El passat diumenge es va celebrar al Levi's Stadium de Santa Clara,
Califòrnia, la LX final de la National Football League (NFL), coneguda
com a Super Bowl, entre els equips de futbol americà Seattle Seahawks
i New England Patriots, amb victòria dels primers per un clar 29-13.
Es tracta de l'esdeveniment esportiu més popular als Estats Units, a la
mitja part del qual és tradicional l'actuació d'una primera
figura musical, aquest any a càrrec del porto-riqueny Bad Bunny,
qui, amb la seva interpretació -amb la participació del seu paisà Ricky
Martin i de Lady Gaga- s'ha guanyat el meu respecte, tot i que
probablement mai no li dedicaré una CdD, donada la llunyania del seu
estil amb el meu gust particular.
Ben diferent és el del grup que va tocar a la prèvia del partit, GREEN
DAY, el trio de Oakland, Califòrnia -el nom el qual ("Dia verd")
en argot fa referència a passar-se tot un dia col·locat fumant marihuana-
integrat pel compositor principal, cantant i guitarrista Billie Joe
Armstrong, el baixista Mike Dirnt i el bateria Tré Cool, que,
amb el seu aclamat -malgrat l'escatològic títol ("Diarrea")- tercer
LP, Dookie (1994), amb temes tan reeixits com Burnout, Welcome
To Paradise, Basket Case o When I Come Around va reactivar el fenomen punk-rock, catapultant-lo
fins al mainstream i n'iniciaven un altre, el punk-pop.
Un èxit que va anar decaient en els tres àlbums posteriors, període en el que
es va arribar a especular en la dissolució de la banda, per ressorgir en el
setè, American Idiot (2004), el cim d'una discografia que, amb el
darrer, Saviors (2024), arriba als 14 llançaments.
Com a CdD he escollit el tema homònim que enceta l'esmentat American
Idiot, una mena d'òpera punk en la que, emulant la mítica Tommy
(1969) de The Who, narren la vida d'un tal Jesús de Suburbia carregant
en la majoria de temes contra l'administració de George W. Bush (fill) i
la societat americana del moment, desconcertada pels atemptats de l'11S i
inexplicablement emmudida davant la injustificable invasió de l'Irak,
reflectint el declivi del "somni americà".
Un disc, en la composició del qual participen per primera vegada tots els
membres, amb 13 tracks protagonitzades per individus desorientats en un
mon d'incertesa i conflicte, dues d'elles, Jesus Of Suburbia i Homecoming,
en forma de suits amb sis moviments, de més de vuit minuts de durada
cada una, i altres com Holiday i Boulevard Of Broken Dreams
que, precedides per Good Riddance, de l'LP Nimrod
(1997), va formar part del popurri de quatre que van interpretar a la LX
Super Bowl, finalitzat, és clar, amb la icònica American Idiot.
Una cançó escrita com a contrapartida a la banda surenya Lynyrd
Skynyrd, exaltadora de la ideologia ultraconservadora de la classe
treballadora blanca, a la que es denomina de forma pejorativa com redneck
("coll vermell", que és com se’ls queda després de feinejar durant
hores al sol) que en aquesta ocasió, defugint tota polèmica, van cantar amb la
lletra original, mantenint la frase "I'm not a part of a redneck agenda"
en lloc de canviar-la per "I'm not a part of a MAGA agenda",
com solen fer, la darrera vegada 48 hores abans a la FanDuel Party (un
dels molts actes del cap de setmana de la Supebowl) que van oferir al Pier
29 de San Francisco, en la que van instar els agents del Servei
d'Immigració i Control de Duanes, el controvertit ICE, a abandonar la seva
feina de merda.
- GREEN DAY. American Idiot. American Idiot (2004).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada