En el seu tercer LP, Echo The Diamond (2023), la
cantautora californiana amb seu a Brooklyn, Nova York, MARGARET GLASPY
ha abandonat els exuberants arranjaments de sintetitzadors del segon, Devotion
(2020), per tornar a les arrels del seminal Emotions And Math
(2016), de manera que la seva preciosa veu s'acompanya únicament de la guitarra
i d'una secció rítmica de baix i bateria.
Un disc coproduït a mitges amb la seva parella, el guitarrista Julian
Lage, en el que, en poc menys de 36 minuts, desplega 10 tracks de
genuí indie-rock de guitarres (estil pel que els seguidors del blog
ja sabeu que sento especial predilecció), dels que en destacaria algunes com Get
Back (amb el mateix títol, però sense res a veure, que la mítica de The Beatles), Memories i la que l'enceta i CdD d'avui, Act
Natural.
Una composició sobre la base d'un riff de blues-rock en la
que l'autora es mostra fascinada per les característiques úniques, com
poden ser el color dels ulls o dels cabells, d'una persona que la fan
extraordinària, fora del comú ("Perquè el violeta et brilla als ulls,
l'anyil esclata als teus cabells, això no pot ser natural..."), i,
aclaparada per la intensitat dels sentiments, brega amb les seves pròpies
emocions per mantenir-se fidel a sí mateixa ("...no sé com actuar, només
actua naturalment"), d'aquí el títol.
Un desig que repeteix insistentment a la commovedora tornada:
Violet shines bright i both your
eyes
That can't be natural
Indigo flares up in your hair
That can't be natural
Am I seeing clearly?
Can those marigold ears hear me?
Fade to black I don't know how to
act
Just act natural.
- MARGARET GLASPY. Act Natural. Echo The
Diamond (2023).
Desprès d'un primer àlbum, Burning Blue Soul (1981),
acreditat al seu nom, el compositor, cantant i multinstrumentista londinenc
Matt Johnson, a suggeriment del seu col·laborador, el teclista Keith
Laws, va adoptar el nom de THE THE per al seu projecte personal en
el que, entre el 1983 i el 2000, va publicar sis LP més, els més reeixits
dels quals van ser el dos primers, Soul Mining (1983) i Infected
(1986).
Una carrera iniciada des de ben jove, quan, des del seu pis, escoltava la
música que sonava al pub de sota, Two Puddings, regentat pel
seu pare, a més a més d'assistir als concerts organitzats pel seu oncle,
promotor musical, motiu pel qual el seu estil ha estat
necessàriament eclèctic, des de la new wave i el post-punk
al dance i, fins i tot, al country -palès en el seu disc Hanky
Panky (1995), una col·lecció de versions del mític
pioner americà Hank Williams- amb la particularitat d'unes lletres
de contingut sociopolític.
Una discografia en la que ha contat amb la
participació de músics coneguts del blog com el seu amic Johnny Marr
(de The Smiths) o Lloyd Cole (de The Commotions) i
altres com Marc Almond, Neneh Cherry o la malaurada Sinéad
O'Connor, interrompuda amb el canvi de segle, moment en el que es va
allunyar del públic per concentrar el seu talent a la composició de música per
a instal·lacions d'art, documentals i BSO de pel·lícules, majoritàriament de
cinema alternatiu, amb alguna excepció comercial com Judge Dredd (Danny
Cannon, 1995), interpretada per Sylvester Stallone, amb reaparicions
puntuals per alguna actuació al 2017 i 2018, amb rumors de nova gira per aquest
2024.
Com a CdD he triat un tema del seminal Soul Mining, un àlbum
amb una portada dibuixada pel seu germà Andrew, akaAndy Dog,
inspirat en la fotografia d'una de les dones del músic nigerià Fela Kuti
fumant-se un “porro”, substituïda a la versió americana per una altra amb la
cara de Matt cridant, i amb la particular tipografia de la dissenyadora gràfica
Fiona Skinner, aleshores la parella d'aquest, que encara seria canviada
per una fotografia de l'autor en la edició remasteritzada del 2002.
Un disc amb 7 tracks entre el post-punk i el synth-pop,
de les que en destacaria algunes com Today Is The Day, Perfect o Uncertain
Smile, la meva preferida. Un tema llarg, de gairebé set minuts, enregistrat
prèviament amb el títol de Cold Spell Ahead, en el que, a més a més del
canvi de nom, mantenint la introducció de xylimba, instrument de joguina
adquirit per Johnson a Nova York, d'acord amb el productor Mike Thorne
(de Soft Cell), es va substituir el saxo de Crispin Cioe (de The
Uptown Horns) pel piano de Jools Holland (de Squeeze), amb un
solo que va marcar època, i del que en podeu gaudir tot seguit.
Nascuda en el si d'una paupèrrima família nombrosa de dotze germans a la regió els Apalatxes, a la cantautora DOLLY
PARTON la fama li va arribar molt abans amb el duet que, a partir d'un
programa de TV, formava amb Porter Wagoner, que com a solista, en la que
no va tenir reconeixement fins al seu setè àlbum, Joshua (1971),
iniciant una dècada prodigiosa amb altres discos com l'aclamat Jolene
(1974), amb els que, nadant entre dues aigües i procurant mantenir-se al marge del conservadorisme propi del gènere (sovint utilitzant expressions sui generis, conegudes com "Dollysmes"), obtindria la consideració de "Reina del Country"
que manté fins a l'actualitat.
Una dilatada carrera musical, amb inevitables alts i baixos, en la que ha alternat discos en
solitari amb col·laboracions memorables amb grans artistes com Kenny Rogers
o les també cantautores Emmylou Harris i Linda Ronstadt, amb les
que va enregistrar el fantàstic Trio (1987), que tindria una
seqüela menys reeixida amb Trio II (1999), així com amb les
estrelles del countryLoretta Lynn i Tammy Wynette (a les
que haurem de dedicar sengles posts de la secció Country Music) amb Honky
Tonk Angels (1993), en el que versionen cançons country
tradicionals.
Una activitat que la nostra polifacètica protagonista d’avui ha compaginat
amb la cinematogràfica, amb films tan destacats com Nine to Five, estrenada aquí com Cómo eliminar a tu jefe (Colin
Higgins, 1980) compartint crèdits amb Jane Fonda i Lily Tomlin, de la que en va escriure el tema principal, 9 to 5 (vegeu aquí), o Steel Magnolias (Herbert Ross, 1989), amb Sally Field,
Shirley MacLaine, Daryl Hannah, Julia Roberts i Olympia
Dukakis (vegeu el cartell). I tot això sense deixar de participar en
múltiples programes multimedia com Dolly, sense descuidar
activitats empresarials com el parc temàtic Dollywood, al seu
estat natal de Tennessee, del que n'és copropietària.
Com a CdD he triat la versió en directe al Festival de Glastonbury del 2014 de la homònima de l'esmentat LP Jolene,
el seu tretzè àlbum, en el que destaca un altre tema, I Will Always Love You
(aquí), popularitzat uns anys més tard per la malaurada Whitney Houston (aquí)
a la BSO de The Bodyguard (Mick Jackson,
1992), coprotagonitzada per Kevin Costner; a més a més de la
escollida (i aquí), inspirada, segons l'autora, en les freqüents visites que, per
qualsevol motiu, feia el seu home al banc on treballava una noia alta i
pèl-roja, en la que una esposa s'enfronta a la dona voluptuosa i seductora que
creu que li vol prendre el marit i li suplica: “Jolene, t'ho demano, si us
plau, no em prenguis el meu home, Jolene, si us plau, no me'l prenguis, encara
que puguis...”
Jolene,
Jolene, Jolene, Jolene
Oh, I'm begging of you please don't take
my man
Jolene, Jolene,
Jolene, Jolene
Please, don't take
him even though you can...
Un tema, i només un, com és norma del blog, escollit d'una quarantena
de LP, en el darrer dels quals, Rockstar (2023), editat fa uns
mesos, compta amb la participació dels "beatles" Paul McCartney i Ringo Starr, sirElton John, John
Fogerty (Creedence Clearwater Revival), Peter Frampton, Steve
Tyler (Aerosmith), Debbie Harry (Blondie), Stevie
Nicks (Fleetwood Mac), l’esmentada Emmylou Harris o Sheryl
Crown.
I, com a mostra del bé que es conserva als seus 77 anys i per
contribuir en la lluita contra la discriminació, sobretot de la dona, per
edat ("edadisme"), a la seva actuació el passat 23 de novembre a
Arlington (Texas) a la mitja part del tradicional partir de la NFL del Thanksgiving
Day (Día d'acció de gràcies) entre els Dallas Cowboys i els Washington
Commanders es va presentar vestida de cheerleader de l'equip local
(vegeu imatge), amb un look, malgrat les pressions que ha rebut durant
tota la seva vida, fidel, en el que respecta el vestuari (realçant el seu menut però exuberant físic), les perruques o el
maquillatge, al d'una dona de la classe social baixa ("White trash"
li diuen, despectivament, allí) com aquella de la que en procedeix.
No voldria acabar sense mencionar la seva aportació a causes benèfiques
mitjançant la Dollywood Foundation, com l'oferiment de beques d'estudi o la distribució de llibres gratuïts als nens o la donació d'un milió de dòlars
al Vanderbilt University Medical Center de Nashville per a la recerca de la
vacuna contra la Covid-19 i la seva participació en la campanya a favor de la
immunització (Vaccine, vaccine, vaccine, vaccine...cantava, a ritme de Jolene), per rebre la corresponent dosi de la qual es va negar a qualsevol
privilegi, esperant-se pacientment a que li toqués tanda, com qualsevol
ciutadà.
SPACEHOG va ser un quartet creat a Nova York per dos músics emigrats des de Leeds,
Anglaterra, el bateria Jonny Cragg i el guitarrista Antony Langdon,
a qui s'afegiria el germà d'aquest, Royston, com a baixista i
cantant principal i, posteriorment, el guitarra solista canadenc Richard
Steel.
En un moment en que triomfava el rock
alternatiu i el grunge de Nirvana, convivint amb el britpop
a un i altre costat de l'Atlàntic, van obtenir un èxit sensacional amb el seu
primer àlbum, amb aquest títol que al·ludeix als seus visats, Resident
Alien (1995), en el que recuperaven el glam-rock britànic dels
seus admirats David Bowie i T. Rex, motiu per el que
se'ls va qualificar com a neo-glam.
Un reconeixement, i unes vendes, diguem-ho clar,
que no van poder mantenir en els dos següents, certament massa espaiats, The
Chinese Album (1998) i The Hogyssey (2001), el que va
comportar la seva dissolució, per donar lloc a projectes diversos musicals com Arckid
o The Twenty-Twos, sobre els que no ens estendrem, o cinematogràfics com
la participació de Antony Langdon en la pel·lícula I'm Still Here (Casey Affleck,
2010), paròdia en forma de fals documental sobre la vida de Joaquin
Phoenix, amb la xicota del qual, l'actriu Liv Tyler, la filla de Steven
Tyler, de Aerosmith, s'acabaria aparellant l'altre germà, el Royston
(no sé perquè sempre se'm escapa algun safareig!), fins a la seva reunificació,
amb nou disc inclòs, As It Is On Earth (2013), que tampoc no els
va retornar la glòria del seminal debut.
Un disc amb 13 tracks atemporals -per
escoltar en suport físic el darrer dels quals, To Be A Millionaire...Was It
Likely?, haureu d'esperar 11 minuts de silenci- com Candyman, Space
Is The Place (cantada per Antony), Cruel To Be Kind, Starside (en la
que s'aprecien certes influències de Queen) i la CdD, és clar, el
seu tema franquícia i que enceta l'LP, In The Meantime.
Una composició que s'inicia amb el so d'un
telèfon que toca la cançó Telephone And Rubber Band, de l'homònim àlbum
de debut de la Penguin Cafe Orchestra (1981), en el que, sobre una
contundent línia de baix i amb un enèrgic riff de guitarra, Royston
interpreta una lletra críptica en la que s'entreveu un cert optimisme en
base al poder de la perseverança, amb una enganxosa tornada en la que, a partir
de la expressió "In the meantime" (Mentrestant), va repetint
allò de "Us estimem a tots, on les terres son verdes i els cels blaus, en
definitiva, som com tu, us estimem a tots":
We
love the all the all of you
Where lands are green and
skies are blue
When all in all we're just like you
We love the all of you
Un hit que ha anat apareixent en diverses
pel·lícules i programes de TV i ha resistit el pas del temps des de la seva
reeixida estrena, a la que no fou aliena el vídeo, dirigit per Jake Scott,
que comparteixo tot seguit.
- SPACEHOG. In The Meantime. Resident
Alien (1995).
Tal com venim fent des de fa temps, a partir d'avui i durant la resta de
l'any (o potser més temps, que el tema dóna per a molt) dedicarem
periòdicament una sèrie de posts a una composició de BOB DYLAN
que compararem amb una interpretació de la mateixa (cover) per un o
més artistes, amb la condició limitant de que aquests hagin protagonitzat abans
un article del blog.
I quina millor per començar que Mr. Tambourine Man, paradigma de
com, excepcionalment, una versió pot superar artísticament, i en aquest cas
també comercialment, l'original. Una cançó, curiosament, publicada uns mesos
abans per THE BYRDSen el seu àlbum homònim de debut, Mr.
Tambourine Man (1965), que per l'autor, en el seu cinquè, Bringing
It All Back Home (1965), un disc del que en destacaria altres hits
com Subterranean Homesick Blues, Maggie's Farm o It's All Over Now,
Baby Blue, en el que el de Minnesota, en detriment de les
cançons-protesta habituals fins al moment, introdueix lletres
surrealistes i abstractes, de difícil interpretació, com aquesta mateixa en la
que alguns hi veuen referències a un subministrador de drogues, un “camell”,
mentre l'autor diu referir-se al seu guitarrista Bruce Langhorne, a qui
en una ocasió va veure tocar una pandereta (tambourine) enorme. Jo
mateix, em perdo a partir del primer vers, que diu: "Ei, senyor de la
pandereta, toca'm una cançó. No tinc son ni vaig enlloc..."
Hey, Mr Tambourine Man, play a song
for me
I'm not sleepy and there is no place
I'm going to
Hey, Mr Tambourine Man, play a song for me
In the jingle
jangle morning, I'll come following you
Un tema al que el quintet californià, fundat pels guitarristes i cantants Jim
McGuinn (posteriorment conegut com a Roger McGuinn), Gene Clark, el compositor principal,
i David Crosby, als que de seguida s'afegirien el baixista Chris
Hillman i el bateria Michael Clarke, el mànager del quals,
Jim Dickson, havia aconseguit, amb permís de l'autor
(que n'acabaria beneint el resultat) la maqueta, va donar un
canvi de dimensió al modificar el compàs, de 2/4 a 4/4, amb la intenció
d'apropar el seu folk amb lletres de contingut social als arranjaments
dels seus admirats Beatles; va escurçar la durada i, fonamental per a mi,
a unes harmonies vocals que sentarien càtedra, va afegir una introducció de
guitarra, inspirada en J.S. Bach, interpretada amb la mítica Rickenbacker
de 12 cordes de McGuinn, el veritable líder del grup. Un inici fantàstic per a
un tema amb una estructura poc convencional, ja que comença per la tornada,
que donaria el tret de sortida a un nou subgènere, fonamental a
partir d'aleshores en la història de la música popular, conegut com folk-rock.
- BOB DYLAN/THE BYRDS. Mr.
Tambourine Man. Bringing It All Back Home (1965)/Mr.
Tambourine Man (1965).
Ha tornat! PETER GABRIEL ha tornat, al cap de 21 anys del darrer, Up
(2002), amb un nou àlbum, i/o (2023), publicat fa unes setmanes
però els temes del qual ja havia anat penjant en plataformes audiovisuals
durant els darrers mesos.
Una obra, tot i el temps passat des de l'anterior, de caràcter continuista,
sense que aquest qualificatiu tingui cap connotació negativa, donada la
extraordinària trajectòria del seu autor (vegeu aquí). Un disc, el desè de la
seva discografia, la composició del qual es va iniciar fa 27 anys, que s'ha
anat demorant per motius diversos, ja sigui per centrar-se en altres projectes
artístics, o personals, com tenir cura de la seva esposa malalta, per a
l'enregistrament del qual ha contat amb els seus col·laboradors habituals, el
bateria Manu Katché, el baixista Tony Levin i el guitarrista
David Rhodes, a més a més del gran Brian Eno, als sintetitzadors
i programant ritmes, així com una extensa nòmina de músics que inclou una
orquestra i diversos cors.
Un disc que crida l'atenció des de la mateixa caràtula, obra del fotògraf Nadav
Kander, amb l'enigmàtic nom de i/o (2023), que sembla
referir-se a la dualitat "input/output" (entrada/sortida) dels
dispositius electrònics més que al satèl·lit amb el mateix nom (Io) del planeta
Júpiter, amb 12 tracks que l'autor ha anat publicant, una cada mes, amb
la particularitat de fer-ho per duplicat, cada dia de lluna plena i lluna nova,
en dues versions que ha anomenat "bright-side mix" (la
"brillant", potser més assequible) i "dark-side mix"
(la "fosca"), mesclades per Mark "Spike" Stent i Tchad
Blake, respectivament, i que ara, fa unes setmanes, s'han comercialitzat en
format doble CD, amb 68 minuts de durada cadascun, als que se'n ha d'afegir,
per als més interessats, una tercera en format blu-ray.
Dotze temes amb estructures accessibles en base al inconfusible estil art-rock
amb bases de funk, marca de la casa, i a la seva característica veu
sorrenca, que es manté intacta als 73 anys, en els que tracta temes recurrents
com el mon que ens envolta, el pas del temps, les injustícies, el dolor o la
mort, amb tanta serietat com elegància.
Un disc del que en destacaria les dues primeres pistes, Panopticon i
The Court, Road To Joy, un tema funky coproduït per Eno o la que el
finalitza, la contagiosa Live And Let Live, amb les precioses harmonies
vocals del Soweto Gospel Choir i del que m'he reservat per a CdD d'avui
la seqüenciada en cinquè lloc i inspirada en una paràbola budista, Four
Kinds Of Horses, amb la participació de la seva filla Melanie als
cors, una secció de cordes arranjada i dirigida per John Metcalfe i una
coproducció fosca i complexa per part de Richard Russell, com podreu
apreciar en la versió original bright i al vídeo enregistrat a The Tour, la gira europea de presentació
d'aquesta obra tan llargament esperada i que no ens ha decebut gens ni mica.
- PETER GABRIEL. Four Kinds Of Horses. i/o
(2023).
Amb un nom per a l'origen del qual s'han proposat diverses
explicacions, cap d'elles prou convincent per a mi, DEREK & THE DOMINOS
va ser un efímer quartet angloamericà de rock integrat per
l'aleshores -després de passar pels Yardbirds, pels Bluesbreakers
de John Mayall però, sobretot, per Creami Blind Faith- ja
arxifamós Eric Clapton (us enrecordeu d'aquelles pintades als carrers de
Londres on es podia llegir "Clapton is God"?) i tres
components més de la banda Delaney & Bonnie & Friends, el
teclista Bobby Whitlock, el baixista Carl Radle i el bateria Jim
Gordon, als que, durant el procés de gravació del seu únic disc, Layla
And Other Assorted Love Songs (1970), s'hi afegiria Duane Allman,
el guitarrista de The Allman Brothers Band.
En el que sí que hi estic d'acord és que aquest nom va permetre al
guitarrista mantenir un cert anonimat en format banda i, de passada, evitar la
vergonya que suposava la temàtica del doble àlbum, i sobretot del tema
principal, al voltant de l'amor no correspost per part de Pattie
Boyd (a qui anomena amb el pseudònim de Layla), aleshores esposa del
seu amic George Harrison, amb la que, finalment, divorciada del "beatle", s'acabaria casant
l'any 1979...i separant el 1988.
Un disc amb la majoria de temes composats per Clapton i Whitlock, en un
estil que barreja el blues-rock dels dos costats de l'Atlàntic amb el gòspel
sureny, per influència d'aquest, que va passar gairebé desapercebut en el
moment de la seva publicació, el que, sumat al ingent consum d'alcohol i
drogues com la cocaïna i la heroïna, van sumir al primer en una addicció que va
trigar anys a superar, a més a més d'una depressió, accentuada per la mort del
seu competidor com a millor guitarrista del moment, Jimi Hendrix, de qui
havien versionat un tema, Little Wing, així com per la separació del
grup mentre enregistraven un segon disc que mai no acabarien, i per la
mort d'Allman, amb qui havia establert una sòlida amistat, en un
accident de moto, amb només 24 anys.
Una banda sobre la que semblava pesar una maledicció ja que Radle moriria
el 1980 a conseqüència d'una infecció renal associada a les seves
addiccions i, la primavera passada, ho faria Gordon a
la institució psiquiàtrica en la que estava ingressat des
del 1984 per una esquizofrènia que havia debutat amb un brot psicòtic en
el que va assassinar sa mare a cops de martell.
Sempre ens quedarà, però, aquell àlbum incomprès en el seu moment però
actualment considerat com el millor de la discografia de a qui també coneixem
com "Slowhand" (Mà lenta) i un dels millors de la història del
rock. Un doble vinil amb 14 tracks en una mica més d'una hora i
quart, la majoria, excepte quatre versions, entre elles la esmentada Little
Wing, acreditades a Clapton-Whitlock, però no la mítica i homònima, i CdD
d'avui, obra del primer, que finalitza una coda de piano escrita per Gordon, el
bateria, tot i què sembla que composada a mitges, però no acreditada (amb la
conseqüent indignació per part d'ella), amb la seva xicota d'aleshores, la
cantautora Rita Cooligde.
Una composició inspirada pel llibre The Story of Layla and Majnún,
del poeta persa Nizami Gandjawi (s. XII), que tracta precisament d'un
home enamorat d'una dona inabastable, un tema amb un paral·lelisme evident amb
la seva vida, una passió que va provocar una extraordinària explosió de
creativitat, tant en la escriptura com en la interpretació, a la que no fou
aliena la participació a la slide-guitar d'aquella mena de germà musical
que, malauradament només per un breu període, fou Duane Allman.
Tot seguit podeu gaudir
del tema en la versió original de The Dominos i en un directe del 1984 en el
Clapton està acompanyat de...bé, millor que els seguidors del blog mireu d'identificar-los.
- DEREK & THE DOMINOS. Layla. Layla And Othrer Assorted
Love Songs (1970).
