The Fences Of Stonehenge (Wild Pink)

 

WILD PINK és una banda d’indie-rock de Nova York liderada pel compositor, guitarrista i cantant John Ross qui, entre els seus magnífics tercer, A Billion Little Lights (2021) i quart, ILYSM (2022) àlbums, va ser diagnosticat i tractat d'un càncer limfàtic.

Potser per aquest motiu el seu estil melòdic, càlid i reflexiu, proper a l’alt-country, va experimentar un canvi substancial en el darrer, Dulling The Horns (2024), enregistrat en directe i, per això, molt menys polit, amb guitarres distorsionades i un tempo més accelerat, amb el resultat d'un so més cru i semblant al dels seus concerts, tot i que, de tant en tant, es deixin caure alguna pedal steel, violí o sintetitzador que suavitzen la cosa.

Un disc amb un títol en el que s'entreveu la metàfora del desgast dels objectes a conseqüència del seu ús, amb el que li ha suposat a l'autor la lluita contra la seva malaltia, de manera que el cansament i l'esperança constantment s'entrecreuen en les seves deu tracks que, si bé conserven alguns detalls atmosfèrics recognoscibles de la banda, resulten en general d'una textura més rugosa, allunyada de la pulcritud de les produccions anteriors, en el que hi té molt a veure, comandant la producció, l'enginyer Justin Pizzoferrato.

Un LP d'aquells, com gairebé sempre, la veritat, que a mi m'agrada escoltar d'una tirada, total, no son més de 37 minuts, i així gaudir de tots els temes, Eating The Egg Whole, Disintegrate, l'homòleg fel títol, l'irònic Catholic Dracula o el que l'enceta, i CdD d'avui, The Fences Of Stonehenge, en el que un desil·lusionat Ross reflexiona sobre la persistència de les creences quan es pregunta "Encara t'ho creus?" (Do you believe, that?...Do you believe it?...), amb una resposta críptica que, al meu parer, ve a dir, amb resignació, que es tracta de començar de nou.

Tot seguit podeu gaudir de la versió oficial i d'un directe en el que el cantautor està acompanyat per Arden Yonkers al baix, Dan Keegan a la bateria i Mike Brenner a la steel guitar, i així els veiem la cara.

- WILD PINK. The Fences Of Stonehenge. Dulling The Horns (2024).

Cannonball (The Breeders)

 

Si fa tres setmanes celebràvem la publicació del primer LP en solitari de Kim Deal, l'eixerida baixista de la primera, i més esplendorosa, època dels Pixies, avui recordarem un altre projecte així mateix fonamental de la seva carrera, THE BREEDERS.

Una banda creada amb una altra "coneguda" nostra, Tanya Donelly, aleshores membre de The Throwing Muses, completada amb la baixista Josephine Wiggs (ja que Kim havia recuperat el seu instrument preferit, la guitarra), la violinista Carrie Bradley i el bateria Bill Walford, qui, després d'enregistrar a Edimburg un primer àlbum, Pod (1990), amb el productor, prou conegut del blog, Steve Albini, abandonaria la formació per dedicar-se en exclusiva als Slint (a qui algun dia dedicarem una CdD), essent substituït per Jim MacPherson.

Amb els Pixies en stand-by, l'entrada al grup de Kelley Deal, la seva bessona, i la sortida de Donelly per formar Belly (de qui parlarem en breus en aquest blog), el següent disc, Last Splash (1993), va resultar tota una sensació però l'addicció a les drogues de la "germaníssima" i la marxa de Wiggs van acabar temporalment amb les autodenominades "paridores" (terme despectiu amb el que la comunitat LGTB solia referir-se als "heteros"), el que va portar a la nostra protagonista, com vàrem avançar en el seu dia, a formar The Amps, amb l'esmentat MacPherson, amb qui publicaria un sol LP, Pacer (1995).

Un grup de curt recorregut perquè, Kim i Kelley, amb altres acompanyants, van ressuscitar el projecte i publicar dos discos més, Title TK (2002) i Mountain Battles (2008) i, després d'una tornada fallida amb els Pixies, amb el que no va arribar a participar en cap dels posteriors cinc enregistraments dels bostonians), encara un altre, All Nerve (2018), el darrer del que en tinc constància.

La CdD d'avui és la més emblemàtica de la seva discografia, una de les quinze que componen l'esmentat Last Splash, tretze d'elles composades per Kim Deal, en les que demostra la injustícia del seu aclaparament per part de l'egocèntric Black Francis i que comportaria la seva fugida dels Pixies, on el seu talent era menystingut. 

Un disc en el que la de Dayton reprèn la fórmula distorsió-melodia-distorsió que va immortalitzar el seminal grup, palès en aquest autèntic himne de l’indie-rock de tots els temps, Cannonball, del que és de justícia reconèixer que el preciós riff de baix no és obra de la Deal (recordeu-vos que aquí torna a tocar la guitarra) sinó de la esmentada Josephine Wiggs, i del que en podeu gaudir en el vídeo enregistrat a mitges per una altra "coneguda", la tocaia Kim Gordon (de Sonic Youth) i el cineasta Spike Jonze.

- THE BREEDERS. Cannonball. Last Splash (1993).

Highwayman (The Highwaymen)

 

Country Music-7:

Al post d'aquesta setmana, el setè dedicat a clàssics de la Música Country, recordarem una mena de "supergrup" integrat pels quatre homes (els altres dos corresponen a dues fémines, Dolly Parton i "la Clyne") que han protagonitzat els sis anteriors, Waylon Jennings, Willie Nelson, Johnny Cash i Kris Kristofferson.

Uns personatges, en un temps en el que les seves carreres artístiques no passaven pel millor moment, van decidir revitalitzar-les (com així va ser) sumant el seu talent interpretatiu per enregistrar Highwayman (1985), un disc de versions de temes d'altres autors, amb l'excepció de dues, Big River i Committed To Parkview, composades i prèviament publicades per Cash en el seus àlbums Sings The Songs That Made Him Famous (1958) i One Piece At A Time (1976), respectivament.

Un LP en el que les veus dispars d'aquests músics autodefinits com a "Outlaws" (Proscrits) es van conjuminar, gairebé com si d'un trencaclosques es tractés, amb un resultat que només podem qualificar de màgic, l'èxit del qual van intentar esprémer en dos àlbums posteriors més, Highwaymen 2 (1990), produït així mateix per Chip Moman, i, aquesta vegada amb Don Was i acreditat per primera vegada amb el nom de THE HIGHWAYMEN amb el que han passat a la història, The Road Goes On Forever (1995), amb resultats cada un més decebedors, però que van permetre al quartet alternar les seves carreres en solitari amb gires conjuntes arreu d'Amèrica i Europa fins a la mort de Jennings l'any 2002, només uns mesos abans de que ens deixés en Cash el 2003, molt més precoces que la de Kristofferson, que ho va fer el passat mes de setembre del 2024, deixant a Nelson com a únic supervivent, i en actiu a punt de complir els 92 anys, amb el que representa ser l'artista de música popular més longeu del mon.

Dels deu temes que comprenen el seu disc de debut en cal destacar també el segon, Desperados Waiting For A Train, de Guy Clarke, Deportee, una cançó no gaire coneguda de Woody Guthrie amb una breu col·laboració en llengua castellana del texà Johnny Rodríguez, el més cèlebre Against The Wind, de Bob Seger, i l'homònim que l'enceta i CdD d'avui, Highwayman.

Una composició de Jimmy Webb, publicada al seu LP El Mirage (1977) i inspirada per un somni després d'una nit de borratxera per Londres amb el seu amic Harry Nilsson, en la que els quatre cantants interpreten una estrofa cadascun en la que diversos personatges moren i reneixen. Així Nelson és un bandoler als que capturen i pengen, Kristofferson un mariner que ho fa a causa d'una tempesta al Golf de Mèxic, literalment "Horn to Mexico", diu (el mateix al que ara algú ha decidit rebatejar com Golf d'Amèrica), Jennings en un accident durant la construcció la presa Hoover, al riu Colorado, mentre Cash és el pilot d'una aeronau que els interconnecta a tots, de tal manera que, com podeu apreciar en el primer vídeo (el segon és “per les cares”), van reapareixent reencarnats en genets cavalcant pel desert per acabar amb els seus rostres (que alguns volen comparar amb les dels presidents del Mont Rushmore) conformant la caràtula d'aquest mític disc.

- THE HIGHWAYMEN. Highwayman. Highwayman (1985)

Pau (Els Pets/Cala Vento)

 

Ahir i avui se celebren a la sala La Paloma de Barcelona dos concerts de la gira "Cantant les quaranta", en commemoració dels 40 anys ininterromputs d'existència d'un grup, l'escatològic nom del qual, ELS PETS, poc en feia preveure aquesta longevitat.

Dos nits en les que "el trio més sexy de Constantí i part del Tarragonès" interpretarà de manera íntegra, a raó de dos a cada actuació, quatre dels seus àlbums més emblemàtics, Calla i balla (1991), Bon dia (1997), Agost (2004) i Som (2018). Els més destacats, al seu criteri, dels més d'una dotzena publicats des del 1985 en el que el so d'aquest grup d'amics de Constantí, en Lluís Gavaldà (lletrista i compositor principal, cantant i guitarra), Joan Reig (bateria i veu) i Falin Cáceres (baix), acompanyats en els seus inicis d'un cor anomenat Les Llufes i la secció dels Vents de Baiona i diversos músics més que han format part del projecte durant aquest temps, ha anat evolucionant d'un rock irreverent i festiu en el que presumien dels seus orígens no urbans, al que es referien com a "agrícola", al pop d'autor, amb lletres d'un acusat compromís social i polític, profundes alhora que prou emotives com per arribar al públic amb facilitat, sense deixar de mantenir-se fidels a la seva identitat rural.

Autors d'una discografia a la primera meitat de la qual va ser fonamental la participació del guitarrista i productor Marc Grau, en els esmentats Cala i Balla, el de hits tan destacats com S'ha acabat, Tarragona m'esborrona, Està plovent o Vine a la festa, i Bon dia, el del tema homònim que tant es va escoltar a casa meva, ja que es va convertir en la música (que no la lletra) de l'himne de l'escola que dirigia la meva esposa, el seu estil va iniciar un canvi a partir de la mort del seu valedor, víctima d'un càncer amb 44 anys, i l'entrada del teclista Joan Pau Chaves com a arranjador i director musical i del nou productor, l'americà Brad Jones, sense desmerèixer el fruit de la gran cultura musical de Gavaldà i els altres membres del grup.

Un canvi de registre palès en els altres dos LP esmentats, Agost, un dels més reconeguts de la seva discografia, amb cançons tan destacades, a més a més de l'homònima, com Soroll o Pau, i Som, el de La vida és molt avorrida sense el teu cos, L'exèrcit que vindrà, dedicada als participants en el referèndum per a la independència de Catalunya de l'1 d'octubre del 2017, o Corpus, un tema autobiogràfic de Reig en el que denuncia els abusos sexuals que va patir a la infància per un adult del seu poble.

Com a CdD he triat la seqüenciada en segon lloc a Agost, el seu vuitè àlbum d'estudi, en el que retraten un jove d'una vintena d'anys anomenat Pau que, tot i patir múltiples dificultats (estudia i treballa amb un contracte temporal, viu en un pis compartit amb un "marroquí mig il·legal"...) no per això perd els seus ideals de canviar el mon, una àcida crítica al sistema neoliberal  i, alhora, un autèntic himne a la resiliència. 

                     Pau no espera des de la trinxera
                     Pau te clar que no vol renunciar.
                     Pau no es queda resignat al terra
                     Pau demà tornarà a començar.

Una composició que fa només unes setmanes els empurdanesos Cala Vento, grans admiradors dels de Constantí, ha enregistrat a Brindis (2025), un impagable disc de versions de temes que els agraden, amb la llicència, a suggeriment del mateix Gavaldà, d'actualitzar la lletra per mostrar-nos un Pau adult però amb la mateixa precarietat que patia 20 anys abans, evidenciant unes problemàtiques socials completament vigents.

Dues versions de les que en podeu gaudir tot seguit en sengles vídeos que ens remeten al clàssic de Subterranean Homesick Blues (vegeu aquí), un altre tema del magistral  Bringing It All Back Home (1965) de Bob Dylan, del que en parlarem al pròxim post de la sèrie Dylan Covers.

- ELS PETS/CALA VENTO. Pau. Agost (2004)/Brindis (2025).

Nobody Loves You More (Kim Deal)

 

Aquell vell refrany castellà que diu "Nunca es tarde si la dicha es buena" és perfectament aplicable al post d'avui, i és que hem hagut d'esperar quatre dècades per a que KIM DEAL, aquella guitarrista, reconvertida per necessitat a baixista, autèntica icona del rock independent dels anys 80 del s. XX amb The Pixies, publiqués el passat novembre, als seus 63 anys, el seu primer disc en solitari.

El que li faltava a una carrera en la que va enregistrar els cinc primers àlbums amb el quartet bostonià (vegeu aquí), a partir de la primera dissolució dels quals -tot i que hi tornaria ocasionalment entre el 2004 i el 2013 i, per tant sense participar en els cinc àlbums posteriors dels de Black Francis, publicats entre el 2014 i el 2024- va centrar-se en un altre projecte que ja havia compatibilitzat abans, The Breeders, del que en parlarem en una pròxima CdD, i en l'efímer The Amps.

Una carrera plena d'intermitències, amb llargs períodes sense gravar, en els que la de Dayton, Ohio, ha seguit actuant, ja sigui amb les esmentades bandes o en solitari, en festivals americans com Coachella o Lollapalooza, i europeus com Reading, Leeds o All Tomorrow's Parties, i col·laborant o produint amb múltiples "coneguts" del blog com Guided By Voices, Sonic Youth, Tanya Donnelly (de Throwing Muses) o Courtney Barnett, fins a arribar a aquest inesperat "debut" amb Nobody Loves You More (2024).

Un LP amb onze temes, alguns d'ells composats al llarg dels darrers quinze anys i prèviament editats com a singles en format digital, que no desentonen malgrat el seu eclèctic estil, en el que la encisadora Deal, compositora alhora que productora, canta amb la seva veu característica i toca múltiples instruments com la guitarra, el baix, l'ukelele, la bateria i els teclats, al temps que s'acompanya de més d'una dotzena de músics, entre ells sa germana bessona Kelley.

Una llista de la que us en destacaria alguns com Coast, Crystal Breath o la que la finalitza, A Good TIme Pushed, la única coproduïda pel seu amic Steve Albini, recentment finat, i la CdD, l'homònima que l'enceta, Nobody Loves You More, de la que en podeu gaudir en aquest surrealista vídeo, i de la que us recomano que esteu atents, cap al minut i mig, als preciosos arranjaments de cordes i vents que conformen el pont, autèntic pop orquestral. Com he sentit a dir en algun lloc...es pot ser més cool?

- KIM DEAL. Nobody Loves You More. Nobody Loves You More (2024).

Flowers In The Rain (The Move)

 

A mitjans dels anys 60 del s. XX es va produir un "moviment" de cinc músics de diversos grups de Birmingham, Anglaterra, per constituir-ne un de nou, al que, per aquest motiu, van anomenar THE MOVE.

Una banda que va comptar amb fins a quatre cantants alhora però indiscutiblement liderada pel compositor, guitarrista, i multiinstrumentista, Roy Wood, que va obtenir un gran ressò al Regne Unit, no només pel seu talent musical sinó per les tempestuoses actuacions en directe, amb una imatge gansteril i esquerpa, influenciada pel seu controvertit manager, Tony Secunda, qui els implicaria amb un ruïnós plet per difamació amb el primer ministre Harold Wilson a causa d'un acudit publicitari francament morbós en el que el mostraven nu i enllitat amb la seva secretària. 

El cas és que, durant el seu lustre d'existència, amb un imaginatiu estil proper al pop psicodèlic amb l'afegit d'efectes sonors i elements de la música clàssica, van publicar més d'una dotzena de singles molt reeixits, tot i que sense arribar al mercat americà ni formar part, per tant , de la coneguda "british invasion", fenomen que no es va donar amb els quatre àlbums editats, Move (1968), Shazam (1970), Looking On (1970) i Message From The Country (1971), en els dos darrer ja amb un altre mite, Jeff Lynne, a les seves files.

Un personatge que aportaria a la formació uns ambiciosos arranjaments barrocs i experimentals amb els que, barrejant imprevisiblement pop, rock, folk, jazz i influències clàssiques, acabarien amb la dissolució de la banda per donar-ne lloc a una altra de molt més reeixida, la coneguda Electric Light Orchestra, coneguda per l'acrònim ELO, de la que, així mateix, al poc marxaria Wood per continuar la carrera artística amb el grup Wizzard i en solitari.

La CdD d'avui és un dels seus temes més coneguts de l'homònim LP de debut, produït per Denny Cordell, amb 13 tracks, tres d'elles versions, com Hey Grandma, dels californians Moby Grape (de qui aviat en parlarem al blog, el que no em comprometo respecte a la ELO) i deu de Wood, com Yellow Rainbow, Walk Upon The Water, The Girl Outside, Fire Brigade i l'escollida, Flowers In The Rain.

Seqüenciada en sisè lloc, els royalties de la qual, per una ordre judicial encara vigent i a conseqüència de l'esmentat plet, segueixen destinats a un seguit d'organitzacions benèfiques, és una composició senzilla i colorista  de la que en destacaria els arranjaments de diversos instruments de vent com clarinets, corns, trompes i oboè per part de Tony Visconti, el productor assistent, amb una introducció amb efectes de pluja, amb una lletra onírica basada en un conte de fades, amb la veu de Carl Wayne, el cantant principal, i una irresistible tornada que fa:

          I’m just sitting watching flowers in the rain

          Feel the power of the rain

          Making the garden grow

          I’m just sitting watching flowers in the rain...       

- THE MOVE. Flowers In The Rain. Move (1968).

Semi-Charmed Life (Third Eye Blind)

Amb un nom que al·ludeix al concepte metafísic del "Tercer ull invisible", en referència a "L'ull de la ment", els THIRD EYE BLIND son una banda de rock alternatiu de San Francisco, Califòrnia, creada a principis dels anys 90 per un duo de compositors, el cantant i guitarra rítmica Stephan Jenkins i el guitarra solista Kevin Cadogan, que es va donar a conèixer amb un disc homònim que va resultar un dels més reeixits debuts de la història de la música popular.

Un àlbum el reconeixement, i les vendes, del qual van resultar bastant inferiors en el següent, Blue (1999), moment en el que Cadogan va abandonar de mala manera el grup al temps que s'iniciava un seguit de canvis en la formació, amb Jenkins i el bateria Brad Hargreaves com a únics membres fundacionals, mantenint l'activitat fins a l'actualitat, amb set LP publicats, tot i que amb llargs intervals, el darrer d'ells el més que notable Our Bande Apart (2021).

Amb una caràtula obra de la fotògrafa Christine Alicino en la que apareix la model Shandra Boatwright, un estil a cavall del grunge (o, en base a unes melodies més immediates i unes veus més nítides, post-grunge, si s'accepta la etiqueta) i el power-pop i amb unes lletres de temàtica existencialista, Third Eye Blind (1997), co-produït per Eric Valentine i el mateix Jenkins,  en la seva gairebé hora de durada, conté 14 tracks en les que aquest darrer, Llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat de Berkeley, tracta aspectes com l'angoixa a Losing A Whole Year o Graduate; el trencament de relacions a How's It Going To Be; el suïcidi, a Jumper (Saltador), sobre un adolescent que es tira des d'un pont, o les addiccions, a la CdD, Semi-Charmed Life.

Un tema de Jenkins, del que Cadogan en va reclamar part de l'autoria, composat uns anys abans de la creació de la banda, que inclou un riff de guitarra del raper de Chicago Herman Anthony Chunn, a qui el visionari cantant va adquirir els drets per 10.000$, en el que, amb una cadència hip-hop i una tornada ("Do-do-do, do-do-do-do...") inspirada en el mític Walk On The Wild Side de Lou Reed, tracta de l'addició a la metamfetamina, això sí, amb una subtilesa, i una rapidesa quan pronuncia “Doin' crystal meth will lift you up until you break” (Fer metamfetamina de cristall t'aixecarà fins que et trenquis) que va superar tots el filtres de la censura, potser també gràcies al reeixit vídeo enregistrat per Jamie Morgan als carrers de San Francisco.

- THIRD EYE BLIND. Semi-Charmed Life. Third Eye Blind (1997).