A propòsit de...Ramón Rodríguez -3:
En el tercer i darrer dels post,
publicats en ordre cronològic invers, de la sèrie "A propòsit de Ramón
Rodríguez" recordarem la seva etapa inicial liderant un dels grups més
icònics de l’indie-rock català, tot i que cantat en anglès, de principis
del segle XXI.
Parlem de MADEE, la
banda fundada a Cabrils (Maresme), per l'esmentat lletrista, guitarrista i
cantant - i propietari dels estudis Cydonia Records- amb el bateria Lluís
Cots i el baixista Pep Masiques, als quals s'hi
afegirien els germans Capi i Adam Vives, també guitarristes,
que en un lustre d'existència es convertiren en un grup de culte per a tota una
generació de seguidors del rock alternatiu.
Un combo que debutaria amb el
fantàstic Songs From Cydonia (2002), que incorporaria al teclista Marc
Prats en el segon, Secret Chamber (2003) i tocaria el sostre de l’emo-rock
de casa nostra amb Orion Belt (2004). Un àlbum molt ben acollit per la
crítica que tindria un efecte negatiu sobre la banda, amb diversos
projectes paral·lels -com el que ja coneixeu de The New Raemon (vegeu
aquí)- que van posar en perill la seva continuïtat, circumstància que semblava
superada amb la publicació, tres anys després, del meu preferit,
L'Antarctica (2007). Un miratge al cap i a la fi, perquè poc després ho
deixarien fins que, per a sorpresa dels seus fans, aprofitant
els mesos de confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19, han tornat, 14
anys després i amb BCore, el segell de sempre, amb un nou treball, Eternity
Mingled With The Sea (2021), amb el canvi de Cots pel jove Antonio
Postius, qui va ser el primer bateria de Mourn, els protagonistes
del primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí) i amb la particularitat de
que ara RR ha deixat les lletres en mans del fotògraf i poeta americà Mark
Swanson.
Com a CdD he triat un
tema de l'esmentat L'Antarctica, un disc produït per Santi
García als Ultramarinos Costa Brava Studios de Sant Feliu de
Guíxols (Baix Empordà), amb nous arranjaments, que inclouen instruments de corda i vent, amb
un resultat musicalment més pop-rock que l'anterior, amb el que
aconsegueixen proporcionar una mica d'esperança a una obra literàriament igual
de trista, amb deu tracks conceptuals sobre l'aïllament i el dolor que
provoca una ruptura amorosa, el primer dels quals, Transference #2,
s'inicia amb unes notes de piano que de seguida ens fan intuir per on anirà la resta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada