Highway 61 Revisited (Bob Dylan/PJ Harvey)

 

Dylan Covers-7:

Highway 61 Revisited (1965), com vaig comentar abastament en el seu dia (vegeu aquí), és un àlbum, el sisè de la seva discografia, en el que, per a desconcert dels seus fans inicials, BOB DYLAN, canviant no només el so, amb la incorporació d'una banda elèctrica, sinó també la seva personalitat, transmutant-se de trobador compromès a poeta cínic, surrealista i visionari, va marcar un abans i un després en la seva carrera així com en la història del rock.

Un disc que pren el nom de la carretera estatal, o autopista, 61 que comunica la seva Minneapolis natal amb ciutats musicals del sud com St. Louis, Memphis o New Orleans, i que per al de Duluth simbolitzava la llibertat, l'oportunitat de fugir de l'opressiu ambient de Minnesota. Un LP que comença amb una de les cançons més emblemàtiques de la música popular, Like A Rolling Stone, a la que vaig dedicar el post esmentat a l'inici, seguida d'altres vuit tan precioses, candidates a futures Dylan Covers, com Tombstone Blues, Ballad Of A Thin Man, Just Like Tomb Thumb's Blues, Desolation Row, una anormalitat per la seva durada, superior als 11 minuts, en la que el cantautor s'acompanya només amb la guitarra i l'harmònica, i l'homònima que he triat com a CdD d'avui.

Highway 61 Revisited és podria interpretar com un tribut a Robert Johnson en la que, en base a un enèrgic ritme blues-rock al que afegeix l'irritant so d'un xiulet (que us estalviaré als dos vídeos d'avui), narra la història de cinc personatges -el primer dels quals és el mateix Abraham (nom del pare de Dylan, per cert), a qui Déu encomana matar el seu fill Isaac  al mateix lloc  on el mític bluesman va vendre l'ànima al Diable- els problemes dels quals s'acaben resolent a la també coneguda com l'Autopista del Blues.

     Oh God said to Abraham, "Kill me a son"

     Abe says, "Man, you must be putting me on"...

     ...Well Abe says, "Where do you want this killing done?"

     God says, "Out on Highway 61".

I, de les diverses versions que se'n han fet del tema, he triat la que va enregistrar al seu segon LP, Rid Of Me (1993), el darrer en format trio, acompanyada de Steve Vaughan al baix i Rob Ellis a la bateria, la meva admirada PJ HARVEY . Un disc composat en un moment especialment difícil de la vida personal i sentimental de la de Dorset (Anglaterra) a la que el productor, el recentment traspassat Steve Albini, va proporcionar un so molt més cru i agressiu que el del predecessor Dry (1992), amb que va rebre un gran reconeixement de la crítica i el públic, que no faria més que incrementar-se en els següents (vegeu aquí i aquí).

Un àlbum de títol tan inquietant ("Desfés-te de mi") com la fotografia de la caràtula, obra de Maria Mochnacz, en la que es mostra esbandint a l'aire els cabells xops, en el que expressa, només en part autobiogràficament, sentiments com la tristesa, el patiment, el despit, la fúria o l'erotisme, en 13 tracks pròpies, de les que en destacaria algunes com 50 ft Queenie o Man-Suze (en la que la mateixa Polly toca l'orgue, el violoncel i el violí) i una versió de la CdD d'avui, en una frenètica interpretació en la que sembla invocar la mateixa Patti Smith, tinc entès que inclosa per suggeriment dels seus pares, molt fans de l'autor.

-BOB DYLAN/PJ HARVEY. Highway 61 Revisited. Highway 61 Revisited (1965)/Rid Of Me (1993).

Help Me Make It Through The Night (Kris Kristofferson)

 

Country Music-6:

La noticia de la mort, el passat dissabte 28 de setembre, als 88 anys, de  KRIS KRISTOFFERSON em va enxampar el dilluns 30 mentre escrivia l'esborrany de la CdD d'aquesta setmana, per el que vaig haver de canviar de pla, tot i què no gaire puix que ja tenia previst dedicar-li el pròxim article de la secció Country Music del blog.

I això perquè, a principis dels anys 70 del s. XX, quan d'adolescent començava la meva afició (o, millor dit, passió) per la música popular, va ser un dels meus ídols del gènere, així com altres "coneguts nostres" com Willie Nelson o Johnny Cash. Un interès que, deixem-ho clar, va durar ben poc, concretament el temps en el que va publicar els seus dos primers àlbums, Kristofferson (1970) i The Silver Tongued Devil And I (1971), enregistrats gràcies al ressò que van obtenir moltes de les seves composicions interpretades per altres cantants, com aquells dos i altres de l'aleshores esplendorosa ciutat de Nashville, Tennessee.

I és que no ho ha va tenir fàcil en els seus inicis aquest fill de militar d’alta graduació, nascut a Texas però criat a Califòrnia, a qui l'abandó de l'exèrcit, al que accedí per pressió del seu pare, amb el grau de capità, li va costar el rebuig de per vida de la família, però que, ja abans, s'havia graduat en Literatura anglesa a la Universitat d'Oxford (Anglaterra) i havia destacat en diversos esports com el futbol americà i la boxa, activitats a les que sempre va prioritzar l'artística.

I tampoc no li va durar gaire l'èxit solista, ja que la seva estrella -amb breus excepcions com el primer disc, Full Moon (1973), a mitges amb la seva segona esposa, Rita Coolidge, o Highwayman (1986), el debut homònim del quartet The Highwaymen, completat amb els esmentats Nelson i Cash i un altre "conegut", Waylon Jennings- va anar llanguint en la dotzena d'àlbums posteriors, al contrari d'una longeva carrera cinematogràfica amb desenes de films, alguns de tan destacats com Pat Garrett & Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973), Alicia ja no viu aquí (Martin Scorsese, 1974), Ha nascut una estrella, coprotagonitzat amb Barbra Streisand (Frank Pierson, 1976), la nissaga Blade, amb Wesley Snipes o un remake de El planeta del simis (Tim Burton, 2001).

A l'hora de triar la CdD, no he tingut cap dubte, havia de ser un tema del seminal Kristofferson, un LP que, inicialment, passaria desapercebut però la interpretació de dos temes del qual, Sunday Mornin', Comin' Down per Johnny Cash i, sobretot, Me And Bobby McGee (vegeu aquí) per Janis Joplin (i aquí) -qui avui, precisament, fa 54 anys que ens va deixar-  van impulsar de tal manera que la discogràfica el reeditaria amb la decisió, per a mi abominable, de canviar el títol original amb el cognom del cantautor pel d'aquesta cèlebre composició, de la que el productor, Fred Foster, n'és coautor.

Un àlbum amb 12 tracks amb melodies tan senzilles com les lletres, no exemptes de poesia, al voltant de problemes quotidians com l'amor, el sexe, la solitud o la llibertat, la temàtica habitual de la música country del moment, de les que escollit com a CdD la seqüenciada en cinquè lloc, Help Me Make It Through The Night.

Una balada que ha estat versionada per multitud de grans cantants de country com Sammi Smith, Tammy Wynette, Joan Baez, el mateix Elvis Presley o, com no? Willie Nelson i Johnny Cash, en la que una persona anhela una intimitat sexual que, com diu el títol, "l'hi ajudi a passar la nit", una lletra controvertida, a oïdes dels més puritans, per massa explícita...sobretot quan qui la interpretava era una dona.

- KRIS KRISTOFFERSON. Help Me Make It Through The Night. Kristofferson (1970).