Wasted State Of Mind (...And You Will Know By The Trail Of Dead)

La primera vegada que vaig escoltar els ...AND YOU WILL KNOW US BY THE TRAIL OF DEAD em pensava que es tractava d'un nou disc dels barcelonins Loud Whispers, no tant per la música com pel deix vocal, tan semblant al de l’Albert Rams, un músic la trajectòria del qual, en aquest projecte i els posteriors, MiNE! i Falciots Ninja, hem comentat a bastament al blog.

Doncs no, els Trail Of Dead, o AYWKUBTTOD, com també se'ls coneix (en català "...I ens coneixereu per la reguera de morts"), son un grup d'Austin, Texas, liderat pels compositors, cantants i multiinstrumentistes (que sovint s'intercanvien la guitarra i la bateria) Jason Reece i Conrad Keely que, des del 1998 al 2020, -amb un llarg interval entre el 2014 i el 2020 en el que el segon se'n va anar a viure a Phnom Penh, Cambodja- han publicat 10 LP, el més reeixit dels quals, amb diferència, ha estat el tercer, Source Tags & Codes (2002).

Una mescla de punk i prog-rock, gravat en una discogràfica major i amb prou pressupost com per poder-hi afegir acompanyament orquestral, amb temes destacats com Another Morning Stoner (títol que tan al·ludeix a una erecció matutina com a fumar marihuana), Relative Ways o, amb la veu de Neil Busch, l'aleshores bateria, Baudelaire, en els que son capaços d'avançar de la decepció a l'esperança amb uns arranjaments sorprenents, sense abandonar la fúria que els caracteritza, i que posen en evidència en els seus caòtics concerts, en els que sovint desafinen (vegeu aquí) com no ho fa mai el "nostre" Albert.

Un disc que la majoria dels seus fans us recomanarien però no jo que, sense cap ànim de portar la contrària, tinc debilitat pel seu cinquè, l'infravalorat So Divided (2006), l'àlbum en el que predominen les melodies sobre el soroll en 10 tracks propis -i una versió del Gold Heart Mountain Top Queen Directory dels Guided By Voices de Robert Pollard- en els que s'endevinen influències des de Muse a The Cure i des de The Beatles a The Shins, dels que m'agraden especialment Stand In Silence, Naked Sun, Life i, la CdD, esclar.

Seqüenciada en tercer lloc, Wasted State Of Mind, s'inicia amb una percussió amb reminiscències polinèsies, no en va Reece i Keely es van conèixer a Oahu, Hawaii, seguida d'una frenètica línia de piano que guien a  en un crescendo fins a la coda final, amb un sorprenent acompanyament d'acordió, al que no podreu evitar afegir-vos: 

          Caught in a stasis

          Feel like I’ve wasted all this time

          With people and places                                          

          Who’ve never related or desired

- ...AND YOU WILL KNOW BY THE TRAIL OF DEAD. Wasted State Of Mind. So Divided (2006).

     

All My Hapiness Is Gone (Purple Mountains)

Berman/Malkmus 4:

Als deu anys de la dissolució dels Silver Jews per part de David Berman (vegeu aquí), pocs del seus seguidors confiàvem a tornar-ne a saber res del coprotagonista d'aquesta secció, reclòs com estava a la casa familiar de Nashville, Tennessee, víctima de la seva patologia dual, suma d'una depressió crònica, amb temptatives de suïcidi incloses, i una politoxicomania (heroïna, crack, metamfetamina...), que li comportaria greus problemes conjugals i econòmics, amb un endeutament superior als 100.000 $, l'obtenció d'ingressos per a la devolució del qual s'especula com a motiu del seu retorn.

Una reactivació artística, amb el nom i disc homònim de PURPLE MOUNTAINS (2019), iniciada uns anys abans però ajornada per manca d'enteniment amb múltiples artistes com el se vell amic Stephen Malkmus (vegeu aquí i aquí) i altres coneguts del blog com Dan Bejar (de The New Pornographers i Destroyer), Jeff Tweedy (de Wilco) o Dan Auerbach (de The Black Keys) qui, no obstant, contribuiria com a coautor en el track final, Maybe I'm The Only One For Me, fins que va ensopegar amb el grup Woods, dos membres del qual, Jarvis Taverniere i Jeremy Earl, a més a més de participar en la gravació, van produir l'LP.

Un àlbum musicalment continuista amb l'obra pretèrita, fins al punt de poder ser considerat el setè dels "jueus", en el que, amb una lírica desconsolada, tot i què amb algun toc d'humor càustic i sorneguer, desgrana el seu estat d'ànim, la soledat de sentir-se en un mon que no sembla estar fet per a ell, i en un seguit de missatges que ni els seus fans ni, el que és pitjor, el seu entorn, no vam saber copsar, potser en part -sense que ens serveixi d'excusa- per l'embolcall de les precioses, fins i tot alegres, tonades i els deliciosos arranjaments d'uns implicats Earl i Tavernier, qui, per cert, acaba de publicar, a mitges amb Glenn Donaldson, un interessant disc amb el títol homònim de Painted Shrines (2021).

Un LP amb deu tracks, després d'escoltar els cinc primers del qual, That's Just The Way That I Feel, All My Hapiness Is Gone, Darkness And Cold, Snow Is Falling In Manhattan i Margaritas At The Mall, el segon dels qual he triat com a CdD, no podreu aturar el play fins al final. 

Una obra molt ben acollida per la crítica que el de Virginia, recent separat de la seva esposa Cassie, després de 20 anys de matrimoni, havia de presentar de gira pel seu país i, posteriorment, per Europa, pel que tothom ens vam quedar estorats amb la noticia del seu suïcidi al seu domicili de Brooklyn el dia 7 d'agost de 2019, amb 52 anys.

 - PURPLE MOUNTAINS. All My Hapiness Is Gone. Purple Mountains (2019).

 

No One Falls Alone (The No Ones)

 

Els americans Scott McCaughey, dels grups The Young Fresh Fellows i The Minus 5 i músic d'acompanyament en les gires dels mítics REM, i el guitarrista d'aquests, Peter Buck, vessats en mil projectes paral·lels amb altres artistes, en un viatge a Noruega per participar en el Ice Station Vadso Festival, van conèixer dos talents locals, el guitarrista Frode Stromstad i el bateria Arne Kjelsrud Mathisen, de les bandes I Was A King i Heroes & Zeros, respectivament, amb els que de seguida van establir gran complicitat, fruit de la qual, a base d'intercanviar-se pistes d'un continent a l'altre, va ser l'EP Sun Station (2017), amb el "super-grup" batejat com THE NO ONES.

I van quedar tan contents del resultat que, el mateix 2017, els europeus van volar a Portland, Oregon, on en cinc dies van gravar un LP, amb lletres majoritàriament composades i cantades per McCaughey (pronunciat Mac-COY), les mescles del qual es van ajornar a causa d'un vessament cerebral d'aquest. I no ha estat fins fa uns mesos, una vegada recuperat i llest per editar-lo, que el disc ha vist la llum amb l'irònic títol de The Great Lost No Ones Album (2020).

Tretze tracks que se us passaran volant en una mica menys de 40 minuts, en els que, com era d'esperar, escoltarem un compendi de power-pop i indie-rock que ens recordarà tant a les bandes mare dels quatre i d'alguns convidats com Patterson Hood (de Drive-By Truckers), Andrew Rieger (de Elf Power) o Debbi Peterson (de The Bangles) com a altres conegudes del blog com The Byrds, Big Star, Dinosaur Jr, The Posies, The Dream Syndicate o The Jayhawks.

Un disc de guitarres vibrant i enèrgic, amb melodies immunes al pas del temps, composades i interpretades amb una solvència sense parangó, com Clementine, Too Blind To Believe, Turn Again o la gemma power-pop que l'enceta i he triat per a CdD d'avui, No One falls Alone.

 - THE NO ONES. No One Falls Alone. The Great Lost No Ones Album (2020).

Apartheid Is Nazism (Alpha Blondy)

Africana 20: 

Seydou Koné, fill de pare musulmà i mare cristiana, era un nen entremaliat, l'àvia del qual l'anomenava “bandit”, en francès igual que en català, però amb un accent de la seva llengua, el dioula, que sonava com a “blondy “(res a veure, per tant, amb el color ros), al que, posteriorment, l'interessat va afegir la primera lletra de l'alfabet grec quedant el nom artístic d’ALPHA BLONDY, el que vindria a ser "el primer bandit". 

Però això seria després del seu pas pel Hunter College de Nova York i l’American Language Program de la Universitat de Columbia, on s'estava preparant per a professor d'anglès, que abandonaria quan, aquest seguidor d'artistes de rock anglosaxons, va escoltar Bob Marley i va decidir tornar a la seva Costa d'Ivori natal per dedicar-se a la música. 

Una activitat en la que va ser fonamental l'ajuda del seu amic i productor de TV Fulgence Kassi, que el va donar a conèixer i així donar lloc a una llarga carrera en la que, acompanyat de la banda Solar System, es convertiria en un dels cantants més populars d'Àfrica, en base al seu estil, un roots-reggae amb tocs africans, i unes lletres, interpretades en diversos idiomes com el francès, l'anglès i el dioula (i, ocasionalment, en àrab i hebreu), compromeses en temes polítics i socials com la unitat africana o, en base als seus coneixements del Corà, la Bíblia i la Torà, de les religions musulmana, cristiana i jueva (God Is One és el títol d'una de les seves cançons) i el seu esforç en ajudar a multitud de projectes socials com l'educació i els micro-crèdits a les dones, la cura de malalties endèmiques de l'Àfrica Occidental o la lluita contra les mines anti-persones. 

Una carrera en la que debutar amb l'LP Jah Glory! (1982), seguit d'una dotzena i mitja més, fins al darrer, Human Race (2018), dels que en destacaria alguns com Cocody Rock!!! (1984), gravat a França, país en el que assoliria una gran popularitat, Apartheid Is Nazism (1985), Jérusalem (1986), en el que van participar The Wailers, Masada (1992) o Merci (2002), amb els que ha exercit una gran influència en posteriors artistes africans de reggae, com veurem un propers post a la secció "Africana" del blog. 

Com a CdD he triat el tema homònim de l'esmentat Apartheid Is Nazism, una de les dues interpretades majoritàriament en anglès d'un àlbum que resistiria la comparació amb l'obra del seu referent. Nou tracks basats en el baix i la bateria característics del reggae jamaicà, als que afegeix percussions africanes, vents i veus que li proporcionen un atractiu especial, dels que en destacaria, a més a més, la inicial, Afriki, Jah Houphouet o Sabe Allah Y'e. 

Així, doncs, amb permís de l'autor, us convido a demanar els americans a trencar el coll a l'apartheid: 

          America, America, America 

          Break the neck of this apartheid 

          America, America, America 

          Break the neck of this apartheid 

 - ALPHA BLONDY. Apartheid Is Nazism. Apartheid Is Nazism (1985).

The Steps (Haim)

 

Les germanes Este, Danielle i Alana Haim, multiinstrumentistes foguejades des de la infància als escenaris (com podeu comprovar aquí), acompanyant els seus pares, músics amateurs, i, posteriorment girant amb professionals coneguts del blog com Jenny Lewis (ex Rilo Kiley) o Julian Casablancas (ex The Strokes), van comptar amb el bateria Dash Hutton per formar el seu propi projecte, anomenat amb el seu cognom, HAIM.

Una banda que parteix del pop-rock dels 60 i 70 que escoltaven a casa, al que afegeixen estils posteriors com el synth-pop dels 80 i el rhythm & blues dels 90, amb influències de notables dones de totes les èpoques com Joni Mitchell (i l'esperit Laurel Canyon), Madonna, Alanis Morissette, Sheryl Crow, Rihanna, Taylor Swift però, sobretot, de Stevie Nicks i Christine McVie, les vocalistes de Fleetwood Mac, amb qui sovint se les ha comparat.

Un grup amb dos primers LP, Days Are Gone (2013) i Something To Tell You (2017), que van augurar unes expectatives que s'han complert en el darrer Women In Music Pt. III (2020). Un disc per a la gravació del qual les de Los Angeles, Califòrnia, van haver de superar múltiples adversitats com la mort de la millor amiga de l'Alana, la diabetis 1 de la Este i la depressió a conseqüència del diagnòstic de càncer de testicle de la seva parella, Ariel Rechtshaid, co-productor juntament amb Rostam Batmanglij (ex Vampire Weekend), que han quedat reflectides en les lletres de Danielle.

Un àlbum de títol satíric ("Dones a la música") que podeu trobar escrit amb l'acrònim WIMPIII, amb uns arranjaments impecables basat en el pop comercial però amb elements de tota mena de gèneres com el garage-rock, folk, country, reggae, R&B, funk, jazz, hip-hop, electrònica...sovint barrejats dintre d'un mateix dels seus 16 tracks, la majoria acreditats al trio de germanes i als productors.

Un LP que comença amb una introducció de saxo en un tema dedicat a la seva ciutat, Los Angeles, instrument que reapareix en un dels tres "bonus tracks" finals, Summer Girl -en el que, en base al sampler de la mítica Walk On The Wide Side (Transformer, 1972), acrediten com al co-autor a Lou Reed- i del que en destacaria altres com I Know Alone, Gasoline, Don't Wanna, I've Been Down o la CdD, The Steps, amb l'irresistible tornada:

 

          Every time I think that I've been takin' the steps

          You end up mad at me for makin' a mess

          I can' understand

          Why you don't understand me, baby

 

- HAIM. The Steps. Women In Music Pt. III (2020)

Shiggy (Stephen Malkmus & The Jicks)

Berman/Malkmus 3:

Al tercer capítol de la sèrie Berman/Malkmus repassarem breument la trajectòria d’STEPHEN MALKMUS després de la dissolució de Pavement, la banda que va liderar als anys 90.

Una carrera en la que el de Santa Mònica, Califòrnia, va debutar amb l'homònim Stephen Malkmus (2001), acompanyat per membres de Silver Jews, incloent el mateix David Berman, posteriorment substituïts per un grup estable, THE JICKS, integrat per la baixista Joanna Bolme, el guitarrista i teclista Mike Clark i fins a quatre bateries diferents, per si us interessa: John Moen, el primer; Joe Plummer, només uns mesos; Janet Weiss, la ex-Sleater-Kinney, i el darrer, Jake Morris.

Unes formacions amb les que gravaria mitja dotzena de discos, dels que us recomano el quart, Real Emotional Trash (2008) i l'últim, Sparkle Hard (2018), a partir del qual ho faria en solitari amb dos obres més,  Groove Denied (2019), amb un sorprenent gir electrònic, i el recent Traditional Techniques (2020), ara amb caires psico-folk-rock, al que dedicarem un futur post.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Sparkle Hard, àlbum del que el primer que em va cridar l'atenció va ser la caràtula, amb aquesta imatge d'una embarcació navegant per la badia de Cadaqués (Alt Empordà) amb una intensa brillantor que fa honor al seu títol, que agradarà als antics fans de Pavement alhora que als qui no teníeu la sort de conèixer aquesta icònica banda d’indie-rock americà ni al seu frontman.

Un disc enregistrat a Portland, Oregon, on resideix des de fa temps, produït per Chris Funk, de The Decemberists, amb lletres compromeses com poques vegades en la seva discografia sobre temes com Facebook o els moviments Black Lives Matter (amb una referència explícita a la mort de Freddie Gray a mans de la policia de Baltimore l'any 2015) o #MeToo, que comença amb una introducció de piano amb la preciosa Cast Off, a la que segueixen 10 tracks més, totes acreditades a Malkmus, de les en destacaria algunes com Solid Silk, amb uns preciosos arranjaments de corda i un sorprenent vocooder (o auto-tunes), Middle America, Refute, amb la participació d'una altra coneguda del blog, Kim Gordon, de Sonic Youth, i la CdD, Shiggy, la més semblant al seminal Slanted And Enchanted (1992).

- STEPHEN MALKMUS & THE JICKS. Shiggy. Sparkle Hard (2018).

La Bamba (Ritchie Valens/Los Lobos)

PdR'n'R 12:

El protagonista del post d'avui és un músic la carrera artística del qual, amb poc més de vuit mesos de durada, el va convertir en un autèntic "Pioner del rock & roll". Una carrera tan curta com la seva vida, truncada als 17 anys en aquell accident d'avioneta del fatídic 3 de febrer de 1959, conegut com "el dia que va morir la música" (vegeu aquí).

Parlem de Ricardo Valenzuela, el fill de mexicans, nascut a prop de Los Angeles, Califòrnia, qui, aconsellat per Bob Kane, que el descobriria i contractaria quan liderava com a cantant i guitarrista el grup The Silhouettes, va escurçar el nom, al temps que li donava un aire més anglosaxó, a RITCHIE VALENS. 

Un nom amb el que, influenciat tant pel seu homònim Little Richard i el rockabilly com per la música tradicional mexicana com el mariachi, va gravar dos singles, un amb Come On, Let's Go/Framed (1958) amb el que es donaria a conèixer i un altre amb qui obtindria una gran popularitat, amb Donna a la cara A i una sorpresa a la B, una cançó popular del país dels seus ancestres que interpretaria a ritme de rock i en castellà de la que es vendria més d'un milió de còpies en pocs mesos.

Evidentment, ens referim a La Bamba, una composició d'autor anònim el ritme de la qual, conegut com a son jarocho, identifica l'estat de Veracruz, que guarda una gran similitud amb una altra, Twist And Shout, composada per Phil Medley i Bert Russell per a The Top Notes però famosa per les seves versions a càrrec de The Isley Brothers i, sobretot, The Beatles (vegeu aquí). Un tema que viuria una segona joventut en la versió de Los Lobos, al biòpic La Bamba (Luis Valdez, 1987), interpretat per Lou Diamond Phillips en el paper de Valens, de la que en podeu gaudir tanmateix com a CdD d'avui, una vegada més, perquè qui no ha escoltat i cantat algun cop?:

 

          Para bailar La Bamba

          Para bailar La Bamba se necesita una poca de gracia

          Una poca de gracia 

          Pa' mi, pa' ti, y arriba y arriba

          Y arriba, y arriba

          Por ti seré, por ti seré, por ti seré

 

          Yo no soy marinero...

 

- RITCHIE VALENS/LOS LOBOS. La Bamba (1958/1987).