Vapour Trail (Ride)

 

M'han arribat notícies de que aquest mes es publicarà, amb el títol de Interplay (2024), el setè disc d'estudi de RIDE, el quartet d'Oxford, Anglaterra, integrat pels guitarristes i cantants Mark Gardener i Andy Bell, el compositor principal, amb el baixista Steve Queralt i el bateria Laurence "Loz" Colbert a la secció rítmica, que amb el seu LP de debut, Nowhere (1990), es va convertir en una de les bandes més representatives i influents del shoegaze, estil que els seguidor del blog sabeu ben bé (vegeu aquí) que deu el nom a l'actitud dels músics durant els concerts, concentrats en una posició com "mirant-se les sabates".

Un disc amb vuit tracks, set d'elles composades per Bell, que, com suggereix la fotografia de la caràtula, ens submergeix en un oceà de distorsió, farcit de riffs i percussió que, onada darrera onada, amb paisatges instrumentals encantadors alternats amb cops violents de guitarra, ens agita i arrossega una i altra vegada cap al fons.

Per a sorpresa dels seus múltiples seguidors, en el següent disc, Going Blank Again (1992), van fer un gir cap al rock psicodèlic i en el tercer, Carnival of Light (1994), cap al britpop imperant en aquell moment, el que els va allunyar tant dels fans com entre si mateixos, fins al punt que quan es va publicar el quart, Tarantula (1996), ja ho havien deixat.

Una separació que va donar lloc a unes gens reeixides carreres en solitari o substituint altres músics en bandes com Oasis, sobre el que no ens estendrem, fins a la seva tornada, 21 anys després i amb la formació original, amb la publicació de dos àlbums més, Weather Diaries (2017) i This Is Not A Safe Place (2019), amb els que tampoc no han recuperat la glòria pretèrita. A veure com els hi anirà amb l'esmentat Interplay, del que els seus incondicionals podran gaudir el dia 5 de juliol al Vida Festival de Vilanova i la Geltrú (el Garraf, Catalunya).

Com a CdD he triat la que tanca el seminal Nowhere, un tema en base a uns riffs de guitarres caracteritzats per l'encreuament de dues Rickenbacker de 12 cordes, sense utilitzar pedals de distorsió ni altres efectes, si hem de creure l'autor, que, després de dos versos amb tornades limitades a simples "la-la-la", es va esvaint per deixar pas a una coda de cordes que ocupa la meitat de la seva durada i que, a diferència de la major part de l'àlbum, s'allunya del shoegaze per insinuar la neopsicodèlia que caracteritzaria el següent.

Escrita i cantada per Andy Bell, Vapour Trail és una composició nostàlgica i agredolça sobre la fugacitat de l'amor per algú que, al desaparèixer, deixa una "estela de vapor", de la que tot seguit en podeu gaudir en dues interpretacions en directe, separades per més d'un quart de segle.

-          RIDE. Vapour Trail. Nowhere (1990).

Quinn The Eskimo (The Mighty Quinn) (Manfred Mann/Bob Dylan)

 

Dylan Covers-2:

La segona CdD d'aquesta sèrie, a l'igual que l'anterior (vegeu aquí), va se publicada abans i amb molt més èxit comercial en la versió que us proposo que en la del mateix autor.

Un tema, el títol oficial del qual, segons la web del compositor, és Quinn The Eskimo (The Mighty Quinn), enregistrat l'any 1967 mentre estava convalescent d'un accident de motocicleta, per BOB DYLAN al soterrani d'una casa de Woodstock, coneguda com Big Pink (aquí), compartida amb la seva banda d'acompanyament, The Hawks, posteriorment coneguda simplement com The Band. Una ingent quantitat de material, una part del qual no veuria la llum fins anys després, a l'àlbum The Basement Tapes (1975), però que el seu mànager havia anat filtrant fins arribar a bandes com The Byrds o els que avui ens ocupen, MANFRED MANN.

La banda britànica que va obtenir una enorme popularitat amb aquesta cançó, que tanca la cara A del seu cinquè i darrer disc (de la primera època), Mighty Garvey! (1968), un LP que, cosa no infreqüent aleshores, va ser editat amb un altre títol als USA, concretament The Mighty Quinn i, encapçalant-lo, aquest tema homònim, del que en destacaria l'aportació a la flauta del baixista Klaus Voormann, ja ho sabeu, l'amic de The Beatles (aquí).

Una composició intranscendent per a l'autor, que la considerava poc menys que una cançó infantil, sembla que inspirada en el personatge de l'inuk (mal anomenat "esquimal") interpretat per Anthony Quinn a la pel·lícula The Savage Innocents, estrenada aquí com Los dientes del diablo (Nicholas Ray, 1960), tot i reconèixer que no l'havia vist, que, finalment, apareixeria publicada al doble LP Self Portrait (1970).

Un disc clarament inferior a tota la obra pretèrita del de Minnesota, autor tanmateix del lleig dibuix de la caràtula, i un dels pitjors de la seva dilatada discografia, en el que alterna temes tradicionals amb versions d'altres artistes com Gordon Lightfoot, Gilbert Bécaud o Paul Simon (de qui fa una desencertada interpretació de The Boxer), amb composicions pròpies, quatre d'elles enregistrades en directe, acompanyat de The Band, al Festival Illa de Wight  de 1969, entre elles la mítica Like A Rolling Stone (i aquí) i la CdD d'avui.

- MANFRED MANN/BOB DYLAN. Quinn The Eskimo (The Mighty Quinn). Mighty Garvey! (1968)/Self Portrait (1970). 

Act Natural (Margaret Glaspy)

 

En el seu tercer LP, Echo The Diamond (2023), la cantautora californiana amb seu a Brooklyn, Nova York, MARGARET GLASPY ha abandonat els exuberants arranjaments de sintetitzadors del segon, Devotion (2020), per tornar a les arrels del seminal Emotions And Math (2016), de manera que la seva preciosa veu s'acompanya únicament de la guitarra i d'una secció rítmica de baix i bateria.

Un disc coproduït a mitges amb la seva parella, el guitarrista Julian Lage, en el que, en poc menys de 36 minuts, desplega 10 tracks de genuí indie-rock de guitarres (estil pel que els seguidors del blog ja sabeu que sento especial predilecció), dels que en destacaria algunes com Get Back (amb el mateix títol, però sense res a veure, que la mítica de The Beatles), Memories i  la que l'enceta i CdD d'avui, Act Natural.

Una composició sobre la base d'un riff de blues-rock en la que l'autora es mostra fascinada per les característiques úniques, com poden ser el color dels ulls o dels cabells, d'una persona que la fan extraordinària, fora del comú ("Perquè el violeta et brilla als ulls, l'anyil esclata als teus cabells, això no pot ser natural..."), i, aclaparada per la intensitat dels sentiments, brega amb les seves pròpies emocions per mantenir-se fidel a sí mateixa ("...no sé com actuar, només actua naturalment"), d'aquí el títol. 

Un desig que repeteix insistentment a la commovedora tornada:

          Violet shines bright i both your eyes

          That can't be natural

          Indigo flares up in your hair

          That can't be natural

          Am I seeing clearly?

          Can those marigold ears hear me?

          Fade to black I don't know how to act

          Just act natural.

- MARGARET GLASPY. Act Natural. Echo The Diamond (2023).

Uncertain Smile (The The)

 

Desprès d'un primer àlbum, Burning Blue Soul (1981), acreditat al seu nom, el compositor, cantant i multinstrumentista londinenc Matt Johnson, a suggeriment del seu col·laborador, el teclista Keith Laws, va adoptar el nom de THE THE per al seu projecte personal en el que, entre el 1983 i el 2000, va publicar sis LP més, els més reeixits dels quals van ser el dos primers, Soul Mining (1983) i Infected (1986).

Una carrera iniciada des de ben jove, quan, des del seu pis, escoltava la música que sonava al pub de sota, Two Puddings, regentat pel seu pare, a més a més d'assistir als concerts organitzats pel seu oncle, promotor musical, motiu pel qual el seu estil ha estat necessàriament eclèctic, des de la new wave i el post-punk al dance i, fins i tot, al country -palès en el seu disc Hanky Panky (1995), una col·lecció de versions del mític pioner americà Hank Williams- amb la particularitat d'unes lletres de contingut sociopolític.

Una discografia en la que ha contat amb la participació de músics coneguts del blog com el seu amic Johnny Marr (de The Smiths) o Lloyd Cole (de The Commotions) i altres com Marc Almond, Neneh Cherry o la malaurada Sinéad O'Connor,  interrompuda amb el canvi de segle, moment en el que es va allunyar del públic per concentrar el seu talent a la composició de música per a instal·lacions d'art, documentals i BSO de pel·lícules, majoritàriament de cinema alternatiu, amb alguna excepció comercial com Judge Dredd (Danny Cannon, 1995), interpretada per Sylvester Stallone, amb reaparicions puntuals per alguna actuació al 2017 i 2018, amb rumors de nova gira per aquest 2024.

Com a CdD he triat un tema del seminal Soul Mining, un àlbum amb una portada dibuixada pel seu germà Andrew, aka Andy Dog, inspirat en la fotografia d'una de les dones del músic nigerià Fela Kuti fumant-se un “porro”, substituïda a la versió americana per una altra amb la cara de Matt cridant, i amb la particular tipografia de la dissenyadora gràfica Fiona Skinner, aleshores la parella d'aquest, que encara seria canviada per una fotografia de l'autor en la edició remasteritzada del 2002.

Un disc amb 7 tracks entre el post-punk i el synth-pop, de les que en destacaria algunes com Today Is The Day, Perfect o Uncertain Smile, la meva preferida. Un tema llarg, de gairebé set minuts, enregistrat prèviament amb el títol de Cold Spell Ahead, en el que, a més a més del canvi de nom, mantenint la introducció de xylimba, instrument de joguina adquirit per Johnson a Nova York, d'acord amb el productor Mike Thorne (de Soft Cell), es va substituir el saxo de Crispin Cioe (de The Uptown Horns) pel piano de Jools Holland (de Squeeze), amb un solo que va marcar època, i del que en podeu gaudir tot seguit.

- THE THE. Uncertain Smile. Soul Mining (1983).

Jolene (Dolly Parton)

 

Country Music-4:

Nascuda en el si d'una paupèrrima família nombrosa de dotze germans a la regió els Apalatxes, a la cantautora DOLLY PARTON la fama li va arribar molt abans amb el duet que, a partir d'un programa de TV, formava amb Porter Wagoner, que com a solista, en la que no va tenir reconeixement fins al seu setè àlbum, Joshua (1971), iniciant una dècada prodigiosa amb altres discos com l'aclamat Jolene (1974), amb els que, nadant entre dues aigües i procurant mantenir-se al marge del conservadorisme propi del gènere (sovint utilitzant expressions sui generis, conegudes com "Dollysmes"), obtindria la consideració de "Reina del Country" que manté fins a l'actualitat.

Una dilatada carrera musical, amb inevitables alts i baixos, en la que ha alternat discos en solitari amb col·laboracions memorables amb grans artistes com Kenny Rogers o les també cantautores Emmylou Harris i Linda Ronstadt, amb les que va enregistrar el fantàstic Trio (1987), que tindria una seqüela menys reeixida amb Trio II (1999), així com amb les estrelles del country Loretta Lynn i Tammy Wynette (a les que haurem de dedicar sengles posts de la secció Country Music) amb Honky Tonk Angels (1993), en el que versionen cançons country tradicionals.

Una activitat que la nostra polifacètica protagonista d’avui ha compaginat amb la cinematogràfica, amb films tan destacats com Nine to Five, estrenada aquí com Cómo eliminar a tu jefe (Colin Higgins, 1980) compartint crèdits amb Jane Fonda i Lily Tomlin, de la que en va escriure el tema principal, 9 to 5 (vegeu aquí), o Steel Magnolias (Herbert Ross, 1989),  amb Sally Field, Shirley MacLaine, Daryl Hannah, Julia Roberts i Olympia Dukakis (vegeu el cartell). I tot això sense deixar de participar en múltiples programes multimedia com Dolly, sense descuidar activitats empresarials com el parc temàtic Dollywood, al seu estat natal de Tennessee, del que n'és copropietària.

Com a CdD he triat la versió en directe al Festival de Glastonbury del 2014 de la homònima de l'esmentat LP Jolene, el seu tretzè àlbum, en el que destaca un altre tema, I Will Always Love You (aquí), popularitzat uns anys més tard per la malaurada Whitney Houston (aquí) a la BSO de The Bodyguard (Mick Jackson, 1992), coprotagonitzada per Kevin Costner; a més a més de la escollida (i aquí), inspirada, segons l'autora, en les freqüents visites que, per qualsevol motiu, feia el seu home al banc on treballava una noia alta i pèl-roja, en la que una esposa s'enfronta a la dona voluptuosa i seductora que creu que li vol prendre el marit i li suplica: “Jolene, t'ho demano, si us plau, no em prenguis el meu home, Jolene, si us plau, no me'l prenguis, encara que puguis...”

               Jolene, Jolene, Jolene, Jolene

               Oh, I'm begging of you please don't take my man

               Jolene, Jolene, Jolene, Jolene

               Please, don't take him even though you can...

Un tema, i només un, com és norma del blog, escollit d'una quarantena de LP, en el darrer dels quals, Rockstar (2023), editat fa uns mesos, compta amb la participació dels "beatles" Paul McCartney i Ringo Starr, sir Elton John, John Fogerty (Creedence Clearwater Revival), Peter Frampton, Steve Tyler (Aerosmith), Debbie Harry (Blondie), Stevie Nicks (Fleetwood Mac), l’esmentada Emmylou Harris o Sheryl Crown.  

I, com a mostra del bé que es conserva als seus 77 anys i per contribuir en la lluita contra la discriminació, sobretot de la dona, per edat ("edadisme"), a la seva actuació el passat 23 de novembre a Arlington (Texas) a la mitja part del tradicional partir de la NFL del Thanksgiving Day (Día d'acció de gràcies) entre els Dallas Cowboys i els Washington Commanders es va presentar vestida de cheerleader de l'equip local (vegeu imatge), amb un look, malgrat les pressions que ha rebut durant tota la seva vida, fidel, en el que respecta el vestuari (realçant el seu menut però exuberant físic), les perruques o el maquillatge, al d'una dona de la classe social baixa ("White trash" li diuen, despectivament, allí) com aquella de la que en procedeix.

No voldria acabar sense mencionar la seva aportació a causes benèfiques mitjançant la Dollywood Foundation, com l'oferiment de beques d'estudi o la distribució de llibres gratuïts als nens o la donació d'un milió de dòlars al Vanderbilt University Medical Center de Nashville per a la recerca de la vacuna contra la Covid-19 i la seva participació en la campanya a favor de la immunització (Vaccine, vaccine, vaccine, vaccine...cantava, a ritme de Jolene), per rebre la corresponent dosi de la qual es va negar a qualsevol privilegi, esperant-se  pacientment a que li toqués tanda, com qualsevol ciutadà.

- DOLLY PARTON. Jolene. Jolene (1974).

In The Meantime (Spacehog)

SPACEHOG va ser un quartet creat a Nova York per dos músics emigrats des de Leeds, Anglaterra, el bateria Jonny Cragg i el guitarrista Antony Langdon, a qui s'afegiria el germà d'aquest, Royston, com a baixista i cantant principal i, posteriorment, el guitarra solista canadenc Richard Steel.

En un moment en que triomfava el rock alternatiu i el grunge de Nirvana, convivint amb el britpop a un i altre costat de l'Atlàntic, van obtenir un èxit sensacional amb el seu primer àlbum, amb aquest títol que al·ludeix als seus visats, Resident Alien (1995), en el que recuperaven el glam-rock britànic dels seus admirats David Bowie i T. Rex, motiu per el que se'ls va qualificar com a neo-glam.

Un reconeixement, i unes vendes, diguem-ho clar, que no van poder mantenir en els dos següents, certament massa espaiats, The Chinese Album (1998) i The Hogyssey (2001), el que va comportar la seva dissolució, per donar lloc a projectes diversos musicals com Arckid o The Twenty-Twos, sobre els que no ens estendrem, o cinematogràfics com la participació de Antony Langdon en la pel·lícula I'm Still Here (Casey Affleck, 2010), paròdia en forma de fals documental sobre la vida de Joaquin Phoenix, amb la xicota del qual, l'actriu Liv Tyler, la filla de Steven Tyler, de Aerosmith, s'acabaria aparellant l'altre germà, el Royston (no sé perquè sempre se'm escapa algun safareig!), fins a la seva reunificació, amb nou disc inclòs, As It Is On Earth (2013), que tampoc no els va retornar la glòria del seminal debut.  

Un disc amb 13 tracks atemporals -per escoltar en suport físic el darrer dels quals, To Be A Millionaire...Was It Likely?, haureu d'esperar 11 minuts de silenci- com Candyman, Space Is The Place (cantada per Antony), Cruel To Be Kind, Starside (en la que s'aprecien certes influències de Queen) i la CdD, és clar, el seu tema franquícia i que enceta l'LP, In The Meantime.

Una composició que s'inicia amb el so d'un telèfon que toca la cançó Telephone And Rubber Band, de l'homònim àlbum de debut de la Penguin Cafe Orchestra (1981), en el que, sobre una contundent línia de baix i amb un enèrgic riff de guitarra, Royston interpreta una lletra críptica en la que s'entreveu un cert optimisme en base al poder de la perseverança, amb una enganxosa tornada en la que, a partir de la expressió "In the meantime" (Mentrestant), va repetint allò de "Us estimem a tots, on les terres son verdes i els cels blaus, en definitiva, som com tu, us estimem a tots":

               We love the all the all of you

               Where lands are green and skies are blue

               When all in all we're just like you

               We love the all of you

Un hit que ha anat apareixent en diverses pel·lícules i programes de TV i ha resistit el pas del temps des de la seva reeixida estrena, a la que no fou aliena el vídeo, dirigit per Jake Scott, que comparteixo tot seguit.

 - SPACEHOG. In The Meantime. Resident Alien (1995). 

 

Mr. Tambourine Man (Bob Dylan/The Byrds)

 

Dylan Covers-1:

Tal com venim fent des de fa temps, a partir d'avui i durant la resta de l'any (o potser més temps, que el tema dóna per a molt) dedicarem periòdicament una sèrie de posts a una composició de BOB DYLAN que compararem amb una interpretació de la mateixa (cover) per un o més artistes, amb la condició limitant de que aquests hagin protagonitzat abans un article del blog.

I quina millor per començar que Mr. Tambourine Man, paradigma de com, excepcionalment, una versió pot superar artísticament, i en aquest cas també comercialment, l'original. Una cançó, curiosament, publicada uns mesos abans per THE BYRDS en el seu àlbum homònim de debut, Mr. Tambourine Man (1965), que per l'autor, en el seu cinquè, Bringing It All Back Home (1965), un disc del que en destacaria altres hits com Subterranean Homesick Blues, Maggie's Farm o It's All Over Now, Baby Blue, en el que el de Minnesota, en detriment de les cançons-protesta habituals fins al moment,  introdueix lletres surrealistes i abstractes, de difícil interpretació, com aquesta mateixa en la que alguns hi veuen referències a un subministrador de drogues, un “camell”, mentre l'autor diu referir-se al seu guitarrista Bruce Langhorne, a qui en una ocasió va veure tocar una pandereta (tambourine) enorme. Jo mateix, em perdo a partir del primer vers, que diu: "Ei, senyor de la pandereta, toca'm una cançó. No tinc son ni vaig enlloc..."

          Hey, Mr Tambourine Man, play a song for me

          I'm not sleepy and there is no place I'm going to

          Hey, Mr Tambourine Man, play a song for me

          In the jingle jangle morning, I'll come following you

Un tema al que el quintet californià, fundat pels guitarristes i cantants Jim McGuinn (posteriorment conegut com a Roger McGuinn), Gene Clark, el compositor principal, i David Crosby, als que de seguida s'afegirien el baixista Chris Hillman i el bateria Michael Clarke, el mànager del quals, Jim Dickson, havia aconseguit, amb permís de l'autor (que n'acabaria beneint el resultat) la maqueta, va donar un canvi de dimensió al modificar el compàs, de 2/4 a 4/4, amb la intenció d'apropar el seu folk amb lletres de contingut social als arranjaments dels seus admirats Beatles; va escurçar la durada i, fonamental per a mi, a unes harmonies vocals que sentarien càtedra, va afegir una introducció de guitarra, inspirada en J.S. Bach, interpretada amb la mítica Rickenbacker de 12 cordes de McGuinn, el veritable líder del grup. Un inici fantàstic per a un tema amb una estructura poc convencional, ja que comença per la tornada, que donaria el tret de sortida a un nou subgènere, fonamental a partir d'aleshores en la història de la música popular, conegut com  folk-rock.

- BOB DYLAN/THE BYRDS. Mr. Tambourine Man. Bringing It All Back Home (1965)/Mr. Tambourine Man (1965).