divendres, 1 d’octubre del 2010

Els amics de la cigonya (MiNE!)

Permeteu-me que, per una vegada, no sigui en absolut imparcial en el meu comentari de la CdD, però compreneu que es difícil saber on acaba el melòman i comença el pare.
Els barcelonins MiNE! son Bernat Sánchez (veu, guitarra i piano), Albert Rams (veu i guitarra), Oriol Romaní (baix) i Ricky Malo (bateria). Desprès d’haver-se autoeditat el CD Villa Antonieta (2008), interpretat en català, castellà i anglès i l’EP Selva de mar (2009), a més a més del disc “fantasma”, que roman en estat d’hivernació, sense veure la llum, El cavall de l’emperador, tots ells summament recomanables, finalment han editat, mitjançant el circuit comercial habitual, en aquest cas amb la discogràfica Música Global, el magnífic Un brindis pel nen androide (2010).
El disc ha estat gravat als estudis Kay, de Manresa, amb producció d’un autèntic guru, en Ricky Falkner, que els ha aconseguit una sonoritat retro que en paraules d’en Berni en una entrevista a la revista Enderrock, es la “d’un grup que s’acosta al pop dels anys seixanta, actualitzat al segle XXI”.
Deia l’A en una entrevista que te una fotografia de quan tenia dos anys, amb auriculars, una guitarra de joguina i l’Abbey Road, dels Beatles, a les mans. I puc testificar de primera mà que, des dels primers acords de guitarra que li ensenyava la seva mare, la M, va créixer amb els Beatles però també amb Nirvana, amb tot el millor del pop i el rock de les cinc darreres dècades que hi ha a casa, així com amb el noise de Sonic Youth i el shoegazing de My Bloody Valentine.
Respecte al grup, de la seva música i de les seves paraules es desprèn una influència capital dels Beatles,  tan musical com conceptualment. I es així que algun tema dels fab four, com Taxman, no sol faltar als seus concerts. Altres influències més o menys evidents son artistes molt reconeguts com Brian Wilson i els seus Beach Boys, o el mateix David Bowie, així com altres mes underground com The Zombies o Love.
Amb aquest bagatge, que va del pop al rock, passant pel grunge, es difícil classificar la música de MiNE! en un estil concret, però ells ho han solucionat amb la etiqueta ben explícita de pop. Però parlem d’un pop fresc i genuí, que va de la psicodèlia al rock i de la música festiva al drama quotidià, amb uns arranjaments que, en algun paratge concret, freguen el barroquisme, sense deixar de sonar naturals i orgànics, mercès a continguda producció, aconseguida per la  sintonia entre el grup i el productor. I les cançons tenen el component afegit del tractament de les veus, en el que participen, en major o menor grau, els quatre membres del grup.
En quant a les lletres, parlen de situacions reals, amb una temàtica coherent que gira, amb una mirada cínica però alhora optimista, al voltant del pas de l’adolescència a la edat adulta, així com de les dificultats econòmiques o de la infidelitat, i que poden arribar fàcilment a la gent de la seva generació. Els MiNE! son, i sonen, frescos, autèntics i creïbles. En paraules de J. J. Isern al seu bloc Totxanes, totxos i maons, Mine! son “la novetat més creativa, estimulant i plena de futur que ha aparegut darrerament a casa nostra”.
I, a més a més, com varem poder comprovar a la seva recent actuació al BAM 2010, el seu directe es contundent i irresistible. Un altre punt més al seu favor.
-          MiNE!. Els amics de la cigonya. Un brindis pel nen androide (2010).




Vídeo afegit posteriorment.


2 comentaris:

  1. M, Dr. R, Visca el fill que vau parir!!!!!!
    Ens ha encantat!!!
    l'Aleix, amb 9 anys però no però això sense criteri...seguidor del grups del pop-rock català, després d'escoltar la cançó m'ha dit "mama, superaran als Amics de les Arts, igual que ells ho van fer als Pets"
    Ens anem a pel disc!!!

    ResponElimina
  2. He regalat el disc als meus amics. No puc deixar d'escoltar el tema 7...

    ResponElimina