Dylan Covers 13:
La cançó de BOB DYLAN que avui compararem amb la versió per part
d'uns altres "coneguts" del blog és una del seu setè disc, Blonde
On Blonde (1966), el que, amb els dos precedents, Bringing It All
Back Home (1965) i Highway 61 Revisited (1965), conforma
la mítica "trilogia de rock", tancada sobtadament amb el conegut
i enigmàtic accident de motocicleta que patiria uns mesos després de la
publicació i que canviaria la seva vida personal i professional.
Un àlbum -enregistrat inicialment a New York i finalitzat a Nashville,
Tennessee, produït pel mateix Bob Johnston que el darrer, i amb la
participació destacada del guitarrista i teclista Al Kooper a més a més
de dos membres, el baixista Rick Danko i el guitarrista Robbie
Robertson, de The Hawks (posteriorment coneguts com a The Band) i diversos músics de sessió dels estudis locals- que,
musicalment, és una conjunció paradigmàtica de blues, folk i rock
i, literàriament, amb l'enginy i el surrealisme marca de la casa, en els temes
del qual s'entreveuen meditacions sobre el desig, les promeses,
l'enveja, el dolor, l'avorriment i vés a saber que més.
Un disc transcendental en la història de la música popular, editat en
format doble LP -la cèlebre fotografia desenfocada de la caràtula,
obra de Jerry Schatzberg, representa un retrat del rostre del cantautor
que, al desplegar-se, passa a ser de tres quartes parts- que captura com pocs
l'esperit d'una època amb 14 monumentals tracks, la majoria molt
conegudes com Rainy Day Women #12 & 35, Visions Of Johanna, One Of Us
Must Know (Sooner Or Later), Just Like a Woman o la CdD d'avui, Stuck
Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again.
Seqüenciada en sisè lloc, i coneguda simplement com Memphis Blues
Again, és un altre tema de difícil interpretació, en els nou versos
del qual se'ns presenten diversos personatges i circumstàncies
sense relació entre sí, excepte el pessimisme que sembla impregnar-los a
tots, la tornada dels quals (Oh, Mama, Is this really the end?, To be Stuck
Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again) entona lleugerament diferent
cada vegada, cavalcant sempre sobre l'orgue fantasmal de Kooper, ja ho sabeu el
responsable del reconegut inici de Like A Rolling Stone (vegeu aquí).
Una de les 11 cançons que els GRATEFUL DEAD van incloure al disc recopilatori de versions del seu admirat "Bard de
Minnesota", Postcards Of The Hanging (2002), cinc de les
quals, una d'elles la CdD, interpretades per Bob Weir, tres
per Jerry García, una per tots dos, una altra per Phil Lesh i la
darrera (Man Of Peace) pel mateix Dylan, algunes de les quals, com Just
Like Tom Thumb's Blues, Maggie's Farm o Desolation Row (de l'estrofa
inicial de la qual pren el nom l'àlbum), haurien pogut així mateix
protagonitzar el post d'avui, mentre que altres com Ballad Of A Thin
Man, All Allong The Watchtower o It's All Over Now, Baby Blue, ja ho
han fet en boca d'altri.
- BOB DYLAN/GRATEFUL DEAD. Stuck Inside Of Mobile With The Memphis Blues Again.
Blonde On Blonde (1966)/Postcards Of The Hanging
(2002).
