No Pressure (Field Music)

FIELD MUSIC és la banda amb la que els germans Peter i David Brewis, amb la col·laboració del multiinstrumentista Andrew Moore i altres músics de combos britànics com Maxïmo Park i Futereheads, de manera intermitent des del 2005, han publicat gairebé una desena d'àlbums, amb pauses en les han composat bandes sonores per a pel·lícules i a documentals, entre ells un per al mateix Imperial War Museum i participat en projectes diversos propis com School Of Language (David), The Week That Was (Peter) o en col·laboració amb membres dels grups esmentats .

Una carrera de la que en destacaria el seminal debut, Field Music (2005), una obra que podríem qualificar com art-rock que inclou una varietat de subgèneres com el soft, el prog o el post-rock, farcida d'harmonies vocals que en podem evocar a coneguts del blog com The Beach Boys, Fleetwood Mac, XTC, The New Pornographers o, fins i tot, TheBeatles, embolcallades en preciosos arranjaments que incorporen cordes (violins, violoncel) i vents (saxòfon), que em va convertir en fan seu des de que vaig escoltar el tema que l'enceta, If Only The Moon Were Up (vegeu aquí).

Una devoció que he renovat fa uns mesos amb la publicació del darrer disc, Flat White Moon (2021), en el que mantenen aquest atreviment que els fa tan addictius per als seus fans, als que convido a unir-vos-hi. Us aviso que ni aquest ni cap dels anteriors treballs dels de Sunderland son fàcils d'assimilar i el seu gaudi requerirà més d'una escolta però, quan hi entreu, ja us ho dic, no els podreu deixar. 

Hi trobareu temes sensacionals com Orion From The Street, Do Me A Favour, When You Last heard From Linda o la CdD, No Pressure, en la que una dura entrada de baix d'aire funky, amb el suport de la bateria, precedeix la veu de David, a la que s'aniran sumant guitarra i teclats, qui fa un dur al·legat contra la classe dirigent britànica, concretament el Tory Party, representant l'opinió d'una bona part de la societat del nord-est d'Anglaterra d'on provenen.

 - FIELD MUSIC. No Pressure. Flat White Moon (2021). 

Bird On The Wire (Leonard Cohen)

 

A propòsit de Leonard Cohen-2:

Tot i la bona acceptació de Songs Of Leonard Cohen (1967), el seu debut, per al següent el quebequès va prescindir del productor John Simon i es va traslladar a Nashville, Tennessee, on va contar amb Bob Johnston per aconseguir un so més auster, gairebé espartà, de manera que fossin les paraules, per sobre dels arranjaments musicals, les protagonistes del disc.

Un àlbum,  Songs From A Room (1969), gravat sense bateria, acompanyant-se de guitarres elèctrica i acústica, baix, banjo, violí i amb el mateix Johnston als teclats, en el que transmet una intimitat tan honesta com poderosa en les seves deu tracks, una de les quals d'autoria aliena. Un tema, The Partizan (vegeu aquí), l'èxit del qual va dimensionar la versió original, La complainte du partisan, dels francesos Emmanuel d'Astier i Anna Marly, la traducció a l'anglès de ma mateixa, obra de Hy Zaret, va obviar les referències a la resistència francesa durant l'ocupació nazi a la II Guerra Mundial.

Un disc amb altes composicions interessants com Story Of Isaac o You Know Who I Am, la primera cançó que vaig escoltar de LEONARD COHEN, per formar part d'un disc que he esmentat moltes vegades al blog (vegeu aquí), el primer volum de Llena tu cabeza de rock (1970), però del que en destaca el tema que l'enceta, una de les millors del seu autor i, esclar, CdD d'avui.

Una cançó inspirada, quan no estava passant per un bon moment anímic, en un ocell posat en un cable telefònic acabat d'instal·lar a l'illa grega de Hydra, on residia amb la seva parella Marianne (vegeu aquí), la lletra de la qual, en la que rumia sobre la impossibilitat de ser lliure en un món ple de lligams, ha anat perfeccionat al llarg dels anys, però que no afecta als captivadors versos inicials, dels que en va treure el nom la banda sueca Midnight Choir i que el mateix grandíssim cantautor Kris Kristofferson s'ha demanat per al seu epitafi, en els que diu: "Com un ocell al cable, com un borratxo en un vell cor de mitjanit, he intentat ser lliure a la meva manera..."

          Like a bird on the wire

          Like a drunk in some old midnight choir

          I have tried in my way to be free...

Una obra mestra amb un cert aire country que ha estat versionada per multitud d'artistes, entre elles Judy Collins, qui, com va fer tanmateix amb Suzanne, la va publicar abans que el mateix autor, i altres, dels que m'he permès afegir una de les meves preferides, la que en va fer Willie Nelson, un dels màxims referents de l'esmentat estil.

- LEONARD COHEN. Bird On The Wire. Songs From A Room (1969).

 

The Greatest (Cat Power)

Charlyn Marie "Chan" (pronunciat Shawn) Marshall és una cantautora de Atlanta, Georgia (USA), els inicis de la qual, amb un nom artístic inspirat en una gorra de camioner on es llegia "Cat Diesel Power" i protegida per Steve Shelley, el bateria de Sonic Youth,  i Mick Turner i Jim White, de la banda australiana Dirty Three, van girar al voltant del folk alternatiu minimalista en els seus quatre primer LP, editats entre el 1995 i el 1998.

Una carrera que, a excepció d'un disc de versions, The Covers Record (2000), el primer dels diversos que ha publicat fins al recent Covers (2022), va interrompre un breu temps per tornar amb el més polit i cohesionat You Are Free (2003), en el que va contar amb la participació de coneguts nostres com Eddie Vedder (de Pearl Jam), Dave Grohl (de Nirvana i Foo Fighters) o Warren Ellis, tercer membre dels Dirty Three i soci de Nick Cave, amb o sense The Bad Seeds.

L'àlbum en el que la vaig conèixer i un dels meus preferits, juntament amb The Greatest (2006), el més reeixit d'una discografia en la que CAT POWER interpreta amb tanta força com fragilitat unes composicions literàriament emocionatns, fruït d'una vida desgraciada des de l'abandonament per sa mare a l'hospital on va néixer, seguida de diversos desastres sentimentals, problemes psicoafectius empitjorats per l'alcohol, així com patologies mèdiques de tipus autoimmune que, afortunadament, no van empitjorar amb el naixement del seu fill Boaz, però que li han provocat un sentiment de por i inseguretat palès als seus, sovint caòtics, concerts.

Uns discos amb els que, amb la incorporació gradual del rock, el blues i el soul, semblava haver trobat el camí per instal·lar-se en el mainstream, del que se'n va sortir per afegir textures electròniques en el següent, Sun (2012), que assenyalaria el camí a futures estrelles, també conegudes del blog, com Mitski, Angel Olsen o Lindsey Jordan aka Snail Mail.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat The Greatest, gravat als Ardent Studios de Memphis, amb l'acompanyament de la Memphis Rhythm Band, en la que participen alguns dels millors músics de soul del moment com Mabon "Teenie" Hodges a la guitarra i el seu germà Leroy "Flick" Hodges al baix, així com una secció de vents i cordes, arranjades per Harlan T. Bobo.

Uns arranjaments que sonen exuberants a l'homònim track que enceta el disc, i CdD avui, -en la que parla d’un nen que vol ser boxejador, com s’aprecia al penjoll que il·lustra la caràtula- i al que el tanca, Love & Communication, però que deixen espai als més subtils en temes com Living Proof o Empty Shell i a les meravelloses Willie, amb el saxo i el piano en segon pla, o a Hate, en la que Chan Marshall s'acosta als seus inicis, acompanyant-se únicament de la guitarra acústica. 

- CAT POWER. The Greatest. The Greatest (2006).

So Begins The Task (Stephen Stills)

 

El post d'avui és el que m'ha costat menys temps a escriure dels 522 que n'he publicat en els més d'onze anys de vida del blog. I és que m'he limitat a copiar una part del que vaig explicar a la CdD del dia 27 de febrer del 2015 (vegeu aquí), que deia això:

Vist amb la perspectiva actual és evident que del "supergrup" format per Crosby, Stills, Nash & Young, qui ha estat més transcendent és Neil Young però en el seu moment d'esplendor el meu preferit era STEPHEN STILLS. Ja sabeu pels posts corresponents que, tan a Buffalo Springfield com a CSN&Y, cada membre cantava les seves pròpies composicions, que la resta complementava amb les magnífiques harmonies vocals que els han situat a la història de la música popular com a exemples paradigmàtics del West Coast Sound.

I, com deia, Stills era qui més agradava, per la seva característica veu trencada, per la tècnica com a guitarrista, de llarg el millor dels quatre i, també, és clar, per les seves composicions, com For What It's Worth, de la època Buffalo Springfield i CdD en el seu dia (vegeu aquí), Suite: Judy Blue Eyes (dedicada a la folksinger Judy Collins), Carry On o la CdD d'avui (Love The One You’re With [Stephen Stills, 1970] vegeu aquí).

Nascut a Dallas (Texas, USA), fill de pare militar, a la seva joventut va haver de viure en diversos països d'Amèrica Central, el que li va donar un bagatge musical pel coneixement de sons llatins que més tard incorporaria en alguna de les seves composicions.

Consumada la previsible dissolució del grup (tant de ego era inviable!), o potser va ser una mica abans, va començar una carrera en solitari que, amb intermitències, dura fins a la actualitat, i de la que vull destacar dos discos. 

Un és el del seu memorable debut, l'homònim Stephen Stills (1970), en el que fa gala dels seus coneixements en tots els gèneres de la música tradicional americana contemporània, el que es fa palès amb temes de rock, country, blues, soul, gospel....

...l'altre disc, fruït de la bona acollida de l'anterior, va ser el seu intent de formar la seva pròpia "superbanda" per explorar i recrear magistralment en disc i en directe un ampli territori sònic que comprèn el rock, el folk, el country i el latin-jazz, per  arribar a la exquisidesa amb el blues, el blues-rock i el bluegrass. Amb la participació d'un altre gran del country-rock, Chris Hillman (ex The Byrds, com David Crosby), i uns quants més, com el bateria recentment traspassat Dallas Taylor, va constituir una formació que, no sé si per influència del passat militar del pare, va anomenar MANASSAS, localitat de Virginia on es van desenvolupar durant la guerra civil les dues batalles de Bull Run (1861 i 1862), a la estació de ferrocarril de la qual es van fotografiar per a la mítica portada del primer, l'homònim doble LP Manassas (1972), a cada cara del qual experimentaven amb un estil diferent però sempre lligat al rock com els ritmes llatins a la primera, el country a la segona, de la que destacaria la CdD d’avui, l’antològica So Begins The Task, el folk a la tercera i el blues a la quarta.

Desprès d'un segon disc lleugerament inferior la formació es va desfer però Stills ha seguit gravant i girant periòdicament, ja sigui en solitari com en successives reagrupacions en forma de trio o quartet, sempre lluny de l'èxit dels discos inicials amb els que tant vaig gaudir a la meva joventut, i cada vegada que els torno a escoltar.    

- STEPEHN STILLS. So Begins The Task. Manassas (1972).

No Difference (Hand Habits)

Als seguidors de la CdD que encara escolteu música en format físic, sigui en vinil o CD, us sonarà d'haver llegit el nom de Megan Duffy als crèdits d'àlbums de coneguts del blog com The War On Drugs o Weyes Blood, però heu de saber que l'artista de Nova York, actualment resident a Los Angeles, Califòrnia, a més a més de formar part com a guitarrista de la banda que acompanya habitualment Kevin Mörby, té la seva pròpia formació, HAND HABITS, de la que n'és l'únic membre permanent.

Un projecte en el que, després de dos discos en solitari, Wildly Idle (2017) i placeholder (2019), més un altre, yes/and (2021) -us aclareixo que les minúscules dels títols no son errors tipogràfics- en col·laboració amb Joel Ford, abandona el format folk de cambra per, de la ma de la productora Sasami Ashworth (SASAMI) i el músic Kyle Thomas, conegut artísticament com King Tuff, endinsar-se en l’indie-pop d'autor en el recent Fun House (2021), un dels meus favorits de l'any passat.

Una obra farcida de mitjos tempos en els que, amb una interpretació continguda que defuig el dramatisme, demostra una gran sensibilitat per mostrar les seves reaccions en front de les adversitats, algunes d'elles derivades de la seva condició de persona trans (motiu pel que he procurat evitar el llenguatge binari al escriure aquest post).

Un disc que us recomano escoltar "a l'antiga", sencer i d'una tirada, però si només teniu temps per a un tastet no us perdeu la inicial, More Than Love, la segona i hit més destacat, Aquamarine (vegeu aquí), ni altres com Graves, Clean Air o Just To Hear You, una de les dues en les que participa un altre conegut, l'extraordinari Mike Hadreas aka Perfume Genius. L'altra és la CdD d'avui, No Difference, en la que compta amb un còmplice més, James Krivchenia, el bateria dels no menys fantàstics Big Thief.

- HAND HABITS. No Difference. Fun House (2021). 

Lucy Denver Mint (Jimmy Eat World)

 

L'any 1994, dos amics de l'institut, Jim Atkins i Tom Linton, cantants i guitarristes, reclutant pels bars musicals de Mesa, un suburbi de Phoenix, Arizona, la secció rítmica formada per Zach Lind a la bateria i Mich Porter, posteriorment substituït per Rick Burch, van crear un grup musical, el nom del qual es va inspirar en una anècdota familiar.

I no va ser, contra el que es podria pensar, relacionada amb l'esmentat Jim, sinó amb un els germans petits de Tom, Jim i Ed, el primer dels quals, de constitució més corpulenta, feia constantment la guitza a l'altre, fins un dia que, fart d’ell, li va fer un dibuix a l'habitació que va titular "Jimmy menjant-se el mon", el que va fer tanta gràcia al quartet que van decidir anomenar-se així.

Una banda que, des d'aleshores, ha publicat una desena d’àlbums, inicialment, amb Linton com a cantant i compositor principal, propers al punk-rock però, amb l’entrada del productor Mark Trombino i l'intercanvi de papers entre aquest i Atkins, van evolucionar cap a composicions més sentides, musicalment més complexes i amb major instrumentació, per el que se'ls ha col·locat l'etiqueta, mai acceptada per ells, d’emo-rock, assolint un gran reconeixement de la crítica, malauradament, i com sol passar, més que no comercial, amb el seu tercer LP, Clarity (1999).

Un èxit que, tot i haver-se quedat poc abans sense discogràfica amb motiu de l’abandonament de Capitol Records del president Gary Gersh, qui havia apostat personalment per ells, els arribaria amb el següent, Bleed America (2001), amb una clara orientació cap al power-pop, amb un dels seus hits més coneguts, The Middle (vegeu aquí).

Una oportunitat que els JIMMY EAT WORLD van aprofitar per a un seguit de gires mundials que van endarrerir el nou llançament, Futures (2004), ara sense Trombino, a qui no recuperarien fins al setè disc, Invented (2010), amb el que, com tampoc amb els tres posteriors, s'aproparien el nivell de les publicacions del 1999 i el 2001.

Com a CdD he triat un tema de Clarity, un disc que amb el pas dels anys ha rebut el reconeixement que no va tenir quan va ser publicat (us sona allò de "disc de culte"?) i que ha exercit una gran influència en generacions posteriors.

Un àlbum amb tretze tracks, excepte la darrera de les quals -Goodbye Sky Harbour, amb els dotze minuts finals dels més de setze de durada – podeu escoltar d’una tirada, però de les en destacaria la inicial, Table For Glasses, Just Watch The Fireworks, Blister, la única cantada per Linton, i la que podeu escoltar tot seguit, Lucky Denver Mint, a l'èxit de la qual no va ser aliena la seva elecció per a la banda sonora de la pel·lícula Never Been Kissed, estrenada aquí com a “Nunca me han besado” (Raja Gosnell, 1999), interpretada per Drew Barrymore, que me’n guardaré prou de recomanar- vos.

 

- JIMMY EAT WORLD. Lucy Denver Mint. Clarity (1999).

So Long, Marianne (Leonard Cohen)

A propòsit de Leonard Cohen-1.

Continuant amb la iniciativa dels darrers anys de dedicar un cicle de post a un determinat artista i, seguint amb la terminologia encetada en el darrer, aquest 2022 tinc prevista una sèrie “A propòsit de LEONARD COHEN”, el polifacètic escriptor i poeta canadenc, famós, però, arreu del mon com a cantautor, la influència del qual en tota mena de músics, com anirem comprovant, ha estat impressionant.

Autor d’una discografia en la que ens ha llegat una quinzena d’àlbums, més de mitja dotzena, que repassarem en ordre cronològic, no haurien de faltar a les nostres discoteques. Una obra concentrada entre el 1967 i el 1992, moment en el que, aquest jueu de naixement, va abandonar qualsevol activitat artística per ingressar en un monestir budista de Los Angeles, on va residir durant cinc anys, fins a ser ordenat monjo.

Una carrera a la que va tornar el 2001, publicant un parell de discos més, fins que el 2004 la seva filla Lorca (batejada en honor del seu admirat poeta granadí, el que es comentarà en el seu dia) va detectar irregularitats en la gestió del seu patrimoni per part de la seva representant, Kelley Lynch, que el va deixar pràcticament arruïnat i el va obligar, per a gaudi dels seus milions de fans, a tornar als estudis i a la carretera, amb interminables gires arreu del mon, del que en van resultar quatre LP originals més (un d’ells pòstum) i, com a mínim, dos directes sensacionals que em reservo per al post final d'aquesta sèrie, previst gairebé per d'aquí a un any.

Una sèrie que encetarem amb el meravellós debut, ja amb 33 anys complerts, Songs Of Leonard Cohen (1968), un disc intimista en el que, amb una sòbria instrumentació, uns subtils arranjaments del productor John Simon i uns cors femenins que esdevindrien el seu segell d'identitat, destaca la seva càlida veu, reflexionant de manera molt enginyosa al voltant de l’amor, el sexe, les relacions personals i, molt esporàdicament, de política, amb un èxit tan immediat com perdurable.

Deu tracks dels que en destacaria la icònica Suzanne (vegeu aquí) que, paradoxalment havia gravat i popularitzar abans Judy Collins (aquí), Stranger Song, Sisters Of Mercy o la CdD, So Long, Marianne.

Un tema amb el nom d’una noia noruega a la que va conèixer en una comunitat d'artistes d'arreu del mon establerts a la illa grega de Hydra, a la que defineix com la dona més bonica que hagi conegut mai, que li va inspirar aquesta i altres cançons -com Bird On The Wire, el proper post d'aquesta secció- i poemes, a qui va dedicar el seu tercer volum de poesia, Flors per a Hitler (1964) i amb la que va conviure de manera intermitent i tempestuosa durant set anys, ja sigui a la casa que es va comprar a l'illa, a la seva Mont-real natal o a Nova York, concretament al posteriorment mític Chelsea Hotel, del que tanmateix en parlarem en una futura CdD.

- LEONARD COHEN. So Long, Marianne. Songs Of Leonard Cohen (1968).