Walk Like an Egyptian (The Bangles)

Abans d'elles en va haver d'altres de "grups de noies", però es limitaven a l'aspecte vocal. THE BANGLES va ser el primer grup "funcional", exclusivament amb noies a càrrec de tots els instruments, o, si més no, el primer que va assolir un èxit massiu.

La banda va ser creada a Los Angeles (Califòrnia, USA), a començament dels anys 80, per les germanes Vicki (guitarra) i Debbi Peterson (bateria), a les que es van unir Susanna Hoffs (guitarra) i Annette Zilinskas primer i  Michael Steele desprès, al baix.

Durant els vuit anys d'existència mai no va haver cantant principal, tasca que van assumir totes elles en una u altra cançó, o rellevant-se en un mateix tema. Tanmateix, van gravar tan composicions pròpies com alienes, amb algunes de les quals van aconseguir els seus hits més coneguts. El seu estil és el jangle-pop amb clares influències de grups californians dels 60 com The Byrds, Buffalo Springfield, Jefferson Airplane o Love, amb una especial habilitat per les melodies més comercials, en base a les seves harmonies vocals i riffs de guitarres, el que les va portar a integrar-se en el moviment denominat Paisley Urderground, al que vam esmentar en el post de The Dream Syndicate.

Amb el temps la Hoffs va anar assumint un protagonisme mediàtic que la va enfrontar amb la Vicki Peterson, compositora principal, el que va comportar la dissolució del grup, i la continuació amb projectes alternatius pocs interessants, a excepció de la Hoffs que, entre els seus discos, diverses col·laboracions amb músics com Matthew Sweet i en bandes sonores com  a la sèrie Austin Powers (amb el director de les quals, Jay Roach, ha estat casada i en té dos fills) i la seva fotogènia, que la convertir en imatge de marca de les extraordinàries guitarres Rickenbacker, va tirant fins avui en dia. De la seva incursió en el cinema, sota la direcció de la seva mare, Tamar Simon Hoff, amb The Allnighter (1987), val més no parlar-ne...ni a ella li van quedar ganes de tornar-hi.

Els discos més coneguts dels quatre que van gravar The Bangles son el segon, Different Light (1986), que s'inicia amb el tema Maniac Monday composat per un tal Christopher, que no és sinó el pseudònim de Prince, i conté, entre altres precioses cançons, la CdD d'avui, escrita per Liam Sternberg i el tercer, Everything (1988), que inclou el tema potser més popular de la seva carrera, Eternal Flame, composat i cantant per la Hoff, una balada excessivament ensucrada per al meu gust.

Per això he escollit un altre tema, més famós encara pel videoclip que l'il·lustra, que ha esdevingut un dels més lloats de la història, en el que intercalen imatges de persones anònimes amb altres de famoses (Gaddafi, Lady Di), caminant, tal com indica el títol, com en les representacions dels relleus dels temples de l'antic Egipte, amb la filmació d'una actuació en directe en la que es pot copsar tota la seva energia.

Però m'agradaria que arribéssiu fins el final, quant entra en acció i en primer pla la nostra particular heroïna d'avui, i us fixeu en la seva mirada, en el seu moviment d'ulls...i desprès ja em direu si he exagerat en les virtuts de la moreneta.

I ara a veure qui es pot ressistir  a allò de:

                    ...Ay oh whey oh, ay oh whey oh

                    Walk like an Egyptian

                    Walk like an Egyptian

 - THE BANGLES. Walk Like an Egiptian. Different Light (1986).

For What It's Worth (Buffalo Springfield)

Amb el nom gens glamourós, si tenim en conte que era el d'una piconadora aparcada al davant de la cas d'algun dels membres, de BUFFALO SPRINGFIELD (B.S.), coneixem una banda californiana de vida efímera i tempestuosa però de gran influència en la història de la música popular.

Liderat per tres talentosos cantants, guitarristes i compositors que mai van a arribar a constituir un equip, ja que cada un aportava les seves pròpies composicions, en poc més de dos anys van publicar tres discos fonamentals en la transició de la música tradicional americana, el folk i el country, cap al rock, en la seva vessant més psicodèlica.

Stephen Stills, autèntica ànima del grup, es l'autor dels temes més experimentals, Neil Young  el de les lletres més recargolades i paisatges musicals més contundents, i Richie Furay, el compositor més convencional al mateix temps que el millor cantant dels tres.

El seu estil està definit per una mescla inaudita en el seu moment (a excepció dels seus contemporanis The Byrds) de guitarres acústiques i elèctriques i unes harmonies vocals a l'alçada de les dels Beatles i els Beach Boys, en les que qualsevol d'ells podia ser la veu principal, independentment de qui fos l'autor del tema.

Malauradament, i no va ser cap sorpresa perquè es veia venir des del començament, la competència per obtenir més espai i temps entre personalitats tan fortes com les de Stills i Young va acabar amb la banda, que no amb la seva amistat, ja que posteriorment van formar part d'un dels "supergrups" més famós del rock, ja ho sabeu, els C, S, N & Y. Per la seva part, Furay, amb un membre ocasional i productor dels B.S, Jim Messina, va formar els Poco i, posteriorment, The Eagles.

El disc més important dels B.S.va ser el segon, Buffalo Springfield Again (1967), amb temes tan impressionants com Bluebird i Rock and Roll Woman (Stills), A Child's Claim To Fame (Furay) o Mr. Soul, Expecting To Fly i Broken Arrow (les tres de Young), però la cançó més emblemàtica, i que he triat com a CdD, es una composició de Stills i cantada per Furay en el primer disc, l'homònim Buffalo Springfiled (1967), que tracta sobre la violència amb que la policia va dissoldre una pacífica manifestació hippi al Sunset Strip de Los Angeles i que ha estat utilitzada sovint com a cançó antibel·licista, titulada equívocament For What It's Worth ("Pel que val la pena", expressió a la que no es fa cap referència en el tema) i que és molt més coneguda per la seva carismàtica tornada:

                      ...stop, children, what's that sound

                      Everybody look what's going down

- BUFFALO SPRINGFIELD. For What It's Worth. Buffalo Springfield (1967)

Made of Stone (The Stone Roses)

THE STONE ROSES van suposar per a mi, com desprès explicaré, una de les decepcions més grans de la història de la música pop.

Aquest quartet de Manchester (Regne Unit), format pel cantant Ian Brown, el guitarrista John Squire i la secció rítmica integrada per uns tals Mani al baix i Reni a la bateria, amb el seu primer disc, l'homònim The Stone Roses (1989), va obtenir un èxit de crítica i de públic que el va reverenciar fins  arribar a considerar-lo un dels millors discos de la Gran Bretanya de tots els temps.

Jo no sé si en hi ha per a tant, però la veritat és que van ser els pioners, juntament amb altres mancunians com The Happy Mondays i Inspiral Carpets, del que es va anomenar moviment "Madchester", així, amb D (mad significa boig), al temps que esdevenien font d'inspiració per un altre fenomen posterior que ha estat repetit protagonista de la CdD, el brit-pop.
El seu estil es caracteritzava per unes melodies pop-rock molt atractives, combinades amb l'estil dance-beat que feia furor als clubs de la època, amb Haçienda al capdavant, en les que destaca la guitarra mestra de Squire, autor tantmateix de la caràtula del disc.

I desprès va venir el desastre: una fama mal païda i un excessos amb tota mena de substàncies van deteriorar les seves relacions personals i els va portar a protagonitzar un seguit de concerts patètics com el del F.I.B.'96 (Benicàssim), però el pitjor va ser el plet amb la seva discogràfica, que els va fer estar més de cinc anys per a publicar el següent disc, titular molt encertadament Second Coming (1994). I el resultat de tot això va ser un disc fluixet, tot i que menys que com el van deixar unes crítiques despietades, potser no tant cap al disc si no contra l'arrogància de Brown i els seus que, val a dir-ho, s'ho havien guanyat a pols.

Al cap de poc, com no podia ser d'una altra manera, davant de la indiferència dels seus antics fans, el grup ho va deixar, i més valia haver-ho deixat així que no pas haver tornat l'any passat, desprès de setze anys, per seguir amb una gira farcida de concert mediocres com el que van oferir a la sala Razzmatazz de BCN o, com a caps de cartell per a més inri, al mateix F.I.B.

Us deixo amb la versió original d'una de les millors cançons del que hauria d'haver estat el seu únic disc i amb la mateixa en directe, per a que, vosaltres mateixos, seguidors de la CdD, jutgeu l'actitud escènica dels nostres protagonistes. 
I, si voleu, afegiu-vos a la tornada:

               Sometimes I fantasie
               When the streets are cold and lonely
               And the cars they burn below me
               Don't these times fill your eyes...

- THE STONE ROSES. Made of Stone. The Stone Roses (1989).

Fearless (Pink Floyd)

Aquesta setmana he rebut un butlletí del meu sindicat professional en el que se'ns prega unitat en aquest moment en el que el nostre col·lectiu és un dels que haurà de pagar els plats trencats d'una greu crisi econòmica a la que ens han abocat uns dirigents ineptes i corruptes.

El comunicat acabava instant-nos a romandre cohesionats en defensa dels nostres legítims interessos amb una famosa frase del món del fúbol: You'll never walk alone (Mai no caminaràs sol), que és la que m'ha inspirat la CdD d'avui.

És el títol d'una cançó del 1954, composada per Rodgers-Hammerstein per al musical Carousel, estrenada a Broadway (New York, USA) amb tan èxit que se'n va fer una versió cinematogràfica i ha estat interpretada en el temps per figures de l'alçada de Frank Sinatra, Barbra Streisand, Louis Armstrong, Nina Simone o Elvis Presley.

Però la majoria de la gent la coneix per haver estat adoptada als anys 60 com a himne dels seguidors del Liverpool Football Club (England), fins al punt de figurar al seu escut i en una de les portes d'entrada a l'estadi de Anfield Road. Posteriorment han seguit l'exemple els seguidors del Celtic de Glasgow (Scotchland) i d'altres clubs.

Però el motiu de tractar aquest tema al blog es el fet de que els PINK FLOYD van incloure una gravació del tema, en directe en un partit de futbol, al final de la cançó Fearless en el seu sisè àlbum, Meddle (1971).

Amb aquest disc el grup britànic va trencar amb la seva producció anterior, dominada per la psicodèlia, per entrar de ple en el rock progressiu amb el que van triomfar mundialment. El tema més conegut del disc és Echoes, una pista de 23 minuts que ocupa tota la cara B, de la que es pot gaudir també en el concert editat com a pel·lícula amb el nom de Live At Pompeii (1971).

Fearless, el tercer tema del disc, és una composició de David Gilmour i Roger Waters, qui, a més a més del baix, toca la guitarra acústica, i fa referència a una expressió típica del futbol anglès que ve a significar quelcom com "increïble" i acaba amb el famós himne interpretat pels no menys famosos hooligans.
Us sona alló de?:
                    Walk on, walk on with hope in your heart,
                    and you'll never walk alone,
                    you'll never walk alone.

Si heu llegit fins aquí, seguidors del blog, segur que no fareu el comentari d'un amic meu que, veient un partit de la Champions League, es va quedar tan tranquil tot dient: "hosti, els del Liverpool canten una cançó de Pink Floyd!".

- PINK FLOYD. Fearless. Meddle (1971).

Yet Again (Grizzly Bear)

Han passat gairebé tres anys des de la publicació del fantàstic Veckatimest (2009) i els seus seguidors ja temíem pel futur de la banda, però els GRIZZLY BEAR han tornat, i ho han fet per la porta gran.

Aquest quartet de Brooklyn (New York, USA) està format per Edward Droste i Daniel Rossen, tos dos compositors principals, cantants i guitarristes, per Chris Taylor, al baix i multitud d'instruments més, així com a productor, faceta per la que ha estat citat en diverses ocasions a la CdD (vegeu aquí) i per Christopher Bear als comandaments d'una bateria que marca la pauta de les cançons i resulta fonamental en el característic so del grup.

Es tracta d'un combo d’indie-rock els inquiets membres del qual utilitzen indistintament instruments tradicionals i electrònics amb els que obtenen un so que va del pop psicodèlic i el folk al rock experimental, amb predomini de les harmonies vocals. El seu estil es ric en detalls i les precioses melodies es vesteixen amb efectes suaus però inquietants amb tot tipus d'aparells de la producció moderna, originals però sense passar-se.

El seu esperat darrer disc, Shields (2012), es el més equilibrat dels quatre que han editat, un compendi de les seves virtuts amb un treball instrumental i vocal minuciós i un instint infal·lible per concretar la quantitat d'idees que exposen amb sorprenent naturalitat en els deu preciosos temes de l'àlbum, extens i complex però assequible. Aquests quatre personatges utilitzen guitarres acústiques i elèctriques, banjos, pianos, trompetes i una percussió que retrona en el fons dels versos, amb el que, en base a capes i més capes sonores, aconsegueixen que el que passa als marges sigui tan important com el mateix nucli d'unes cançons que requereixen de més d'una escolta per a ser copsades en tota la seva magnitud, actitud realment exigent en un món actual excessivament ocupat i impacient.

La CdD d'avui, Yet Again, es una composició de Ed Droste que destaca tant pel seu caire èpic com per la hipnòtica melodia i és el més semblant a un hit per a tots els públics que hagin gravat mai. Si l'escolteu tota, en el darrer minut d'una mena de "fals final" apreciareu tot el que abans s'ha comentat i us garanteixo que desprès us vindrà de gust escoltar l'àlbum sencer.

- GRIZZLY BEAR. Yet Again. Shields (2012).

En el lago (Triana)

Alguns, com els Smash, ho van intentar abans i, molts altres, com Alameda, Medina Azahara, Guadalquivir i els mateixos Veneno, ho van fer desprès, però ningú com TRIANA va saber fusionar el flamenc amb el rock progressiu que dominava la escena anglosaxona a meitat dels anys 70, amb Pink Floyd i King Crimson al capdavant.

Aquest trio d'andalussos, format per Jesús De la Rosa Luque (compositor, cantant i teclats), Eduardo Rodríguez Rodway (guitarra espanyola, que no elèctrica) i Juan José Palacios "Tele" (bateria i percussió) va gravar un EP, produït per Teddy Bautista (el líder de Los Canarios), amb el tema Luminosa mañana,  que va cridar l'atenció del polifacètic Gonzalo García Pelayo (ara d'actualitat per la pel·lícula que tracta de la seva vida com a cap del clan Los Pelayos), que els va gravar i produir als estudis Gong-Movieplay, tres discos que han passat a la història, Triana, més conegut pels seus seguidors, en base a la mítica portada il·lustrada per Máximo Moreno, com El Patio  (1974), Hijos del agobio (1977) i Sombra y luz (1979), on van anant evolucionant cap a una música cada vegada més experimental i complexa, molt ben rebuda per la crítica i la joventut  en un context social molt il·lusionant de la història d'Espanya (poc ens imaginàvem que la democràcia portaria associat el càncer de la corrupció!) fins a convertir-se en un autèntic fenomen de masses.

Però el destí els n'hi tenia una de preparada i el 1983, un accident de circulació va acabar amb la vida de Jesús de la Rosa i amb la formació clàssica d'una banda que, amb altres components, va intentar continuar la carrera amb més pena que glòria. Uns anys després, el 2002, va morir "Tele", crec entendre que per un aneurisma aòrtic.

Per a mi El Patio és un dels àlbums de debut més impressionants i fins i tot un dels millors discos espanyols de la història. De les set cançons, concentrades en els minsos 38 minuts propis d'un LP de vinil, en destaquen dues, la inicial Abre la puerta i la que he escollit com a CdD, En el lago.

És un tema iniciat amb un gong i unes suaus notes d'orgue per acabar amb una fenomenal tempesta elèctrica i amb una lletra a la que alguns han buscat la evocació d'un viatge lisèrgic ("con la intención de conocer algo nuevo...") i altres un caire més polític per les ànsies de llibertat ("el pájaro blanco echó a volar...en busca de una estrella fugaz") però que funciona perfectament com un bonic poema amb una melodia encisadora, com podeu comprovar si en feu una escolta reflexiva i serena: 

Ayer tarde junto al lago fuí

con la intención de conocer algo nuevo.

Nos reunimos allí

y todo empezó a surgir como un sueño.

Creo recordar que por la noche

el pájaro blanco echó a volar

en nuestros corazones

en busca de una estrella fugaz

Vimos junto el amanecer

y el lago reflejó nuestros sueños.

Y en silencio fuimos a caer

junto al gran monte aquel

que nos dió el amor.

No puedo negar que me hizo daño,

que mi corazón huyó de tí.

Has de ser como la mañana

el día que te conocí.

Creo recordar que por la noche...

- TRIANA. En el lago. El Patio (1974).

Sina (Soumbouya) /Yamoré (Salif Keïta)

En diversos viatges a l'Àfrica subsahariana he tingut la oportunitat d'enamorar-me del seu paisatge, de la seva gent i, és clar, de la seva música. Penso que al Senegal, Burkina-Faso, Côte d'Ivoire i, sobretot, al Mali, hi ha la concentració d'artistes més gran del món i, si algú ho dubta, només cal pensar amb estrelles consagrades com Youssou N'Dour, Toumani Diabaté, Oumou Sangaré, Mamadou et Mariam o els desapareguts Fela Kuti i Ali Farka Touré, així com d'altres com Touré Kunda, Baaba Maal, Habib Koite, Rokia Traoré, Tinariwen o les noves sensacions del moment com Staff Benda Bilili o els Sierra Leone's Refugee All Stars etc

I ara que un país com el Mali viu una situació politica tan complicada, em sento amb el deure de dedicar-los la CdD d'avui, per el que he escollit l'artista que em va obrir els ulls (els oïdes més ben dit) al fenomen de la fusió de la música tradicional amb la occidental, el que es coneix amb el terme potser poc afortunat de world-music.

Es tracta de SALIF KEÏTA, un malià de classe social humil, malgrat ser descendent directe del fundador de l'Imperi mandinga en el segle XIII, que va ser marginat des de petit pel fet de néixer albí, el que es considera una maledicció entre la seva gent i ho va acabar de complicar al decidir fer-se griot, alguna cosa semblant als nostres lloats "cantautors" però per als mandinga més propi de classes socials (castes) més inferiors.

Desprès de fugir de casa i malviure pels carrers de Bamako, va entrar a formar part de la Super Rail Band, que venia a ser la orquestra de l'hotel de la estació de ferrocarril, als que va abandonar per formar The Ambassadeurs, amb els que, amb una mescla de ritmes malians amb altres d'afrocubans i  blues,  van triomfar, més encara al país veí de Côte d'Ivoire, el que li va permetre fer el salt, com tants compatriotes, a París, a la metròpoli, on va gravar el disc més trascendent, no tan sols per a ell, sinó per a tot el fenomen esmentat. A Soro (1987) la que està considerada la "Veu d'or d'Àfrica", alternant l'idioma colonial, el francès, amb els tribals (bambara, malinké...), s'acompanya tant d'instruments tradicionals com la kora, el n'goni, el balafo o el djembe com dels propis del pop-rock, com la guitarra elèctrica, el piano i el saxòfon, per donar el tret de sortida al que, des d'aleshores, es coneix com a afro-pop (també Déu-n'hi do amb la parauleta).

A partir d'aquí, potser mal aconsellat per estrelles de l'alçada de Joe Zawinul i Wayne Shorter (fundadors de Wheater Report) i del mateix Carlos Santana, va coquetejar amb el funk i el jazz-rock amb discos com Ko-Yan (1989), Amen (1991), Folon (1995) o Papa (1999) que van anant decebent els seus seguidors, fins que el 2001 va tornar a Bamako, va montar el seu propi estudi de gravació i, deixant de banda les fusions més o menys afortunades, recuperà els orígens amb el seu millor disc, Moffou (2002), nivell que ha mantingut en els següents, M'bemba (2005), i el penúltim, el magnífic La Difference (2010) en el que advoca, no tan sols pels drets sinó fins i tot per la seguretat, de les persones afectes d'albinisme. Fa poques setmanes ha publicat un nou treball, Talé (2012), que no he tingut la ocassió d'escoltar encara.

Com l'ocasió s'ho val, faré una excepció, com a la CdD de Daniel Johnston, i penjaré dos cançons, la primera, Sina (Soumbouya), del seu primer disc, l'esmentat Soro, i la segona, Yamoré, de Moffou, amb una col·laboració molt especial, la de la recent desapareguda cantant de Cabo Verde, Cesária Évora.
Desitjo que gaudiu d'una de les veus més càlides i espirituals que conec, i d'unes composicions que traspuen un panafricanisme militant i un respecte per les grans virtuts humanistes, la honestetat, la solidaritat, la tolerància..., aquelles que en un determinat moment ens van fer creure a alguns ingenus que Europa es podria convertir en una afortunada terra d'encontre interètnic i intercultural.   Tot i què prego disculpes als seguidors del blog per la, al meu parer,  poca qualitat artística dels videos, en el segon dels quals heu de clickar  a "Mira a YouTube".

- SALIF KEÏTA. Sina (Soumbouya). Soro (1987) / Yamoré. Moffou (2002).