Yet Again (Grizzly Bear)

Han passat gairebé tres anys des de la publicació del fantàstic Veckatimest (2009) i els seus seguidors ja temíem pel futur de la banda, però els GRIZZLY BEAR han tornat, i ho han fet per la porta gran.

Aquest quartet de Brooklyn (New York, USA) està format per Edward Droste i Daniel Rossen, tos dos compositors principals, cantants i guitarristes, per Chris Taylor, al baix i multitud d'instruments més, així com a productor, faceta per la que ha estat citat en diverses ocasions a la CdD (vegeu aquí) i per Christopher Bear als comandaments d'una bateria que marca la pauta de les cançons i resulta fonamental en el característic so del grup.

Es tracta d'un combo d’indie-rock els inquiets membres del qual utilitzen indistintament instruments tradicionals i electrònics amb els que obtenen un so que va del pop psicodèlic i el folk al rock experimental, amb predomini de les harmonies vocals. El seu estil es ric en detalls i les precioses melodies es vesteixen amb efectes suaus però inquietants amb tot tipus d'aparells de la producció moderna, originals però sense passar-se.

El seu esperat darrer disc, Shields (2012), es el més equilibrat dels quatre que han editat, un compendi de les seves virtuts amb un treball instrumental i vocal minuciós i un instint infal·lible per concretar la quantitat d'idees que exposen amb sorprenent naturalitat en els deu preciosos temes de l'àlbum, extens i complex però assequible. Aquests quatre personatges utilitzen guitarres acústiques i elèctriques, banjos, pianos, trompetes i una percussió que retrona en el fons dels versos, amb el que, en base a capes i més capes sonores, aconsegueixen que el que passa als marges sigui tan important com el mateix nucli d'unes cançons que requereixen de més d'una escolta per a ser copsades en tota la seva magnitud, actitud realment exigent en un món actual excessivament ocupat i impacient.

La CdD d'avui, Yet Again, es una composició de Ed Droste que destaca tant pel seu caire èpic com per la hipnòtica melodia i és el més semblant a un hit per a tots els públics que hagin gravat mai. Si l'escolteu tota, en el darrer minut d'una mena de "fals final" apreciareu tot el que abans s'ha comentat i us garanteixo que desprès us vindrà de gust escoltar l'àlbum sencer.

- GRIZZLY BEAR. Yet Again. Shields (2012).

En el lago (Triana)

Alguns, com els Smash, ho van intentar abans i, molts altres, com Alameda, Medina Azahara, Guadalquivir i els mateixos Veneno, ho van fer desprès, però ningú com TRIANA va saber fusionar el flamenc amb el rock progressiu que dominava la escena anglosaxona a meitat dels anys 70, amb Pink Floyd i King Crimson al capdavant.

Aquest trio d'andalussos, format per Jesús De la Rosa Luque (compositor, cantant i teclats), Eduardo Rodríguez Rodway (guitarra espanyola, que no elèctrica) i Juan José Palacios "Tele" (bateria i percussió) va gravar un EP, produït per Teddy Bautista (el líder de Los Canarios), amb el tema Luminosa mañana,  que va cridar l'atenció del polifacètic Gonzalo García Pelayo (ara d'actualitat per la pel·lícula que tracta de la seva vida com a cap del clan Los Pelayos), que els va gravar i produir als estudis Gong-Movieplay, tres discos que han passat a la història, Triana, més conegut pels seus seguidors, en base a la mítica portada il·lustrada per Máximo Moreno, com El Patio  (1974), Hijos del agobio (1977) i Sombra y luz (1979), on van anant evolucionant cap a una música cada vegada més experimental i complexa, molt ben rebuda per la crítica i la joventut  en un context social molt il·lusionant de la història d'Espanya (poc ens imaginàvem que la democràcia portaria associat el càncer de la corrupció!) fins a convertir-se en un autèntic fenomen de masses.

Però el destí els n'hi tenia una de preparada i el 1983, un accident de circulació va acabar amb la vida de Jesús de la Rosa i amb la formació clàssica d'una banda que, amb altres components, va intentar continuar la carrera amb més pena que glòria. Uns anys després, el 2002, va morir "Tele", crec entendre que per un aneurisma aòrtic.

Per a mi El Patio és un dels àlbums de debut més impressionants i fins i tot un dels millors discos espanyols de la història. De les set cançons, concentrades en els minsos 38 minuts propis d'un LP de vinil, en destaquen dues, la inicial Abre la puerta i la que he escollit com a CdD, En el lago.

És un tema iniciat amb un gong i unes suaus notes d'orgue per acabar amb una fenomenal tempesta elèctrica i amb una lletra a la que alguns han buscat la evocació d'un viatge lisèrgic ("con la intención de conocer algo nuevo...") i altres un caire més polític per les ànsies de llibertat ("el pájaro blanco echó a volar...en busca de una estrella fugaz") però que funciona perfectament com un bonic poema amb una melodia encisadora, com podeu comprovar si en feu una escolta reflexiva i serena: 

Ayer tarde junto al lago fuí

con la intención de conocer algo nuevo.

Nos reunimos allí

y todo empezó a surgir como un sueño.

Creo recordar que por la noche

el pájaro blanco echó a volar

en nuestros corazones

en busca de una estrella fugaz

Vimos junto el amanecer

y el lago reflejó nuestros sueños.

Y en silencio fuimos a caer

junto al gran monte aquel

que nos dió el amor.

No puedo negar que me hizo daño,

que mi corazón huyó de tí.

Has de ser como la mañana

el día que te conocí.

Creo recordar que por la noche...

- TRIANA. En el lago. El Patio (1974).

Sina (Soumbouya) /Yamoré (Salif Keïta)

En diversos viatges a l'Àfrica subsahariana he tingut la oportunitat d'enamorar-me del seu paisatge, de la seva gent i, és clar, de la seva música. Penso que al Senegal, Burkina-Faso, Côte d'Ivoire i, sobretot, al Mali, hi ha la concentració d'artistes més gran del món i, si algú ho dubta, només cal pensar amb estrelles consagrades com Youssou N'Dour, Toumani Diabaté, Oumou Sangaré, Mamadou et Mariam o els desapareguts Fela Kuti i Ali Farka Touré, així com d'altres com Touré Kunda, Baaba Maal, Habib Koite, Rokia Traoré, Tinariwen o les noves sensacions del moment com Staff Benda Bilili o els Sierra Leone's Refugee All Stars etc

I ara que un país com el Mali viu una situació politica tan complicada, em sento amb el deure de dedicar-los la CdD d'avui, per el que he escollit l'artista que em va obrir els ulls (els oïdes més ben dit) al fenomen de la fusió de la música tradicional amb la occidental, el que es coneix amb el terme potser poc afortunat de world-music.

Es tracta de SALIF KEÏTA, un malià de classe social humil, malgrat ser descendent directe del fundador de l'Imperi mandinga en el segle XIII, que va ser marginat des de petit pel fet de néixer albí, el que es considera una maledicció entre la seva gent i ho va acabar de complicar al decidir fer-se griot, alguna cosa semblant als nostres lloats "cantautors" però per als mandinga més propi de classes socials (castes) més inferiors.

Desprès de fugir de casa i malviure pels carrers de Bamako, va entrar a formar part de la Super Rail Band, que venia a ser la orquestra de l'hotel de la estació de ferrocarril, als que va abandonar per formar The Ambassadeurs, amb els que, amb una mescla de ritmes malians amb altres d'afrocubans i  blues,  van triomfar, més encara al país veí de Côte d'Ivoire, el que li va permetre fer el salt, com tants compatriotes, a París, a la metròpoli, on va gravar el disc més trascendent, no tan sols per a ell, sinó per a tot el fenomen esmentat. A Soro (1987) la que està considerada la "Veu d'or d'Àfrica", alternant l'idioma colonial, el francès, amb els tribals (bambara, malinké...), s'acompanya tant d'instruments tradicionals com la kora, el n'goni, el balafo o el djembe com dels propis del pop-rock, com la guitarra elèctrica, el piano i el saxòfon, per donar el tret de sortida al que, des d'aleshores, es coneix com a afro-pop (també Déu-n'hi do amb la parauleta).

A partir d'aquí, potser mal aconsellat per estrelles de l'alçada de Joe Zawinul i Wayne Shorter (fundadors de Wheater Report) i del mateix Carlos Santana, va coquetejar amb el funk i el jazz-rock amb discos com Ko-Yan (1989), Amen (1991), Folon (1995) o Papa (1999) que van anant decebent els seus seguidors, fins que el 2001 va tornar a Bamako, va montar el seu propi estudi de gravació i, deixant de banda les fusions més o menys afortunades, recuperà els orígens amb el seu millor disc, Moffou (2002), nivell que ha mantingut en els següents, M'bemba (2005), i el penúltim, el magnífic La Difference (2010) en el que advoca, no tan sols pels drets sinó fins i tot per la seguretat, de les persones afectes d'albinisme. Fa poques setmanes ha publicat un nou treball, Talé (2012), que no he tingut la ocassió d'escoltar encara.

Com l'ocasió s'ho val, faré una excepció, com a la CdD de Daniel Johnston, i penjaré dos cançons, la primera, Sina (Soumbouya), del seu primer disc, l'esmentat Soro, i la segona, Yamoré, de Moffou, amb una col·laboració molt especial, la de la recent desapareguda cantant de Cabo Verde, Cesária Évora.
Desitjo que gaudiu d'una de les veus més càlides i espirituals que conec, i d'unes composicions que traspuen un panafricanisme militant i un respecte per les grans virtuts humanistes, la honestetat, la solidaritat, la tolerància..., aquelles que en un determinat moment ens van fer creure a alguns ingenus que Europa es podria convertir en una afortunada terra d'encontre interètnic i intercultural.   Tot i què prego disculpes als seguidors del blog per la, al meu parer,  poca qualitat artística dels videos, en el segon dels quals heu de clickar  a "Mira a YouTube".

- SALIF KEÏTA. Sina (Soumbouya). Soro (1987) / Yamoré. Moffou (2002).

Monkey Gone to Heaven (The Pixies)

THE PIXIES és un grup d'indie-rock de Boston (Massachusetts, USA), format per un tal Charles Thompson IV, conegut artísticament com a Black Francis, compositor, cantant i guitarra rítmica i el seu company de facultat Joey Santiago, nascut a les Filipines, guitarrista heterodox amb una tècnica peculiar, als que es va unir, en resposta a un anunci, la guapa Kim Deal, baixista de sòbria i exquisida tècnica i el seu amic David Lovering, bateria amb una potència excepcional.

Malgrat la seva curta existència, en la que van publicar cinc discos, estan considerats un dels grups més influent de la escena del rock independent americà dels anys 90, i precursors de l’estil grunge posterior, amb grups com Weezer, Pavement, Pearl Jam i, sobretot, Nirvana, el líder dels quals, Kurt Cobain es va declarar admirador. I no va ser l'únic, perquè a la llista hi podríem afegir a Bono (de U2), Thom Yorke (Radiohead), David Bowie, Graham Coxon (Blur), Bob Mould (Hüsker Dü, Sugar)  o la mateixa P.J. Harvey.

El seu estil, definit pel binomi "melodia-distorsió", es caracteritza per l'ús de melodies suaus durant les estrofes i crits explosius i guitarres distorsionades a les tornades, fenomen que posteriorment es coneixeria com a noise. Les lletres son història apart i difícils de comprendre, de temàtica surrealista, amb referències bíbliques sovint violentes, amb al·lusions a la tortura, el suïcidi i l'incest i sobre el fenomen OVNI.

Malauradament, la clàssica lluita d'egos entre Francis i Deal, relegada completament pel primer, va acabar prematurament amb la banda, i va donar lloc a diverses carreres alternatives, ella recuperant un grup d'adolescència amb la seva germana bessona Kelley i Tania Donelly, menyspreada també per Kristin Herts en els contemporanis Throwing Muses, amb les que, amb el nom de The Breeders, van publicar alguns discos interessants com Last Splash (1993) i ell, amb el nom transmutat en Frank Black segueix en actiu, acompanyat per grups com The Catholics i altres.

Si algun seguidor del blog no coneix aquests follets entremaliats, el que em sembla imperdonable, li recomano els seus segon i tercer CD, Surfer Rosa (1988) i Doolitte (1989), del que he escollit el tema per la CdD d'avui, un dels més característics de la seva discografia. Podeu escoltar el tema original del disc i veure una actuació en directe en una efímera reunió cap al 2004, uns deu anys desprès de la seva separació.

- THE PIXIES. Monkey Gone to Heaven. Doolitte  (1989).

Spanish Stroll (Mink DeVille)

Alguns seguidors de la CdD és possible que coneguin a Willy DeVille per la versió que va fer, en el disc Backstreets of Desire (1994), amb uns increïbles arranjaments "mariachi", del tema Hey Joe, popularitzat per Jimi Hendrix i CdD en el seu moment, però a aquest estrafolari personatge la glòria li va venir molt abans, durant els anys que va liderar el grup MINK DEVILLE.

Entre 1975 i 1985 van publicar, amb el llegendari productor Jack Nitzsche, si més no, quatre discos essencials, Cabretta (1977), Return to Magenta (1978), Le Chat Bleu (1980) i Coup de Grâce (1983), en els que, partint de punk-rock imperant a la New York de la època, hi va afegir sons del rhythm'n'blues, soul, música hispana i altres de la seva estimada New Orleans (on va viure durant uns anys) com el cajun i el zydeco, que li van donar una personalitat única i irrepetible, a la que s'hauria d'afegir un look ben particular, que no sabria si comparar amb un pirata o un "quinqui"...o un pachuco que en dirien al "Barrio" (Spanish Harlem).  Vaig tenir la oportunitat d’assitir a un concert seu a l'antic Studio 54, del Paral·lel de BCN, i us ben asseguro que no va deixar a ningú indiferent.

Amb el temps va anant liquidant els membres del grup original fins que es va quedar sol i va continuar amb el seu nom -o àlies més ben dit, ja que és nascut amb el cognom Borsay- en solitari, publicant discos fins l'any 2008 amb poca repercussió comparats amb els primers i el 2009, uns mesos desprès d'haver-se-li detectat una hepatitis C, va morir víctima d'un càncer de pàncrees, als 58 anys d'edat.

He escollit per a CdD la primera cançó que li vaig escoltar, la més coneguda del primer disc i de la seva discografia, titulada Spanish Stroll, un tema peculiar, molt divertit, amb un ritme que ens evoca el més pur estil Lou Reed, amb predomini del baix i la bateria per sobre de les guitarres, amb l'additiu de castanyoles i guitarra espanyola, cap al final del qual el baixista Rubén Sigüenza es despenja amb una estrofa en “spanglish” que ha passat als annals del rock:

                     Rosita, donde vas con mi carro Rosita?

                     tu sabes que te quiero

                     pero usted me quita todo

                     ya me robaste mi televisión y mi radio

                     ahora quieres llevarte mi carro

                     no me haga asi Rosita

                     ven aquí

                     hey, estése aquí al lado Rosita

                    Spanish Stroll

                    Spanish Stroll

- MINK DEVILLE. Spanish Stroll. Cabretta (1977).

Particle of Light (Carice van Houten)

M'agrada anar al cinema i penso que la sessió del capvespre del diumenge és la millor manera de tancar el cap de setmana, però quasi mai miro pel·lícules a la TV, sobretot a determinades cadenes, perquè les interrupcions per anuncis comercials em resulten insofribles.

Però el passat divendres vaig fer una excepció i vaig aguantar fins al final, passada la una de la matinada, veient l'interessant film de Paul Verhoeven El llibre negre (2006) que tracta sobre una jove jueva holandesa que, desprès d'escapar miraculosament de ser assassinada pels nazis, s'integra a la resistència. La protagonista es l'atractiva (com no en una obra de Verhoeven, el de Delícies turques, Instint bàsic o Showgirls?) CARICE VAN HOUTEN, que fa una dramàtica interpretació sense deixar de exhibir el seu físic i, donat que interpreta a una cantant professional, les seves facultats vocals en varies cançons.

Doncs ara, aquesta famosa actriu, per a molts la millor d'Holanda de tots els temps, el que ha demostrat al teatre, amb obres com La gavina, d’Anton Txèkhov, a la TV, com a la famosa telesèrie Rol de Trons, en la que interpreta a una tal Melisandre, i al cinema, com a partenaire de celebritats com Tom Cruise, Jude Law o Leonardo DiCaprio, acaba de publicar el seu primer disc.

Normalment aquestes experiències ("léase" Scarlett Johansson...) em fan arrufar el nas, però en aquesta ocasió crec que val la pena. See You on the Ice (2012) es un disc inesperadament sorprenent en el qual l'autora de la majoria dels crèdits, ha contat amb la col·laboració de músics com Steve Shelley (el bateria de Sonic Youth), Ken Stringfellow (de The Posies), el guitarrista Marc Ribot, The Metropole Orchestra i, per sobre de tots, Antony Hegarty (Antony and The Johnsons) i Howe Gelb, de Giant Sand, qui va ser presentat a la CdD en el post de Calexico.

Aquestes aportacions provoquen un ambient versàtil, diferent a cada pista, amb les seves corresponents emocions i, a la CdD escollida, Particle of Light, composada pel d'Arizona i cantada a duo amb Antony, qui, malgrat la seva veu dominat juga un paper sobri, sense innecessàries acrobàcies vocals i subordinat al xiuxiueig de la Van Houten, aconsegueixen una atmosfera encisadora i relaxant.

Ho podeu comprovar al video que segueix, potser un xic ensucrat per a l'estil habitual de la CdD.

- CARICE VAN HOUTEN. Particle of Light. See You on the Ice (2012).

(Sittin' On) The Dock Of The Bay (Otis Redding)

Fa uns mesos un seguidor de la CdD em va comentar que, amb la excepció d'Aretha Franklin, tenia molt oblidada la música negra.

Com va ser una observació feta a fora dels comentaris públics del blog no la vaig tenir en conte, però ara, desprès del post de Tina Turner, m'ha tornat a sortir amb això de la música negra oblidada.

Tot i sabent per on anava li vaig preguntar què entenia per "música negra", si es referia al ragtime, el jazz, el blues, el gospel, el doo-wop...o potser el hip-hop o la música electrònica en la ona del techno de Detroit o el house de Chicago, al temps que li suggeria emprar la expressió més políticament correcta de música “afroamericana”.

"Va, va, deixat de tonteries -em va dir-, ja saps el que vull dir. Es aquella de la que tan en vam gaudir a l'adolescència, la barreja desenfadada de blues i rock, o sigui el rhythm amb blues (R&B), o de gospel i R&B, més coneguda com a soul, o la seva variant amb influències psicodèliques, el funk, que tan èxit va tenir durant els anys 70".

En aquell moment em vaig emocionar. Em vaig posar nostàlgic i vaig pensar que potser l'amic tenia raó. I, seguint el seu suggeriment, dedicaré de tant en tant una CdD a aquesta "música negra oblidada" (MNO) d'un determinat moment de la meva biografia.  A aquella música hereva de les tradicions culturals dels esclaus africans, amb les polirítmies dels grups ètnics de l'Àfrica occidental i subsahariana i els característics cants de crida-resposta entre la estrofa solista i la tornada, que es van fusionar amb altres músiques tradicionals europees i que, a partir de la diàspora dels negres dels estats cotoners del sud dels USA cap a l'oest (Califòrnia) i el nord (Michigan, Illinois...) a conseqüència de la crisi econòmica de la primera meitat del segle XX,  va acabar popularitzant-se i sent acceptada per la joventut blanca i no només per la afroamericana.

I per començar, o millor, per continuar amb la MNO-2, qui millor que OTIS REDDING, l'anomenat "King of Soul", l'autor del tema Respect que, interpretat per la mateixa "Lady Soul", Aretha Franklin, va ser CdD en el seu moment.

Amb només set anys de carrera professional, malauradament trencada al morir en un accident d'aviació als 26 anys d'edat, Otis va ser respectat tant per la seva meravellosa veu, com pel seu versàtil estil interpretatiu, però també per la seva personalitat, afable i generosa i igualment compromès amb els drets civils, fins a ser considerat, per la forta influència que va exercir sobre un gènere del que representa la essència més pura, el "Rei del Soul", tron que manté 45 anys desprès de la seva desaparició, el 10 de desembre de 1967.

El seu disc més important és Otis Blue (1965), gravat als mítics estudis Stax Records, de Memphis (Tennessee, USA), amb l’acompanyament de la excepcional "banda de la casa", Booker T. & The MG's, amb Booker T. Jones i Isaac Hayes als teclats, i Steve Crooper a la guitarra entre altres, a més a més d’una fantàstica secció de vents formada per membres de The Mar-Keys (no confondre amb The Bar-Kays, el seu grup d'acompanyament en els directes, varis membres del qual van morir en l'accident d'aviació) i els Memphis Horns. 
L'àlbum conté 3 temes propis, com l'aclamat Respect (CdD en la veu d'Aretha Franklin en el seu dia), Ole Man Trouble i I've Been Loving You Too Long, i vuit versions, tres de Sam Cooke, les impressionants Change Gonna Come, Wonderful World i Shake (un dels seus grans èxits), i altres de Solomon Burke, Smokey Robinson (My Girl), BB King i una Satisfaction que va impressionar als mateixos Stones.

Com és impossible escollir-ne una per a CdD d'avui he optat per recomanar-vos el disc sencer i he triat una altra cançó, composada per Redding i l'esmentat Crooper, que va ser el major èxit de la seva carrera, malgrat ser publicada pòstumament a la seva mort. La va composar durant una estada a Monterrey, contemplant el mar...assegut al moll de la badia.

- OTIS REDDING. (Sittin' On) The Dock Of The Bay (1967).