Doll Parts (Hole)

A la extensa llista de músics als que admiro tant en l'aspecte artístic com detesto en el personal, encapçalada per Van Morrison, Bob Dylan, Paul Simon, Pete Doherty (The Libertines, Babyshambles...) o els germans Liam i Noel Gallagher (Oasis...) hi ha un lloc destacat per a la protagonista del post d'avui.

Em refereixo a Courtney Love, la compositora, cantant i guitarrista que va col·liderar, amb el guitarrista Eric Erlandson, la banda de rock alternatiu HOLE, completada durant la seva breu però intensa carrera amb una secció rítmica amb diverses membres, de les que en cal destacar la baterista Patty Schemel, qui va aprofitar el moment de màxima popularitat per defensar el moviment LGTB, i les baixistes Kristen Pfaff, morta per sobredosi d'heroïna, i la seva substituta Melissa Auf der Maur.

Un grup, amb un nom, segons explica la frontwoman, extret d'una frase de la tragèdia grega Medea, d'Eurípides però amb un evident doble sentit, que diu "There's a hole that pierces my soul" (Hi ha un forat que em trenca l'ànima), que va debutar amb un àlbum, Pretty On The Inside (1991), produït per Kim Gordon, la baixista dels seus admirats Sonic Youth, molt ben rebut per la crítica en base als seus riffs de guitarra i els canvis de veu, del gemec al crit més estrident, amb lletres d'alt contingut emocional sobre temes com el maltractament infantil, la explotació sexual (la mateixa Love havia treballat d'stripper per sufragar-se les despeses), la imatge corporal o el sentiment d'inferioritat.

Un èxit que va superar qualsevol expectativa en els dos següents, Live Through This (1994), gravat ja embarassada de la seva relació amb Kurt Cobain, el malaurat líder de Nirvana, i publicat només quatre dies després del suïcidi d'aquest, i Celebrity Skin (1998), amb la participació destacada del seu amic Billy Corgan (de Smashing Pumpkins) en els que abandonaven progressivament el punk-rock i el grunge per adoptar un power pop més comercial.

Uns àlbum amb els que van aconseguir una popularitat que va arribar a eclipsar la banda, a la que va contribuir l'exposició mediàtica de la conflictiva relació de parella, el consum de drogues que va empitjorar el seu fràgil estat emocional, fruït del seu trastorn de la personalitat amb trets egomaníacs i manipuladors, el que, en els concerts es traduïa en actuacions caòtiques, amb trencament d'instruments i stage diving (allò de llençar-se a sobre del públic des de l'escenari), i imprevisibles, i amb un look, conegut com a kimderwhore, consistent en anar vestida de nina depravada i amb el maquillatge corregut que li donaria notorietat com per crear tendència.

Una situació que va portar al inexorable trencament i donar lloc a carreres paralel·les, així Erlandson va continuar com a músic de sessió i productor, la Auf der Maur se'n va anar amb els Smashing Pumpkins i la Love va iniciar una carrera en solitari amb el disc America's Sweetheart (2004) i, un temps després, amb aires folk-rock, Nobody's Daughter (2010), per a la publicació del qual va tenir la mala idea de recuperar el nom de Hole, el que va provocar un greu conflicte amb Erlandson. Unes gravacions en les que s'aprecia un progressiu canvi en el to de la veu, cada vegada més aspra, conseqüència inevitable de tant cridar en els concerts com del tabac, amb les que no va recuperar la fama (no direm si bona o mala) assolida als anys 90. 

Una fama de dona harpia, de vídua negra, una mena de Yoko Ono de la seva època, que no amaga la tremenda compositora que hi ha al darrera, com podeu comprovar a la CdD d'avui, un dels tracks més interessants. juntament amb Violet, Miss World o Softer, Softest, de l'esmentat Live Through This, amb un vídeo, dirigit per Samuel Bayer que va causar sensació en el seu moment, Doll Parts, en la que expressa els seus dubtes en els inicis de la seva relació amb Kurt Cobain.

 - HOLE. Doll Parts. Live Through This (1994). 

 

Ballad Of Big Nothing/Waltz #2 (Elliott Smith)

 

Fill d'un estudiant de medicina i una professora de música d'Omaha, Nebraska, amb la separació dels quals es van desplaçar a Texas amb un padrastre que, tot i comprar-li la primera guitarra, el va maltractar fins al punt que, als 14 anys, Steven Paul Smith va tornar amb el seu pare biològic, aleshores ja metge psiquiatre, a Portland, Oregon, on van començar els problemes amb l'alcohol i les drogues que l'acompanyarien la resta de la seva, diguem-ho ja, curta existència.

Unes addiccions que, paradoxalment, no van impedir que es gradués de manera brillant en filosofia i ciències polítiques pel Hampshire College de Massachusetts, on va formar la banda Heatmiser amb la que va arribar a publicar tres LP. Una carrera que va compaginar com a solista, amb el nom artístic de ELLIOTT SMITH, amb unes gravacions en les que doblava la seva característica veu per formar harmonies vocals, acompanyant-se principalment de la guitarra acústica, en els àlbums Roman Candle (1994) i l'homònim Elliott Smith (1995), per incorporar en el tercer, Either/Or (1997), instruments com la guitarra elèctrica, el baix, la bateria i els teclats, tots interpretats per ell mateix, amb el que obtindria el més gran reconeixement de la seva trajectòria.

Un disc malenconiós, ben diferent al rock alternatiu que dominava l'escena en aquell moment, en el que tracta els seus temes habituals, l'alcoholisme, la drogoaddicció i la depressió, des del punt de vista de la psicologia existencial, com es pot deduir del títol, en català "L'un o l'altre, qualsevol", inspirat en el llibre del mateix nom del filòsof danès Soren Kierkegaard, del que m'agrada especialment la track número tres, Ballad Of Big Nothing, que he escollit com a CdD.

Una obra que va cridar l'atenció del cineasta Gus Van Sant, que en va triar, a més amés de No Name #3 (de l’esmentat Roman Candle), els temes Angeles i Say Yes, més una versió orquestral del Betwenn The Bars, per a la banda sonora de Good Will Hunting (1997), interpretada per Robin Williams, Matt Damon i Ben Affleck, més un addicional, Miss Misery (vegeu aquí), nominada a l'Oscar a la millor cançó. Un guardó que, finalment, aniria a parar a Celine Dion per My Heart Will Go On, de la pel·lícula Titanic (no patiu, que no he posat el link!), però que va proporcionar prou popularitat al cantautor com per fitxar per una nova discogràfica que va posar a la seva disposició els mitjans per a que els dos següents LP, XO (1998) i Figure 8 (2000), entressin en el terreny del power pop gairebé comercial, com queda palès en el tema Waltz #2, una melodia tan alegre com demolidora la seva lletra, que, saltant-me la norma un cop més, he afegit com a segona CdD d'avui.

Una carrera que podria haver agafat un altre rumb si no fos per la patologia de base (depressió, TDHA, les esmentades addiccions...) que van portar al productor Jon Brion a abandonar abans d'hora la gravació de From A Basement On The Hill (2004), publicat pòstumament, ja que el dia 21 d'octubre de 2003, amb 34 anys, Elliott Smith va morir a conseqüència d'una punyalada al tòrax que l'autòpsia no va poder aclarir si va ser auto-infligida o provocada per Jennifer Chiba, la seva parella. 

- ELLIOT SMITH. Ballad Of Big Nothing. Either/Or (1997) - Waltz #2. XO (1998).

Say It Ain't So/All My Favorite Songs (Weezer)

La publicació del seu penúltim disc, OK Human (2021), m'ha fet recuperar l'interès per una banda que feia anys tenia oblidada, WEEZER, el quartet liderat pel compositor, guitarrista i cantant de Connecticut Rivers Cuomo. Un personatge singular, seguidor incondicional de grups de hard-rock com Kiss que, al traslladar-se a viure a Los Angeles, California, l'any 1992, va assimilar el so indie-rock de coneguts del blog com Pixies, Big Star o Sonic Youth per convertir-se en referents d'un subgènere conegut com a "geek rock" o "nerd rock", caracteritzat per una indumentària tan peculiar com les seves lletres introspectives sobre la soledat, l'aïllament o el desamor, no exemptes de cinisme i d'un particular sentit de l'humor.

I ho van fer amb un dels debuts més espectaculars de la història de la música pop amb un àlbum titulat Weezer que, en base al color de la caràtula, dissenyada per Todd Sullivan, de seguida va ser conegut com Blue Album (1994), precedent d'uns quants altres d'homònims al llarg de la seva carrera com Green Album (2001), Red Album (2008), White Album (2016) o Black Album (2019).

Un LP magníficament produït per Ric Ocasek (de The Cars) amb un gran èxit de crítica i vendes, en gran part gràcies als enginyosos vídeos, dirigits per Spike Jonze, de temes com My Name Is Jonas, Buddy Holly (vegeu aquí), Undone (The Sweater Song) o la CdD, Say It Ain’t So. Un suport que l'excèntric Cuomo, el segon de la foto per l'esquerra, va rebutjar en el següent disc, l'autoproduït Pinkerton (1996), el que, afegit a un so més cru i distorsionat que va entusiasmar la crítica, va suposar un autèntic fracàs comercial que, tant el líder com la resta del grup, entre els que es van succeir alguns canvis, van pal·liar amb sengles projectes en solitari.

Malgrat tot, des d'aleshores han publicat una dotzena d'obres més, sense que cap d'elles, ni tan sols amb la participació de Oasek, com a l'esmentat Green Album o a Everything Will Be Allright In The End (2014) o un altre productor-estrella, Rick Rubin, a Make Believe (2005) o el Red Album, es pugui equiparar a les dues seminals.

Per això, obviant el darrer LP, Van Weezer (2021), inspirat per les guitarres del recentment traspassat Eddie Van Halen i publicat amb retràs a conseqüència de la pandèmia Covid-19, m'ha sorprès positivament l'anterior,  amb aquesta picada d'ull al mític OK Computer (1997) de Radiohead, amb qui comparteix la crítica a l'alineació que la tecnologia comporta, amb referència especial a la plataforma Zoom que ha acabat amb el contacte físic.

Un disc composat en base al piano en lloc de les habituals guitarres, produït per Jake Sinclair i gravat en part als estudis Abbey Road de Londres, acompanyats d'una orquestra de 38 músics, amb profusió de teclats i cordes, arranjats per Rob Mathes, amb clares influències de clàssics com Randy Newman, Harry Nilsson, The Beatles i The Beach Boys amb un resultat que, en determinats moments, m'evoca grups contemporanis coneguts del blog com The Verve, Keane o The Shins i altres com Travis o Coldplay, que m'ha retornat la fe en Cuomo i els seus companys, Brian Bell a la guitarra, Patrick Wilson a la percussió i Scott Shriner al baix.

Als incrèduls només us puc recomanar que us feu amb l’OK Human i pareu l'oïda a temes com Grapes Of Wrath, Screens, Bird With A Broken Wing o la segona CdD d'avui, All My Favorite Songs de la que comparteixo l'opinió de l'autor de que "totes les mes meves cançons favorites son lentes i tristes".

 - WEEZER. Say It Ain’t So. Blue Album (1994) / All My Favorite Songs. OK Human (2021).

Françafrique (Tiken Jah Fakoly)

 

Africana 21:

L'any 2002, passejant per Bobo-Dioulasso (Burkina Faso), em vaig aturar a una paradeta de carrer i, seguint el meu costum de comprar, abans de que se li digués així, comerç de proximitat, li vaig demanar al venedor la cinta de cassette que estava sonant, una música reggae amb un clar deix de l'Àfrica Occidental.

Es tractava del compositor i cantant ivorià Doumbia Moussa Fakoly qui adoptaria un nom artístic amb referències al malnom de "Tieni", deformat a Tiken, que li va posar el seu pare i que, en la seva llengua, el mandinga, significa "agitat", i Jah, un dels noms amb el que es coneix l'emperador Haile Selassie, el "Negus", el mite de la cultura rastafari.

I és que, TIKEN JAH FAKOLY, membre d'una família de griots (concepte que els seguidors de la secció "Africana" del blog coneixeu prou bé), continuant l'estel·la d’Alpha Blondy (el protagonista de la darrera CdD de la secció), mescla les bases del dub i el reggae jamaicans amb el soukouss africà, en front de Babilònia, l'explotador enemic comú, amb un estil reivindicatiu, alhora que alegre i festiu, que llença un missatge transfronterer que anima els joves a no abandonar la seva terra a la recerca d'un mon idíl·lic, i crític amb la religió, els polítics corruptes i les multinacionals que perpetuen el model d'esclavitud, substituït ara per la colonització econòmica.

Un compromís social, que li va comportar durant un temps exiliar-se al veí Mali, per amenaces contra la seva vida, al que recentment ha afegit la lluita contra el canvi climàtic i les seves conseqüències, com l'escalfament global, palès en el seu disc Le Monde est chaud (2019), que va presentar a casa nostra a la Sala Apolo, en el marc del Festival Cruïlla Tardor del 2019.

Una actuació en la que impactava una imponent presència escènica, vestit amb una túnica tradicional, acompanyat de dues coristes i d'unes seccions d'instruments occidentals com guitarra, baix, bateria i teclats i africans com la kora, el ngoni, el balafò i el djembé, prou coneguts dels seguidors de la música de l'Àfrica de l'Oest.

Com a CdD he triat el tema homònim que enceta la cinta que vaig comprar a Bobo, a 500 Km de la seva Odienné natal, a Costa d'Ivori, la fotografia de la qual il·lustra el post d’avui, Françafrique (2002), composat en col·laboració amb l'escriptor François-Xavier Versvhave, autor del llibre amb el mateix títol, el primer dels seus enregistraments als Tuff Gong Studios de Jamaica i un dels més reeixits d'una carrera artística de més de 25 anys, dels que en destacaria altres com Cours d'histoire (1999) o L'Africain (2007), amb la que ha adquirit un carisma comparable a mites coneguts al blog com Bob Marley, Salif Keïta o James Brown en base a la conjunció de la innovació musical amb el rigor polític i el compromís amb la lluita contra la pobresa i la discriminació al seu continent.

- TIKEN JAH FAKOLY. Françafrique. Françafrique (2002).

Xian Man (Stephen Malkmus)

 

Berman/Malkmus 5.

En el darrer post de la sèrie dedicada a David Berman i STEPHEN MALKMUS comentarem el darrer disc d'aquest, Traditional Techniques (2020), amb un registre absolutament diferent del que coneixem en les seves etapes liderant Pavement o en solitari, acompanyat de The Jicks.

Un àlbum en el que el genuí referent de l’indie-rock s'acompanya de músics com el multiinstrumentista, i productor, Chris Funk (de The Decemberists), el guitarrista Matt Sweeney i l'afganès Qais Essar, entre altres, amb un resultat tan sorprenent com fascinant. Una obra eminentment acústica amb temes d'estructures sinuoses basades en la seva guitarra de 12 cordes i una secció de cordes, a les que, puntualment, s'afegeixen la guitarra elèctrica, les flautes i el sitar, que li aporten un toc psicodèlic a l'estil del folk-rock de finals dels anys 60. 

I tot això sense trair la seva particular, per lúcida i càustica, visió del mon, defugint de la nostàlgia a la recerca de noves fonts d'inspiració. I a fe que la troba, com es pot comprovar, emmarcades entre la inicial ACC Kirtan i la tendra Amberjack final, en aquestes deu tracks de les en destacaria altres com The Greatest Own In Legal History, Shadowbanned i la CdD, Xian Man.

Un tema a ritme de blues, amb un riff de guitarra acústica de l'autor i un solo de la elèctrica de Sweeney espectaculars, el títol del qual correspon a l'abreviatura de la paraula "christian", sense cap referència, doncs, a la ciutat xinesa, famosa per la troballa dels guerrers de terracota.

 - STEPHEN MALKMUS. Xian Man. Traditional Techniques (2020).

Munich (Editors)

 

EDITORS és una banda de Birmingham, Anglaterra, formada inicialment pel cantant i guitarrista Tom Smith, el guitarrista i teclista Chris Urbanowicz, el baixista Russell Leetch i el bateria Ed Lay, que podem enquadrar en el revival del moviment post-punk de començament de segle, a l'igual que els tanmateix britànics Bloc Party o els americans Interpol, tots ells amb deutes amb icones d'aquest blog com Joy Division, The Smiths, The Cure o Echo & The Bunnymen.

Des del 2005 han publicat mitja dotzena d'àlbums, el més aclamat dels quals és el seminal The Back Room (2005), un disc de rock tan fosc com sembla indicar el seu títol ("La rebotiga") , basat en un joc de guitarres reverberants que, en algun moment, m'evoca als U2, i la veu apassionada i profunda del líder, amb 11 tracks dels que en destacaria l'inicial, Lights, i altres com Blood, All Sparks, Bullets, la número vuit i hit més promocionat en el seu moment i la meva preferida i, per tant, CdD d'avui, Munich, amb la célebre tornada:

          People are fragile things, you should know by now

          Be careful what you put them through

          People are fragile things, you should know by now

          You'll speak when you're spoken to

          

Un LP que els va donar molta popularitat però que no els va fer caure en l'autocomplaença, de manera que a cada nou entrega van aportar innovacions, amb un gir cap als teclats electrònics en el tercer, i també reeixit In This Light And On This Evening (2009), que, per contrarietat amb aquesta deriva, va suposar l'abandonament de Urbanowicz, substituït per dos membres nous, el guitarrista Justin Lockey i el teclista Elliott Williams.

Per aquells seguidors dels grups esmentats en el primer paràgraf que no conegueu als protagonistes d'avui, us recomano fer-vos amb Black Gols. Best Of Editors (2019), una recopilació de 16 temes de la seva carrera i vuit bonus tracks de versions acústiques alternatives que, de ben segur, agradaran als fans de tota la vida, els que esperem que es confirmi la seva presència al Festival Barcelona Primavera Sound de l'any que ve.

 - EDITORS. Munich. The Back Room (2005).

Robber (The Weather Station)

 

THE WEATHER STATION -no confondre amb el llegendari grup de jazz-rock Weather Report- és un projecte de la cantautora canadenca Tamara Lindeman que, en els cinc LP's que ha publicat des del 2009, ha evolucionat espectacularment del folk, amb discos com The Line (2009) o l'aclamat All Of It Was Mine (2011), acompanyada de Daniel Romano, al pop-rock de Loyalty (2015) i l'homònim The Weather Station (2018), per donar el salt definitiu amb el recent Ignorance (2021).

Un àlbum en el que la convincent lletrista, a qui s'ha comparat amb coneguts del blog d'èpoques pretèrites com Joni Mitchell o Leonard Cohen, o contemporanis com Bill Callahan o Weyes Blood, mostra el seu compromís en la lluita contra el canvi climàtic, patent tanmateix en la seva participació en múltiples debats i en actes dels Fridays for Future, el moviment liderat per l'activista sueca Greta Thunberg.

Una obra en la que cobra protagonisme la detallista producció de Marcus Paquin, qui ha treballat per a bandes com The National o Arcade Fire, amb luxosos arranjaments de cordes, a càrrec de la de Toronto i, en un parell de temes (Wear, Trust), del nostre "amic" Owen Pallett, que li proporcionen una atmosfera intimista, amb incursions en el soft-rock dels 70, a l'estil Fleetwood Mac (Tried To Tell You, Separated) i en el sophistipop dels 80, com el de Talk Talk.

Una comparació ben patent a la track que enceta el disc i CdD d'avui, Robber, en la que a les cordes i als omnipresents sintetitzadors, interpretats per Johnny Spence i la mateixa Lindeman, s'hi intercalen interludis  d'aires "jazzy" del saxòfon de Brodie West i detalls de percussió de l'esmentat Paquin i en la que fa una crítica gens velada al capitalisme quan ens ve a dir que el lladre (robber) no cal que ens odiï per robar-nos, simplement té permís legal per fer-ho.

 - THE WEATHER STATION. Robber. Ignorance (2021).