Unless (The Pale Fountains)

El dia 17 de gener de 2014, el post de la CdD començava així:

"El germans Michael (veu i guitarra) i John Head (guitarra), liderant la banda The Pale Fountains, van publicar un parell de discos, Pacific Street (1984) i ...From Across the Kitchen Table (1985), amb els que van aconseguir molt més bona resposta per part de la crítica musical que no del públic. I, possiblement per això, van fer alguns canvis en la formació i ho van tornar a intentar amb el nom de SHACK, sense que la cosa rutllés, comercialment, gaire millor amb la mitja dotzena de discos que em consta que han editat entre 1988 i 2007, tot i què dos d'ells, H.M.S. Fable (1999) i The Corner of Miles and Gil(2006), els considero sensacionals.

Tots dos grups, originals de Liverpool (Regne Unit), liderats indiscutiblement per Mick Head, un dels millors  compositors britànics de la seva generació, beuen de les influències dels clàssic dels 60, el que queda palès a les harmonies vocals en la línia de The Beatles o The Byrds, i en els sumptuosos arranjaments de tint psicodèlic a l'estil Love, el que no resulta estrany tenint en conte que durant un temps van anar de gira amb els d’Arthur Lee per Europa".

Doncs avui és el torn dels seminals THE PALE FOUNTAINS i el seu Pacific Street (1984), una banda i un disc completament eclipsats en el seu moment per grups vells coneguts d'aquest blog com The Smiths i Echo & The Bunnymen però amb gran repercussió en altres de posteriors, protagonistes tanmateix de CdD, com Belle & Sebastian o The Divine Comedy.

Un disc amb una impactant caràtula -tot i què no suggereix en absolut el que us hi trobareu- que us aconsello aconseguir en la versió en CD, amb quatre bonus tracks, algunes, com Thank You, tan bones o millors que els 11 originals de l'LP, dels que en destacaria la inicial Reach, Something On My Mind, els dos breus interludis instrumentals Faithful Pillow (pt 1 i 2), (Don't Let Your Love) Start A War i la CdD, Unless, amb la seva misteriosa atmosfera tribal, a la que contribueixen el baix i la percussió i -salpicada amb les trompetes, interpretades per Andy Diagrama, que tan protagonisme adquireixen al disc, i que ens evoquen els esmentats Love d'Arthur Lee- la incontestable tornada:

Where has he gone from here

What should I do or try to say?

There is a way

Unless

Where has love gone from here?

How can I try and find a way?

Brutal!

- THE PALE FOUNTAINS. Unless. Pacific Street (1984).

I Have Been To The Mountain (Kevin Mörby)

El proper dimarts, 22 de novembre, actuarà a la Sala Apolo [2], de Barcelona, en KEVIN MÖRBY, un cantautor americà que, amb només 28 anys, ha publicat quatre discos amb el grup de pop-rock The Woods, en el que intervé com a baixista, dos amb el projecte paral·lel The Babies, que va formar amb Cassie Ramone, del trio punk Vivian Girls i tres més en solitari, el darrer dels quals, llançat fa uns mesos, havent abandonat definitivament la banda mare.

I, sense menysprear la obra anterior, ha estat aquest disc, resultat d'un canvi de residència de Brooklyn (New York) a Califòrnia, concretament a una atrotinada casa al Mount Washington, un verd turó a sobre de Los Angles, i la inestimable col·laboració del productor Sam Cohen, de la banda Yellowbirds, el de la seva consagració.

A Singing Saw (2016), la característica veu amb dicció nasal de l'autor, qui, arrossegant una mica les vocals, ens recorda en algun moment a (...l'ejem! Premi Nobel de Literatura) BobDylan, tot i que també hi trobem trets del recentment traspassat Leonard Cohen, es embolcallada per rics i exuberants cors i arranjaments de teclats electrònics, cordes i vents a l'estil "mariachi", que li proporcionen una dimensió extra.

Un àlbum amb precioses composicions, com la homònima i llarga (més de set minuts) Singing Saw, la més pop i comercial Dorothy, Destroyer, Black Flowers o la CdD, I Have Been To The Mountain, emmarcada a l'idíl·lic paisatge del Mount Washington i inspirada per la mort d'un tal Eric Garner, un afroamericà assassinat per asfixia mentre el detenia la policia de New York el 2014, una mordaç cançó de protesta que el torna a emparentar amb el mestre Dylan.

- KEVIN MÖRBY. I Have Been To The Mountain. Singing Saw (2016).

Blue Thunder (Galaxie 500)

Amb aquest nom, que rememora un conegut automòbil de la Ford Motor Company dels anys 60, un amic dels quals en posseïa un, GALAXIE 500 van ser un grup de rock alternatiu d'aquells que podem anomenar "de culte", eufemisme que ve a significar que van obtenir més reconeixement de la crítica (més de la britànica que de la seva nord-amèrica natal) i del seu reduït però selecte grup de fans que no del públic en general.

Formats pel cantant i guitarrista Dean Wareham, el bateria Damon Krukowski i la baixista Naomi Yang, en la seva breu existència van publicar tres LP, Today (1988), On Fire (1989) i This Is Our Music (1990), que van influir en infinitat de bandes d’indie-rock durant la dècada posterior, sobretot a les dels moviments shoegaze i slowcore. Tot i tractar-se de tres instrumentistes no especialment virtuosos, o potser per això mateix, el seu so era extremadament simple, quasi minimalista, però amb la extraordinària producció de l'afamat Mark Kramer, de Rough Trade Records, van aconseguir unes atmosferes tan particulars que els va convertir en referents dintre de la escena dream-pop.

Particularment, penso que va ser una sort que les desavinences entre Wareham i la secció rítmica, aleshores ja parella, portessin a la dissolució de la banda, en un moment en el que el seu so ja s'havia estancat i no donava més de sí, el que ha permès mantenir intacte el mite, així com gaudir dels seus projectes particulars, el primer amb el grup Luna i, posteriorment, amb la baixista del mateix i actual esposa, Britta Phillips (qui, per cert, acaba de publicar un àlbum en solitari), amb el nom de Dean & Britta i els altres dos amb el duo Damon & Naomi, tots prou interessants, encara que per sota del trio seminal.

Today, amb la icònica i llampant portada de color taronja, dissenyada per la Yang, és el seu àlbum més emblemàtic, i es caracteritza, com a tota la seva obra, per la veu malenconiosa i com en segon pla i les textures de guitarra com "de càmera lenta" de Wareham, la percussió jazzística de Krukowski i les serpentejants, i una mica naïf, línies de baix de Yang, inspirades en el seu admirat Peter Hook, de Joy Division, amb composicions el·líptiques amb constants canvis dramàtics, ja de per sí increïbles  que, per obra i gràcia de Kramer i el seu ampli ventall d'arranjaments, plens de reverbs, no fan més que guanyar. 

El disc conté magnífiques composicions pròpies com Snowstorm, Strange o When Will You Come Home, alternades amb versions com Isn't A Pity (George Harrison) o, com a bonus tracks en un CD reeditat posteriorment, Victory Garden (Red Crayola) o Ceremony (Joy Division), convenientment adaptades fins a fer-les seves, una més de les virtuts del trio.  

Com a CdD he escollit el tema que obre majestuosament el disc, el paradigmàtic Blue Thunder, una obra fresca, sense data de caducitat, amb la que, mitjançant aquest blog, espero treure'ls, ni que sigui una mica, del seu discret anonimat.

- GALAXIE 500. Blue Thunder. On Fire (1989).

Banking On A Myth (Andrew Bird)

Aquesta nit actua a la Sala BARTS, de Barcelona, en el marc del Festival Cruïlla de Tardor, ANDREW BIRD, qui suposo ens presentarà el seu darrer disc, Are You Serious (2016), tot i què espero que repassi la seva impressionant discografia, amb més de una dotzena d'àlbums d'estudi en solitari, a més a més de mitja dotzena més en directe, uns tants EP, bandes sonores i multitud de col·laboracions, als que hem de sumar-ne tres, en els seus inicis, amb l'agrupació Andrew Bird's Bowl Of Fire.

Nascut a Chicago (Illinois, USA) i amb formació musical de conservatori, aquest professor de la Old Town School Of Folk Music, interessat en la música tradicional americana i celta, així com en el blues, el jazz, el swing i la música clàssica, va tenir el violí com a principal instrument en els seus inicis amb el grup de jazz Squirrel Nut Zippers, incorporant posteriorment la guitarra i diversos instruments i pedals d'efectes, obtenint un segell inconfusible amb els seus xiulets (dels que es considera "professional") i una preciosa i modulada que veu que ha estat comparada amb icones com Paul Simon o la nissaga Buckley (pare i fill) o amb coneguts del blog com Rufus Wainright o Tom York (de Radiohead).

Els seus LP's més interessants son Andrew Bird & The Mysterious Productions Of Eggs (2005), Armchair Apocrypha (2007), Noble Beast (2009) i Break It Yourself (2012), tot i què cap dels altres baixa d'una qualitat mitjana-alta, però el meu preferit és el primer esmentat, el dels "ous", potser perquè és el primer que vaig escoltar-ne d'ell, disc del que em va cridar l'atenció des de la caràtula a cada un dels 14 tracks (dos d'ells instrumentals i sense títol), tots il·lustrats pel dibuixant Jay Ryan, amb figures com a mig acabar que dona (he d'accentuar o no la paraula?) una sensació de moviment que es reflexa en la música.

És un àlbum relaxat, amb una exuberant orquestració, interpretada majoritàriament per l'autor amb capes de so superposades, que resulta en el seu conjunt una obra magnètica i fascinant. Un grapat de melodies celestials, amb lletres una mica surrealistes i prescindibles, de les que en destacaria els temes Sovay, A Nervous Tic Motion Of The Head To The Left, Fake Palindromes (la més coneguda del disc), les "beatleanianes" Opposite Day i The Name Of Things i, és clar, la CdD, Banking On A Myth, una dramàtica composició que podeu escoltar en la gravació original i en una versió com a suite clàssica, arranjada per Michael Gordon Shapiro i interpretada pels alumnes de The Armory Center For The Arts de Pasadena (Califòrnia).

Dues maneres de gaudir d’aquest Bird..."menudo pájaro"!

- ANDREW BIRD. Banking On A Myth. Andrew Bird & The Mysterious Production Of Eggs (2005).

Andrew Bird | wild Up -- Banking on a Myth from wild Up on Vimeo.

You're The Firts, The Last, My Everything (Barry White)

MN(I)O 9:
Encara ara, en el moment de publicar aquest post, tinc dubtes sobre si la CdD d'avui es mereix la etiqueta de "Música Negra (Injustament) Oblidada-MN(I)O", ja que la seva transcendència en la música popular queda lluny de les seves predecessores, per el que accepto d'entrada les recances que pugui suscitar entre els seguidors del blog.

Parlem de BARRY WHITE, un texà criat en un ghetto de Los Angeles (Califòrnia, USA), que va tenir la "sort" d'anar a la presó uns dies per un petit furt, el que el va fer reflexionar per abandonar les pernicioses bandes juvenils i dedicar-se al que veritablement li agradava, la música, món en el que aviat va obtenir reconeixement, tot i què com a compositor i productor. Així, va crear el trio vocal femení Love Unlimited, amb una de les quals, Glodean James, es va casar, i una fantàstica orquestra de 40 músics, The Love Unlimited Orchestra, amb la que acabaria gravant ell  també.

Posseïdor d'una preciosa veu de baríton, van ser els seus col·laboradors els que el van empènyer a interpretar les seves composicions, a les que l'arranjador Gene Page, amb formació de conservatori, va dotar un so clàssic i modern alhora. L'instrumental Love's Theme, editat en single i posteriorment a l'àlbum Rhapsody In White (1974), el va portar a la fama mundial però va ser el seu tercer LP, Can't Get Enough (1974), el més impressionant d'una discografia que comprèn més de 25 obres, fins a la seva mort, el 2003, amb només 58 anys, per complicacions derivades de la hipertensió arterial.

En aquest disc White i Page demostren les seves habilitats per a temes instrumentals amb dos breus interludis musicals que enceten i tanquen l'obra, Mellow Mood parts 1 i 2, però son Can't Get Enough Of Your Love, Babe i You're The Firts, The Last, My Everything, la CdD, els dos hits que l'han fet universal.

Els exuberants arranjaments orquestrals i la veu tan sensual l'han posicionat com a "cantant de dormitori", grup en el que en destaquen Isaac Hayes i Marvin Gaye pel fet d'afegir dimensions espirituals i socials en els seus treballs i que, per limitar-se exclusivament a temes amorosos, infravaloren (i d'aquí el meu dubte de qualificar-lo de MN(I)O) al nostre protagonista, qui, no obstant, els guanya per golejada a l'hora de contar els nens que han estat concebuts amb la seva música.

- BARY WHITE. You’re The First, The Last, My Everything. Can't Get Enough (1974).

Bros (Wolf Alice)

Amb aquest nom, inspirat en un relat curt de la escriptora Angela Carter, que barreja de manera una mica retorçada contes clàssics com  La caputxeta vermella i Alicia al país de les meravelles, WOLF ALICE és un grup musical de Londres que va començar l'any 2010 com un duo de folk-pop format per la cantant, lletrista i guitarrista Ellie Rowsell i el també guitarrista Joff Oddie,  per reconvertir-se, amb la incorporació d'una secció rítmica, en una banda d’indie-rock que ens recorda en alguns moments a The Smashing Pumkins, a Elastica o a The Pixies,  així com als seus admirats Nirvana.

Desprès de cridar l'atenció de les xarxes socials amb un grapats de singles, un parell d'EP i una pila de concerts, l'any passat van publicar el seu primer LP, My Love Is Cool (2015), que recull una bona part d'aquests temes ja editats, per el que l'èxit estava assegurat. 
L'àlbum és un autèntic compendi de rock alternatiu dels 90, des del dream-pop que emana de la magnètica i versàtil veu de la Rowsell fins al folk-rock, el grunge i el noise, en la seva versió més shoegaze. Brillantment produït per Mike Crossey, a mi, particularment, m'agraden tots el temes del disc, Your Loves Whore, Moaning Lisa Smile, You're A Germ, Lisbon,Giant Peach, Fluffy...i, és clar, la CdD, Bros, la que va ser el seu segon single al maig del 2013, seqüenciada com a segona track de l'LP, amb una fantàstica línia melòdica i un pont que en recorda (potser excessivament) el Dreams de...ejem! The Cranberries.

- WOLF ALICE. Bros. My Love Is Cool (2015).

Smells Like Teen Spirit (Nirvana)

A finals dels anys 80, dos companys d'institut de Aberdeen (Washington, USA), Kurt Cobain (compositor principal, guitarra i veu) i Krist Novoselic (baix), van formar el grup NIRVANA, per al que van contar amb uns quants bateries diferents i van debutar per a la discogràfica independent Sub Pop, de Seattle, amb l'àlbum Bleach (1989), amb el que van obtenir un cert ressò en un moment en que triomfaven grups com Jane's Addiction o The Pixies, dintre del moviment de la música independent, o indie, per abreviar-ho.

Però res feia pensar en el que vindria a continuació, l'èxit del següent LP, Nevermind (1991), amb la definitiva incorporació del bateria Dave Grohl,  fonamentat en el del tema Smells Like Teen Spirit, va supera totes les expectatives i els va convertir en portaveus, no solament d'un estil musical conegut com a "grunge", del que van formar part altres grups com Pearl Jam, Alice In Chains o Soundgarden, sinó d'una generació,  coneguda com a "Generació X", de la que Cobain va esdevenir icona, situació que li va provocar una gran incomoditat, fins i tot frustració, creient que el seu missatge i visió artística havien estat malinterpretats.

Per això per al següent treball, In Utero (1993) van triar l'afamat productor i vell conegut d'aquest blog, Steve Albini, per obtenir un so més fosc i menys "artificial", amb molt millor resultat de la crítica que no, com era d'esperar, comercial. 

Però si una cosa va caracteritzar a la banda va ser la sobreexposició als mitjans de comunicació de la vida personal de Cobain, destacant xafarderies del seu matrimoni amb Courtney Love, la cantant del grup de punk-rock Hole, la reconeguda addicció dels dos a la heroïna i les diverses temptatives de suïcidi, fruit de la seva inestabilitat psicològica, que acabarien amb la meva mort per un tret al cap el 5 d'abril de 1994, a la "mítica" edat per a la història del rock de 27 anys.

El disc pòstum MTV Unplugged In New York (1994), en el que, lliures de les capes de soroll que les soterraven, va quedar palesa la profunditat de les composicions, no va fer més que incrementar la seva popularitat, que els dos supervivents van aprofitar per engegar sengles carreres alternatives, Grohl com a cantant i, ara, guitarrista de The Foo Fighters, a més a més de col·laboracions amb artistes tan dispars com Queens Of The Stone Age, Nine Inch Nails, Garbage o Cat Power i Novoselic en diversos projectes musicals però, sobretot, com a significat activista polític i social.

A Nevermind l'estiu compositiu i la forma de tocar la guitarra de Cobain, amb constants canvis dinàmics on s'alterna el soroll i la calma i defugint els "solos", al més pur estil dels seus admirats Pixies, sobrepassa els límits del grunge per fer arribar al gran públic el que fins aleshores era un fenomen alternatiu. Un àlbum aclamat per la crítica i el públic, amb un impacte tan aclaparador per a una generació com catastròfic per al seu creador.

I tot, en gran part, gràcies a Smells Like Teen Spirit, la CdD d'avui, composada pels tres membres de la banda en la part musical i amb lletra de Cobain al voltant de la rebel·lia adolescent (tot i què fa referència a una marca de desodorant), un del himnes dels 90 i concretament de la Generació X, èxit al que va contribuir el tanmateix famós vídeo musical que podeu veure tot seguit.

- NIRVANA. Smells Like Teen Spirit. Nevermind (1991).