-nos a romandre cohesionats en defensa dels nostres legítims interessos amb una famosa frase del món del fúbol: You'll never walk alone (Mai no caminaràs sol), que és la que m'ha inspirat la CdD d'avui.

És el títol d'una cançó del 1954, composada per Rodgers-Hammerstein per al musical Carousel, estrenada a Broadway (New York, USA) amb tan èxit que se'n va fer una versió cinematogràfica i ha estat interpretada en el temps per figures de l'alçada de Frank Sinatra, Barbra Streisand, Louis Armstrong, Nina Simone o Elvis Presley.

Però la majoria de la gent la coneix per haver estat adoptada als anys 60 com a himne dels seguidors del Liverpool Football Club (England), fins al punt de figurar al seu escut i en una de les portes d'entrada a l'estadi de Anfield Road. Posteriorment han seguit l'exemple els seguidors del Celtic de Glasgow (Scotchland) i d'altres clubs.

Però el motiu de tractar aquest tema al blog es el fet de que els PINK FLOYD van incloure una gravació del tema, en directe en un partit de futbol, al final de la cançó Fearless en el seu sisè àlbum, Meddle (1971).

Amb aquest disc el grup britànic va trencar amb la seva producció anterior, dominada per la psicodèlia, per entrar de ple en el rock progressiu amb el que van triomfar mundialment. El tema més conegut del disc és Echoes, una pista de 23 minuts que ocupa tota la cara B, de la que es pot gaudir també en el concert editat com a pel·lícula amb el nom de Live At Pompeii (1971).

Fearless, el tercer tema del disc, és una composició de David Gilmour i Roger Waters, qui, a més a més del baix, toca la guitarra acústica, i fa referència a una expressió típica del futbol anglès que ve a significar quelcom com "increïble" i acaba amb el famós himne interpretat pels no menys famosos hooligans.
Us sona alló de?:
                    Walk on, walk on with hope in your heart,
                    and you'll never walk alone,
                    you'll never walk alone.

Si heu llegit fins aquí, seguidors del blog, segur que no fareu el comentari d'un amic meu que, veient un partit de la Champions League, es va quedar tan tranquil tot dient: "hosti, els del Liverpool canten una cançó de Pink Floyd!".

- PINK FLOYD. Fearless. Meddle (1971).