Comentava a l'anterior i penúltim post
d'aquesta sèrie que, a partir del seu retir a un monestir budista al poc
d'haver publicat The Future (1992), vaig perdre la pista de LEONARD
COHEN i no vaig tornar a seguir la seva discografia, reiniciada gairebé deu
anys després amb Ten New Songs (2001), seguida de mitja dotzena d'àlbums
més fins al darrer, You Want It Darker(2016), al que s'hauria d'afegir,
enregistrat amb la participació de coneguts del blog com Damien Rice
o Beck, del Thanks For The Dance (2019), publicat pòstumament a
la seva mort a Los Angeles, amb 82 anys, el dia 7 de novembre del 2016,
precisament (i no sé com interpretar-ho!) un dia que jo estava de vacances a
Granada, la ciutat del seu admirat Federico García Lorca.
Una segona part d'una carrera
musical, aleshores alternada amb una recuperada vocació literària (per la qual
l'any 2011 li seria atorgat el Premio Príncipe de Asturias de las
Letras, els 50.000 € de la dotació del qual va donar a la Universidad
d'Oviedo per crear una càtedra al seu nom), condemnada al llanguiment, del que
la va treure un fet altrament comentat en articles precedents, les gravíssimes
irregularitats financeres de la seva deslleial comptable, Kelley Lynch,
que va espoliar el seu patrimoni fins al punt que, després de 15 anys sense
fer-ho, va haver de "tornar a la carretera" per fer un seguit de
gires mundials de les que en van sortir àlbums en directe com Live In London
(2009) o Live In Dublin (2014), per al primer dels quals em manquen
qualificatius.
Un disc gravat al concert de
dues hores i mitja a l’O2 Arena de la capital britànica, davant de
20.000 espectadors, el dia 17 de juliol de 2008 i editat en format doble CD i,
per primera vegada en la seva discografia, en DVD, amb un total de 25 tracks,
la majoria d'elles esmentades en els 11 articles precedents "A propòsit de
Leonard Cohen".
Un concert que avui,
excepcionalment, podeu escoltar en la seva totalitat, i amb el que us desitjo
una bona entrada a aquest incert 2023.
El concert d'avui al Palau Sant Jordi
de Barcelona, està programat com el darrer del més famós cantautor en llengües
catalana i castellana de la història, JOAN MANUEL SERRAT.
El comiat d'una carrera
artística iniciada als anys 60 del segle passat, del que va ser un dels membres
dels Setze Jutges, grup pioner en la defensa de la música en català
i d'un moviment que, inspirat en la chanson francesa, es
coneix com la “Nova cançó”, que va obtenir gran popularitat amb composicions
com Ara que tinc vint anys (1966) o Cançó de matinada i Paraules
d'amor (1967). Unes gravacions que, fidel a l'origen aragonès de sa
mare, va alternar amb el castellà, el que li va originar molts detractors i una
gran polèmica, fins al punt de renunciar a participar al Festival d'Eurovisió
del 1968 amb un tema composat a la seva mida per Manuel De la Calva i Ramón
Arcusa (coneguts artísticament com el Dúo Dinámico), al no
permetre-li interpretar-la en català, la arxiconeguda La, la, la
amb la que, finalment, Massiel acabaria guanyant el certàmen i que, en
plena dictadura franquista, li suposaria al "Noi del Poble Sec" un
veto de 10 anys als mitjans de comunicació estatals.
Una situació que empitjoraria
l'any 1973 quan, a rel d'unes crítiques a la pena de mort dictada a Espanya
contra militants del FRAP i la ETA (el conegut com a “Proceso de Burgos”), es
va d'haver d'exiliar durant un parell d'anys a Mèxic, país en el que,
com a la resta del mon hispanoamericà, és un autèntic ídol. Un personatge
(gairebé) unànimament respectat per les seves opinions i que ha rebut infinitat
de reconeixements de tota mena d'institucions polítiques i
culturals d'arreu, que no detallarem perquè, tanmateix que la seva vessant
d’actor, queda fora de l'àmbit del blog.
Una carrera en la que
"el Nano", com també se'l coneix, ha estat recolzat per magnífics productors
i arranjadors com Francesc Burrull, Ricard Miralles, Augusto
Algueró (coautor de Penélope), Josep Mª Bardagí, Josep Mas
"Kitflus", Joan Albert Amargós o Antoni Ros-Marbà,
de la mà dels quals ha publicat una discografia inabastable de la que em sento
obligat a destacar alguns àlbums -conscient de que els seus incondicionals,
entre els que no em compto, i probablement amb raó, en diferiran-,
obligant-me a no superar la dotzena i que he separat en tres blocs, els
enregistrats en llengua catalana com Ara que tinc vint anys(1967); Serrat/4
(1970), el de Conillet de vellut; Res no és mesquí(1977), en el
que musica poemes de Joan Salvat-Papasseit; Tal com raja (1980),
el de la inoblidable Temps era temps, en la que evoca la mítica
davantera del seu estimat Barça (Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón); o,
després de més de 10 anys sense fer-ho en la seva llengua, Mô (2006); en
llengua castellana com Dedicado a Antonio Machado (1969), el de Cantares
i La saeta; Mediterráneo (1971), del que després en parlarem; Miguel
Hernández (1972), el de Para la libertat; Mi niñez (2000), el
de Señora i Como un gorrión; En tránsito (1981), el de Esos
locos bajitos i No hago otra cosa que pensar en tí; Nadie es
perfecto (1994) o Para piel de manzana (1998), així com alguns en
viu com En directo (1994), El gusto es nuestro (1996),
enregistrat durant la gira conjunta amb Ana Belén, Víctor Manuel
i Miguel Ríos o Dos pájaros de un tiro (2008), ara amb un altre
"pájaro", Joaquín Sabina.
I, en contra del que es pugui pensar,
a l'hora d'escollir la CdD no he tingut cap dubte, perquè hi ha un disc i una
cançó homònima universals, i ho heu endevinat, es tracta de Mediterráneo.
El seu vuitè àlbum, gravat a
Milà, en el que, passejant del pop al jazz i a la música
clàssica, la característica veu, amb aquest vibrat tan personal, de l'autor s'embolcalla amb un arranjaments espectaculars, en moments fins i tot
melodramàtics, de la mà de músics i productors com Juan Carlos Calderón,
Gian Piero Reverberi i l’esmentat Ros-Marbà, al llarg de les seves deu tracks,
totes amb lletra i música de Serrat excepte la darrera, Vencidos, basada
en un poema de León Felipe.
Una obra atemporal que
s'hauria d'escoltar d'una seguida a les escoles, els meus temes preferits de la
qual, posat a triar, son La mujer que yo quiero, Qué va a ser detí i, esclar l'homònima Mediterráneo, la CdD d'avui. Un cant al mar i a
la influència que exerceix en tota la seva riba, "de Algeciras a
Estambul", en el que l'interpreta com a sinònim de llibertat,
tot i què "a fuerza de desventuras", però també sobre la seva
vida, iniciat amb un clar sentiment nostàlgic: "Quizás porque mi niñez
sigue jugando en tu playa...", o comparant-lo amb una dona juganera
quan diu "y te acercas y te vas...eres como una mujer perfumadita de
brea" i en el que, aleshores amb 28 anys, enfronta la mort amb el
desig de ser enterrat “sin duelo, entre la playa y el cielo...cerca del mar,
porque yo nací en el ...” (ja ho sabeu).
El tema més emblemàtic que
enceta el millor àlbum de qui avui, amb 78 anys, amb el darrer concert de la
gira "El vicio de cantar", te previst donar per finalitzada la
seva vida artística, si més no als escenaris, i un dels millors discos de la
història de la música en llengua castellana.
Ara a descansar, molta salut
i gràcies, Nano!
- JOAN MANUEL SERRAT. Mediterráneo.
Mediterráneo (1971).
Amb un nom extret del d'un bloc d’habitatges
de la casa del cantant i guitarrista Barry Johnson a Torrance, localitat
del comtat de Los Angeles, JOYCE MANOR és una banda creada per aquest i
el guitarrista Chase Knobbe, a la que s'hi afegiria el baixista Matt
Ebert i un considerable nombre de bateries que no han aportat
estabilitat a aquest lloc instrumental del combo.
Un grup de power-pop
amb ingredients indie, punk-rock i, fins i tot, emo, que,
des del seu reeixit debut amb l'àlbum homònim el 2011, han publicat cinc LP
més, alguns tan ben acollits com el tercer, Never Hungover Again
(2014) i el quart, Cody (2016), produït per Rob Schnapf i amb la
col·laboració de la nostra coneguda Phoebe Bridgers.
Una carrera a la que Johnson
volia donar descans indefinit quan la pandèmia Covid-19 els va obligar a un
llarg confinament que van aprofitar per composar i gravar el recent publicat 40
oz. to Fresno (2022). Un disc -amb un títol que ret tributa al 40 oz. to
Freedom (1992) del també californià grup d'ska-punkSublime-
produït pel mateix Schnapf, qui incorpora Tony Thaxton, dels Motion
City Soundtrack, com a bateria de sessió, en el que, per no trencar la
costum, interpreten composicions ultracurtes, gairebé totes inferiors als dos
minuts, del que, en poc menys de 17 minuts, en resulten nou tracks, la
primera de les quals és una versió del Souvenir (Architecture &
Morality, 1981) del grup de pop electrònic britànic Orchestral
Manoeuvres In The Dark, seguida d'altres petites perles com NBTSA, You're
Not Famous Anymore, amb un riff que recorda el Should I Stay or
Should I Go (Combat Rock, 1982) de The Clash; Don't Try
i la CdD, Gotta Let It Go.
Un tema enèrgic i apassionant
que evidència l'enorme que pot arribar a ser un una peça de menys de dos
minuts, concretament 1:56, i que agradarà a qui estimi el pop de
guitarres de clàssics atemporals com Pixies, Weezer, Teenage Fanclub i tants altres dels que en podeu gaudir els seguidors blog.
- JOYCE MANOR. Gotta Let
It Go. 40 oz. to Fresno (2022).
El quart àlbum després de la separació
de The Beatles de JOHN LENNON, de l'assassinat del qual ahir en va
fer 42 anys, a l'igual que l'anterior, Some Time In New York City
(1972), va decebre a molts dels seus fans, en part justificable desprès
de dues obres mestres com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) i Imagine
(1971), però la veritat és que el disc va estar gravat en un moment incert de
la vida de l'exbeatle, sota la vigilància de l'FBI i una causa
d'extradició oberta per la seva actitud política antibel·licista -tot i què
disfressada per possessió de marihuana al seu Regne Unit natal, que no
es resoldria fins a la dimissió del president Nixon pel tema Watergate
i l'entrada a la Casa Blanca d'un Gerald Ford, que va preferir oblidar
el tema-, però sobretot problemes de convivència amb la seva esposa Yoko Ono,
que donarien lloc a una separació durant un any i mig, període al que
es referirien posteriorment com al lost weekend (cap de
setmana perdut).
El cas és que l'autor,
completament a la deriva, intenta expressar aquests sentiments en un disc introspectiu,
el reconeixement del qual ha anat guanyant pes amb el pas dels anys, i del que
en voldria destacar la magnífica producció, obra del mateix Lennon, per primera
vegada fora de l'òrbita de Phil Spector.
Un LP, Mind Games
(1973), el de la caràtula amb un senzill collage, obra d'ell
mateix, amb un paisatge en el que destaca una muntanya formada per la
silueta de Yoko (per a molts un símbol de l'allunyament de la influència
que exercia sobre ell la seva esposa), per a
l'enregistrament del qual va contar amb una formidable banda, entre els que
destaquen el guitarrista David Spinozza, el bateria Jim Keltner o
un jove Michael Brecker, el posteriorment aclamat saxofonista de jazz,
amb o sense els Steps Ahead, en el que trobarem un poti-poti d'estils
com el country, el gospel o la música coral, alternats amb temes
de rock atemporal i alguna balada, com la CdD d'avui.
Una de les poques
composicions del disc que tothom reconeixereu, l'homònima Mind
Games que l'enceta, el títol inicialment previst de la qual, Make
Love Not War, després de reescriure la lletra va ser substituït
per el d'aquests "jocs mentals", inspirat en el llibre d'autoajuda Mind
Games: The Guide To Inner Space (R. Masters-J. Houston,
1972).
Costa d'entendre com, després
d''un debut, l'homònim del 2014 i el següent, Antisocialites (2017)
tan ben acollits per la crítica i el públic, els canadencs ALVVAYS (amb
el grafisme condicionat a que una altra banda té registrat el nom amb l'ortografia
correcta, Always) hagin trigat cinc anys a publicar el seu tercer disc.
Un retard que els seus fundadors, la cantant i guitarrista Molly Rankin, la
teclista amiga des de la infància Kerri MacLellan i el guitarra solista Alec
O'Hanley, justifiquen amb que durant aquest temps han patit diversos
contratemps com el robatori a la casa de la primera, de la que es van endur les
demos en les que estaven treballant, la inundació del seu local d'assaig
en la que van estar a punt de perdre tot el seu instrumental i, tot
just havent substituït els dos membres de la secció rítmica, la
maleïda pandèmia que ens ha tingut a tots tant temps aturats.
Però la espera ha valgut la
pena perquè el recent Blue Rev (2022) -l'àlbum amb el nom d'una beguda
alcohòlica de baixa graduació (7%) per a adolescents ("alcopop") a base de cola i vodka, fabricada a Toronto, d'on prové el
grup, i comercialitzada, amb llicència de Bacardí per cert, a tot el Canadà-
s'ho val.
Un treball que segueix
l'estil, si voleu una mica anacrònic a la segona dècada del s. XXI, dels dos
anteriors, amb unes lletres, totes de la Rankin, tan malenconioses com vol
reflectir el seu nom, "Sempre" en català (el que, per a ella, té un
significat de nostàlgia), i melodies indie-pop-rock amb influències de
coneguts del blog com Pavement, Pixies, Oasis o Teenage Fanclub, al que el productor Shawn Everett, col·laborador d'altres
coneguts com The War On Drugs o Alabama Shakes, aporta unes
textures més noise, a mig camí entre el dream-pop i el shoegaze.
Catorze tracks, totes
inferiors a 3 minuts i mig de durada, de les que en resulten uns minsos 40, la
majoria hits potencials, les tres primeres de les quals, Pharmacist,
Easy On Your Own? i After The Earthquake, de les que he triat la
segona com a CdD d'avui, no us deixaran aixecar l'agulla (permeteu-me la
metàfora en aquests temps digitals) fins al final del disc.
Quatre anys
després del fantàstic I'm Your Man (1988), LEONARD COHEN va
publicar el que considero el seu darrer gran àlbum d'estudi, The Future
(1992), el novè de la seva discografia.
Un LP en
línia amb l'anterior, en el que participen una trentena de músics i cantants,
com les imprescindibles Jennifer Warnes i Anjani Thomas, així com
diversos productors, entre els que figura la seva parella del moment, l'actriu Rebecca
De Mornay. Una obra en la que exhorta a la perseverança en front del
malestar polític i social per esdeveniments com la caiguda del mur de Berlín o
els greus disturbis de Los Angeles del 1992 i fa una crida alhora a desafiar
els conceptes de rectitud del mon modern, que va rebre un bon reconeixement de
la crítica.
Per això va
sorprendre que pocs mesos desprès es reclogués durant cinc anys
al Mount Baldy Zen Center de Los Angeles, d'on va sortir ordenat monjo
budista de l'escola Rinzai amb el nom de Jikan, que significa
"silenci" i la veritat és que li vaig perdre la pista i vaig
passar de llarg d'un parell de discos menors, editats després de 10 anys sense
fer-ho, fins que un greus problemes econòmics, dels que en parlarem en el
proper i darrer post d'aquesta sèrie sobre el canadenc, al van fer
tornar a la carretera, després de 15 anys sense fer gires mundials, amb més
gravacions d'estudi anodines però amb uns directes espectaculars...al loro!
Tornant a
The Future, direm que és un disc fàcil d'assimilar, diverses tracks
del qual han estat utilitzades en bandes sonores de pel·lícules, com Natural
Born Killers (Oliver Stone, 1994) o sèries de TV, com Los Soprano,
farcit de balades amb cors gospel "marca de la casa", algunes
d’especialment conegudes, com Closing Time, un tema d’aire country-pop,
o l'homònima que l'enceta i CdD d'avui.
Un tema en el que se'ns convida reiteradament a penedir-nos (repent!), expressió que molts anys després els catalans Manel semblen evocar en la coneguda Al mar! (vegeu aquí), en el seu reeixit debut,Els millors professors europeus(2008).
Una composició amb una visió apocalíptica del mon, en la que l'autor, educat en la religió jueva, arriba a comparar Stalin amb Sant Pau, amb motiu de la seva reinterpretació de textos sagrats, el marxisme i l'evangeli respectivament, en els que el bé i el mal esdevenen indistingibles en el moment en que es defensen els assassinats en nom de la justícia, terrenal o divina.
Amb dotze anys la ivoriana DOBET GNAHORÉ tenia
tan clara la seva vocació que, cap a l'any 1994, va demanar ingressar a Le
Village Ki-Yi M'Bock al seu pare, Boni, percussionista i cofundador
del centre, dirigit per la camerunesa Werewere Liking. Un
col·lectiu artístic i centre de promoció cultural panafricà en el
que s'impartien disciplines com música, dansa, teatre, moda o
poesia en el que la protagonista de l'article d'avui es formava com a
compositora, cantant, percussionista i ballarina, el destí de la qual canviaria
al conèixer el guitarrista francès Colin Laroche De Féline, amb qui
formaria parella sentimental i artística, amb notable ressò als països de
l'Àfrica Occidental fins al seu exili a França, el 1999, amb motiu del cop
d'estat i conseqüent guerra civil a Costa d'Ivori.
Una carrera artística en la
que s'acompanyen de músics francesos i tunisians que alternen instruments
moderns amb tradicionals com bongos, carabasses o balafons, amb
un estil que barreja melodies mandinga amb el bikutsi
camerunès, la rumba congolesa, el highlife ghanès, l'afrobeat nigerià,
cors zulús i tocs de rhythm & blues actual, del que en
resulta un atractiu conglomerat "afropop".
Unes composicions que interpreta en fins a cinc
idiomes locals, com el malinka o el bambara, a més a més del
francès i l'anglès, el que li permet accedir a un públic més ampli, amb lletres
senzilles i directes sobre temes socials amb missatges d'empoderament cap a les
dones africanes actuals, al que s'ha d'afegir una impressionant potència
escènica
Des del 2004 ha publicat sis
àlbums, dels que us recomanaria el segon, Na Afriki (2007), amb temes
tan diferents però igual de bonics com Djiguene (vegeu aquí) o Palea
(aquí) i el darrer, Couleur (2021), el que l'ha de consagrar com a una
nova diva africana, a sumar a la llista de conegudes del blog com Oumou Sangaré, Rokia Traoré, Fatoumata Diawara...i més que en
vindran.
Gravat a la seva Abidjan natal
durant el primer confinament per la Covid-19, en el que, de la mà del productor
i arranjador Tam Sir Jr. Yihe i del imprescindible, tot i què, des del
2015, oficialment "ex", Colin (a la seva dreta a tots els vídeos), trenca amb l'estil més acústic i
introspectiu del passat per donar lloc a una nova orientació amb ritmes
electrònics, riffs de guitarra i grooves ballables imparables com
l'emocionant himne d'emancipació que he triat com a CdD, Yakané,
que ve a significar "les noies d'avui".
Els seguidors habituals del blog
coneixeu ben bé la meva passió per la música psicodèlica, en totes les seves
vessants, des dels clàssics folk, pop-rock, blues i soul,
fins al prog-rock, el jazz, la electrònica i altres gèneres, sentiment
que es fa extensible a totes les èpoques i, com comprovareu al post
d'avui, a tota la geografia mundial, no en va els seus protagonistes venen del
Japó.
Ens referim al quintet KIKAGAKU MOYO
(幾何学模様 en el seu grafisme), creat pel cantant i
percussionista Go Kurosawa i el cantant i guitarrista Tomo Katsurada,
a qui es van unir el guitarrista Daoud Popal i el baixista Kotsu Guy,
completant la formació el germà de Go, Ryu Kurosawa, als teclats i al sitar,
instrument que va aprendre a tocar a Calcuta (Índia), amb el músic local Manilal
Nag.
Un combo adobat a base
d'actuacions farcides d'improvisacions pels carrers del barri de Asakusabashi
del seu Tòquio/Tokyo natal que, des del 2013, ha publicat cinc àlbums, el més
reconegut dels quals és el quart, Masana Temples (2018), al que
hauríem d'afegir el recent Kumoyo Island (2022), el més
accessible de tots, sense deixar de ser fidels a uns passatges onírics,
als que contribueixen els instruments orientals, que podem emmarcar en la
renascuda escena "neopsicodèlica", i amb un peculiar patró compositiu
que podem definir com geomètric, d'aquí el seu nom, en català "Patrons
geomètrics".
Un àlbum amb onze tracks,
de les que destacaria la inicial, Monake, Yayoi Iyayoi, Meu Mar
(versió del tema del brasiler Erasmo Carlos) i la CdD, Cardboard Pile,
un tema que comença amb un groove de psych-rock progressiu que,
al minut i mig dels quatre que dura, evoluciona cap a una tenue melodia
embolcallada de riffs de guitarres i metalls llunyans, del que en podeu
gaudir en el videoclip oficial i en una versió en directe per allò de, ja ho
sabeu, veure'ls les cares.
Un disc, la publicació del
qual ha coincidit amb l'anunci de que la banda es dissoldrà, en haver assolit
tots els objectius que es van plantejar en els seus inicis, la desitjable bona
acollida del mateix, així com de la gira de presentació prevista, espero que
els faci reconsiderar tan lamentable decisió.
- KIKAGAKU MOYO ( 幾何学模様).Cardboard Pile. Kumoyo Island (2022).
El post d'avui "a
propòsit de Leonard Cohen" és un tema que, curiosament, mai no va gravar
el seu autor, i del que en gaudirem en dues versions absolutament
contraposades.
La primera és en la veu de JUDY
COLLINS, l'artista nascuda a Seattle, Washington, però criada a
Denver, Colorado, on als 13 anys anava per a brillant concertista de piano,
fins que el descobriment de músics con Woody Guthrie o Pete Seeger,
per a desgrat de la seva professora, Antonia Louisa Brico, la
va fer orientar cap a l'incipient folk-rock, però que, amb l'arribada a
Nova York, després de passar per Connecticut, on va anar a treballar el seu
marit, i entrar en contacte amb l'ambient de Greenwich Village, es va produir
un canvi notable a partir del seu cinquè LP, In My Life (1966), en el
que, a més a més del tema homònim de The Beatles, (vegeu aquí) n'interpretava d'altres compositors com Donovan, Randy Newman,
Jacques Brel i dues de Leonard Cohen, un any abans
del debut d'aquest, entre elles, us en recordeu?...Suzanne
(vegeu aquí).
El primer èxit d'una carrera
de la que en destacaria altres àlbums, tots de la primera època, com Wildflowers
(1967), sobre el que m'estendré posteriorment; Who Knows Where
The Time Goes (1968) -enregistrat en col·laboració amb Stephen Stills,
de qui seria parella sentimental i la batejaria amb un nom
que acabaria amb una composició seva de l'homònim debut de Crosby,
Stills & Nash (1968), Suite: Judy Blue Eyes- amb una altra
versió del cantautor canadenc, aquesta vegada de Bird On The Wire
(aquí); i Judith (1975), el del deu hit més reeixit, la
interpretació del tema Send In The Clowns (aquí), composat per Stephen
Sondheim per a un musical de Broadway.
Una carrera que va perdre
pistonada als anys 80 però que, fruit de la seva versatilitat, amb gustos
eclèctics que van del folk al pop-rock, al gospel o
als estandarts musicals, amb més de 40 àlbums originals, a més a
més de mitja dotzena de directes i recopilacions, s'ha mantingut viva fins a
l'actualitat. Una activitat que ha compaginat amb diverses novel·les sobre
temes que l'han tocat de prop, siguin malalties físiques (ella mateixa va patir
la pòlio a la infància i la tuberculosi a la joventut) o psíquiques com la
bulímia que va experimentar a l'abandonar el tabac, l'alcoholisme o
la depressió, de les que va recaure quan el suïcidi del seu únic
fill, Clark, fruït del seu primer matrimoni amb Peter Taylor.
Però, com aquesta sèrie
d'articles va sobre el de Mont-real, tornem a l'esmentat Wildflowers, un
d'aquells discos fonamentals de "dones folkies de cabells
llargs" de la època, com Joan Baez o Joni Mitchell, amb 10 tracks,
quatre d'autoria pròpia, com Since You've Asked, dos de la Mitchell, un
dels quals, Both Sides Now, va ser un altre èxit aclaparador, una
de Jacques Brel i dos, com no?, de Leonard Cohen, entre elles la CdD d'avui.
Un LP produït per Mark Abramson,
amb magnífics arranjaments orquestrals de Joshua Rifkin, a excepció
precisament d'aquesta, en la que ho fan Robert Sylvester i Robert
Dennis. Un tema, Priest, en el que l'autor torna a un dels seus
temes preferits, la dificultat de compaginar l'amor diví amb el terrenal. Una
cançó de la que en podeu gaudir en la meravellosa veu de la Collins i
comparar-la amb la irreconeixible versió, amb el títol en castellà de Sacerdotes,
que en va fer Enrique Morente (vegeu aquí) en el mític Omega
(1996).
Per associació d'idees, l'elecció com
a primer ministre britànic d'un polític d'origen hindú m'ha inspirat
la CdD d'avui. Serà un tema d'una banda el nom de la qual fa referència a
l'estereotip de que molts petits comerços de proximitat estan regentats per
persones anglo-asiàtiques, la típica "botiga de la cantonada", en
anglès CORNERSHOP.
Una banda formada l'any 1991
a Leicester per Tjinder Singh, compositor, cantant i guitarrista i Ben
Ayres, a la guitarra, teclats i tambura (un instrument de corda
parent del sitar), acompanyats fins a l'actualitat per fins a una
dotzena de membres diversos, en els inicis amb Avtar Singh, el germà
petit del primer, al baix, amb un estil que, partint de l’indie-pop de
la època, llegeixis britpop, incorpora electrònica, hip-hop i
instruments de la música hindú, amb unes lletres compromeses, en les que
alternen l'anglès i el punjabi, que van des de les diatribes explícites
(crema de fotos inclosa) contra Morrissey, l'excantant de The Smiths, per les seves opinions racistes, a la ferma oposició al brexit
en el darrer England Is A Garden (2020).
Una carrera discogràfica amb
intervals de fins a cinc i set anys, en els que han creat projectes paral·lels
com Clinton, que comprèn una desena d'LP, el més reeixit dels quals és el
tercer, When I Was Born For The 7th Time (1997), el del seu hit
més popular, Brimful For Asha (vegeu aquí) i, anecdòticament, amb una
versió del Norwegian Wood de The Beatles, cantada en punjabi,
però de la que cal destacar-ne dos més, el cinquè, Judy Sucks A Lemon For
Breakfast (2009), amb un altre single conegut, The Roll-Off
Characteristics (Of History In The Making), i el quart i preferit meu, Handcream For
A Generation (2002).
Un àlbum, produït pel mateix
Singh, que ve a ser una barreja de pop-rock de guitarres, amb una clara
influència dels seus amics Oasis, amb l'afegit de roots-reggae i
música punjabi del seu aclamat LP anterior, amb l’electro-funk de
ball que els autors havien desenvolupat amb Clinton.
Dotze tracks de les que
crida l'atenció la número deu, l'enorme jam psicodèlica de 14 minuts
titulada Spectral Mornings, amb la participació destacada de Noel
Gallagher, dels esmentats Oasis, a la guitarra i de Sheema Mukherjee
al sitar, però que conté dos de les meves cançons preferides del grup, Standing
The Plaguing Of The Raised Platform i la CdD, Lessons Learned From Rocky
I To Rocky III, una composició que utilitza l'aprenentatge del famós
boxejador al llarg de la sèrie cinematogràfica com a símil, en un disc
certament conceptual, de la lluita dels artistes contra la industria
musical.
Un tema del que en podeu
gaudir en el videoclip oficial, ideat per Singh i realitzat per Douglas
Avery, en el que se segueix la vida d'una rock-star, i en un directe
de la banda.
- CORNERSHOP. Lessons
Learned From Rocky I To Rocky III. Handcream For A Generation (2002).
A principi dels anys 80 del segle XX,
tres amics de l'institut de Minneapolis, Minnesota, el compositor principal i
cantant (i inicialment bateria) David Pierner, el guitarrista Dan Murphy
i el baixista Karl Mueller, amants del rock i el punk,
acompanyats d'altres instrumentistes, van crear SOUL ASYLUM, una banda
que de seguida tindria un considerable grup de seguidors de l'escena del rock
underground americà, però que no assoliria l'èxit comercial fins al seu
sisè LP, Grave Dancers Union (1992), del que en cal destacar un tema, Runaway Train
(vegeu aquí), amb el que obtindrien diversos premis.
Un àlbum que va deixar el
llistó a un nivell inabastable en la resta de la seva carrera,
trajectòria que, amb diversos canvis, obligats com el de Mueller, mort a
causa d'un càncer d'esòfag el 2005, o voluntaris com l'abandó de Murphy el 2012,
deixant a Pierner - de qui es diu que la seva xicota, Winona Ryder,
ho va ser tot excepte una musa per a ell- com a líder indiscutible, segueix
activa, com proven els seus darrers treballs, Change Of Fortune (2016) o
Hurry Up And Wait (2020).
Una discografia de la que
només en destacaria un altre disc, Let Your Dim Light Shine (1995),
produït per Butch Vig, el del mític Nevermind (1991) de
Nirvana, fonamentalment perquè conté probablement el seu hit més
reeixit i CdD d'avui, Misery. Una composició en la que Pierner, autor en
solitari d'onze de les catorze tracks, evidència la frustració que li
provoca el que, a partir del moment en que tens èxit comercial, del teu treball
en depenguin els diners i el suport d'altres persones, palès en el vídeo en el
que s'escenifica una fàbrica de premsat de CD's, metàfora d'on es
fabrica la misèria -immensament mercantilitzada per Kurt Cobain i la
seva parella, Courtney Love, a qui sembla referir-se quan esmenta els suicide
kings and drama queens (reis suïcides i reines del drama)-, el que no va
deure de molestar gaire a Columbia Records, veient com els beneficis
alimentaven encara més la màquina.
- SOUL ASYLUM. Misery.
Let Your Dim Light Shine (1995).
Podríem dir que la banda OVLOV
és un projecte familiar al voltant del cantautor i guitarrista Steve Hartlett que,
després d'alguns canvis, s'ha estabilitzat amb la incorporació dels seus
germans Theo a la bateria i Jon al baix i l'amic Morgan Luzzi
a la guitarra.
Precedit d'un parell d'EP,
van debutar amb l'LP Am (2013), seguit de Tru (2018), amb un
estil hereu del millor noise-pop-rock dels 90 que ens evoca coneguts del
blog com Dinosaur Jr, Built To Spill o, fins i tot, The Lemonheads, amb la característica alternança de guitarres saturades
amb pedals fuzz amb melodies malenconioses, que han anat polint en el
tercer àlbum, Buds (2021), el més pop i accessible dels publicats fins
ara, tots ells amb la producció de Michael John Thomas III.
Un disc en el que els de
Connecticut han contat amb la col·laboració de les veus addicionals de Jordin
Blakely, Alex Gehring i Erin McGrath i, excepcionalment,
en el tema Cheer Up, Chihiro!, del seu pare, Ted, al saxo, amb un
resultat proper a l’emo-pop que espero que us agradi tant com a mi, del
que, si he de criticar alguna cosa, seria la seva curta durada.
Vuit tracks en poc més
de 25 minuts, dels que en destacaria algunes com la inicial Baby Shea, Land
Of Steve-O, Moron Pt.2 o la CdD d'avui, Eat More, una composició
tranquil·la, gairebé anodina, en la que sembla
no passar res en els primers dos minuts i mig a partir dels quals es desencadena
una veritable tempesta elèctrica, amb la veu de Gehring de fons, que us
deixarà sense alè.
Un tema que podeu escoltar en
la versió original de l'àlbum, al que he afegit, com a bonus-tack, Where's
My Dini?, de l'esmentat Am, per a que els hi veieu les cares.
Mike Lubowitz, pianista de jazz nascut a Johannesburg, Sud Àfrica, i ferm
contrari a l'apartheid, el 1961, amb 21 anys, va emigrar a
Londres amb la intenció de guanyar-se la vida amb la música, el que va
compaginar en els inicis amb la feina de professor i de crític musical, amb el
pseudònim Manfred Manne, inspirat en el seu admirat bateria
novaiorquès Shelly Manne, fins que va conèixer el percussionista,
vibrafonista i teclista Mike Hugg, amb qui va formar un grup que,
després de diversos noms, per suggeriment del seu productor, John Burgess,
i a malgrat seu, va adoptar, retallant la "e", el de MANFRED
MANN.
Una formació estabilitzada en
format quintet que pretenia fusionar el jazz amb l'incipient blues-rock
que donaria nom a la, prou coneguda pels seguidors del blog, "british
invasion", però que assoliria més èxit amb singles, ja sigui
originals com 5,4,3,2,1 (1964) (vegeu aquí), durant molt temps sintonia
del més famós programa musical de la TV del moment, Ready, Steady, Go! o
la CdD, amb versions d'altri, de les que en destacaria algunes de "grups de
noies" com Do Wah Diddy Diddy, originalment de The
Exciters o Sha La La, de The Shirelles; de Bob Dylan,
de qui n'interpretarien algunes com la inèdita If You Gotta Go Go
Now (1965), Just Like A Woman (1966) i l'aclamada (vegeu
aquí) Mighty Quinn (1968); de Randy Newman, The Band, The
Police o, amb els anys, del mateix Bruce Springsteen.
Un fet que provocaria tant
desconcert entre els seus fans, que no trobaven als LP -farcits de
temes experimentals amb predomini de saxos, flautes i vibràfons en detriment
d'unes guitarres elèctriques pràcticament absents- el pop que
havien escoltat als senzills, com frustració en els components, el
que comportaria canvis freqüents de personal, dels que en destacaria
el baixista i guitarrista Tom McGuinness, el saxofonista i flautista Mike
Vickers i els successius cantants Paul Jones i Mike d'Abo,
amb breus participacions de famosos com Jack Bruce (vegeu aquí) o Klaus
Voormann (aquí) i la dissolució de la banda el 1969, per donar lloc,
recuperant a Hugg, que havia plegat el 1965, a la efímera Manfred
Mann Chapter Three (jazz experimental) i a una Manfred
Mann's Earth Band (jazz-rock progressiu) que, amb daltabaixos,
ha mantingut actiu el virtuós arrangista i investigador incansable des del 1970
a l'actualitat però que no son motiu d'aquest post.
La CdD, diguem,-ho ja, és un
tema, publicat com a single el 1966, composat pel cantautor americà Mark
Barkan, autor d'èxits d'altres grups com The Archies o The
Monkees, en el que Jones, amb un acompanyament de guitarra acústica i
flauta, canta sobre una noia molt atractiva, amb uns cabells que brillen com el
sol i uns ulls que il·luminen el cel que, quan camina amb un cenyit vestit
carmesí, ho fa amb l'elegància d'un "bonic flamenc".
En el seu vuitè LP, I'm Your Man
(1988), el cantautor LEONARD COHEN aprofundeix en el canvi iniciat en
l'anterior, Various Positions (1984), (vegeu aquí) amb la incorporació de
sintetitzadors, que combina magistralment amb instruments tradicionals de
l'Europa de l'est com el bouzouki i l'oud, a més a més
del violí.
Un disc gravat entre París, Mont-real
i Los Angeles, oficialment autoproduït però en el que contar amb la
col·laboració de tres productors més, Jean-Michel Reusser, Michel Ribidoux i
Roscoe Beck, i un elenc de músics, entre els que destaca l'arranjador Jeff
Fisher, i de les habituals veus femenines, a destacar les de la fidel Jennifer
Warnes i de la seva futura parella sentimental Anjani Thomas, amb el que va assolir un gran èxit
comercial, més a Europa que als Estats Units, tot sigui dit, i, posats a triar,
el meu preferit de la seva discografia.
Un àlbum amb vuit temes, sis
dels quals figuren entre els seus greatest hits així com en el setlist
dels seus concerts com son Ain't No Cure For Love; Everybody Knows, coescrit amb
Sharon Robinson; l'homònim I'm Your Man; Take This Waltz,
formant duo amb la Warnes i amb un imponent treball de violí de Raffi
Hakopian, en el que tradueix i posa música al poema Pequeño vals vienés,
del seu admirat -fins al punt de batejar amb el segon cognom la seva filla
(vegeu aquí)- Federico García Lorca; Tower Of Song, a la que, amb
un irònic sentit de l'humor, relata l'heroic esforç del compositor, amb l'oud de
John Bilezikjan evocant les pretèrites estades a les illes
gregues (vegeu de nou aquí i aquí) i la CdD d’avui.
Em refereixo a First We
Take Manhattan, una composició que havia estat prèviament enregistrada per
Jennifer Warnes, precisament durant la visita a una de les sessions de gravació
del videoclip de la qual, la publicista Sharon Weisz va prendre la
fotografia del canadenc, amb ulleres de sol i elegantment vestit menjant-se un
plàtan, que acabaria com a portada de l'àlbum.
Un tema, que inicialment
s'havia de titular In Old Berlin, amb una lletra, per la qual l'autor va
haver de manifestar el seu rebuig de la violència, en la que s'entreveu una
certa admiració per aquells que, com el grup terrorista alemany
"Fracció de l'exèrcit roig" (popularment coneguda com a banda Baader-Meinhof),
son capaços d'anteposar als seus interessos personals l'adopció de
solucions radicals en la defensa de llurs conviccions.
Una composició de la que en
podeu gaudir en la versió del de Mont-real, amb la participació destacada dels
esmentats Anjani Thomas i Jeff Fisher, en el vídeo rodat en blanc i negre per Dominique Isserman,
aleshores la seva companyia, al que he afegit el que vaig publicar en el seu
dia (vegeu aquí), en la impressionat interpretació a càrrec d’Enrique Morente
i Lagartija Nick, en el mític Omega (1996), disc del que
escoltarem un altre tema en el següent post de la secció "a
propòsit de Leonard Cohen".
- LEONARD COHEN. First
We Take Manhattan. I'm Your Man (1988)/ENRIQUE MORENT & LAGARTIJA NICK. Manhattan. Omega (1996).
