En una conversa
entre membres del Fire Street Disc-Club
(vegeu aquí) es comentava quin havia estat el primer concert al que recordàrem
haver assistit a la nostra vida i va resultar que per un altre i jo havia estat el mateix. Quan algú va expressar que era una bona casualitat els dos vam contestar a l'hora: nooo!, el que els va deixar més "parats" que no n'estaven.
Però nosaltres
dos, que ens en acabàrem d'assabentar en aquell moment, ho teníem clar. I la
explicació és ben fàcil: va ser el primer gran concert (a excepció del de The Beatles a la plaça de braus uns anys
abans, quant encara érem petits) autoritzat a l'estat, a les acaballes de la
dictadura. I allí hi érem nosaltres!
La impressió que
em va provocar entrar a l'antic Palau Municipal d'Esports del carrer de Lleida
només ha estat superada per un altre concert al mateix recinte, el primer del Boss a BCN, el 1981 (vegeu aquí) i és que el
primer concert (i no vull fer comparacions sentimentals) no s'oblida mai. I
així tanmateix espero que el meu fill recordi el dia que, amb 8 o 9 anys, el
seu pare el va portar a conèixer el gel. Ay, no! això és a "100 años de soledad", nosaltres vam
anar al Sant Jordi a veure a Paul
McCartney & Wings.
Però al que anàvem, jo
el dia 5 de desembre de 1973, l'any de segon de Medicina, vaig assistir al
concert de SANTANA, que aleshores
era una veritable banda en la que el guitarrista Carlos Santana n'era un membre més. Una formació mítica en la que
destacaven el bateria Mike Shieve,
el baixista Dave Brown, l'omnipresent
organista i cantant Gregg Rolie i la
secció de percussió, amb congues, bongos i timbals a dojo, amb Mike Carabelli i, sobretot, el nicaragüenc José "Chepito" Áreas, amb
la que van publicar tres discos fonamentals, Santana (1969), Abraxas
(1970) i Santana III (1971), a partir
del qual la banda es va desfer i el nostre protagonista es va quedar amb el nom
i va començar a "desbarrar", amb discos de temàtica mística (ell
mateix, sota la influència del líder espiritual Sri Chinmoy es va canviar el nom a Devadip) i aproximacions al jazz,
com Caravansarai (1972) i multitud de
col·laboracions amb músics com Buddy
Miles o John "Mahavishnu"
McLaughlin (un altre il·luminat!), moment en el que vaig perdre l'interès
per ell, que no ha retornat ni desprès de grandíssims èxits comercials
com Supernatural (1999), Shaman (2002) i altres, amb els que
Carlos semblava un més de la nòmina de convidats com Eric Clapton, Lauryn Hill i Maná o, més recentment, Shakira, Tina Turner, Jennifer López
o Plácido Domingo, amb els que
ha obtingut un seguit de reconeixements que inclouen la "estrella" al
Hollywood Walk of Fame.
Però la
influència dels primers discos d'aquest mexicà, nascut a Jalisco, criat a
Tijuana i emigrat a San Francisco (Califòrnia, USA), sobretot del segon, Abraxas, en la música pop ha estat fonamental, per la perfecta
fusió de rock psicodèlic, blues, soul, jazz i ritmes
afrollatins (salsa) que va
deixar al·lucinats els espectadors del Festival de Woodstock del 69 i a tota la
nostra generació. És un àlbum en que tots els membres del grup deixen la seva
petjada però del que, en el seu moment, en van destacar tres temes, dues
versions d'altres artistes, Black Magic
Woman, del guitarrista Peter Green
i gravada abans sense pena ni glòria pels primers Fleetwood Mac, concatenada amb Gypsy Queen, del guitarrista de jazz hongarès Gábor
Szabó, i Oye cómo va, del mític
percussionista Tito Puente, el
"Rey del Mambo", i un del mateix Carlos Santana que ha quedat a la
memòria col·lectiva, la passional balada instrumental Samba pa tí. Abraxas és
una obra resultant d'una ànsia experimental fruit de la irrupció de la
banda en un lloc i un moment excepcionals, com era la badia de San Francisco
els anys 60, on tot era permès i el ser rar o extravagant era un plus a favor,
que ha esdevingut pionera en la fusió d'estils i fonamental en la
història de la música popular.
I estic segur
que part de l'èxit d'aquest àlbum es deu a la seva famosa portada, que
reprodueix el quadre "La Anunciació",
de il·lustrador alemany Mati
Klarwein, en el que la Mare de Déu està representada per una voluptuosa i
sensual venus negra que rep la visita de l'arcàngel muntat sobre una conga,
rodejada d'imatges que evoquen la fertilitat i, com a curiositat, amb un
paisatge amb petites cases de pescadors a la vora del mar, que corresponen
a la cala de Deià (Mallorca), on el pintor va viure uns anys,
fins a la seva mort.
A l'hora de
triar un tema com a CdD no he dubtat ni un moment, la elecció no podia ser més
òbvia:
- SANTANA. Black Magic Woman/Gypsy Queen. Abraxas
(1970).
