Una vegada més ens arriba,
des de les antípodes, un interessant grup d’indie-rock, THE GOON SAX.
Un trio creat a Brisbane, Austràlia, pel teclista James Harrison i el
guitarrista Louis Forster, el fill de Robert Foster, el
cofundador de The Go-Betweens, als quals es
va afegir posteriorment la baterista Riley Jones, que després
de dos discos tan interessants com Up To Anything (2016) i We're Not
Talking (2018), s'han superat amb el recent Mirror II (2021), en
part per la labor del productor John Parish, un habitual del blog.
Un àlbum amb 10 tracks,
la composició, incloent per primera vegada a la Jones, i la interpretació vocal
de les quals es reparteix equitativament entre els membres, en les que, sense
renunciar a la influència de grans grups de la dècada dels 80 i 90 com els
mateixos Go-Betweens, Yo La Tengo o Talking Heads,
cadascun aporta el seu toc personal. Així, podem distingir el crit en la
més pura línia post-punk de Foster a In The Stone o Psychic,
l'accent narcotitzant del pop melòdic de Riley a Tag o Desire
i, sobretot, l'atordiment de Harrison, fonamentalment perquè, si escolteu
temes com Temples o Carpetry, comprovareu que desafina més que
una esquella, però sempre mantenint una coherència, tan en
l'aspecte musical com en les lletres, al voltant de
la problemàtica juvenil, no en va quan debutaren encara
estudiaven a l'institut.
Com a CdD he triat la pista número 1, l'esmentada In The Stone, en la que Foster i Riley descriuen una relació trencada amb una música tan fantasmagòrica i una tornada tan trista (No hauries semblat tan decebuda quan vaig trucar si haguessis desat el meu número al teu telèfon...) com bonica:
Didn't have to sound so disappointed when I called
If you had ever saved my number in your phone...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada