By The Time I Get To Phoenix (Jimmy Webb/Johnny Rivers)

 

A propòsit de Jimmy Webb-1:

Amb el post d'avui iniciem una petita sèrie a propòsit d'un músic nord americà a qui hem esmentat un parell de vegades al blog, concretament com a autor de diversos hits per a The 5th Dimension o del tema per el que acabarien sent coneguts The Highwaymen, molt més reeixit com a compositor, sobretot durant la dècada dels 60 del s. XX, en un sol any de la qual, el 1968, va obtenir tres premis Grammy, als que dedicarem sengles CdD, que com a cantautor en solitari, carrera en la que ha publicat més d'una dotzena d'àlbums, en tres períodes separats amb intervals de fins a deu anys, en els que s'ha centrat en la creació de BSO per a pel·lícules i sèries de TV, un musical i, fins i tot ha escrit un llibre, dels que no tinc previst tractar.

Em refereixo a JIMMY WEBB, oriünd d'Oklahoma i criat a Los Angeles, Califòrnia, la vida del qual, inicialment treballant com a compositor per a grups de la discogràfica Motown com The Supremes, faria un gir de la mà de JOHNNY RIVERS, el futur productor dels esmentats The 5th Dimension, qui, en el seu LP Changes (1966), seria el primer d'enregistrar un tema, By The Time I Get To Phoenix, motiu pel que comparteix protagonisme a la CdD d'avui, tot i que la versió més coneguda del qual és la que va fer a l'any següent Glen Campbell i que, així mateix, han interpretat molts altres cantants com Isaac Hayes, en el seu aclamat Hot Buttered Soul (1969) -del que en parlarem algun dia a la secció MN(I)O- i "coneguts nostres" com Frank Sinatra, Four Tops, James Brown o , fins i tot, Nick Cave & The Bad Seeds en el seu àlbum de versions Kicking Against The Pricks (1986).

Una composició d'un estil allunyat al predominant al blog en la que l'autor, amb només 21 anys, relata el trencament de la relació sentimental amb una tal Suzy Horton (posteriorment Suzy Ronstadt, ja que s'acabaria casant amb un germà de Linda, la famosa cantant de pop-country-rock), a la que abandona i, mentre viatja en cotxe des de L.A. a la seva Oklahoma natal, va reflexionant: 

          Quan arribi a Phoenix ja s'haurà llevat

          Trobarà la nota que li vaig deixar a la porta...

          ...Quan arribi a Albuquerque ja estarà treballant...

         ... Quan arribi a Oklahoma ja estarà dormint...

Oferta i rebutjada per diversos intèrprets fins que el propietari de Sun City Records la utilitzaria per encetar el seu tercer LP, l'esmentat Changes, onze de les dotze tracks del qual son versions, a excepció de la setena, Poor Side Of Town, coescrita per Rivers i Lou Adler, el productor.

Tot seguit podem gaudir de les versions de l'autor i del primer que va creure en el tema, molt reeixit durant diverses dècades, però, sobretot, per la de Campbell, el popular cantant de country que protagonitzarà el pròxim post d'aquesta sèrie (i que, finalment, he decidir afegir i podeu també escoltar aquí), en el seu LP  homònim By The Time I Get To Phoenix (1967).

- JIMMY WEBB/JOHNNY RIVERS. By The Time I Get To Phoenix. Changes (1966).

Fire And Rain/You've Got A Friend (James Taylor)

Dels cinc fills del Dr. Isaac i Gertrude (Trudy) Taylor, la cantant d’òpera per influència de la qual es van dedicar tots al mon de la música, només el segon va obtenir popularitat.

Ens referim a JAMES TAYLOR, nascut a Boston, Massachusetts però criat des dels tres anys a Carolina del Nord, on el seu pare exercia de degà de la Facultat de Medicina a Chapel Hill, qui, a més a més de reconegut guitarrista per la seva tècnica en l’estil "fingerpickin", va esdevenir un dels cantautors més emblemàtics d’una generació, a principis dels anys 70, de la que van formar part Joni Mitchell i Carole King (vegeu aquí la CdD passat) i altres com Carly Simon, la seva primera esposa, John Denver o Jackson Brown.

Un artista la carrera en solitari del qual va començar amb un disc homònim, James Taylor (1968), gravat a Londres i editat per Apple Records, propietat de The Beatles, amb la implicació de George Harrison i el mateix Paul McCartney, qui hi interpreta el baix, que no va obtenir cap reconeixement però que va donar un tomb amb la tornada als USA, acompanyat del seu descobridor i productor Peter Asher, ex-membre de Peter & Gordon, amb Sweet Baby James (1970), una vegada superades una greu depressió, una dependència de la heroïna i un greu accident de moto que van precisar sengles ingressos hospitalaris.

Un disc amb el que va aconseguir un èxit sensacional en base a la seva música tranquil·la i discreta, a les antípodes de la dominant a la tumultuosa dècada anterior, amb traces de folk, country, blues, soul i soft-rock i amb lletres introspectives i autobiogràfiques en les que reflexiona sobre els seus problemes afectius.

Un àlbum en el que destaquen temes com Country Road, amb la mateixa Carole King al piano, o l’homònima Sweet Baby James, però, per sobre de tots, el seu primer hit i CdD d’avui, Fire And Rain, en la que repassa diversos moments de la seva vida, des del suïcidi en un hospital psiquiàtric de la seva amiga Suzanne Schnerr, als seus problemes addictius o els inicis en el mon de la industria musical.

Una reconeguda obra que va tenir continuïtat en la següent, Mud Slide Slim And The Blue Horizon (1971), en gran part per incloure un cover d’un tema aliè, una constant al llarg de la seva carrera, l’arxifamosa You’ve Got A Friend, de la esmentada Carole King, que, tal com us vaig avançar el divendres passat, he afegit com a "bonus track" per tal de que les pugueu comparar, i no cal que us presenti la pianista, oi?

Dos LP sensacionals a partir dels quals el seu èxit va minvar en proporció a la demora en les successives dotzena i mitja de publicacions, amb intervals sovint d’entre quatre i sis anys, però que li han permès una popularitat duradora fins al present, en base a discos de versions, de gravacions en directe i, sobretot, d’interminables gires arreu del mon, com la prevista per al pròxim dimarts dia 20 al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

- JAMES TAYLOR. Fire And Rain. Sweet Baby James (1970)/You've Got A Friend. Mud Slide Slim And The Blue Horizon (1971).

Françafrique (Tiken Jah Fakoly)

 

Africana 21:

L'any 2002, passejant per Bobo-Dioulasso (Burkina Faso), em vaig aturar a una paradeta de carrer i, seguint el meu costum de comprar, abans de que se li digués així, comerç de proximitat, li vaig demanar al venedor la cinta de cassette que estava sonant, una música reggae amb un clar deix de l'Àfrica Occidental.

Es tractava del compositor i cantant ivorià Doumbia Moussa Fakoly qui adoptaria un nom artístic amb referències al malnom de "Tieni", deformat a Tiken, que li va posar el seu pare i que, en la seva llengua, el mandinga, significa "agitat", i Jah, un dels noms amb el que es coneix l'emperador Haile Selassie, el "Negus", el mite de la cultura rastafari.

I és que, TIKEN JAH FAKOLY, membre d'una família de griots (concepte que els seguidors de la secció "Africana" del blog coneixeu prou bé), continuant l'estel·la d’Alpha Blondy (el protagonista de la darrera CdD de la secció), mescla les bases del dub i el reggae jamaicans amb el soukouss africà, en front de Babilònia, l'explotador enemic comú, amb un estil reivindicatiu, alhora que alegre i festiu, que llença un missatge transfronterer que anima els joves a no abandonar la seva terra a la recerca d'un mon idíl·lic, i crític amb la religió, els polítics corruptes i les multinacionals que perpetuen el model d'esclavitud, substituït ara per la colonització econòmica.

Un compromís social, que li va comportar durant un temps exiliar-se al veí Mali, per amenaces contra la seva vida, al que recentment ha afegit la lluita contra el canvi climàtic i les seves conseqüències, com l'escalfament global, palès en el seu disc Le Monde est chaud (2019), que va presentar a casa nostra a la Sala Apolo, en el marc del Festival Cruïlla Tardor del 2019.

Una actuació en la que impactava una imponent presència escènica, vestit amb una túnica tradicional, acompanyat de dues coristes i d'unes seccions d'instruments occidentals com guitarra, baix, bateria i teclats i africans com la kora, el ngoni, el balafò i el djembé, prou coneguts dels seguidors de la música de l'Àfrica de l'Oest.

Com a CdD he triat el tema homònim que enceta la cinta que vaig comprar a Bobo, a 500 Km de la seva Odienné natal, a Costa d'Ivori, la fotografia de la qual il·lustra el post d’avui, Françafrique (2002), composat en col·laboració amb l'escriptor François-Xavier Versvhave, autor del llibre amb el mateix títol, el primer dels seus enregistraments als Tuff Gong Studios de Jamaica i un dels més reeixits d'una carrera artística de més de 25 anys, dels que en destacaria altres com Cours d'histoire (1999) o L'Africain (2007), amb la que ha adquirit un carisma comparable a mites coneguts al blog com Bob Marley, Salif Keïta o James Brown en base a la conjunció de la innovació musical amb el rigor polític i el compromís amb la lluita contra la pobresa i la discriminació al seu continent.

- TIKEN JAH FAKOLY. Françafrique. Françafrique (2002).

Knock On Wood (Eddie Floyd)

MN(I)O 12:

Quan, fa nou anys, vaig iniciar la secció MN(I)O no hauria pensat mai en haver-ne de justificar el nom però ara, en els temps que corren, vull deixar constància de que l’adjectiu “negre” està utilitzat no només amb el màxim respecte sinó amb una grandíssima admiració.

Ben mirat, qui pot pensar el contrari recordant els post que, fins a dia d’avui, he dedicat a artistes com, entre altres, Aretha Franklin, Otis Redding, Marvin Gaye, Sam Cooke o James Brown?

I és així que hem arribat al número 12, dedicat a EDDIE FLOYD, un cantautor oriünd d’Alabama i crescut a Detroit, Michigan, on va formar part de la banda The Falcons en la que el van precedir Joe Stubbs i, posteriorment, Wilson Pickett com a cantants principals. Un grup vocal, precursor d’altres de més famosos com The Temptations i The Four Tops, que es va dissoldre amb l’abandó de Pickett, el que va comportar la incorporació de Floyd al segell Stax Records, de Memphis, en el que va treballar com a solista i com a compositor per a altres artistes fins a la seva desaparició per bancarrota el 1975.

Una desena d’anys en la que, col·laborant habitualment amb el guitarrista “de la casa” Steve Crooper -coautor del mític (Sitting On) The Dock Of The Bay d'Otis Redding- i, ocasionalment, amb Booker T. Jones (de Booker T. & The MG’s), va escriure hits per estrelles com Carla Thomas, l’esmentat Wilson Pickett,  Rufus Thomas, Sam & Dave...o el mateix Redding, per a qui anava destinat el tema que, finalment gravat pels seus autors, esdevindria un clàssic instantani del soul, Knock On Wood.

Un èxit que no va poder superar en successius, tot i què notables, enregistraments com Raise Your Hand, I’ll Never Found A Girl, I’ve Got To Have Your Love, On A Saturday Night, Love Is A Doggone Good Thing o Soul Street i algunes versions com la del Bring It On Home To Me de Sam Cooke.

Amb el declivi de la música soul, amb antics col·laboradors com Crooper i el baixista Donald "Duck" Dunn, va participar temporalment amb Dan Aykroyd, ja sense el malaurat John Bellushi, en les gires de The Blues Brothers Band; com a convidat dels Rhythm Kings de Bill Wyman (l’ex-Rolling Stones) i en solitari com a part de la Stax Revue fins a la tornada el 2008 a una revitalitzada Stax, ara propietat de Concord Music Group, on va seguir editant àlbums, el darrer dels quals, Down By The Sea (2013), amb 75 anys. I amb molt bona forma, com podeu apreciar al segon vídeo adjunt, amb uns il·lustres espectadors.

Knock On Wood, composada pel tàndem Crooper-Floyd, s’inicia amb unes notes de vents -arranjats pel trompetista Wayne Jackson- i guitarra que ens recorda un altre tema clàssic de la factoria Stax, In The Midnight Hour, escrita per Crooper i Pickett i interpretada pel segon (vegeu aquí), i acompanyen el vocalista el teclista Isaac Hayes, The MG’s en ple, els esmentats Booker T. Jones, Crooper i Dunn i el bateria Al Jackson Jr, a qui es deu la genialitat de, després de que Floyd canti:

           It’s like thunder, lightning

          The way you love me is frightening

          I’d better knock...

introduir una memorable pausa, trencada pels seus tambors simulant el so de trucar una porta i finalitzada amb:

          ...on wood, baby.

Una expressió, “trucar a la fusta” una variació de la que a Europa en diem “tocar fusta”, quan volem invocar la bona sort. La que van tenir Eddie Floyd i Steve Crooper amb la CdD d’avui.

-  EDDIE FLOYD. Knock On Wood (1967).

On The Road Again (Canned Heat)

Formats a Los Angeles, Califòrnia (USA), a meitat dels anys 60, en plena època hippie, pel cantant, guitarrista i harmonicista Alan "Blind Owl" Wilson (Mussol cec) i el cantant principal i harmonicista Bob "The Bear" Hite (L’Ós), els CANNED HEAT van gaudir en els seus inicis d'una gran popularitat, incrementada per la participació en grans festivals com els de Monterey, Newport o el mític Woodstock del 1969, del que en van sortir com a autèntiques estrelles.

I tot això amb un estil allunyat del rock psicodèlic imperant, el blues-rock, del que, aquests estudiosos i col·leccionistes (el mateix nom de la banda rememora el tema Canned Heat Blues, gravat per Tommy Johnson el 1928), no es van limitar a interpretar temes propis i aliens sinó que en van ser uns veritables reivindicadors, fins al punt de gravar i col·laborar amb grans bluesmen com John Lee Hooker, Memphis Slim, Clarence "Gatemouth" Brown o Albert Collins, de tal manera que les carreres d'uns i altres es van retroalimentar. 

El seu àlbum més conegut és el segons de la seva discografia, Boogie With Canned Heat (1968), el primer en que hi va participar un nou bateria, el mexicà Adolfo "Fito" De la Parra, un personatge fonamental en l'esdevenir del grup. Un carrera artística que es va veure alterada el 1970, amb la mort per sobredosi de barbitúrics, accidental o no mai no ha quedat clar, del depressiu Wilson i, a conseqüència del consum de drogues i alcohol, un recanvi continu de personal que va deixar molts anys a "The Bear" i "Fito" de la Parra com els únics fixes d’una banda de la que vaig poder gaudir en un concert a l’antic Palau de Congressos del carrer de Lleida, de Barcelona, l’any 1973. Una carrera que, superant un altre greu entrebanc, la mort del primer, víctima d'un infart, el 1981, amb 38 anys, continua fins a l'actualitat, sota el lideratge del bateria i un seguit d'entrades i sortides de membres i ex-membres, dels que en destaca el baixista Larry "The Mole" Taylor, amb el bagatge d'una vintena de discos, amb llargs intervals de fins a deu anys (1978-1988) sense gravar. 

Com el seu títol indica, Boogie With Canned Heat, gravat pels quatre músics esmentats i un altre guitarrista, Henry "Sunflower" Vestine (antic membre de The Mothers Of Invention, de Frank Zappa) i la col·laboració puntual d'un tal Mac Rebennack (a qui tothom coneixem com a Dr. John, recentment traspassat), és un disc que combina el rock i el blues electrificat amb el boogie-woogie, que sublima el blues de Chicago de començament del segle XX, representat per figures com Willie Dixon, Buddy Guy, Muddy Waters o Elmore James, i l'emparenta amb coetanis com la Paul Butterfield Blues Band o John Mayall & The Bluesbreakers.

Un àlbum amb deu composicions pròpies, de les que en destacaria algunes com Evil Woman, My Crime, Marie Laveau i la CdD, el seu primer hit i tema icònic, versió interpretada per Alan Wilson, amb la seva típica veu en falset, i actualitzada de On The Road Again, una cançó de Floyd Jones del 1953, remake del seu propi èxit Dark Road, del 1951, basada tanmateix en un altra del 1928, anomenada Big Road Blues, del bluesman del Delta del Mississippi Tommy Johnson, us en recordeu?...l'autor de Canned Heat Blues, el tema del que els nostres amics, l'acomplexat "gafotas" "Blind Owl" i l'immens "The Bear", van adoptar el nom artístic.

- CANNED HEAT. On The Road Again. Boogie With Canned Heat (1968).

Denw (Oumou Sangaré)

Africana 7:

El seguidors de la CdD més perspicaços haureu observat que, en un blog dominat de forma aclaparadora per música anglosaxona, de tant en tant s'ha "colat" algun artista provinent de l'Àfrica, un continent que estimo i admiro especialment per la seva varietat paisatgística, ètnica i cultural, entesa aquesta en el sentit més ampli, com les arts plàstiques, la gastronomia o el folklore, amb la música al capdavant . Lamentablement, això només ha succeït en sis dels 383 post publicats, un miserable 1,56%, injustícia que  m'he proposat esmenar, a partir d'avui, assignant-li una secció periòdica.

I els músics que aniran apareixent, com no pot ser d'una altra manera, representaran estils diversos com el raï, mbalax, wassoulou, blues tuareg, afro-beat, reggae, rumba congolesa, ethio-jazz o isicathamiya, tenint com a nexe d'unió l'haver gravat les seves obres amb tecnologia avançada, sigui als seus països d'origen o a les metròpolis que els van colonitzar, aportant instruments elèctrics i fusionant-se amb estils, i sovint amb artistes, occidentals com Peter Gabriel, Neneh Cherry, Noa, Paul Simon, Ry Cooder..., el que ha donat lloc a un gènere anomenat "world music" (música del món), terme molt controvertit, a l'atribuir-se-li connotacions merament comercials.

I és precisament amb la intenció de no foragitar els seguidors més susceptibles que he evitat titular la secció amb aquest mot  i, emulant el que fan als USA amb la seva música d'arrels actualitzada, etiquetar-la amb el topònim "Africana", i, per donar continuïtat als precedents Khaled (Algèria), Youssou N'Dour (Senegal), Salif Keïta (Mali), Bombino (Niger), Alí Farka Touré (Mali) i Touré Kunda (Senegal), assignar-li d'entrada el numero 7, ocasió per a la que he triat una artista excepcional.

OUMOU SANGARÉ va començar a actuar sent una nena, acompanyant a sa mare, cantant professional per a casaments i batejos (sogoninkun, en la seva terminologia), a qui l'espòs havia abandonat embarassada d'un altre fill, als 16 ja era de gira per Europa amb el grup Djoliba Percussions i als 21, de la mà de l'esmentat Ali Farka Touré, va gravar amb la discogràfica britànica World Circuit Records el seu disc de debut, Moussoulou (1990).

Un àlbum inspirat en el wassoulou, la música tradicional de la seva regió d'orígen, d'ètnia peul, al sud del Níger, escrit i composat per ella mateixa, la majoria de les cançons del qual, com el mateix títol, "Dones", suggereix, fan referència a l'amor i el matrimoni, temàtica que es repeteix en els següents, Ko Sira (1993), en al·lusió als matrimonis arreglats i Worotan (1996), en el que critica la venda de dones. Uns treballs amb els que s'ha significat com una gran activista social a favor dels drets de les dones del seu Mali natal i de tota Àfrica, contra el matrimoni infantil i la poligàmia, obtenint reconeixement al ser nomenada Comandant de l'Ordre i de les Lletres de França (1998), Premi UNESCO 2001 i Ambaixadora de la FAO el 2003.

A partir del resó internacional de Worotan la seva activitat artística es va alentir i, la que també es coneix com el "rossinyol del wassoulou", va rendibilitzar els guanys invertint en diverses activitats empresarials com l'agricultura, la industria hotelera, amb la construcció de l'Hotel Wassoulou de Bamako, i l'automobilística, amb la creació d'una marca pròpia, Gonow Oum Sang, de fabricació xinesa, oferint-nos publicacions esporàdiques com el doble CD recopilatori Oumou (2003) i, com a novetats, Seya (2009) i el recent Mogoya (2017), en el que participa el llegendari bateria Tony Allen, de qui parlarem en el proper post de la secció "Africana".

Com a CdD he triat un tema de Worotan, el seu disc més reeixit, en el que, basat en estructures poliritmiques amb cors de crida-resposta típics de l'Àfrica Occidental, als instruments tradicionals com l'ngoni, la flauta peul, les carabasses i el djembe, s'hi afegeixen un violí, un baix i una guitarra elèctrics i una secció de vents (saxofó, trompeta i trombó), liderats per l'americà Pee Wee Ellis, habitual col·laborador d'estrelles con VanMorrison o James Brown, que li aporten un inesperat aire funk.

La cançó que escoltareu, el track número cinc, es titula Denw (Nens) i, com es pot apreciar a la lletra, impresa traduïda a l'anglès al llibret del CD, tracta de l'estigma associat a la dona que no pot tenir fills, circumstància de la qual sempre se la considera culpable.

- OUMOU SANGARÉ. Denw. Worotan (1996).

People Get Ready (Curtis Mayfield & The Impressions)

MN(I)O 11:
El post número 11 de la secció Música Negra (Injustament) Oblidada [MN(I)O] del blog tracta d'un artista  la vida del qual va derivar de la glòria a l'infortuni. Al compositor, guitarrista, cantant i productor CURTIS MAYFIELD la primera li va arribar ben aviat amb el grup de rhythm & blues, funk i soul THE IMPRESSIONS, que va formar als 16 anys i, amb la retirada de Jerry Butler, va liderar des dels 18, amb els que va publicar discos sensacionals com l'homònim The Impressions (1963), Keep On Pushing (1964), People Get Ready (1965) i mitja dotzena més, fins al 1970 en que va iniciar, tanmateix, la seva carrera en solitari.

Una carrera de 25 anys de la que en podem destacar tres àlbums més, Curtis (1970), Curtis/Live! (1971) i, provablement, el més important de la seva discografia, Super Fly (1972), banda sonora original (BSO) de la pel·lícula del mateix títol, que relatava la vida dels joves dels guetos i la seva relació amb la pobresa, les drogues i el crim, el que donaria lloc a un subgènere cinematogràfic anomenat blaxploitation, el film més conegut del qual fou Shaft (1971) amb Isaac Hayes com autor de la BSO.

Super Fly va marcar el zenit de la carrera d'un Mayfield que, amb el seu estil particular i força admirat de tocar la guitarra, els innovadors arranjaments amb influències llatines i el seu inconfusible falset va ser un referent de l'anomenat “soul de Chicago”, i per la reivindicació de l'orgull de pertànyer a la comunitat afro-americana fins a l'extrem que algunes de les seves composicions van patir censura radiofònica, va ser considerat, juntament amb James Brown i Sly Stone, un heroi per la causa dels drets civils, però el fet de que la seva estrella s'anés apagant en els 20 anys següents no va ser el motiu de l'infortuni que esmentava a l'inici...el pitjor estava per arribar.

I va ser que, al 1990, un accident a l’escenari, en el que li va caure a sobre un equip de llum, el va deixar tetraplègic, el que li va comportar greus problemes econòmics dels que el va ajudar a sortir la publicació d’un disc d’homenatge, All Men Are Brothers-A Tribute To Curtis Mayfield (1994), gravat per estrelles com Eric Clapton, Bruce Springsteen, Gladys Knight, Aretha Franklin, Stevie Wonder, Steve Winwood, Elton John o Rod Stewart, interpretant aquest, precisament, la CdD d’avui, el que ha fet en diverses ocasions (vegeu aquí i aquí).

Un disc que va suposar, a més a més d'econòmica, una injecció de moral al nostre heroi que, tot i què enllitat, va tenir esma de gravar el disc final, New World Order (1996), abans que la seva salut, consumida també per una diabetis per la que van haver-li d'amputar una cama, es deteriorés fins a la seva prematura mort, el 1999, amb 57 anys, per motius que no es van donar a conèixer.

La CdD triada, com no podia ser d'una altra manera, és la que dona nom al tercer i més fluix dels discos amb The Impressions esmentats a l'inici del post però amb la que tothom l'identifiquem i que ha estat versionada per multitud d'artistes de totes les èpoques. Una composició d'aire gospel que utilitza la metàfora del tren com a ruta d'escapament cap al nord dels esclaus fugits dels estats del sud abans de la Guerra Civil dels Estats Units (“La gent es prepara, hi ha un tren que ve, no cal equipatge, només pujar-hi, només necessites tenir fe...”, diu) i que va ser profusament utilitzada pels moviments civils contra la carrera armamentística i la guerra del Vietnam.

          People get ready

          There's a train a comin'

          You don't need no baggage, you just get on board

          All you need is faith...

- CURTIS MAYFIELD & THE IMPRESSIONS. People Get Ready. People Get Ready (1965).

Gimme Some Lovin' (The Spencer Davis Group)

Steve Winwood-1:

Continuant amb l'experiència iniciada el 2017 de dedicar uns quants post al llarg de l'any a un mateix músic, en aquell cas a RyCooder, aquesta tanda la dedicarem a un personatge que, si bé a molts joves seguidors del blog pot no sonar-vos de res, durant els anys 60 i 70 va ser una autèntica icona, no només per a milions d'aficionats sinó per a tota una generació de músics, que el veneraven. 

Estic parlant del britànic Steve Winwood, un compositor, cantant i multinstrumentista, amb els teclats com a fonament, que va iniciar la seva carrera musical al 15 anys amb The Spencer Davis Group, per continuar amb les bandes Traffic, Blind Faith i Ginger Baker's Air Force, i, des del 1977 a l'actualitat, en solitari, a més a més de participar com a músic de sessió en la gravació de discos d'artistes consagrats com Jimi Hendrix, The Who, James Brown, BB King, Muddy Waters, Lou Reed, Tina Turner, Joe Cocker, Van Morrison, John Martyn, Robert Palmer, Sandy Denny, George Harrison, Marianne Faithfull, Billy Joel, David Gilmour, Talk Talk, Phil Collins, Paul Weller, Eric Clapton i, és clar, dels seus futurs col·legues Jim Capaldi i Dave Mason. 

THE SPENCER DAVIS GROUP, a qui dediquem el primer del quatre capítols previstos, va ser un efímer quartet, integrat pel guitarrista gal·lès que li dona nom, els germans, Muff (baix) i Steve Winwood, l'autèntic líder,  i Pete York a la bateria, que practicava un blues-rock blanc (ja ho sabeu, el "blue-eyed soul") que el jove "Stevie" interpretava amb una formidable veu esquinçada, que va deixar per a la història de la música popular grans hits com Keep On Running i Somebody Help Me, escrits pel jamaicà Jackie Edwards i produits pel seu mentor Chris Blackwell, de Island Records i, els propis Gimme Some Lovin' (dels Winwood i Davis) i I'm A Man (de S. Winwood i Jimmy Miller), un tema amb el que pocs anys desprès es donarien a conèixer uns tals Chicago, anomenats en el seu primer LP Chicago Transit Authority (vegeu aquí).

Pocs mesos desprès, i en ple apogeu, els germans Winwood van abandonar el grup, Muff per dedicar-se a la industria musical a Island i Steve per formar Traffic (objecte del següent post temàtic), continuant Spencer Davis amb altres membres durant un parell d'anys fins que, el 1969, es van dissoldre fins al 2006 en que, sense cap dels tres socis seminals, es van reactivar i segueixen actuant fins a hores d'ara en el “circuït de la nostàlgia”, amb una formació diferent per al circuït americà i europeu, a excepció de Spencer, l'únic membre fix.

La CdD no podia ser altra que l'esmentada Gimme Some Lovin', una monumental composició marcada per una potent línia de baix sobre la que impera l'orgue Hammond i la veu de Steve, qui es veu acompanyat en els cors per uns tals Capaldi i Mason, ja us ho puc avançar, els futurs companys a Traffic. Un tema que potser a alguns us sonarà per la interpretació (vegeu aquí) que en van fer a la famosa pel·lícula, protagonitzada per John Belushi i Dan Aykroyd, The Blues Brothers (John Landis, 1980).

- THE SPENCER DAVIS GROUP. Gimme Some Lovin'. Gimme Some Lovin' (1967).

Soukora (Ali Farka Touré with Ry Cooder)

Ry Cooder-2:

El segon post dedicat a Ry Cooder tracta de la seva insòlita col·laboració,  en l'històric disc Talking Timbuktu (1994), amb el músic malià ALI FARKA TOURÉ, la interessant biografia del qual paga la pena conèixer.

Nascut Ali Ibrahim Touré en una aldea a prop de la mítica i extraordinària (i en dono fe, com podeu apreciar a la fotografia inferior) ciutat de Tombouctou, va ser l'únic dels deu germans que va sobreviure a la infantesa, motiu potser pel que va adoptar en malnom gens pejoratiu de "Farka" (ruc), com a símbol de tenacitat. Orfe de pare, que va morir lluitant amb l'exèrcit francès a la segona guerra mundial, va haver de treballar al camp sense accés a la formació fins que, amb la independència del país el 1960 i el recolzament del nou govern a la música i la cultura tradicionals, es va traslladar a Bamako, on va treballar a Radio Mali, el que li va permetre entrar en contacte amb la música occidental, esdevenint gran admirador d'artistes afroamericans com Otis Redding, James Brown i, sobretot, John Lee Hooker, amb qui, a desgrat del tots dos, ha estat reiteradament comparat.

Malauradament, el reconeixement no li va arribar fins als quasi 50 anys, amb la publicació de l'homònim Ali Farka Touré (1987) i de The River (1990), el que li va permetre sortir del país i col·laborar amb músics americans com Taj Mahal, en el disc The Source (1992) o Ry Cooder, en l'esmentat Talking Timbuktu, amb el que va rebre un premi Grammy en la categoria coneguda amb l'actualment injuriat terme de World Music. Un èxit que probablement va suposar més reconeixement per al angelí que per al bo d'Alí Farka, que va tornar a les arrels tradicionals amb Niafunké (1999), en honor a la població de la riba del riu Níger, al nord de Mali, on vivia i seguia cultivant els seus camps d'arròs, de la qual va ser escollit alcalde el 2004 i a la que va fer importants donacions per contribuir al desenvolupament econòmic. I encara tindria temps de publicar, en col·laboració amb un altra icona musical i cultural local, l'intèrpret de kora Toumani Diabaté, un altre disc sensacional (vegeu aquí) amb el que obtindria un segon Grammy, In The Heart Of The Moon (2005), poc abans de morir, el març del 2006 i amb 67 anys, víctima d'un càncer d'ossos, havent deixat acabat un àlbum pòstum en solitari, Savane (2006) i unes cintes de nou amb Diabaté, publicades posteriorment amb el títol de Ali And Toumani (2010).

I, tornant al Talking Timbuktu, que quedi clar que es tracta d'un disc de Touré en el que Cooder exerceix de músic d'acompanyament i, això sí, magníficament, de productor, aconseguint que flueixin amb naturalitat les guitarres acústiques i elèctriques dels dos protagonistes, més les de Clarence "Gatemouth" Brown, i la resta d'instruments, amb la estel·lar secció rítmica occidental formada pel baixista John Patitucci i el bateria Jim Keltner i els percussionistes africans Hamma Sankare (carbassa) i Oumar Touré (congues) amb les veus. 

En aquest aspecte cal destacar el treball del nostre heroi d'avui que ens evoca els cants de treball amb la típica crida-resposta dels esclaus negres de les plantacions del sud dels USA i els seus descendents i que, vista la llavor subsahariana que els va originar, ens hauria de fer revisar conceptes. Així, quan ens referim al "blues del delta", de quin riu estem parlant, del Mississippi...o del Níger?  I aleshores, és realment la col·laboració entre Ali Farka Touré i Ry Cooder tan insòlita com la he qualificat en la primera frase d'aquest post?

Com a CdD he escollit el track seqüenciat en segon lloc, un tema anomenat Soukora, que significa "nit" en bambara, un dels idiomes que utilitza Touré en el disc, a més a més del peul, el songhai i el tamasheck, que, com sabreu els seguidors del blog, és la llengua dels que els occidentals coneixem com a “tuaregs”, com vaig comentar en el post de Bombino que podeu revisitar aquí.

Una preciosa cançó d'amor en la que la música és tan eloqüent com les paraules, que la majoria no entendrem, i que a continuació es pot escoltar en la versió original del disc i en un entranyable vídeo d'un concert acústic amb Ali Farka Touré i els esmentats percussionistes, Hamma Sankare i Oumar Touré, i un corista no especialment "afinat". 

- ALI FARKA TOURÉ with RY COODER. Soukora. Talking Timbuktu (1994).

Whole Lotta Shakin' Goin' On (Jerry Lee Lewis)

PdR'n'R 8:

El protagonista de la CdD d'avui té un talent per a la música només equiparable al d'engegar en orris la seva vida personal. Així, JERRY LEE LEWIS, nascut en una humil família treballadora de Louisiana (USA), va destacar des de ben petit per les seves aptituds al piano, instrument que el seu pare li va comprar de tercera ma i amb un gran esforç econòmic i amb el que debutar en públic amb 14 anys.

El 1957 va enregistrar el seu primer èxit, Whole Lotta Shakin' Goin' On i, pocs mesos desprès, la seva cançó més coneguda, Great Balls Of Fire!. Mentre tant, a la discogràfica Sun Records, de Memphis (Tennessee, USA), havia conegut a altres tres estrelles del moment, Elvis Presley, Carl Perkins i Johnny Cash, amb els que va gravar un disc que no es va publicar fins uns anys desprès, amb el nom amb el que els va anomenar el directiu Sam Phillips, The Million Dolar Quartet (vegeu aquí).

Però el nostre heroi, a qui en algun moment es va arribar a comparar amb Elvis, és un autèntic desastre en la seva vida personal, des de que, amb només 16 anys és va casar per primera de les set vegades que ho ha fet (fins ara, la darrera el 2012), amb tot un seguit d'escàndols com el casament a l'any següent amb una noia embarassada, sense divorciar-se de la primera, amb el que es va convertir en bígam, i poc després, amb 22 anys ho va tornar a fer, aquesta vegada i en secret amb una nena de 13 anys, Myra Brown, amb la mala sort de que, el 1958, durant una gira per Anglaterra, a la que es va obstinar a portar-la, es va descobrir el matrimoni, amb el conseqüent escàndol, que va obligar a cancel·lar la gira i tornar als Estats Units, on va ser apartat de la escena musical.

Per si no hagués tingut prou desgràcies, el seu primer fill, amb tres anys, va morir ofegat a la piscina, el segon ho va fer als 19 en un accident de trànsit, la quarta dona també mor ofegada a la piscina, la cinquena ho fa per sobredosi de metadona i ell mateix va haver d’ ingressar en diverses ocasions a la clínica de desintoxicació Betty Ford...segueixo?

Evidentment, aquesta desordenada biografia va influir molt negativament en la seva vida artística i, aquest increïble pianista, amb una tècnica tan personal i agressiva per el que va ser conegut com “The Killer” (l'assassí), es va d'haver d'allunyar del rock & roll, del que és considerat un autèntic pioner, per sobreviure interpretant música country, amb més pena que glòria, fins que el 1989, la pel·lícula Great Balls Of Fire! , dirigida per Jim McBride i protagonitzada per Dennis Quaid, en el paper de Lewis, Winona Ryder en el de Myra, el va tornar a la popularitat, el que li va permetre tornar a gravar  després d'uns quants anys sense fer-ho. I el resultante va ser Last Man Standing (2006), un àlbum amb 21 duets amb artistes com Little Richard, B.B. King, Buddy Guy, Kris Kristofferson, Willie Nelson, Mick Jagger i Keith Richards (The Rolling Stones), Jimmy Page (Led Zeppelin), Bruce Springsteen, Ringo Starr (The Beatles), Rod Stewart o Neil Young. I encara un parells més, Mean Old Man (2010), amb la participació d'Eric Clapton, John Fogerty (Creedence Clearwater Revival) i Sheryl Crow entre altres i, el darrer, als 79 anys d'edat i viu, contra tot pronòstic, Rock & Roll Time (2014).

Als joves seguidors del blog, poc coneixedors de la carrera de l'artista, us recomano iniciar-vos amb Live At Star-Club, Hamburg (1964), un disc gravat en un frenètic concert en aquesta ciutat alemanya el dia 5 d'abril de 1964, sis anys desprès de l'ensorrament de la seva carrera, en el que, tot i passar per un moment personal tan complicat, The Killer, colpejant les tecles amb tanta força que sembla que es vagin a trencar, es mostra com el fenomenal pianista que és. Un àlbum considerat com un dels millors directes de la història del rock i que hauria de ser d'escolta obligatòria per tots aquests xavals que tan poc respecte tenen per les persones grans.

I la CdD, la seminal Whole Lotta Shakin' Goin' On, una composició l'origen de la qual es disputen el cantant Dave "Curlee" Williams i el pianista James "Roy" Hall, a la que Lewis va canviar radicalment els arranjaments, havent de superar les reticències de Sam Phillips per l'explícit contingut sexual de la lletra, motiu per el que va ser censurada en moltes emissores de radio i TV de la època.

Si no ho creieu, a que penseu que es refereix amb això de "remena, nena, remena...":

               Well, I said shake, baby, shake

               I said shake, baby, shake...

- JERRY LEE LEWIS. Whole Lotta Shakin' Goin' On (1957).