Knockin' On Heaven's Door (Bob Dylan/Television)

 

Dylan Covers 17:

Efectivament, com els seguidors del blog haureu apreciat, la CdD de la setmana passada (vegeu aquí) ens evoca la coneguda Knockin' On Heaven's Door, el tema principal del disc de BOB DYLAN que, en realitat, és la BSO de la pel·lícula homònima Patt Garrett & Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973), protagonitzada per James Coburn i Kris Kristofferson, en la que es reserva un petit paper, el d'un personatge sense veu, anomenat Alias, per a l'autor.

Un àlbum en l'enregistrament del qual van participar músics de la categoria de Roger McGuinn (de The Byrds) i Bruce Langhorne a les guitarres, Booker T. Jones al baix, Byron Berline al violí o Jim Keltner a la bateria però perfectament prescindible de la discografia del de Duluth, amb 10 tracks, majoritàriament instrumentals, amb l'excepció de Billy, de la que en fa quatre variacions i la CdD d'avui, una de les més conegudes arreu del mon.

Una balada extremadament simple en la que descriu la mort per ferida de bala d'un ajudant del xèrif des d'una dimensió lírica típica del cantautor, a qui acompanya un cor de gospel que intensifica el dramatisme d'una escena d'un home "trucant a la porta del cel".

Una cançó que ha estat versionada per multitud d'intèrprets de tots els estils, en principi ideal per aquesta secció de Dylan Covers, però a la m'he resistit a causa de que la més coneguda de totes és la que van incloure els Guns N'Roses al seu àlbum Use Your Illusion II (1991), una banda que no és "sant de la meva devoció", que no ha estat protagonista, fins ara, de cap post en aquest blog, i, per aquest motiu, tampoc pot compartir-la amb l'original, honor que, després de descartar-ne d'impressionats com les d’Eric Clapton (que podeu escoltar aquí i aquí), Bob Marley (aquí), The Grateful Dead (aquí), U2 (aquí), Bryan Ferry (aquí) o The Sisters Of Mercy (aquí), m'he decidit per la que en van fer els TELEVISION.

Una interpretació en la que les guitarres de Tom Verlaine i Richard Lloyd capturen l'angoixa morbosa de l'original, però de la que es distancien significativament amb unes sòrdides atmosferes, desenvolupades en extenses jam sessions com la enregistrada l'any 1978 i publicada en el seu doble àlbum en directe, editat en format cassette, The Blow Up (1982).

- BOB DYLAN/TELEVISION. Knockin' On Heaven's Door. Patt Garrett & Billy The Kid (1973)/The Blow Up (1982).

For The First Time, Again (Tyler Ballgame)

 

Nascut com a Tyler Perry al minúscul estat de Rhode Island i havent abandonat els estudis de composició a la Berklee School of Music de Boston, Massachusetts, a causa d'una greu depressió i problemes d'imatge corporal pels que va requerir psicoteràpia, el nostre protagonista d'avui, als 29 anys, es va traslladar a Los Angeles, Califòrnia, per iniciar una nova vida.

I va ser allí, actuant en un d'aquells espais que s'anomenen de "micròfon obert", amb el nom artístic de TYLER BALLGAME -emulant irònicament el famós jugador de beisbol  dels Boston Red Sox Ted Williams, conegut com "Teddy Ballgame"- i que, indefectiblement, acabava interpretant el Crying del llegendari Roy Orbison,  que va cridar l'atenció d'un "conegut" nostre, Jonathan Rado, el multiinstrumentista de Foxygen, qui, juntament amb Ryan Pollie, va produir el seu àlbum de debut, For The First Time, Again (2026).

Un disc  musicalment entre l’indie-rock i l’alt-country, en l'enregistrament del qual, prioritzant mitjans analògics, amb la participació d’Amy Aileen a la bateria i Wayne Whitaker al baix, i amb el resultat d'un so que ens evoca les dècades dels anys 60 i 70 del segle passat, i amb una veu carismàtica que ha estat comparada amb l'esmentat Big O i a altres "coneguts" nostres com Randy Newman, Jeff Buckley, Richard Hawley o John Grant, amb dotze tracks en les que el de Nova Anglaterra, a base de melodies i harmonies tan precioses com emocionals les lletres, explora la importància de l'autoacceptació per assolir el renaixement personal.

Un LP -que els afortunats  assistents podran escoltar en directe demà al Vida 2026 Festival Internacional de Vilanova i La Geltrú (Garraf)- del que, a l'hora de triar-ne una per a CdD d'avui, he de confessar que m'ha costat decidir-me perquè n'està farcit de hits potencials com l'homònima que l'enceta i moltes més, com I Believe In Love, A Matter Of Taste, Got A New Car, You're Not My Baby Tonight...així que m'he acabat quedant amb la primera.

A For The First Time, Again descriu un amor perdut ("No puc esperar a tornar-te a conèixer per primera vegada" diu a la tornada) amb una balada iniciada amb una guitarra acústica i una bateria precedint una veu que, subtilment, va apujant el seu registre, per tornar-se a esvair de la mateixa manera. Un tema, al escoltar els dos primers versos del qual, la M., la meva dona em va dir: "Aquest començament em recorda molt a..." i ho deixo aquí, estic segur que els seguidors del blog ja sabreu a qui es referia. 

I els que no, doncs ho descobrireu el divendres que ve.

- TYLER BALLGAME. For The First Time, Again. For The First Time, Again (2026).

Midnight Train To Georgia (Gladys Knight & The Pips)

 

MN(I)O-19:

Amb el nom de pila de la cantant, seguit del mal nom d'un cosí, GLADYS KNIGHT & THE PIPS va ser un grup vocal de soul de Atlanta, Georgia, en el que la portentosa solista s'acompanyava de familiars com el seu germà Merald "Bubba" Knight i els seus cosins William Guest i Edward Patten que li aportaven, a més a més de les veus de fons, una impecable i distintiva coreografia.

Després de treballar per a diverses discogràfiques com Fury o Maxx Music, no va ser fins que els va contractar la famosa Motown que van obtenir un reconeixement massiu amb un dels molts temes que enregistraren del compositor i productor Norman Whitfield, I Heard It Through The Grapevine (1967), malauradament eclipsat a l'any següent per la versió que en faria Marvin Gaye en el disc In The Groove (1968), predecessor del mític (vegeu aquí) What's Going On (1971), i posteriorment, recordem-ho, els Creedence Clearwater Revival al Cosmos Factory (1970).

Una companyia que, com van fer altres artistes amb la controvertida deslocalització de Detroit a Los Angeles (com explicava aquí), i en la es percebien menystinguts a favor d'altres com The Supremes (sembla que amb una Diana Ross, aleshores parella del cap, Berry Gordy, temorosa de veure's eclipsada), The Temptations o el mateix Gaye, abandonarien per fitxar per Buddah Records, amb la que, de la mà del compositor Jim Weatherly, obtindrien el hit més conegut de la seva discografia, Midnight Train To Georgia. Un canvi que els va suposar dificultats contractuals que els van obligar a enregistrar en projectes paral·lels durant un temps, fins obtenir la resolució i un nou contracte amb Columbia, fins el 1987, any en el que la Gladys va iniciar definitivament una carrera en solitari que ha perdurat fins als primers anys del s. XX, orientada al R&B per a adults, el gospel i el jazz, en la que ha col·laborat amb múltiples cantants com Dionne Warwick, Stevie Wonder, Elton John, Patti LaBelle, Ray Charles, Chaka Khan, Frank Sinatra o, ejem!, Diana Ross, l'antiga rival, a més de participar en BSO de pel·lícules com  Claudine (John Barry, 1974), composada per Curtis Mayfield o Pipe Dreams (Steve Verona, 1976), en la que, a més a més, interpreta el paper protagonista femení.

Com a CdD era inevitable escollir l'esmentada Midnight Train To Georgia, la primera de les nou del seu onzè àlbum, Imagination (1973), cinc d'elles de Weatherly, en les que, a excepció de la preciosa I Can See Clearly Now, de Johnny Nash, interpretada pel seu germà "Bubba" (aquí), podem gaudir de la emotiva veu de la Gladys i dels brillants arranjaments orquestrals de Larry Wilcox, amb Tony Camillo com a productor principal, en un seguit de balades de sothern soul que ens evoquen un mite com Al Green, com I've Got To Use My Imagination, Best Thing That Ever Happened To Me o del seu autèntic emblema.

Una composició, interpretada en forma de crida-resposta i amb una destacada improvisació final, en la que una dona, l'amant de la qual ha fracassat en la seva intenció de triomfar a Hollywood ("L.A. va resultar massa per a l'home, va decidir tornar al mon que va deixar enrere, un lloc i un temps més senzills..."), es presta a acompanyar-lo de tornada ("Jo estaré amb ell, prefereixo viure al seu món que sense ell al meu..."), marxant en aquell "tren de mitjanit cap a Georgia".

- GLADYS KNIGHT & THE PIPS. Midnight Train To Georgia. Imagination (1973).

Love In A Trashcan (The Raveonettes)

 

THE RAVEONETTES és un duet d’indie-rock creat el 2001 a Copenhaguen, Dinamarca, i establert a Nova York, pel compositor, guitarrista i cantant Sune Rose Wagner i la baixista-guitarrista i cantant Sharin Foo, l'estil del qual està influenciat pels "girl groups" nord-americanes dels anys 60 i pels músics "pioners del rock & roll" -constatat per ells mateixos al reconèixer en l'origen del seu nom a The Ronettes i  a una cançó, Rave On!, de Buddy Holly- així com, en menor grau, pel noise de dècades posteriors, amb referències que van des de The Velvet Underground a Sonic Youth o The Jesus And Mary Chain.

Un grup que, des del seu debut amb l'EP Whip It On (2002) i l'LP Chain Gang Of Love (2003), ens tenia acostumats a la publicació d'un disc cada un parell d'anys -a més a més de l'homònim en solitari de Wagner, cantat en danès, el 2008- fins al 2017 en que van entrar en pausa, semblava que definitivament, per reaparèixer set anys després amb The Raveonettes Sing... (2024), un àlbum totalment de versions d'artistes per ells admirats com els esmentats The Velvet Underground i Buddy Holly, d'altres "grups de noies" com The Shirelles i The Shangri-las,The Everly Brothers o Gram Parsons i el recent, i desè de la seva carrera, Pe'ahi II (2025), un llançament anodí que no aporta res al setè, Pe'ahi (2014), ni a la resta del seu catàleg.

Una discografia de la que m'agrada especialment el segon LP, Pretty In Black (2005), en l'enregistrament del qual van comptar amb figures com Martin Rev, de Suicide, a les caixes de ritmes, Mo Tucker, de The Velvet Underground, a la bateria i...atenció! Ronnie Spector, de The Ronettes, de la veu de la qual, embolcallada amb el més genuí "wall of sound" ideat pel seu ex, Phil, en podem gaudir en el tema Ode To L.A. Un dels més destacats del tretze que conté -tots d'autoria pròpia excepte un, en el que versionen el My Boyfriend's Back, popularitzat l'any 1963 per The Angels (vegeu aquí), un altre dels seus "girl groups" favorits-  juntament amb altres que ens remeten al country-pop de The Everly Brothers, com The Heavens i Here Comes Mary; al surf-pop seixanter com Seductress Of Bums i Uncertain Times o més roquers com Sleepwalking i la CdD, Love In A Trashcan.

Una cançó de la que, acompanyats pel baixista Anders Christensen, el bateria Jakob Hoyer i un tercer guitarrista, Manoj Ramdas, en podeu gaudir en el següent vídeo, dirigit per Peder Pedersen, d'aires ben "sixties", per cert.

- THE RAVEONETTES. Love In A Trashcan. Pretty In Black (2005).

Is It Real? (Twisted Teens)

 

TWISTED TEENS son una banda de New Orleans, Louisiana, l'estil de la qual és difícil de catalogar, ja que a l'actitud, l'aspecte rude o la veu aspra i nerviosa del cantant i guitarrista Caspian Hollywell, propera al punk i garage-rock, s'hi suma la pedal steel guitar d'un sempre impecablement vestit "Razor" Ramon Santos que li confereix un definitori aire country old school.

Després del seu debut amb l'homònim Twisted Teens (2024), enregistrat pel duo (tot i que per a les actuacions s'acompanyen d'un nombre variable de músics) al més pur estil lo-fi i editat en format vinil, fa només unes setmanes he sabut de la seva existència en la seva continuació, Blame The Clown (2026), un LP amb 12 tracks amb arranjaments més elaborats del que caldria esperar i que conviden a anar-los descobrint en successives escoltes, dels que en destacaria alguns com Wild Connection, Little Seed, Who Could It Be? o la que l'enceta i CdD d'avui, Is It Real?, un tema desenfadat que us animarà a escoltar la resta del concert (aquí).

- TWISTED TEENS. Is It Real? Blame The Clown (2026).

Costa Rita (Euros Childs)

 

Com avançàvem la setmana passada, la dissolució dels Gorky's Zygotic Mynci es veia a venir amb el debut en solitari del seu líder, EUROS CHILDS, amb Chops (2006), el primer de la vintena d'àlbums que el prolífic cantautor gal·lès ha enregistrat acompanyant-se d'una banda, gairebé sempre amb la participació de sa germana Megan al violí; en solitari; en format duet (Jonny, Cousins...) o en col·laboracions diverses (Imarfer Corff, Short & Curlies...), amb la que s'ha mantingut en actiu fins i tot després d'haver-se integrat com a teclista dels escocesos Teenage Fanclub (amb un membre dels quals, Norman Blake, havia format els esmentats Jonny), amb qui ha intervingut en els darrers dos LP, Endless Arcade (2021) i Nothing Last Forever (2023), a la presentació del qual vaig tenir ocasió d'assistir, el dia 18 d'octubre de 2023, a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.

Una discografia inabastable fins i tot per a un melòman empedreït com jo, de la que em quedo amb aquells àlbums en els que s'ha mantingut fidel al distintiu estil dels Gorky's, caracteritzat per melodies tan precioses com poc convencionals i unes lletres introspectives al voltant de l'amor, la nostàlgia i petites coses de la vida quotidiana, com son els primers, l'esmentat Chops (2006), Boreda (2007), The Miracle Inn (2007) o Son Of Euro Child (2009), el primer en el que abandona Wichita Recordings per iniciar, amb el seu propi segell, National Elf, la publicació simultània en format CD i amb descàrrega de prepagament (amb el mode "paga el que puguis") i altres com Summer Special (2012), Situation Comedy (2013) o el quinzè, Gingerbread House Explosion (2019), un dels meus favorits.

I avui, assumint un cop més el paper de divulgador de "fricades", recomano als seguidors del blog que no el coneixeu que us inicieu amb el seminal Chops, un disc en el que col·laboren dos ex col·legues, sa germana Megan (violí) i John Lawrence (guitarra) i el productor habitual, Gorwel Owen, amb 14 tracks, algunes d'elles simples interludis que no superen el minut de durada, en les que s'alternen els idiomes anglès i gal·lès, de les que en destacaria algunes com Donkey Island, Circus Time, Hi Mewn Socasau, la inusualment extensa First Time I saw You (8:05) i, és clar, la CdD, Costa Rita.

Una melodia preciosa amb una lletra, en aquest cas en anglès, que fa posar vermell de tan ingènua, en la que relata com el protagonista, un venedor de gelats a la platja de Coney Island, s'enamora de una bonica venedora de cacauets que li promet quedar-se una estona a la caiguda de la tarda, quan tothom se'n va però, finalment, mentre ell es refresca a l'aigua, agafa el darrer tren i el deixa plantat.

-EUROS CHILDS. Costa Rita. Chops (2006).

Spanish Dance Troupe (Gorky's Zygotic Mynci)

 

Amb un nom amb un joc de paraules gal·leses (ximple, zigot, mico) sense gaire sentit per a mi, GORKY'S ZYGOTIC MYNCI va ser un grup creat a Carmarthen per tres amics de classe mitjana-alta, Euros Childs, compositor principal, veu i teclats; John Lawrence, veu i guitarra i Richard James, baix; als que s'afegirien Megan Childs, la germana del primer, al violí i Euros Rowlands a la bateria, en un moment, a començament dels anys 90, en que a Gal·les es va promocionar un moviment, conegut com a Cool Cymru, amb bandes com Stereophonics, Super Furry Animals o "conegudes" del blog com Manic Street Preachers o Catatonia, com a contraposició a l'emergent britpop.

Una formació original i distintiva en base a la utilització d'instruments tan poc convencionals -com la celesta (una mena d'harmònium), el sitar o l'arpa de boca, que solien intercanviar-se tant a l'estudi de gravació com a l'escenari - com ho eren els compassos, estructures o patrons melòdics, així com la interpretació en la que alternaven el gal·lès i l'anglès.

Entre el 1992 i el 2003, amb alguns canvis en la formació, van enregistrar vuit àlbums, en els primers dels quals, Patio (1992), Tatay (1995) i Bwyd Time (1995) predominava un so proper als psych-rock amb influències de la escena de Canterbury dels anys 60 i 70, per evolucionar cap al folk i pop-rock en els següents, Barafundle (1997), Gorky 5 (1998), Spanish Dance Troupe (1999), How I Long To Feel That Summer In My Heart (2001) i Sleep/Holiday (2003).

Una discografia de la que he triat, per a la CdD d'avui, el sisè dels esmentats, i darrer amb la participació de Lawrence, un àlbum amb 15 idíl·liques tracks, algunes d'elles només en forma de breus interludis musicals, en el que temes que rememoren el rock psicodèlic dels seus inicis com Poodle Rockin o Desolation Blues conviuen amb altres d'aires folk tradicional com She Lives On A Mountain o Murder Ballad o obertament country com Faraway Eyes, però dels que en sobresurt el meu preferit del seu catàleg, el seqüenciat en desè lloc i homònim Spanish Dance Troupe.

Una cançó que comença dient-li al professor que no ha fet els deures perquè un dijous plujós se'n va anar, concretament de Bilbao a Madrid, amb un "grup de dansa espanyola" en el que predominava el vi, el ball i la música, i la seva ment no ha tornat a estar la mateixa des de que va conèixer una ballarina anomenada María, amb la que té previst casar-se i ser feliç, segons canta al darrer vers:

                        And then we'll be married
                        then we'll be happy
                        and then we'll be married
                        then we'll be happy
                        ooooooooohhhhhhhhhh.

Un breu tastet, farcit de tòpics, mariachi inclòs -com podeu comprovar al primer vídeo (el segon és per a que els hi veieu les cares)- d'una banda que es dissoldria tres anys després de  publicar el seu darrer disc, coincidint amb l'inici d'una carrera en solitari d'Euros Childs de la que en parlarem el divendres que ve.

- Gorky's Zygotic Mynci. Spanish Dance Troupe. Spanish Dance Troupe (1999)