Harm You (Mister Heavenly)

El curiós nom de MISTER HEAVENLY correspon a un trio d'experimentats músics nord-americans, el cantant i guitarrista Nick Thorburn i el també cantant i pianista Ryan Kattner, també conegut com a Honus Honus, i el bateria Joe Plummer, amb un sol disc al mercat, Out of Love (2011), per a la gira de presentació del qual van incorporar com a baixista al conegut actor Michael Cera, cosa de la que aviat es van penedir, al veure que les fans n'estaven més d'ell que dels membres originals de la banda. ;-)

El seu estil és una barreja de doo wop, el pop vocal basat en el rhythm and blues que va fer furor els anys 50 i 60, amb grups com The Platters i l’indie-pop de les bandes on s'han format els components, com The Unicorns, Man Man, Modest Mouse o The Shins entre d'altres. En aquesta primera col·laboració sembla que ho han fet prou bé, assumint cada membre el seu paper, amb un resultat que te un dels punts forts en la conversa vocal que s'estableix entre els dos cantants, de perfil diferents però complementaris, de tal manera que  la rauxa de l'un queda estabilitzada per la calma de l'altre, amb un resultat fascinant.

En aquest àlbum, gravat a "l'antiga", pràcticament tot en directe i en només una dotzena de dies, presenten 12 temes condensats en 36 minuts, amb cançons pop, a mig camí entre l'artesania classicista i la perversió posmoderna,  estranyament addictives. Es clar que no es tracta d'un abocador de les deixalles sobrants dels seus projectes principals sinó d'un experiment curiós i sovint brillant, fruit de la excel·lent combinació de harmonies vocals de fa cinc dècades amb la instrumentació pròpia de l’indie-rock i la producció adaptada als temps actuals.

Aquest sorprenent disc està ple d'excel·lents cançons com Bronx Sniper, I am a hologram, Charlyne o la homònima Mister Heavenly, però he escollit per a CdD Harm You, per la meravellosa tornada, a la que no podreu evitar afegir-vos, que fa:

                   So, you think I could ever hurt you now?

                  No, you think I could ever hurt you, how?

                  Now, I'm gonna hold you close

                  Now, I'm gonna love you the most

- MISTER HEAVENLY. Harm You. Out of Love (2011).

Back On The Chain Gang (The Pretenders)

En els darrers vint-i-tants anys THE PRETENDERS és el vehicle musical de la cantant, guitarrista i compositora Chrissie Hynde, natural de Akron (Ohio, USA) i resident a Anglaterra des de la seva joventut, on va anar a parar seguint les petjades dels seus ídols The Beatles, The Rolling Stones o The Kinks, entre altres.

Però en els seus inicis van ser una banda de quatre membres, amb Jimmy Honeyman-Scott (guitarra), Pete Farndon (baix) i Martin Chambers (bateria), que van formar part d'una corrent musical inspirada en el punk i anomenada new wave, que pretenia tornar als orígens del rock, en contraposició al rock simfònic imperant a finals dels anys 70.

Desprès d'assolir un gran èxit amb el disc homònim de debut, The Pretenders (1980) i el següent, The Pretenders II (1981), en el termini de menys d'un any van morir, víctimes de les drogues, Hoeneyman-Scott i Farndon (que havia estat amant de la Hynde, en aquells moments embarassada de la seva parella Ray Davis, de The Kinks), el que no va desanimar els dos restants per seguir endavant i publicar (ara ja casada amb Jim Kerr, de Simple Minds) el, per a mi, millor disc de la seva carrera, Learning To Crawl (1984).

Des d'aleshores la formació ha anat canviant contínuament de membres, i per tant de so, mantenint la cohesió estilística en base a la personalíssima veu de la "lideressa", així com de una icònica imatge amb el seu característic serrell, l'ombra d'ulls, la inseparable Fender Telecaster i una indumentària dura, quasi masculina, que aconsegueix atreure per igual a seguidors d'ambdós sexes. Durant aquests anys han anat publicant àlbums més que acceptables com Get Close (1986), Last of the Independents (1994) o Loose Screw (2002), amb excepcionals punxades com Packed! (1990).

La CdD d'avui, inspirada en el nom d'un tema de Sam Cooke, es un cant a la lluita per sobreposar-se als moments dolents i un sentit homenatge als dos membres de la banda recent desapareguts en el moment de la seva composició.

I, per als curiosos, us diré que la nostra heroïna, reconeguda ecologista, vegetariana i defensora dels drets dels animals, el 1997 es va casar amb l'escultor colombià Lucho Brieva, 14 anys més jove que ella, relació que no us puc confirmar si continua o no, però que ben segur que va inspirar el més que acceptable disc Viva el amor (1999).
Per cert, ara em ve a la memòria la anècdota que va succeir  a la actuació a la Sala Bikini de fa uns anys, quant, amb tota naturalitat i simpatia, ens va explicar com havia aprofitat la tarda abans del concert a BCN, mentre, abaixant-se una mica els pantalons, ens mostrava la tireta del tanga que s'acabava de comprar.

- THE PRETENDERS. Back On The Chain Gang. Learning To Crawl (1984).

Shield Your Eyes (Dry The River)

Amb un nom sense cap significat especial, el quintet londinenc  DRY THE RIVER acaba de publicar un interessant disc de debut titulat Shallow Bed (2012).

Es tracta d'uns joves de procedència geogràfica (el cantant va néixer a Noruega) i musical (alguns venen del hardcore, com es pot apreciar pels tatuatges que llueixen) diverses, que han confluït en un estil neo-folk-rock que està triomfant als dos costats de l'Atlàntic, motiu pel que se'ls ha comparat amb els americans Fleet Foxes o Band of Horses i els britànics Mumford & Sons.

Aquesta aparent barreja impossible ha donat com a resultat un folk-rock de càmera força original, basat en un so versàtil i uns arranjaments semiacústics molt acurats.  Sigui acompanyada d'una fràgil guitarra com de tota una banda multiinstrumental fent pinya a l'estil ArcadeFire, la melancòlica veu de Peter Liddle tan pot evocar en algun moment a Sufjan Stevens, a Antony Hegarty (Antony And The Johnsons) o al malaurat Nick Drake com, en paraules d'algun fan, a un madrigal del segle XVI. La referència a la imatgeria religiosa potser no es tan forçada si tenim en conte que Liddle (ex-estudiant de Medicina) havia cantat, de jovenet, al cor d'escolanets catòlics de la seva parròquia. I tot això sense desmerèixer el treball de producció de Peter Katis, responsable de la calidesa que desprèn el resultat final.

Auguro un futur prometedor a aquest grup, l'àlbum de presentació dels quals conté unes quantes peces interessants com Animal Skins,  No Rest, New Ceremony, The Chambers And The Valves o la que he triat com CdD d'avui, Shield Your Eyes. A veure que us sembla.

- DRY THE RIVER. Shield Your Eyes. Shallow Bed (2012). 

River Deep, Mountain High (Ike & Tina Turner)

A mitjans dels anys 50 Ike Turner  havia aconseguit certa fama al front dels Kings of Rhythm, quant en una actuació a St. Louis (Missouri, USA), l'any 1957, mentre tocaven I Know You Love Me, Baby, de B.B. King, una jove de 16 anys anomenada Anna Mae Bullock va irrompre a l'escenari i es va posar a cantar amb ells. Aquella nit Ike la va fitxar per cantar amb el grup, li va canviar el nom a la noia i a la banda, que es va passar a dir IKE & TINA TURNER i així va començar una nova etapa artística.

Amb interpretacions més sovint de temes aliens que propis (Proud Mary, Come Together...), amb enèrgiques actuacions, com un ferotge remolí impossible de contenir, amb una càrrega sexual complementada amb tres coristes, les Ikettes, tanmateix lleugeres de roba, probablement Tina va ser la primera cantant femenina en encarnar l'autèntic esperit del rock.

Al poc es van casar i van començar els maltractaments, físics i psíquics, agreujats per l'adicció d'ell a l'alcohol i, sobretot, a la cocaïna, el que, 14 anys desprès, acabaria amb la parella, sentimental i artística, i el portaria a la presó. Contra pronòstic, al sortir en llibertat va recuperar part del seu prestigi però ni això va evitar, l'any 2002 i amb 76 anys d'edat, la mort per sobredosi.

Sobreposada del shock, Tina Turner va reemprendre una carrera en solitari amb la que va triomfar amb discos com Private Dancer (1984) o Foreign Affair (1989) al temps que iniciava una carrera cinematogràfica amb pel·lícules com la que va coprotagonitzar amb Mel Gibson, Mad Max Beyond Thunderdome (1985), en la interpretava el cèlebre hit No Need Another Hero. Ha gravat també un seguit de discos en directe com el cèlebre Tina Live In Europe (1988) i, amb 72 anys, segueix girant periòdicament.
A l'hora d'escollir la CdD d'avui no he tingut cap dubte, hi ha una cançó que, tot i no tenir gaire bona acollida als USA en el seu moment ("què fan aquests negres cantant rock & roll en lloc de rythm & blues?" devien pensar), representa una de les gravacions més famoses de la història del rock. 

Tot va venir de l'interès per gravar amb ells d'un dels productor més famosos de tots els temps, Phil Spector, qui, amb una tècnica d'enregistrament molt particular, basada en la superposició de més i més capes de textures sonores, utilitzant instruments clàssics del pop-rock (guitarres acústiques i elèctriques) i altres més típics de la música clàssica, que feia reverberar a l'estudi, en concret als Gold Star Studios de Los Angeles (California), aconseguia una densitat impactant, coneguda com a Wall of Sound. En paraules d'ell mateix "un apropament wagnerià al rock and roll", la influència del qual arriba fins a les darreres dècades, com es pot comprovar en alguns discos de Bruce Springsteen o dels shoegazers dels 90, com The Jesus & Mary Chain o My Bloody Valentine. 

Spector, personatge temperamental i estrafolari (actualment compleix presó, convicte d'assassinat), que havia triomfat com a productor de "grups de noies" amb temes com Be My baby, de The Ronettes o Dóna Doo Ron Ron, de The Crystals, va fer literalment fora de l'estudi a Ike Turner i va monopolitzar la veu de Tina, per enregistrar el tema homònim (original de Jeff Barry, Ellie Greenwich i el mateix Phil Spector) i quatre més dels dotze de l'àlbum River Deep, Mountain High (1966), esdevenint una de les cançons més interpretades de la història de la música popular, una monumental simfonia pop de la qual n'han fet versions artistes com Eric Burdon & The Animals,  The Shadows, Harry Nilsson, Deep Purple, The Easybeats, Bob Seger, Diana Ross & The Supremes, The Four Tops, The Flamin' Grooves, Annie Lennox (Eurythmics), Neil Diamond, Dolly Parton, Bonnie Tayler etc. etc...

Fa uns anys vaig assistir a un concert de Tina Turner al Palau Sant Jordi de BCN, en el que es va produir un dels moments més emocionants que he presenciat mai: va interpretar aquesta CdD sincronitzada amb la filmació del mateix tema gravat uns 40 anys abans, amb el resultat que podeu veure al vídeo que segueix al tema original del 66, i en monoaural, of course!

Seguidors del blog, poseu-vos en peu, doneu-li al play i gaudiu de la "Reina del Rock":

                          When I was a little girl I had a rag doll

                          The only doll I’ve ever owned...

- IKE & TINA TURNER. River Deep, Mountain High. River Deep, Mountain High (1966).

Honest (The Long Winters)

THE LONG WINTERS és el suggestiu nom d'una banda de pop-rock alternatiu de Seattle (Washington, USA), liderada pel cantant, compositor, multiinstrumentista, arreglista i, ocasionalment, productor John Roderick, acompanyat de diferents músics en cada un dels tres discos que han publicat, des del 2002 al 2006.

Amb una veu càlida i emotiva, que tan ens recorda a Ben Gibbard, de Death Cab For Cutie, com a Will Sheff, de Okkervil River, aquest professor d'Història de la Universitat de Washington s'expressa  amb unes lletres summament inintel·ligibles i gens òbvies i unes melodies que van guanyant a cada successiva escolta en les que es revela la complexitat d'aquest pop aparentment simple i directe.

Les col·laboracions dels seus paisans Chris Walla, també dels DCFC i Colin Meloy i Chris Funk, de The Decemberists no fan més que donar esplendor a una música profunda i contundent però, sobretot, fent honor al nom del grup, melancòlica.

Amb aquest post m'agradaria que aquesta infravalorada banda deixés de ser el secret d'uns quants i arribés, si més no, als fidels seguidors de la CdD. És un tema del seu tercer disc, Putting The Days To Bed (2006), sense cap hit en particular però amb un Roderick en el seu millor moment, un gran pas endavant en la bona direcció, tot i que sense la continuïtat que els seus fans esperàvem.

- THE LONG WINTERS. Honest. Putting The Days To Bed (2006).

Simple Song (The Shins)

Comentava el dia del post de Broken Bells, el projecte del productor Danger Mouse i del músic James Mercer, que algun dia hauria de dedicar la CdD al grup que aquest últim  lidera com compositor, guitarrista i cantant i com a únic membre fundacional des del 1997, THE SHINS.

I ara que, desprès de cinc anys d'espera, han editat el seu quart disc, crec que es un bon moment per recordar un dels meus grups favorits de rock alternatiu americà.

Formats a Albuquerque (Nou Mèxic, USA), on van viure fins al 2002 en que es traslladaren a Portland (Oregó), el seu estil es el pop-rock, amb composicions que el mateix Mercer no dubta a qualificar com a "simplones", però  que en el fons no ho son tant. Tenen  sovint un aire pausat i psicodèlic, fins i tot misteriós, que acompanyen amb uns arranjaments que, en concret en el darrer disc, Port of Morrow (2012) amb la inestimable col·laboració del productor Greg Kurstin, sonen complexes i fantasiosos. Una vegada més podem comprovar con n'és d'allargada l'ombra de The Beatles.

El disc, com  els anteriors Oh, Inverted World (2001), Chutes To Narrow (2003) i Wincing the Night Away (2007), es una col·lecció de temes exquisits que entren bé sigui quin sigui l'estat d'ànim de l'oient, en els que predominen les guitarres que ens evoquen els Echo & The Bunnymen, i les veus, amb uns "falsets" entranyables, marca de la casa, a l'alçada d'altres bandes favorites meves con Band of Horses, Grand Archives o...ay! Crowded House. Dels deu magnífics temes destaquen la inicial The Rifle's Spiral, September, No Way Down i, per sobre de totes, la CdD d'avui, Simple Song, que, malgrat el seu títol, de simple no en té res.

- THE SHINS. Simple Song. Port of Morrow (2012).

Across the Wire (Calexico)

Abans de res vull demanar excuses al senyor Howe Gelb per publicar aquest post abans del que, jeràrquicament, li correspondria a ell, sigui amb el sou nom o be amb d'alguna de ses múltiples col·laboracions, com Arizona Amp and Alternator o amb el grup de gospel canadenc Voices of Praise, per el disc 'Sno Angel Like You (2006) o amb els andalusos Band of Gypsies (amb Fernando Vacas i Raimundo Amador entre altres), per el disc Alegrias (2010), però, sobretot amb el seu grup des dels anys 80, un dels més importants de folk-country-rock alternatiu (ja ho sabeu, "americana") de tots els temps, Giant Sand.

Es un combo de Tucson (Arizona), amb una formació canviant en el temps, a excepció de Gelb, qui per cert, ha ampliat la nòmina per el darrer disc, anomenat precisament Tucson (2012), fins a 9 membres, alguns d'ells vinguts de Dinamarca, el que ha implicat també modificar el nom, conegut en aquest moment com a Giant Giant Sand.

I apologize, Mr Gelb, però resulta que demà passat actuen a la Sala Apolo, de Barcelona, d’aquesta ciutat que vostè coneix tan bé, dos dels seus antics col·legues, amb els que, en format de trio, va gravar, entre altres, el disc amb el que jo els vaig conèixer, Chore of Enchantment (2000), i que van abandonar el seu vaixell per emprendre una també interessant aventura en solitari.

Efectivament, Joey Burns (abans baixista i ara guitarra i veu) i John Convertino (bateria), coneguts amb un nom que evoca la Califòrnia on van començar la aventura amb vostè abans de traslladar-se a Tucson, i el país veí del sud d'Arizona que tant ha influït, com veurem, en el seu estil, Mèxic, i de la conjunció dels quals resulta el nom de la banda, CALEXICO.

Però no es tracta d’un simple remake de la música "arenosa" (desert-rock) pròpia de la banda mare, ja que han incorporat instruments com els violins, acordions, trompetes i cornes que els acosten amb un particular encís a la música "mariachi" i...atenció, al jazz. A més a més es habitual que contin amb la participació de músics dispars com la francesa Françoiz Breut, Nancy Sinatra, Vic Chesnutt, Sam Beam (més conegut com a Iron & Wine) o la granadina Amparo Sánchez, abans a Amparanoia, que canta amb ells el tema Roka, al disc Garden Ruin (2006), el que contribueix a l'eclecticisme que els caracteritza.

Ara Calexico venen a casa nostra a presentar el seu darrer treball, Algiers (2012), nom del barri de Nova Orleans (Louisiana) on hi ha els estudis de gravació on s'han traslladat excepcionalment, ja que sempre ho fan a Tucson, a causa de que el seu productor habitual, Craig Schumacher, està convalescent de càncer. Però per a CdD he escollit un tema del seu disc més conegut, Feast of Wire (2003), el quart de la seva discografia i una autèntica obra mestra. Es un àlbum inclassificable pel seu eclecticisme, una orgia sonora que compendia tot el que he esmentat: inhòspites melodies folk-country-rock del desert (Sunken Waltz, Black Heart, Quattro); pop, com el tema dedicat a la cantant de Fleetwood Mac (Not Even Stevie Nicks), música cinematogràfica (Close, Bahind), jazz (Crumble, Dub Latina), fins i tot flamenc (Güero Canelo) i, com no?, els arranjaments "mariachi" tan particulars que podem escoltar a la CdD d'avui, Across the Wire.

A la obra de Burns i Convertino es perpetua la tradició "outlaw" d'apropament nord-sud, iniciada fa anys per Los Lobos i Willie Nelson i continuada per Ry Cooder i altres, encara que ocasionalment, com el Bob Dylan de Desolation Row, del mític Highway 61 Revisited (1965). A continuació podeu submergir-vos en un viatge a llocs oblidats del sud-oest dels USA en el que ens relaten des de dintre la tragèdia de la immigració il·legal a l'hora d'esquivar les patrulles frontereres.

- CALEXICO. Across the Wire. Feast of Wire (2003).