La setmana passada es va publicar el tercer disc
de FALCIOTS NINJA, la banda
barcelonina amb nom d'ocell guerrer liderada per l’Albert Rams, un personatge que ens té el cor robat i un músic al
que seguim en aquest blog, des de la
seva adolescència amb el "power trio" Loud Whispers i, posteriorment amb MiNE!, aquell extraordinari grup que es va dissoldre quan, com va
dir un crític musical, "els focus encara estaven calents".
Com sabeu els seguidors de la CdD, es tracta d'un
sextet que practica un mestissatge en el que tenen cabuda tots els estils que
els agraden com l’indie-rock, la
psicodèlia, el pop, el folk, el soul, el swing, el reggae, el calypso, el gypsy i els
son llatins i africans, el que els converteix en un dels grups més originals de
l'escena de casa nostra.
Desprès del magnífics vs ((2014) i David Brown
(2015) (vegeu aquí) tornen amb un nou EP, produït amb l'autosuficiència que els
caracteritza, gravat en part amb Bernat Sánchez (Berni), ex-MiNE!, al seu
estudi La Mansión del Rock, a Alella
i a l'habitual dels MiNE!, La Palmera,
el mateix on ho han fet Joana Serrat,
Marta Delmont, Murdoc, Eh! (dos
"alter ego" d'en Berni), Mampön
(amb Marc Vilar, ex-Loud Whispers) o Bearoid
(amb Oriol Romaní, ex-MiNE!, i Ricky Malo, ex-MiNE! i actual
"falciot")..., masteritzat per Víctor García als estudis Ultramarinos, composat, mesclat i
produït per l'Albert Rams, amb un bonic disseny gràfic del seu amic de la
infància Alberto Martínez i publicat pel seu propi segell, The Yellow Gate Records.
Un disc eclèctic, divertit i ple de matisos, del que
en els darrers mesos ens han anat avançant videoclips (El teu califat, Com fa tothom),
editats per ells mateixos, i que ara ens arriba en format EP amb quatre temes
més, Deliri, Tàndem, Full de paper i Mai ningú, dels que he triat com a CdD
el seqüenciat en el número quatre, un dard vitaminat que descriu irònicament la
estandaritzada, mimètica i acrítica societat actual, Com fa tothom.
- FALCIOTS NINJA. Com
fa tothom. Mitges Veritats (2017).
El proper dimarts està prevista l'actuació a la
Sala Apolo, de Barcelona, dels SPOON,
que ens presentaran el seu novè disc, Hot
Thoughts (2017), un àlbum que aporta innovadors elements electrònics,
absents a l'anterior i magnífic They Want
My Soul (2014).
Es tracta d'una banda d'Austin, Texas (USA),
liderada pel compositor, cantant i guitarrista Britt Daniel, qui s'ha vist acompanyat des dels inicis, el 1993,
pel bateria Jim Eno i uns quants
membres més que han anat canviant al llarg del seu quart de segle d'existència.
Tot i què el seu nom s'inspira en el títol d'una cançó
de Can, el mític grup alemany de krautrock dels anys 70, el seu estil el
podem emmarcar en l’indie rock, el
més predominant en aquest blog, com
ben bé sabeu els seguidors habituals. Un estil inspirat en el folk, el pop i el rock que,
partint d'estructures musicals tradicionals, amb precioses i
taral·lejables melodies, hi afegeix arranjaments instrumentals menys
convencionals, tan singulars i variats que, sobretot si ho fem amb auriculars, en
podrem apreciar de nous a cada escolta.
Jo els vaig descobrir amb la publicació del Ga Ga Ga Ga Ga (2007), el seu sisè i
encara més popular LP, una obra curta, els deu tracks de la qual es consumeixen en poc més de 36 minuts, el que fa
agafar ganes de tornar-lo a posar i gaudir, així, de reminiscències de coneguts
de la CdD, com The Beatles, The Rolling Stones, The Clash, Wilco,YoLa Tengo, 13th Floor Elevator o Eels i, fins i tot, de velles estrelles
de la Motown, aquelles que interpretaven composicions de Holland-Dozier-Holland (vegeu aquí i aquí), com podeu comprovar a la CdD
d'avui.
Precedit dels fantàstics Don't Make Me A Target i The
Ghost Of Your Lingers, el tercer track
del disc, You Got Yr. Cherry Bomb, és
el meu preferit del Ga Ga...per la
seva vitalitat, basada en una fenomenal secció rítmica (de la que el seminal Eno i el baixista Rob Pope, amb més de deu anys amb ells, en son elements clau), uns arranjaments de vents que no tenen res a envejar al mític wall of sound "spectorià"
(vegeu aquí) i una veu en falset de Daniel que ni la Diana Ross (disculpeu l'exageració, fruit de la meva passió pels
Spoon).
A veure si a l'Apolo en podrem tornar a escoltar
alguna d'elles...see you Britt!!!
- SPOON. You Got
Yr. Cherry Bomb. Ga Ga Ga Ga Ga (2007).
Anit MICAH
P. HINSON va presentar a la Sala Razzmatazz, de Barcelona, el seu darrer
treball, The Holy Strangers (2017).
Jo no hi vaig estar però me'n recordo perfectament de la seva actuació a
Bikini, l'entrada al qual il·lustra aquest post,
en el concert de la gira del disc Micah
P. Hinson And The Red Empire Orchestra (2008), en el que es va passar tant
temps cantant com fumant i parlant amb el respectable.
I és que a aquest xerrameca song-writer (disculpeu l'anglicisme, deixem-ho en cantautor) nascut
a Memphis, Tennessee (USA) i criat a Abilene, Texas, sempre li ha agradat
exposar amb una mena d'impuls catàrtic, la seva turbulenta, tot i què no
contrastada, biografia, que inclou l'aparellament amb una dona bastant més gran
que ell, ex-model i vídua d'un guitarrista de rock, una "femme fatale"
a la que es referiria posteriorment com la "vídua negra", que el va
introduir en el consum de tranquil·litzants i altres substàncies, pel que
acabaria passant uns mesos a la presó abans de complir els 20 anys.
I va ser que, expulsat de casa pels seus pares i
malvivint a Austin, va conèixer a John
Mark Lapham, del grup de pop de
cambra anglo-texà The Earlies, qui
el va presentar a la discogràfica Scetch Book Records, de Glasgow, Escòcia, per
acabar gravant als Airtight Studios, de Manchester (UK), el disc que
significaria el seu debut, produït pel mateix Lapham i acompanyat pel seu grup,
rebatejat per a la ocasió amb el nom que figura al títol, The Gospel Of Progress (2004).
Un àlbum en el que la veu trencada i profunda, amb
deix de cantautor country tamisada
per trets de la seva generació, com l'angoixa i la calma, s'acompanya d'una
guitarra acústica més aviat rudimentària i de diversos instruments com
teclats, acordió, cordes i vents, que l'hi proporcionen un exuberant teló de
fons que em recorda uns vells coneguts del blog,
els Tindersticks. Un disc que va ser
molt ben acollit per la crítica i un reduït però selecte (ejem!) nucli de
seguidors, entre els que em conto, que no va fer més que augmentar amb el
següent, gravat a Abilene amb altres acompanyants, ara sota el nom de Micah P. Hinson And The Opera Circuit
(2006) i mitja dotzena més.
The Gospel Of
Progress podem dir
que és un disc conceptual sobre el dolorós trencament d'una relació i
l'inevitable i terrible egoisme, fins i tot narcisisme, que la segueix i que
aquest poeta maleït de 23 anys, amb vivències de, si més no, cinquanta o
seixanta, exorcitza amb la música, que esdevé una forma de curació o
"progrés". Un àlbum el to general del qual l'estableix el track obridor, l'espectral Close Your Eyes, per acabar
magistralment amb el crescendo del llarg The
Day Texas Sank To The Bottom Of The Sea, amb onze temes més, dels que en destacaria
The Possibilities, Patience i el que he triat com a CdD.
Es tracta de I
Still Remember, la pista número 7, una composició tan sòbria (la banda no s'escolta fins al darrer minut) com intensa,
en la que Hinson i la vocalista Sarah
Lowes interpreten el mateix vers de manera enganyosament senzilla ja que,
només canviant els pronoms, juguen ambiguament amb el sentiment de culpa:
You're (ell, I was dirà ella) the one that saidTu ets (jo era) la que vas (vaig) dir
What doesn't
kill you will make you stronger...El que no et matarà et farà més
fort... Us recomano escoltar la versió original del tema, el vídeo és prescindible, només per a que comproveu la seva xerrameca (i sembla que la substitució de la cigarreta per un brick de llet). I no us perdeu el detall de la guitarra, "tunejada" a l'estil Woody Guthrie.
- MICAH P. HINSON. I
Still Remember. Micah P. Hinson And The Gospel Of Progress (2004).
La cassette
amb l'àlbum que conté la CdD d'avui, la número 325, me la va regalar la nostra
amiga Gemma, una coneguda del blog
pel motiu de que també em va obsequiar, aleshores ja en format CD, el disc del
seminal post número 4 (vegeu aquí).
Es tracta d'una banda de San Francisco,
Califòrnia (USA), formada el 1967, "l'estiu de l'amor", per David LaFlamme, violinista amb formació
clàssica, amb la seva esposa Linda
al teclats, la cantant Pattie Santos
i un seguit de músics més que van anant canviant en el temps, que van tenir la
poca traça d'escollir com a representant un personatge impresentable.
Un tal Matthew
Katz, al·legant que no estaven preparats per competir amb els Jefferson Airplane i els Grateful Dead, els va allunyar de la
escena de la badia per endur-se'ls a Seattle, Washington, allotjant-los en un
àtic de mala mort de la seva propietat i fer-los actuar en el seu club,
l'Encore Ballroom, rebatejat amb el nom de San Francisco Sound. I allí, en pèssimes condicions d'habitatge, i sota l'inclement meteorologia de la ciutat,
va ser on va florir la inspiració compositiva d'un grup que no tenia
denominació, fins que, un matí, en obrir Linda la finestra desprès d'uns
quants dies sense veure el sol, va exclamar "fa un dia preciós",
expressió que acabaria sent el seu nom artístic.
IT'S A BEAUTIFUL DAY van fusionar el folk, el rock, el jazz i, per influència del seu líder, la
música clàssica i, esquivant el manipulador mànager, van tornar a
"Frisco" i, tot i què els va passar el tren per actuar al mític
Festival de Woodstock al triar la organització en el seu lloc als Santana, van poder gravar,
produït pel mateix LaFlamme, el disc homònim de debut, It's A Beautiful Day (1969), seguit de dos més d'estudi i un en
directe, abans de la seva dissolució set anys desprès.
Superada la mort per accident de trànsit de la Santos
i la separació dels LaFlamme, la banda s'ha reunit ocasionalment i, amb la nova
parella, Linda Baker LaFlamme, han
seguit actuant, això si, amb el nom de David
Lalamme Band, ja que l'original és propietat de l'infame Katz.
Abans de passar a escoltar la CdD paga la pega fer una
ullada a la caràtula del disc, dissenyada per George Hunter i pintada per Kent
Hollister, inspirant-se en una revista de temàtica domèstica de principis
del segle XX, concretament en les il·lustracions d'un tal Maxfield Parrish, i amb el nom del grup en una tipografia
utilitzada en moltes portades de discos de la època psicodèlica.
El tema escollit no m'ha representat cap problema, ja
que és el més emblemàtic dels IBD. Una llarga composició psicodèlica, virtuosament interpretada, amb una lletra irònica sobre la època en la que van
viure a les golfes de Seattle, engabiats com aquest ocell blanc que li dona
títol.
White bird in a golden cage
Ocell blanc en
una gàbia daurada
On a winter's day, in the rain
Un dia d'hivern, sota la pluja
White bird in a golden cage
Ocell blanc en una gàbia daurada
Alone
Solitari
Oi que la Gemma, entre moltes altres virtuts, com la d'escriptora, té un
magnífic gust musical?
- IT'S A BEAUTIFUL DAY. White Bird. It's A Beautiful Day (1969).
Encara adolescents, les bessones Katie, a la guitarra, i ALLISON CRUTCHFIELD, a la bateria, van
iniciar una carrera musical a la seva Birmingham, Alabama, natal amb
bandes com Bad Banana i P.S. Eliot que es va bifurcar amb la
primera al capdavant de Waxahatchee
i, ara com a cantant principal i guitarrista del grup de punk-rock Swearin' la
nostra heroïna d'avui.
Però el final de la relació sentimental
l'any 2015 amb l'altre guitarrista, Kyle
Gilbride, ho va ser també del grup, el va donar peu a una carrera com a
solista que, precedida d'un EP, Lean In
To It (2014), ha debutat, amb 28 anys, amb el magnífic Tourist In The City (2017), un àlbum més a afegir a la collita de
cantautores protagonistes de recents CdD, com Angel Olseno Mitski(PJ Harvey juga en una altra lliga).
Tourist...és el que sovint anomenem un disc de ruptura en el que, amb la producció
de Jeff Zeigler i l'ajut del grapat
de sintetitzadors analògics del seu estudi de Philadelphia, Pennsylvania,
localitat on resideix actualment, la compositora, cantant i multiinstrumentista
(guitarres, piano, sintetitzadors...) i la col·laboració de la germaníssima en
les veus, ens mostra reflectit amb enginy el seu estat d'ànim que va de la ira
i la tristor a la sensació d'alliberament, al que probablement haurà contribuït
la nova relació amb el baixista Sam
Cook-Parrott.
Una obra literariament autobiogràfica i
musicalment amb arranjaments pop
allunyats de la urgència punk del seu debut, que s'inicia amb Broad
Daylight, un poderós tema "a capella" que prepara l'escenari per
a un viatge de 33 minuts, amb 10 commovedores, tot i què variades, composicions
de les que en hi ha una, el track
número quatre, que semblava predestinada a CdD.
Em refereixo a Dean's Room, amb una lletra introspectiva però un ritme enèrgic,
basat en la electrònica "vintage" i la bateria, que demana a crits
que us aixequeu i balleu:
You
just wanna catch me alone
You just
wanna catch me alone...
- ALLISON CRUTCHFIELD. Dean's Room. Tourist In The City (2017).
Abans de continuar llegint, recomanaria als soferts seguidors del blog que visiteu de nou el post anterior de LED ZEPPELIN (aquí) i així podem entrar directament en matèria amb
la CdD d’avui.
Aquesta setmana he escollit un tema icònic, a
l'alçada del Whole Lotta Love, del Led Zeppelin II (1969), el meu primer LP
i CdD en el seu dia o de la Stairway To
Heaven, del Led Zeppelin IV
(1971), per a molts el seu millor àlbum, dret que li disputa el que comentarem
avui.
Es tracta de Physical
Graffiti (1975), la sisena obra mestra consecutiva, publicat gairebé dos
anys desprès de l'anterior, Houses Of The
Holy (1973), el que va donar prou material per a un format doble LP, tot i
què sembla que la meitat dels temes (que jo no sé endevinar) ja havien estat
composats i descartats amb anterioritat. Una obra que ens mostra la banda en
plenitud creativa i amb un ampli registre de rangs, des del blues al hard-rock (etiqueta que ells sempre han rebutjat), passant pel folk-rock acústic, el prog-rock i, com a novetat, com podreu
comprovar en la CdD d'avui, el rock
orquestral amb influències orientals.
Un àlbum, el primer gravat a la seva pròpia
companyia discogràfica Swan Song, amb
una de les caràtules, dissenyada per Peter
Corriston, més memorables de la història, a la que es representa un edifici
real, fotografiat de dia a la portada i de nit a la contraportada, amb les
finestres encunyades, de tal manera que en introduir la coberta
interior es lletreja el títol. Si voleu "peregrinar-hi", el
trobareu al número 97 de la St. Mark's Place del Greenwich Village de Nova
York, però us desagradarà veure com uns oportunistes han instal·lat una botiga
de roba de segona mà, anomenada, naturalment, Physical Graffiti Vintage
Clothing i un bar, el nom del qual ja us podeu imaginar. Des del 2015,
coincidint amb la reedició del disc en format "de luxe",
remasteritzat i amb material extra, podeu visitar la web oficial de la banda on trobareu un vídeo interactiu en el que,
entrant per qualsevol finestra, podeu recórrer les 16 habitacions de l'edifici.
Un disc que molts fans, en base al seu caràcter
aventurat i experimental, consideren tant o més bo que cap altre, a partir del
qual van començar les desgràcies. Un greu accident de trànsit del
cantant, Robert Plant, amb la seva
esposa, del que van trigar mesos a recuperar-se, va ser el preludi de la mort per
malaltia, amb sis anys, del seu fill Karac i l'addicció a la heroïna del
guitarrista Jimmy Page no va ajudar
a que els Zep aixequessin el cap en els dos àlbums posteriors, però la ser la
mort del bateria John "Bonzo"
Bonham per intoxicació alcohòlica el que els va liquidar definitivament.
Page i Plant han anat publicat material en
solitari i, fins i tot un disc com a duo i John Paul Jones, el baixita i
teclista, ha desenvolupat una brillant carrera com a productor i la única
vegada que s'han reunit, amb Jason
Bonham substituint el seu pare a la bateria, va ser el 1988 en un concert
amb motiu del 40 aniversari de Atlantic
Records.
Com a CdD d'avui he triat el tema més destacat de
l'àlbum i dels millors de la seva discografia. Seqüenciat com a darrer tema de
la cara b del primer disc en format vinil, Kashmir
es basa en un riff de guitarra amb
una afinació especial (celta), escrit per Page amb la col·laboració de Bonham,
al que, sota la producció de Jones, que hi toca el mellotró, es van afegint
línies d'inspiració oriental, aràbiga i hindú, amb cordes i vents interpretats
per músics de Mumbay (India).
La lletra, escrita per Plant durant un viatge pel
desert del Sahara, al sud de Marroc, fa referència a una regió, la sobirania de
la qual es disputen la India i el Pakistàn, que els Zep no havien
trepitjat mai i barreja sensacions reals i oníriques (Let the sun beat down upon my face, stars to fill my dream.../Que el
sol colpegi la meva cara i les estrelles omplin els meus somnis...) d'un
viatger en el espai i el temps (I am a
traveler of both time and space.../Soc un viatger del temps i de l'espai...).
La cançó favorita del cantant i, per a mi, si
més no, pel seu caràcter de pionera en el terreny de la fusió musical, la
composició més original de la banda i la seva gran aportació al rock progressiu. Ara jutgeu vosaltres.
- LED ZEPPELIN. Kashmir.
Physical Graffiti (1975).
La carrera musical dels MIDLAKE havia passat desapercebuda per a mi fins que vaig escoltar
el disc de debut de John Grant, CdD
en el seu dia, en el que va contar amb ells com a grup
d’acompanyament, a més a més de com a productors.
I així va ser que em vaig interessar per aquesta banda
de Denton, Texas (USA), formada per estudiants de jazz de la University of North Texas School of Music i liderada pel
compositor, cantant i guitarrista Tim
Smith que, si en el seu primer treball, Bamnan
And Slivercork (2004), emulaven a vells coneguts del blog com Mercury Rev, The Flaming Lips, Grandaddy i The Delgados, als que hem dedicat
sengles posts qualificats com a “rock atmosfèric”, en el segon, The Trials Of Van Occupanther (2006),
van virar sobtadament cap al rock
clàssic californià a l’estil Laurel Canyon, amb el que van rebre el
reconeixement generalitzat de la crítica.
I poc desprès de gravar el Queen Of Denmark (2010) de Grant i publicar el tercer, The Courage Of Others (2010), ara amb
arranjaments propers al prog-folk
britànic dels 60, “léase” Pentangle,
Fairport Convention o The Increible String Band,
incomprensiblement Tim Smith va abandonar el grup per emprendre una carrera en
solitari, deixant el comandament en mans de l’altre guitarrista, i ara també
cantant, Eric Pulido, amb qui
han editat el darrer treball que em consta, Antiphon (2013), una mena de pas cap endarrere, cap al rock progressiu tipus Pink Floyd en els seus inicis.
The Trials...és un disc que ens sorprèn tant per les seves
malenconioses melodies com per les fantàstiques harmonies vocals en les que la
portentosa, tot i què continguda, veu de Smith, sense res a envejar a la
de coneguts de la CdD com Tom Yorke (de Radiohead) o Rufus Wainwright, combinada amb la de Pulido, es veu acompanyada
per uns arranjaments de guitarres acústiques, teclats, cordes i vents que us
seduiran.
Un disc d’onze tracks
del que podem destacar temes com Head
Home Van Occupanther, Branches i altres que us animo a descobrir (bé, a
escoltar el disc, vull dir) i del que he triat com a CdD la inicial, Roscoe, un viatge en el temps cap a la
Califòrnia dels anys 70, una obra clàssica, “vintage” com diria un que jo sé,
que a mi, ves per on, em sembla moderna i tot.
Jutgeu, esforçats seguidors del blog, vosaltres teniu la paraula.
-MIDLAKE. Roscoe. The Trials Of
Van Occupanther (2006).
