Formats a Los
Angeles, Califòrnia (USA), a meitat dels anys 60, en plena època hippie, pel cantant, guitarrista i
harmonicista Alan "Blind Owl" Wilson (Mussol cec) i el cantant principal i harmonicista Bob "The Bear" Hite (L’Ós), els CANNED HEAT van gaudir en els seus inicis d'una gran popularitat,
incrementada per la participació en grans festivals com els de Monterey,
Newport o el mític Woodstock del 1969, del que en van sortir com a autèntiques
estrelles.
I tot això amb un
estil allunyat del rock psicodèlic
imperant, el blues-rock, del que,
aquests estudiosos i col·leccionistes (el mateix nom de la banda rememora el
tema Canned Heat Blues, gravat per Tommy Johnson el 1928), no es van
limitar a interpretar temes propis i aliens sinó que en van ser uns veritables
reivindicadors, fins al punt de gravar i col·laborar amb grans bluesmen com John Lee Hooker, Memphis
Slim, Clarence "Gatemouth"
Brown o Albert Collins, de tal
manera que les carreres d'uns i altres es van retroalimentar.
El seu àlbum més
conegut és el segons de la seva discografia, Boogie With Canned Heat (1968), el primer en que hi va participar un
nou bateria, el mexicà Adolfo
"Fito" De la Parra, un personatge fonamental en l'esdevenir del
grup. Un carrera artística que es va veure alterada el 1970, amb la mort per
sobredosi de barbitúrics, accidental o no mai no ha quedat clar, del depressiu
Wilson i, a conseqüència del consum de drogues i alcohol, un recanvi continu de
personal que va deixar molts anys a "The Bear" i "Fito" de
la Parra com els únics fixes d’una banda de la que vaig poder gaudir en un
concert a l’antic Palau de Congressos del carrer de Lleida, de Barcelona, l’any
1973. Una carrera que, superant un altre greu entrebanc, la mort del primer,
víctima d'un infart, el 1981, amb 38 anys, continua fins a l'actualitat, sota
el lideratge del bateria i un seguit d'entrades i sortides de membres i
ex-membres, dels que en destaca el baixista Larry "The Mole" Taylor, amb el bagatge d'una vintena de
discos, amb llargs intervals de fins a deu anys (1978-1988) sense gravar.
Com el seu títol
indica, Boogie With Canned Heat,
gravat pels quatre músics esmentats i un altre guitarrista, Henry "Sunflower" Vestine
(antic membre de The Mothers Of
Invention, de Frank Zappa) i la
col·laboració puntual d'un tal Mac
Rebennack (a qui tothom coneixem com a Dr.
John, recentment traspassat), és un disc que combina el rock
i el blues electrificat amb el boogie-woogie, que sublima el blues de Chicago de començament del
segle XX, representat per figures com Willie
Dixon, Buddy Guy, Muddy Waters o Elmore James, i l'emparenta amb coetanis com la Paul Butterfield Blues Band o John Mayall & The Bluesbreakers.
Un àlbum amb deu
composicions pròpies, de les que en destacaria algunes com Evil Woman, My Crime, Marie Laveau i la CdD, el seu primer hit i tema icònic, versió interpretada
per Alan Wilson, amb la seva típica veu en falset, i actualitzada de On The Road Again, una cançó de Floyd Jones del 1953, remake del seu propi èxit Dark Road, del 1951, basada tanmateix en
un altra del 1928, anomenada Big Road
Blues, del bluesman del Delta del
Mississippi Tommy Johnson, us en recordeu?...l'autor de Canned Heat Blues, el tema del que els
nostres amics, l'acomplexat "gafotas" "Blind Owl" i l'immens "The Bear", van adoptar el nom artístic.
- CANNED HEAT. On The Road Again. Boogie With Canned
Heat (1968).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada