Ordunun Dereleri (Altin Gün)

ALTIN GÜN, en turc, "Dia daurat", és un grup musical d'Amsterdam, liderat pel baixista Jasper Verhulst, que, si bé en els seus dos primers LP, On (2018) i l'aclamat Gece (2019), reinterpretaven el folk d'Anatòlia barrejant instruments tradicionals com el bağlama  amb occidentals com el baix i la guitarra elèctrica de l'altre membre fundador, Ben Rider, amb un resultat proper al funk i al rock psicodèlic (àcid-folk com també n'hi diuen), en el següent, Yol (2021), ara amb majoria de composicions originals, en detriment de les versions de temes populars, incorporen bateries (Nic Mauskovic primer i Daniel Smienk posteriorment) i percussió (Gino Groeneved) electròniques i sintetitzadors que l'apropen al synth-pop dels 80's, i tot això cantat en turc, gràcies als dos magnífics vocalistes, el polivalent Erdinç Ecevit Yildiz, qui també interpreta l'esmenta bağlama, i la tanmateix teclista Merve Dasdemir.

Un àlbum, el títol del qual significa "carretera" en català, que ha fet furor no només entre la nombrosa comunitat turca dels Països Baixos sinó també entre la autòctona, tot i què, potser pel motiu d'haver estat composat a distància, compartint els fitxers per internet amb motiu del confinament per la pandèmia Covid-19, ha resultat molt més malenconiós i ombrívol respecte a les autèntiques explosions de so que van representar els dos precedents.

Un disc la gravació del qual, mesclat per Asa Moto, ha estat per ells un autèntic laboratori musical i del que en van quedar tan satisfets que, pocs mesos després, n'han publicat un altre, Âlem (2021), disponible exclusivament en Bandcamp, els beneficis del qual asseguren que aniran destinats a l'ONG Earth Today.

Com a CdD he triat Ordunun Dereleri (“Corrents de l'exèrcit”), la que enceta l'esmentat Yol, en la que, amb un tempo lent i suau basat en una línia de sintetitzador vintage (un Suziki Omnichord, concretament), Ecevit ens explica una trista història d'amor que no acaba gaire bé, i de la que en podem gaudir encara que no coneguem el seu idioma.

Un vídeo del tema original al que he afegit, a mena de bonus tracks, un mini concert de quatre temes que inclou la CdD, en segon lloc; Leyla, un tema tradicional inclòs a l'LP Gece, en el tercer, i dos del darrer Âlem, el primer i el quart, Kikasa Kisas i Badi Sabah Olmadan, respectivament.

Avui acomiadarem l’any trencant motllos amb aquesta banda d'un estil tan personal i allunyat de l'habitual de la CdD però amb un so prou internacional com per agradar, en la meva opinió, als seguidors del blog i a una la àmplia audiència amant del pop contemporani.

 - ALTIN GÜN. Ordunun Dereleri. Yol (2021).

 

Explain (Papas Fritas)

 

Als seguidors del blog interessats per l'origen del curiós nom dels protagonistes d'avui, que fa referència a un plat ben habitual de les nostres taules com son les "patates fregides", us diré que tot va venir d'una confusió quan, a l'escoltar a classe d’espanyol l’expressió PAPAS FRITAS, les seves oïdes anglosaxones van interpretar POP HAS FREED US, és a dir, "el pop (la música, no el mol·lusc, evidentment) ens ha alliberat", el que els va fer tanta gràcia que la van escollir com a nom artístic.

Un power-trio format per dos amics de Delaware, el guitarrista Tony Goddess i la bateria Shivika Asthana, i un company de la Universitat de Somerville, Massachusetts, el baixista Keith Gendel, amb la única intenció de tocar i, sense cap pretensió, passar-s'ho bé mentre finalitzaven els estudis però amb un resultat tan espectacular des del seu debut homònim, Papas Fritas (1995) que, ampliant la formació amb Chris Colthart un altre guitarrista, i Donna Coppola als teclats i la percussió. van acabar girant pels USA i bona part d'Europa, i publicant un parell d'àlbums més, Helioself (1997), i Buildings And Grounds (2000), plens d'harmonies memorables a tres veus i lletres optimistes en la línia del meu estimat Jonathan Richman.

No obstant, Asthana i Gendel van acabar els seus respectius estudis de Salut Pública i Arquitectura, activitats a les que es van dedicar professionalment i només Goddess, el compositor principal, va seguir en el mon de la música amb projectes diversos, sense que em consti més que una tímida reunió el 2011, amb diverses actuacions en festivals però sense publicar material nou.

He pensat que, en les dates i els temps que corren, aniria bé una mica d'optimisme, per el que us recomano escoltar el seminal Papas Fritas, amb tretze tracks en 35 minuts, amb perles com Wild Life, Passion Play, la única amb arranjament de cordes, Kids Don't Mind o la que he triat com a CdD, Explain, amb un inici discret i una instrumentació creixent donant suport a la veu d'Asthana que culmina en aquests

               Right now, explain

               Woah-ohs...

 - PAPAS FRITAS. Explain. Papas Fritas (1995).

Transference #2 (Madee)

 

A propòsit de...Ramón Rodríguez -3:

En el tercer i darrer dels post, publicats en ordre cronològic invers, de la sèrie "A propòsit de Ramón Rodríguez" recordarem la seva etapa inicial liderant un dels grups més icònics de l’indie-rock català, tot i que cantat en anglès, de principis del segle XXI.

Parlem de MADEE, la banda fundada a Cabrils (Maresme), per l'esmentat lletrista, guitarrista i cantant - i propietari dels estudis Cydonia Records- amb el bateria Lluís Cots i el baixista Pep Masiques, als quals s'hi afegirien els germans Capi i Adam Vives, també guitarristes, que en un lustre d'existència es convertiren en un grup de culte per a tota una generació de seguidors del rock alternatiu.

Un combo que debutaria amb el fantàstic Songs From Cydonia (2002), que incorporaria al teclista Marc Prats en el segon, Secret Chamber (2003) i tocaria el sostre de l’emo-rock de casa nostra amb Orion Belt (2004). Un àlbum molt ben acollit per la crítica que tindria un efecte negatiu sobre la banda, amb diversos projectes paral·lels -com el que ja coneixeu de The New Raemon (vegeu aquí)- que van posar en perill la seva continuïtat, circumstància que semblava superada amb la publicació, tres anys després, del meu preferit, L'Antarctica (2007). Un miratge al cap i a la fi, perquè poc després ho deixarien fins que, per a sorpresa dels seus fans, aprofitant els mesos de confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19, han tornat, 14 anys després i amb BCore, el segell de sempre, amb un nou treball, Eternity Mingled With The Sea (2021), amb el canvi de Cots pel jove Antonio Postius, qui va ser el primer bateria de Mourn, els protagonistes del primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí) i amb la particularitat de que ara RR ha deixat les lletres en mans del fotògraf i poeta americà Mark Swanson.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat L'Antarctica, un disc produït per Santi García als Ultramarinos Costa Brava Studios de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), amb nous arranjaments, que inclouen instruments de corda i vent, amb un resultat musicalment més pop-rock que l'anterior, amb el que aconsegueixen proporcionar una mica d'esperança a una obra literàriament igual de trista, amb deu tracks conceptuals sobre l'aïllament i el dolor que provoca una ruptura amorosa, el primer dels quals, Transference #2, s'inicia amb unes notes de piano que de seguida ens fan intuir per on anirà la resta.

 - MADEE. Transference #2. L'Antarctica (2007).

You're Not Always On My Mind (Quivers)

 

L'inici del post de fa 15 dies: "Una vegada més ens arriba, des de les antípodes, un interessant grup d’indie-rock..." podria valer pel d'avui, amb la diferència que en aquesta ocasió els protagonistes no venen de Brisbane (vegeu aquí) sinó de Melbourne.

Els QUIVERS, oriünds de Hobart, Tasmània, i residents a la capital de l’estat de Victòria, son un quartet liderat pel cantautor i guitarrista Sam Nicholson, a qui acompanyen un altre guitarrista, Michael Panton i la secció rítmica formada per la baixista Bella Quinlan i la bateria Holly Thomas, labor que ambdues complementen, com si d'un instrument més es tractés, amb uns fantàstics cors.

Una banda que amb el segon àlbum, Golden Doubt (2021), han superat amb escreix les expectatives creades pel seu debut, We’ll Go Riding On The Hearses (2018). Un disc de power-pop o, si ho preferiu, jangle-pop, amb estructures senzilles i melodies irresistibles i amb lletres malenconioses i ombrívoles amb les que l'autor, a mode de teràpia de grup, intenta superar la recent mort per ofegament del seu germà, a les que les harmonies vocals de les esmentades Quinlan i Thomas aporten una mica d’esperança i llum.

Un LP en el es nota la seva admiració per bandes conegudes del blog com REM, The Smits, Echo & The Bunnymen, The Cure, Big Star, Teenage Fanclub o, venint d’on venen, The Go-Betweens, però que, de la ma del productor Matthew Redlich, té prou qualitat i personalitat com per a captivar als fans d'aquest estil, com jo mateix.

Un àlbum amb 10 tracks, el primer dels quals, Gutters Of Love, és un compendi del que esmentava, guitarres brillants, melodies i harmonies celestials, estructura que es repeteix en les següents, When It Breaks, Hold You Back...o la CdD, You're Not Always On My Mind, publicada com a single el 2019, a la tornada de la qual us convido a afegir-vos, ja veureu que no us costarà gens:

 

          And I'm, I'm, I'm missing you

          I'm, I'm, I'm mising you

 

- QUIVERS. You're Not Always On My Mind. Golden Doubt (2021).

Give Peace A Chance (Plastic Ono Band)

 

La CdD d'avui il·lustra com poques la complexa personalitat del seu autor, John Lennon, de l'assassinat del qual en farà 41 anys el proper dimecres. Un personatge pacifista, idealista fins a la ingenuïtat, contradictori i excèntric que, d'acord amb la seva flamant esposa, Yoko Ono, van decidir denunciar la guerra del Vietnam celebrant el seu viatge de noces enllitant-se durant una setmana a l'Hotel Hilton d'Amsterdam (bed-in for peace, se’n va dir), iniciativa que va tenir tant ressò (vegeu aquí) que, poc després van voler-la repetir a Nova York però, davant la impossibilitat d'entrar al país per un delicte de possessió de marihuana, ho van fer al veí Canada.

Concretament a la suite 1742 de l'Hotel Queen Elizabeth (actualment Fairmont) de Montreal, Quebec, on, a la pregunta d'un periodista sobre les seves intencions, va respondre:

          “Tot el que diem és doneu una oportunitat a la pau”

I li va agradar tant la frase que va decidir fer-ne una cançó, que gravarien allí mateix, sense sortir del llit, amb el productor André Perry, que va portar micros i un equip de 4 pistes, acompanyats d'un seguit de periodistes, músics, amics i personalitats tan diverses com Allen Ginsberg, Petula Clark, Timothy Leary i la seva esposa  Rosemary o el guitarrista Tommy Smothers.

Un enregistrament  informal, amb un parell de guitarres acústiques (Lennon i Smothers) i una mínima percussió (Perry i Kyoko Chan Cox, la filla de 6 anys de Yoko), amb uns cors d'afeccionats picant de mans i en un espai amb mala sonoritat amb un resultat mediocre que Perry acabaria millorant al seu estudi, fet i fet el primer single publicat per un beatle en solitari, tot i què sota el nom de PLASTIC ONO BAND, amb el quartet encara en actiu i així, per conveni, acreditat a Lennon/McCartney, que esdevindria un himne contracultural i antibel·licista, precedint en un parell d'anys a l'icònic Imagine (vegeu aquí), amb aquest missatge tan senzill:

          All we are saving is give peace a chance 

- PLASTIC ONO BAND. Give Peace A Chance (1969).

In The Stone (The Goon Sax)

 

Una vegada més ens arriba, des de les antípodes, un interessant grup d’indie-rock, THE GOON SAX. Un trio creat a Brisbane, Austràlia, pel teclista James Harrison i el guitarrista Louis Forster, el fill de Robert Foster, el cofundador de The Go-Betweens, als quals es va afegir posteriorment la baterista Riley Jones, que després de dos discos tan interessants com Up To Anything (2016) i We're Not Talking (2018), s'han superat amb el recent Mirror II (2021), en part per la labor del productor John Parish, un habitual del blog.

Un àlbum amb 10 tracks, la composició, incloent per primera vegada a la Jones, i la interpretació vocal de les quals es reparteix equitativament entre els membres, en les que, sense renunciar a la influència de grans grups de la dècada dels 80 i 90 com els mateixos Go-Betweens, Yo La Tengo o Talking Heads, cadascun aporta el seu toc personal. Així, podem distingir el crit en la més pura línia post-punk de Foster a In The Stone o Psychic, l'accent narcotitzant del pop melòdic de Riley a Tag o Desire i, sobretot, l'atordiment de Harrison, fonamentalment perquè, si escolteu temes com Temples o Carpetry, comprovareu que desafina més que una esquella, però sempre mantenint una coherència, tan en l'aspecte musical com en les lletres, al voltant de la problemàtica juvenil, no en va quan debutaren encara estudiaven a l'institut.

Com a CdD he triat la pista número 1,  l'esmentada In The Stone, en la que Foster i Riley descriuen una relació trencada amb una música tan fantasmagòrica i una tornada tan trista (No hauries semblat tan decebuda quan vaig trucar si haguessis desat el meu número al teu telèfon...) com bonica:

          Didn't have to sound so disappointed when I called

          If you had ever saved my number in your phone...

 Comproveu-ho.

 - THE GOON SAX. In The Stone. Mirror II (2021).

Only Shallow (My Bloody Valentine)

Amb un nom inspirat en una pel·lícula de terror canadenca, dirigida per George Mihalka el 1981, de la qual en va fer un remake l'americà Patrick Lussier el 2009, MY BLOODY VALENTINE, és un grup de Dublín, Irlanda, liderat pel guitarrista americà Kevin Shields, que deu gran part de la seva popularitat al seu segon LP, Loveless (1991).

Un àlbum paradigma d’un estil caracteritzat per uns ambients extremadament densos en base a unes guitarres distorsionades, amb afinacions alternatives, amb profusió de reverb i de l'ús del trèmolo, amb samples a dojo i unes parts vocals, repartides entre Shields i Bilinda Butcher, mesclades a un volum tan baix que resulten incomprensibles.

Un so únic i característic al que, als escenaris, afegien la particularitat d’interpretar-lo amb una absoluta manca de moviment, amb una actitud com d’estar "mirant-se les sabates", per el que la premsa no va trigar a definir com a "shoegazing" i que va influir en multitud de bandes posteriors.

Un disc la gravació del qual, majoritàriament en format “monoaural”, va suposar un enorme esforç, al llarg de diversos anys, amb la participació de més d'una dotzena d’enginyers de so i múltiples dificultats tècniques -derivades del perfeccionisme d’un erràtic Shields, que va emprar fins a dinou estudis- i mèdiques, com el "tinnitus" que va afectar a diversos músics, a conseqüència del volum  en el que interpretaven, que va rebre una entusiasta atenció de la crítica musical de la època, al temps que arruïnava la discogràfica, Creation Records, que no va recuperar, ni de lluny, la inversió econòmica efectuada i que, a la llarga, comportaria tanmateix la dissolució del grup.

Un fet que va donar lloc a projectes alternatius de cadascun dels membres, amb el mateix Shields col·laborant amb coneguts del blog com Dinosaur Jr, Yo La Tengo o Primal Scream, a més a més de a contribuir a la banda sonora del film Lost In Translation (Sofia Coppola, 2003), fins a la seva sorprenent reaparició, 22 anys després, amb el també aclamat mbv (2013). Una tornada efímera que sembla que està a punt de reactivar-se aquest 2021 que acabem i que té a tots els seus incondicionals a la expectativa.

Com a CdD he triat Only Shallow, una de les dues en les que participa el bateria i cofundador de la banda, Colm Ó Cíosóig, aleshores amb problemes de salut, i que enceta aquest disc de culte, en la que la guitarra del líder planeja al llarg del tema, caracteritzat per l'ús intensiu de la barra de trèmolo i un riff que no us podreu treure del cap.

 - MY BLOODY VALENTINE. Only Shallow. Loveless (1991).

Spirit In The Sky (Norman Greenbaum)

 

Natural de Massachusetts, va ser a Los Angeles, Califòrnia, on el cantautor NORMAN GREENBAUM va obtenir un èxit impressionat amb el seu disc de debut en solitari, Spirit In The Sky (1969), gràcies exclusivament al tercer single de l'àlbum que es va editar, després del nul ressò dels dos anteriors.

Un tema de títol homònim, descartat inicialment tant per la seva llarga durada, lleugerament superior als quatre minuts, com per la temàtica religiosa, d'inspiració cristiana, el que resulta sorprenent en un  autor criat en la religió jueva ortodoxa, pel que potser s'hauria de reinterpretar com una sàtira a la creença del més enllà.

Una cançó basada en un riff de guitarra, concretament una Fender Telecaster, amb el reverb que li proporciona la connexió a una caixa de fuzz, que combina el hard-rock i la psicodèlia amb el gospel (estil del que el songwriter reconeixia no tenir-ne cap noció), acompanyada per la clàssica secció de guitarra-baix-bateria i el cor  de veus de The Stovall Sisters, el trio de Oakland, Oregó, que el productor, Erik Jacobsen, va posar a la seva disposició.

Una composició que li va reportar gran popularitat però que no va tenir continuïtat en els dos LP següents, esdevenint paradigma del que, en la industria musical, es coneix com a “one-hit wonder”, de tal manera que el bo de Greenbaum, arruïnat i divorciat, va haver de guanyar-se la vida amb múltiples feines, entre elles de cuiner en una cadena d’hamburgueseries.

Però el destí li tenia preparada la sorpresa de que, vint anys després, la cançó, de la mà de Nike, va ser recuperada per a diversos anuncis comercials i, al llarg del temps, per a bandes sonores de més de 30 pel·lícules -entre elles Apollo 13 (Ron Howard, 1995) i Ocean’s Eleven (Steven Soderbergh, 2001)-, per ser versionada per multitud d’artistes i, el més graciós, per a ser interpretada en molts funerals -per allò que diu de que “quan em mori aniré a un lloc millor i el meu esperit pujarà al cel” (Spirit In The Sky)-, el que li proporciona al nostre heroi d’avui prou dividends, si més no, per viure còmodament de renda a la seva granja de Petaluma, Califòrnia, i, de tant en tant, a mode de distracció, promocionar algun que altre concert.

Una cançó de la que en vaig gaudir en el seu moment i que, cada vegada que la torno a escoltar, el característic so de la guitarra em recorda el de les cigales que, a l'estiu, se senten pels camps de la meva estimada Terra Alta.

 

- NORMAN GREENBAUM, Spirit In The Sky. Spirit In The Sky (1969).

Yes You Do (DeWolff)

 

Paradigma de precocitat, el germans Pablo (guitarrista i cantant) i Luka Van de Poel (bateria) i el seu amic Robin Piso (teclats i veu), amb 16, 14 i 17 anys, respectivament, van formar una banda, per al nom de la qual, DeWolff, es van inspirar en el personatge del Senyor Llop, interpretat per Harvey Keitel a la pel·lícula Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994).

Un grup que, partint del hard rock dels anys 70, amb tocs de psicodèlia i blues, amb referents com Deep Purple o Led Zeppelin, evoluciona  cap al southern rock americà de The Allman Brothers Band i altres, al llarg dels seus vuit àlbums d'estudi més dos en directe i un quants singles més en dotze anys, dels que en destacaria, per sobre del seminal Strange Fruits And Undiscovered Plants (2009), el cinquè, Roux-Ga-Roux (2016) i el sisè, Thrust (2018), i el recent Wolffpack (2021), gravat en ple confinament per la pandèmia de la Covid-19.

Un disc en el que el trio, acompanyat de diversos músics neerlandesos com ells i australians, pocs coneguts encara a casa nostra, actualitzen uns estils que em van marcar quan jo tenia la seva edat, amb una combinació de riffs de guitarra i línies d'orgue, Hammond per a més senyes, i uns jocs de veus de reminiscències soul, espectaculars, al que contribueix una producció en la que es prioritza el mode analògic de la que en resulta un so meravellosament real. 

Deu tracks que se us passaran volant, dels que m'agraden especialment Sweet Loretta, amb el plus de feeling que hi aporta la convidada Judy Blank; Half Of Your Love, Bona Fide o la que inicia el disc, i CdD d'avui, Yes You Do, en la que aquest tres fins fa poc imberbes demostren gran perícia amb el seus respectius instruments.

 - DeWolff. Yes You Do. Wolffpack (2021).

La cafetera (The New Raemon)

A propòsit de... Ramón Rodríguez-2:

Després de liderar diversos grups durant 10 anys, amb un cert reconeixement en la escena de l’indie-rock català, tot i què cantant en anglès,  dels que parlarem en el següent post de la sèrie dedicada a Ramón Rodríguez, el cantautor -i escriptor de literatura infantil- barceloní va iniciar un projecte amb un registre absolutament diferent amb el nom de THE NEW RAEMON.

Una aventura inicialment en solitari, això sí, amb la col·laboració de músics d'alçada com Ricky Lavado i Ricky Falkner, els bateria i baixista de Standstill, que, amb el temps i amb altres membres, ha adquirit el format de quintet i, amb més d'una dotzena d'àlbums publicats, s'ha consolidat com un dels més estables del circuit de l’indie-folk-rock independent, que és la vessant per la que s'ha decantat i, sorprenentment, interpretats en la seva llengua materna, el castellà.

Una carrera en la que va debutar amb A propósito de Garfunkel (2008), el títol que m'ha inspirat el nom de la sèrie, i de la que podem destacar altres com El problema de los tres cuerpos (2011), Lluvia y truenos (2016), Coplas del andar torcido (2020) o, l'encara calent, A los que nazcan más tarde (2021).

Una discografia de la que triat com a CdD un tema del seu debut, un treball gravat amb l'acompanyament dels esmentats Lavado i Falkner, en el que interpreta 11 intimistes tracks, tan malenconiosos com irònics, dels que m'agraden especialment, tot i que recomano escoltar d'una tirada, total son 35 minuts, Tú, Garfunkel, El fin de la resistencia o El cau del pescador, a més a més, esclar, de la inicial, La cafetera.

Un tema pop en el que, acompanyat de guitarra i cors, expressa sentiments a flor de pell, com gairebé en tota la seva obra, sobre relacions tempestuoses i altres desamors, en un llenguatge tan quotidià com:

 

               Preparando cafeteras

               para que tomes conmigo

               otro almuerzo distinguido

               disfrutando del domingo...

 

- THE NEW RAEMON. La cafetera. A propósito de Garfunkel (2008).

Drive (The Cars)

 

Nascut com a Richard Otcasek a Baltimore, Maryland, fill d'un informàtic de la NASA, va ser a Columbus, Ohio, on Ric Ocasek va conèixer Ben Orzechowski (aka Benjamin Orr), amb qui va endegar diversos projectes musicals fins que, traslladats a Boston, Massachusetts, van obtenir l'èxit amb el nom de THE CARS, en el que el primer assumia la tasca de compositor únic, guitarra rítmica i cantant, labor aquesta que deixava en mans del segon en les actuacions en directe.

Un grup ben representatiu d'un estil, molt popular a la dècada dels 80, caracteritzat per la fusió de les guitarres amb uns incipients sintetitzadors, conegut com a new wave, que va tenir en els videoclips i la cadena MTV el seu sistema de promoció i que, entre l'any 1978 i el 1987, el de la seva dissolució, va publicar mitja dotzena de LP, dels que en destacaria els dos primers, l'homònim The Cars (1978), el del hit Just What I Needed (vegeu aquí), i Candy-O (1979), el de Let's Go (i aquí), i el cinquè i probablement millor de la seva discografia, Heartbeat City (1984).

Una carrera que va tocar fi amb el relatiu fracàs comercial de Door To Door (1987) per donar lloc a sengles intents en solitari, el més consistent dels quals ha estat el d'Ocasek, amb mitja dotzena d'àlbums editats, però que no li han valgut el reconeixement que ha obtingut, en canvi, com a productor, amb treballs per a coneguts del blog com Weezer, Guided By Voices, Hole o l'inefable Jonathan Richman i altres de tan diversos com Suicide, Iggy Pop, Bad Religion, No Doubt o Nada Surf. Una incessant activitat que va acabar amb la seva mort, el 2019, amb 75 anys, per una cardiopatia, gairebé 20 anys després de la del seu amic, traspassat l'any 2000 a conseqüència d'un càncer de pàncrees.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Heartbeat City, l'LP en el que van donar un gir a la seva carrera, traslladant-se a Londres per posar-se a les ordres de Robert John "Mutt" Lange, l'exigent productor que, durant sis mesos, va extreure el millor de les composicions d'Ocasek, donat el seu toc personal a les interpretacions dels dos vocalistes, de les línies de baix i de les bateries, reprogramades a partir de les interpretacions de David Robinson, per obtenir el so característic (i, per a mi, una mica odiós, tot sigui dit) de l'època. Un àlbum amb deu tracks amb una caràtula icònica que representa un Playmouth Duster del 71, l el quadre original de la qual, obra de Peter Philips i titulat Art-O-Matic Loop di Loop, valdria actualment una fortuna, amb el que van obtenir un gran èxit comercial amb hits com Hello Again, Magic, You Might Think o la CdD, Drive, una de les tres que interpreta Orr.

Una balada romàntica sobre una base electrònica que va representar el més gran èxit de la banda, així com el seu vídeo, dirigit per Timothy Hutton, un jove actor de 23 anys amb ínfules de director, interpretat per Ric Ocasek i la model txecoslovaca, i futura esposa, Paulina Porizkova. Un tema que, cantat per Benjamin Orr des de Philadelphia als concerts de l'esdeveniment Live Aid el 1985 i utilitzat com a fons musical per a un seguit de documentals sobre la gana a l'Àfrica amb la intenció de recaptar fons, ha estat promocionat fins a la sacietat, per el que, si n’esteu tips d’escoltar-lo, us en demano disculpes anticipadament. 

- THE CARS. Drive. Heartbeat City (1984).

Saturates The Eye (Painted Shrines)

 

PAINTED SHRINES és el resultat de la unió de dos músics, amics i amb un immens talent en el camp del pop alternatiu americà, Jeremy Earl, a qui els seguidors del blog coneixeu pel seu co-lideratge, amb Jarvis Taveniere, en el grup Woods, i Glenn Donaldson, antic membre del The Skygreen Leopards i, actualment, al davant de The Reds, Pinks & Purples, que havia col·laborat amb aquells en nombroses ocasions, sobretot a l'àlbum Sun And Shade (2011).

Un projecte que es va iniciar l'any 2018 quan, en una setmana, van composar i gravar a l'estudi del segon, tocant tots els instruments, a excepció del baix i el piano elèctric, interpretats per Jeff Moller, dels Papercuts, un seguit de temes que van quedar arraconats fins que, aprofitant l'aturada forçosa per la pandèmia de la Covid-19, van acabar de polir i publicar, fa uns mesos. 

Un disc, Heaven And Holy (2021), tan senzill com meravellós, en el que predomina la veu d'Earl i que ens evoca el relaxament i la emoció dels primers àlbums de la seva banda mare,  uns Woods en continu procés evolutiu. Una obra en la que predominen unes melodies brillants, marca de la casa, i unes guitarres lluminoses, amb un punt de psicodelia al mode de The Byrds que, en algun moment, per influència de Donaldson i els seus pedals de distorsió, no defugen la cruesa elèctrica.

Un LP  amb una dotzena de tracks, cinc d'elles instrumentals, com Panoramic i The Bzc, de les que en destacaria algunes com Gone, les homònimes Painted Shrines i Heaven And Holy i la que l'enceta i he triat com a CdD, Saturates The Eye. Un tema d'aire sixties, i un disc en general, que ens convida a gaudir del pas del temps i de les petites coses de la vida amb la empatia que desprenen els autors, la suma dels quals extreu el millor de cadascun, per el que es d'esperar, i així ho desitjo, que el projecte tingui continuïtat.

 - PAINTED SHRINES. Saturates The Eye. Heaven And Holy (2021).

Are You Ready? (Pacific Gas & Electric)

Contemplant els devastadors incendis forestals d'aquest estiu a Califòrnia, atribuïts al negligent manteniment de la xarxa elèctrica per part de la companyia subministradora, m'ha vingut al cap un grup que va fer furor l'estiu del 1970, a la meva adolescència, anomenat precisament com  la empresa, que els obligaria  a canviar o, si més no, a identificar-se amb les sigles PG&E, nom amb el que, irònicament, es comercialitza actualment el monopoli.

Ho heu endevinat, em refereixo als PACIFIC GAS & ELECTRIC, una banda de blues-rock de Los Angeles liderada per Charlie Allen, inicialment el bateria, instrument que abandonaria per assumir el rol de cantant i frontman d'un combo que, a excepció del líder, va anar canviant de components, barreja inusual a la època de músics blancs i negres, en els seus cinc anys d'existència.

Un període en el que van publicar cinc àlbums, l'únic dels quals es recordarà és el tercer, Are You Ready? (1970), i tot gràcies al tema homònim, acreditat al mateix Allen i al productor John Hill, en el que, després d'una obertura bíblica, basada en el versicle de Mateu 24:4 (There's rumors of war.../Hi ha rumors de guerra...), sobre una insistent base psicodèlica-gospel-funk i amb l'acompanyament vocal de The Blackberries, se'ns pregunta reiteradament si estem llestos:

          Are you ready to sit by his throne?

          Are you ready not to be alone?

          Someone's coming to take you home

          And if you're ready then he'll carry you home

          Are you ready? Are you ready?

Un grup i un personatge, Charlie Allen, mort el 1990, als 48 anys, que van tenir el seu moment de glòria, tan breu com perdurable en la memòria -evocada pels esdeveniments climàtics que he esmentat a l'inici del post- d'aquest servidor, des d'ahir jubilat, motiu pel que, a partir de la setmana que ve, la CdD deixarà de publicar-se a l'hora habitual, al voltant de les 07:15 h, camí de la feina, per ser-ho a mig matí, sense una hora fixa, el que espero em sabreu disculpar.

- PACIFIC GAS & ELECTRIC. Are You Ready? Are You Ready? (1970).

Chase It Down (Bobby Gillespie & Jehnny Beth)

 

Fa un any, per aquestes dates dedicava una sèrie de post a Isobel Campbell i Mark Lanegan, a qui definia com a “estranya parella” (vegeu aquí), qualificatiu que podria aplicar als protagonistes d’avui.

Em refereixo a dos coneguts del blog, l’escocès BOBBY GILLESPIE, el frontman dels aclamats Primal Scream (aquí), i la francesa JEHNNY BETH, la polifacètica actriu, escriptora, presentadora de radio i TV, productora i, el que aquí ens ocupa, cantant, activitat en la que es va donar a conèixer amb el duo John & Jehn i es va consolidar amb The Savages (aquí), que compatibilitza amb una incipient carrera en solitari, amb l’interessant To Love Is To Live (2020) i múltiples col·laboracions amb músics com Trentemøller, Julian Casablancas (de The Strokes), Tindersticks, The xx, els Gorillaz de Damon Albarn, Noel Gallagher (ex-Oasis) o els mateixos Primal Scream, amb qui es van conèixer a Londres en el concert de comiat del grup Suicide el 2015 i amb qui havia interpretat al Bristol’s Downs Festival del 2016 el tema Some Velvet Morning, adaptat de la composició de Lee Hazlewood per a Nancy Sinatra el 1967 per a l’LP Evil Heart (2002), aleshores amb la top-model Kate Moss com a partenaire.

Una parella que, allunyada dels seus respectius paràmetres, el rock electrònic i el post-punk, destil·la una química a priori sorprenent i amb un estil proper al soul, el country-rock i el pop de cambra dels 60, en la que Gillespie carrega amb el gruix del repertori en el seu disc Utopian Ashes (2021), per a la gravació del qual han comptat amb gairebé tots els Primal Scream, Andrew Innes com a co-autor i a les guitarres, Darrin Mooney a la bateria i Martin Duffy als teclats, amb la excepció de la baixista Simone Butler, reemplaçat per Johnny Hostile, el de John & Jehn, parella de Beth.

Un àlbum conceptual en el que, sense que ens consti cap problema amb els seus conjugues, per el que no el podem considerar autobiogràfic, Bobby i Jehnny simulen ser una parella amb severes divergències que airegen en públic el seu desamor a l’estil dels esmentats Sinatra-Hazlewood (a qui em comprometo a dedicar una CdD en les properes setmanes) en nou tracks de regust nostàlgic que pot esdevenir tan atemporal com altres clàssics als que emula, com Serge Gainsbourg i Jane Birkin, Gram Parsons i Emmylou Harris, Richard i Linda Thompson o, més recentment, Nick Cave i la fa no gaire traspassada Anita Lane.

Una obra majúscula en la que la veu de Beth, tot i brillar en temes com Your Heart Will Always Be Broken o aquesta Stones Of Silence que als més veterans us recordarà la mítica Venus, de Shocking Blue, queda relegada en pos d’un Gillespie, revertit de crooner, al que complementa a la perfecció en temes com English Town, amb un sorprenent ritme de vals, Remember Me Were Lovers, Living A Life o la CdD d’avui, la inicial Chase It Down, la que enceta amb uns primers compassos a ritme de violí un altre dels discos que més m’agraden dels recentment publicats.

 

- BOBBY GILLESPIE & JEHNNY BETH. Chase It Down. Utopian Ashes (2021).

<p class="MsoNormal"> 

Yèrè Uolo (Rokia Traoré)

Africana 22:

Filla d'un diplomàtic de carrera, la maliana d'ètnia bambara ROKIA TRAORÉ va viure des de petita en diversos països d'Àfrica i Europa, en els que va adquirir un bagatge cultural i musical que, a l'adolescència, la va empènyer  al mon artístic, contravenint les convencions socials de les famílies benestants, tot i què, en el seu cas, amb molta menys coacció que la que va patir el griot, ben conegut pels seguidors de la secció "Africana" del blog, Salif Keïta.

Una iniciativa en la que la cantant i guitarrista va triomfar de seguida, en base a la seva veu i a un estil  innovador que actualitza el tradicional subsaharià basat en instruments que heu escoltat en altres post com el balafón, el ngoni i la kora, que acompanya amb altres d'occidentals com la guitarra i el baix, majoritàriament acústics.

Una carrera, tutelada en els inicis pel cèlebre Ali Farka Touré, en la que, des del 1998, ha publicat 6 àlbums en els que ha evolucionat del minimalisme del seminal Mouneissa (1998) al rock, en els dos darrers, Beautiful Africa (2013) i Né So (2016), en els que ha contat amb un altre mite de la CdD, el guitarrista i productor John Parish, ja ho sabeu, el col·laborador de la meva admirada PJ Harvey, passant per una insòlita col·laboració amb el grup de corda californià Kronos Quartet a Bowmboï (2003) o la substitució de la guitarra acústica habitual per la coneguda elèctrica Gretsch (la de George Harrison, per entendre'ns) a Tchamantché (2008).

Una obra en la que l'artista treballa per conscienciar la societat sobre el problema dels desplaçat forçosos pels conflictes sociopolítics, el que li ha valgut l’any 2016 el nomenament com a Ambaixadora Regional de Bona Voluntat de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) i dels drets de les dones en una societat profundament patriarcal, tot i què, malauradament, el missatge arriba amb gran dificultat a la majoria de dones de l'Àfrica Occidental.

Una persona admirable la vida de la qual té algunes ombres, com el greu conflicte amb la seva exparella per la custòdia de la seva filla en comú, el que li va costar un breu empresonament a França el 2019, en el que va rebre el recolzament d'institucions del seu país i de multitud d'artistes com l'esmentat Salif Keïta i altres que us sonaran con Youssou N'Dour o DamonAlbarn.

Com a CdD he triat Yèrè Uolo, un tema del seu segon CD, Wanita (2000), el disc amb el que la vaig conèixer i que, seguint el costum d'una època en la que encara feia servir suport físic, de practicar el que ara en diem "comerç de proximitat", vaig comprar a Mopti, la populosa ciutat fluvial a la confluència dels rius Níger i Bani, camí del País Dogon.

Un disc dominat per una veu etèria, allunyada de la potència de les griots de la regió de Wassoulou com Oumou Sangaré, embolcallada amb subtil arranjaments, obra d'ella mateixa, amb un resultat profundament personal, a mig camí entre la tradició i la innovació, fins i tot amb algun matís de jazz, allunyat dels excessos d'alguns artistes d’afro-pop, la interpretació del qual, en directe, permet copsar la força escènica d'aquesta cantant i guitarrista a la que, obviant el provocador look amb el cap rapat dels darrers temps, hi ha qui hi vol veure una nova Joni Mitchell o, més encertadament, una Suzanne Vega o Tracy Chapman africana.

 - ROKIA TRAORÉ. Yèrè Uolo. Wanita (2000).