divendres, 5 de novembre del 2010

Beetlebum (Blur)


Als anys 90’s, tal com havia fet tres dècades abans amb els Beatles i els Rolling Stones, la premsa musical britànica, encapçalada pel New Musical Express (NME), es va inventar o, si mes no, va exagerar la rivalitat entre dos nous grups, els Oasis i els Blur.
D’aquesta polèmica el NME i d’altres en van treure un bon volum de vendes però els seguidors varem assistir al naixement, juntament amb altres grups, com Suede o Pulp, d’un moviment musical que, encara que amb el pas del temps el seu concepte ha estat criticat per falta de uniformitat, ens ho va fer passar d’allò mes bé i al que inevitablement haurem de tornar en futures CdD, el brit pop.
La meva opinió al respecte es que els Oasis van publicar dos extraordinaris primers discos, Definitely Maybe (1994) i (What’s the Story) Morning Glory? (1995) per caure desprès en la vulgaritat, mentre els Blur han continuat una digna carrera, tant com a grup, com el seu líder, Damon Albarn, amb els seus projectes paral·lels amb els grups Gorillaz i The Good, the Bad and the Queen  i amb una particular experiència amb músics africans, plasmada en el disc Mali Music (2002) i actualment revitalitzada en el seu darrer projecte, Africa Express.
Quant el grup va publicar el disc homònim Blur (1997) ja en tenia quatre al mercat, entre ells els magnífics Modern Life is Rubbish (1993) i Parklife (1994). El brit pop encarava la seva decadència i, sota la influència del guitarrista Graham Coxon, van virar una mica cap al rock americà lo-fi, en la estela de grups com Pavement, per assolir un important èxit comercial, sobretot als USA.
Podia haver escollit algun bon tema de qualsevol d’aquests discos per a CdD però m’he decantat cap aquest Blur perquè m’ha traït el subconscient...us heu fixat que la foto de la caràtula es la de una llitera d’urgències?
-          BLUR. Beetlebum. Blur (1997).



Vídeo afegit posteriorment.


1 comentari:

  1. A mi sempre m'ha agradat molt "13" encara que sigui "algo tardío". Para mi gusto Damon Albarn es uno de los pocos geniecillos que quedan en esto de la música a pesar que su aventura rollo maguila gorila no sea muy de mi agrado. Un saludo.

    ResponElimina