divendres, 4 de gener de 2013

(Sittin' On) The Dock Of The Bay (Otis Redding)


Fa uns mesos un seguidor de la CdD em va comentar que, amb la excepció d'Aretha Franklin, tenia molt oblidada la música negra.
Com va ser una observació feta a fora dels comentaris públics del blog no la vaig tenir en conte, però ara, desprès del post de Tina Turner, m'ha tornat a sortir amb això de la música negra oblidada.
Tot i sabent per on anava li vaig preguntar què entenia per "música negra", si es referia al ragtime, el jazz, el blues, el gospel, el doo-wop...o potser el hip-hop o la música electrònica en la ona del techno de Detroit o el house de Chicago, al temps que li suggeria emprar la expressió més políticament correcta de música “afroamericana”.
"Va, va, deixat de tonteries -em va dir-, ja saps el que vull dir. Es aquella de la que tan en vam gaudir a l'adolescència, la barreja desenfadada de blues i rock, o sigui el rhythm amb blues (R&B), o de gospel i R&B, més coneguda com a soul, o la seva variant amb influències psicodèliques, el funk, que tan èxit va tenir durant els anys 70".
En aquell moment em vaig emocionar. Em vaig posar nostàlgic i vaig pensar que potser l'amic tenia raó. I, seguint el seu suggeriment, dedicaré de tant en tant una CdD a aquesta "música negra oblidada" (MNO) d'un determinat moment de la meva biografia.  A aquella música hereva de les tradicions culturals dels esclaus africans, amb les polirítmies dels grups ètnics de l'Àfrica occidental i subsahariana i els característics cants de crida-resposta entre la estrofa solista i la tornada, que es van fusionar amb altres músiques tradicionals europees i que, a partir de la diàspora dels negres dels estats cotoners del sud dels USA cap a l'oest (Califòrnia) i el nord (Michigan, Illinois...) a conseqüència de la crisi econòmica de la primera meitat del segle XX,  va acabar popularitzant-se i sent acceptada per la joventut blanca i no només per la afroamericana.
I per començar, o millor, per continuar amb la MNO-2, qui millor que OTIS REDDING, l'anomenat "King of Soul", l'autor del tema Respect que, interpretat per la mateixa "Lady Soul", Aretha Franklin, va ser CdD en el seu moment.
Amb només set anys de carrera professional, malauradament trencada al morir en un accident d'aviació als 26 anys d'edat, Otis va ser respectat tant per la seva meravellosa veu, com pel seu versàtil estil interpretatiu, però també per la seva personalitat, afable i generosa i igualment compromès amb els drets civils, fins a ser considerat, per la forta influència que va exercir sobre un gènere del que representa la essència més pura, el "Rei del Soul", tron que manté 45 anys desprès de la seva desaparició, el 10 de desembre de 1967.
El seu disc més important és Otis Blue (1965), gravat als mítics estudis Stax Records, de Memphis (Tennessee, USA), amb l’acompanyament de la excepcional "banda de la casa", Booker T. & The MG's, amb Booker T. Jones i Isaac Hayes als teclats, i Steve Crooper a la guitarra entre altres, a més a més d’una fantàstica secció de vents formada per membres de The Mar-Keys (no confondre amb The Bar-Kays, el seu grup d'acompanyament en els directes, varis membres del qual van morir en l'accident d'aviació) i els Memphis Horns
L'àlbum conté 3 temes propis, com l'aclamat Respect (CdD en la veu d'Aretha Franklin en el seu dia), Ole Man Trouble i I've Been Loving You Too Long, i vuit versions, tres de Sam Cooke, les impressionants Change Gonna Come, Wonderful World i Shake (un dels seus grans èxits), i altres de Solomon Burke, Smokey Robinson (My Girl), BB King i una Satisfaction que va impressionar als mateixos Stones.
Com és impossible escollir-ne una per a CdD d'avui he optat per recomanar-vos el disc sencer i he triat una altra cançó, composada per Redding i l'esmentat Crooper, que va ser el major èxit de la seva carrera, malgrat ser publicada pòstumament a la seva mort. La va composar durant una estada a Monterrey, contemplant el mar...assegut al moll de la badia.

- OTIS REDDING. (Sittin' On) The Dock Of The Bay (1967).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada