TWISTED TEENS son una banda de New Orleans, Louisiana, l'estil
de la qual és difícil de catalogar, ja que a l'actitud, l'aspecte rude o la veu
aspra i nerviosa del cantant i guitarrista Caspian Hollywell, propera al
punk i garage-rock, s'hi suma la pedal steel guitar d'un
sempre impecablement vestit "Razor" Ramon Santos que li
confereix un definitori aire country old school.
Després del seu debut amb l'homònim Twisted Teens
(2024), enregistrat pel duo (tot i que per a les actuacions s'acompanyen d'un
nombre variable de músics) al més pur estil lo-fi i editat en format
vinil, fa només unes setmanes he sabut de la seva existència en la seva
continuació, Blame The Clown (2026), un LP amb 12 tracks
amb arranjaments més elaborats del que caldria esperar i que conviden a
anar-los descobrint en successives escoltes, dels que en destacaria alguns com Wild
Connection, Little Seed, Who Could It Be? o la que l'enceta i CdD d'avui, Is
It Real?, un tema desenfadat que us animarà a escoltar la resta del concert (aquí).
- TWISTED TEENS. Is It Real?Blame The Clown (2026).
Com avançàvem la setmana passada, la dissolució dels Gorky's Zygotic
Mynci es veia a venir amb el debut en solitari del seu líder, EUROS
CHILDS, amb Chops (2006), el primer de la vintena d'àlbums
que el prolífic cantautor gal·lès ha enregistrat acompanyant-se d'una
banda, gairebé sempre amb la participació de sa germana Megan al violí;
en solitari; en format duet (Jonny, Cousins...) o en
col·laboracions diverses (Imarfer Corff, Short & Curlies...),
amb la que s'ha mantingut en actiu fins i tot després d'haver-se integrat com a
teclista dels escocesos Teenage Fanclub (amb un membre dels quals, Norman
Blake, havia format els esmentats Jonny), amb qui ha intervingut en els
darrers dos LP, Endless Arcade (2021) i Nothing Last
Forever (2023), a la presentació del qual vaig tenir ocasió d'assistir,
el dia 18 d'octubre de 2023, a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.
Una discografia inabastable fins i tot per a un melòman empedreït com jo,
de la que em quedo amb aquells àlbums en els que s'ha mantingut fidel al
distintiu estil dels Gorky's, caracteritzat per melodies tan precioses com poc
convencionals i unes lletres introspectives al voltant de l'amor, la nostàlgia
i petites coses de la vida quotidiana, com son els primers, l'esmentat Chops
(2006), Boreda (2007), The Miracle Inn
(2007) o Son Of Euro Child (2009), el primer en el que abandona Wichita
Recordings per iniciar, amb el seu propi segell, National Elf, la
publicació simultània en format CD i amb descàrrega de prepagament (amb el mode
"paga el que puguis") i altres com Summer Special
(2012), Situation Comedy (2013) o el quinzè, Gingerbread
House Explosion (2019), un dels meus favorits.
I avui, assumint un cop més el paper de divulgador de "fricades",
recomano als seguidors del blog que no el coneixeu que us inicieu amb el
seminal Chops, un disc en el que col·laboren dos ex col·legues,
sa germana Megan (violí) i John Lawrence (guitarra) i el productor
habitual, Gorwel Owen, amb 14 tracks, algunes d'elles simples
interludis que no superen el minut de durada, en les que s'alternen els idiomes
anglès i gal·lès, de les que en destacaria algunes com Donkey Island,
Circus Time, Hi Mewn Socasau,
la inusualment extensa First Time I saw You (8:05) i, és clar,
la CdD, Costa Rita.
Una melodia preciosa amb una lletra, en aquest cas en anglès, que
fa posar vermell de tan ingènua, en la que relata com el protagonista, un
venedor de gelats a la platja de Coney Island, s'enamora de una bonica
venedora de cacauets que li promet quedar-se una estona a la caiguda de la
tarda, quan tothom se'n va però, finalment, mentre ell es refresca a l'aigua,
agafa el darrer tren i el deixa plantat.
Amb un nom amb un joc de paraules gal·leses (ximple, zigot, mico) sense
gaire sentit per a mi, GORKY'S ZYGOTIC MYNCI va ser
un grup creat a Carmarthen per tres amics de classe
mitjana-alta, Euros Childs, compositor principal, veu i teclats; John
Lawrence, veu i guitarra i Richard James, baix; als
que s'afegirien Megan Childs, la germana del primer, al violí
i Euros Rowlands a la bateria, en un moment, a començament dels anys 90,
en que a Gal·les es va promocionar un moviment, conegut com a Cool Cymru,
amb bandes com Stereophonics, Super Furry Animals o
"conegudes" del blog com Manic Street Preachers o Catatonia,
com a contraposició a l'emergent britpop.
Una formació original i distintiva en base a la
utilització d'instruments tan poc convencionals -com la celesta (una
mena d'harmònium), el sitar o l'arpa de boca, que solien intercanviar-se tant a
l'estudi de gravació com a l'escenari - com ho eren els compassos, estructures
o patrons melòdics, així com la interpretació en la que alternaven el gal·lès i
l'anglès.
Entre el 1992 i el 2003, amb alguns canvis en la formació, van enregistrar
vuit àlbums, en els primers dels quals, Patio (1992), Tatay
(1995) i Bwyd Time (1995) predominava un so proper als psych-rock
amb influències de la escena de Canterbury dels anys 60 i 70, per evolucionar
cap al folk i pop-rock en els següents, Barafundle (1997),
Gorky 5 (1998), Spanish Dance Troupe (1999), How
I Long To Feel That Summer In My Heart (2001) i Sleep/Holiday
(2003).
Una discografia de la que he triat, per a la CdD d'avui, el sisè dels
esmentats, i darrer amb la participació de Lawrence, un àlbum amb 15 idíl·liques
tracks, algunes d'elles només en forma de breus interludis musicals, en
el que temes que rememoren el rock psicodèlic dels seus inicis com Poodle
Rockin o Desolation Blues conviuen amb altres d'aires folk
tradicional com She Lives On A Mountain o Murder Ballad o
obertament country com Faraway Eyes, però dels que en sobresurt
el meu preferit del seu catàleg, el seqüenciat en desè lloc i homònim Spanish
Dance Troupe.
Una cançó que comença dient-li al professor que no ha fet els deures perquè
un dijous plujós se'n va anar, concretament de Bilbao a Madrid, amb un
"grup de dansa espanyola" en el que predominava el vi, el ball i
la música, i la seva ment no ha tornat a estar la mateixa des de que va
conèixer una ballarina anomenada María, amb la que té previst casar-se i ser
feliç, segons canta al darrer vers:
And then we'll be married then we'll be
happy and then
we'll be married then we'll be
happy ooooooooohhhhhhhhhh.
Un breu tastet, farcit de tòpics, mariachi inclòs -com podeu comprovar al primer vídeo (el segon és per a que els hi veieu les cares)- d'una banda que es dissoldria tres anys després de
publicar el seu darrer disc, coincidint amb l'inici d'una carrera en solitari
d'Euros Childs de la que en parlarem el divendres que ve.
Emulant el nom d'una cançó, A Good Flying Bird, del Alien Lanes
(1995) dels seus admirats Guided By Voices, els GOOD FLYING BIRDS
podríem dir que son el projecte personal del cantautor i
guitarrista d'Indianapolis, Indiana, Kellen Baker, qui, després de
publicar, durant un període de tres o quatre anys, un grapat de temes en un
canal de Youtube anomenat Talulah God -sembla que en honor de Talulah
Gosh, un efímer grup de twee pop d'Oxford, Anglaterra-
acompanyat de la vocalista Susie Slaughter i el bateria Ari Bales,
va reclutar el guitarrista Luke Cornette i el baixista Richard Edge
per donar forma a la banda amb la que presenten, poc després de fer-ho en
format cassette, el recent editat en vinil, CD i streaming
LP de debut, titulat com l'origen d'on prové, Talulah's Tape
(2025).
Un disc al més pur estil power pop de guitarres, altrament
conegut com a jangle, que els seguidors del blog sabeu com
personalment m'agrada, enregistrat en mode casolà o DIY (Do It Yourself)
que ve a dir "fes-t'ho tu mateix", bricolatge, vaja, amb equips
analògics de quatre pistes com els que s'utilitzaven quan jo em vaig començar a
interessar per això del rock & roll a mitjan dels anys 60 del segle
passat, amb un resultat tan lo-fi com era d'esperar.
Son setze tracks, en realitat poc més que simples demos que,
entre totes, no superen els 45 minuts, en les que trobem elements que van del jangle
al dream i al noise pop, caracteritzades per la vibrant
interacció de les guitarres i uns arranjaments tan complexos com discrets que
mai no arriben a enterbolir unes melodies enganxoses a les que la
interacció vocal masculina/femenina de Baker i Slauchter confereix un encant
irresistible.
A continuació us proposo gaudir d'un set de quatre
d'elles, en total seran dotze minuts i, en acabar, de ben segur que no em
considerareu tan friqui com potser us hagueu imaginat llegint el post.
- GOOD FLYING BIRDS. Down On Me/Wallace/I Care For You/Eric's Eyes. Talulah's Tape
(2025).
Amb un nom l'ortografia del qual van haver de canviar per una
amenaça de demanda de la organització Creu Roja Internacional, els REDD
KROSS son una banda creada a Hawthorne, comtat de Los Angeles,
Califòrnia, pels germans McDonald, Jeff (compositor principal,
primera veu i guitarra rítmica), el gran, i Steven, amb només 12 anys
(baix i veu), entusiastes del hardcore i punk rock i a la
subcultura trash i pulp, com queda reflectit al seu disc de
debut, Born Innocent (1982), en temes com Linda Blair,
el nom de l'artista protagonista de la pel·lícula El exorcista
(William Friedkin, 1973) o Charlie, en referència
al psicòpata Charles Manson.
Un
estil que, amb diversos canvis de membres, van anar variant en àlbums
posteriors com Neurótica (1987), més escorat cap al metal,
o decididament power-pop en els següents, Third Eye
(1990), Phaseshifter (1993) o, tot i
que infravalorat, el meu preferit, Show World (1997),
poc temps després de la publicació del qual moriria de sobredosi el guitarrista
Eddie Kurdziel i el grup entraria en una fase d'impàs per endegar
diversos projectes en els que no entrarem.
Però, afortunadament i per a sorpresa dels seguidors d'aquest
"grup de culte", reapareixerien als tres lustres per
regalar-nos dos discos acceptables, l'acústic Researching The Blues
(2012) i Beyond The Door (2019), de nou proper al garage-rock,
i una altra obra major, l'homònim Redd Kross (2024) -un
doble àlbum amb 18 tracks que, tant pel seu format, pel títol
homònim del grup i, fins i tot, per la caràtula, en aquest cas amb el vermell
substituint el blanc, emula el mític The White Album (1968) dels
seus admirats Beatles (vegeu aquí)- produït per Josh Klinghoffer, exguitarrista dels Red Hot Chili Peppers i de Pearl Jam, en el que els germans McDonald,
amb Steven guanyant protagonisme en els crèdits, s'acompanyen de Jason
Shapiro a la guitarra i Dale Crover a la bateria, formació amb la
que se'ls podrà escoltar el pròxim dimecres, 20 de maig, a la sala Upload
del Poble Espanyol de Barcelona.
Com a CdD n'he triat una de l'esmentat Show World,
un àlbum en l'enregistrament del qual, com en el precedent, van
participar l'esmentat Kurdziel a la guitarra, Brian Reitzell a la
bateria i Gere Fennelly als teclats, però al que el coproductor Chris
Shaw va proporcionar un so més nítid i acolorit, que enceta una versió del Pretty
Please Me dels seus paisans The Quick, a la que segueixen tretze
composicions pròpies, que van d'himnes rock amb sintetitzadors
com Stoned a precioses balades com Girl God o Secret Life,
però en el que predominen temes del més genuí power-pop com Get
Out Of Myself i amb notables influències dels fab four com You
Lied Again, Follow The Leader o la finalment escollida, Mess Around.
Així que, si us han agradat i en teniu ocasió, el dimecres cap a l’Upload.
En el tercer post d'aquesta sèrie recordarem un altre dels grans
èxits del compositor JIMMY WEBB però amb la diferència de que aquest no
va ser interpretat per populars músics americans com The 5t Dimension, Johnny Rivers o GlenCampbell sinó per l'irlandès RICHARD HARRIS, l'actor de teatre
i cinema tan conegut als anys 60 i 70 del s. XX, amb papers més o menys
importants en pel·lícules com Los cañones de Navarone, Mutiny on the Bounty
(estrenada aquí com Rebelión a bordo), Mayor Dundee, La Bíblia,
Cromwell, El hombre en una tierra salvaje o Robin y Marian i,
posteriorment, Sin perdón i, ja entrat el s. XXI, Gladiator o
(les úniques que confesso no haver vist) dues de la nissaga Harry
Potter, en el paper del mag Albus Dumbledore, en el que va haver de ser
rellevat per la seva mort l'any 2002, a causa d'un limfoma, paradoxalment sense
relació amb la seva coneguda afecció a la beguda, però que ha restat en la
memòria col·lectiva per la seva esgarrifosa interpretació d'un aristòcrata
anglès capturat pels indis a Un hombre llamado Caballo (Elliot
Silverstein, 1970).
Un artista polifacètic que, a més a més d'actor de cinema i teatre (la seva
veritable passió), va fer de guionista, director de cinema, productor,
escriptor ocasional i, pel que fa al cas, cantant, la lloada interpretació del
qual al film musical Camelot (Joshua Logan, 1967) el va animar a
provar sort en una carrera discogràfica que es va iniciar amb l'LP A
Tramp Shining (1968), amb 14 temes composats i arranjats per Webb, qui
també el va produir i editar en el seu segell, Canopy, acabat
d'estrenar.
Un àlbum -més aclamat per la crítica que el següent, i darrer,
d'aquest tàndem, The Yard Went On Forever (1968)- en el que es
barregen pop, rock i soul amb arranjaments orquestrals
propers a la música clàssica (el mateix compositor interpreta el clavicèmbal),
amb un conjunt de cançons romàntiques però agredolces que Harris interpreta amb
veu tan fràgil com commovedora, de les que en sobresurt la que enceta la cara B
del vinil, i CdD d'avui, MacArthur Park.
Un tema inusualment llarg, de més de set minuts -que Donna Summer,
de la mà de Giorgio Moroder, escurçaria en la seva reeixida versió una
dècada després (vegeu aquí)-, estructurada com una suite amb quatre moviments, en el
que, mentre passegen pel parc del títol, recorda de forma malenconiosa les
seves esperances en una relació d'uns anys abans amb la seva xicota, Suzy
Horton, que, per suposat, acabaria malament, tal com us vaig avançar (i aquí) en el
primer article "A propòsit de Jimmy Webb".
- JIMMY WEBB/RICHARD HARRIS. MacArthur Park. A Tramp Shining
(1968).
Avui, 24 de setembre, està prevista la publicació del segon àlbum, Quin
goig! (2026), de DAN PERALBO I EL COMBOI, un dels grups de rock
més interessants de casa nostra, en el que mantenen la energia del seu
debut (vegeu aquí) amb l'EP Miris com t'ho miris (2022) i l'LP homònim de fa 2
anys, el que us puc confirmar pel privilegi d'haver tingut accés al
material abans del seu llançament al mercat.
Una banda amb personalitat pròpia en la que podem apreciar influències
foranes com The Libertines o The Strokes, així com de
locals, com Els Pets o, pels deixos vocals, d’Adrià Puntí, el
líder dels gironins Umpah-pah.
Un disc produït, com l'anterior, per Aleix Turon i Joan Delgado,
els Cala Vento, i editat pel seu segell, Montgrí Records, en el
que, sempre amb les guitarres en primer pla amb la participació de Joel
Condal en les mescles i el màster, mostren haver madurat a un nivell
superior en l'aspecte narratiu, com es pot apreciar amb el tema que ens
han avançat en un vídeo dirigit per Malena Ibarz, fa unes setmanes, Un
bitllet per tu, en el que tracten emotivament el procés d'acceptació d'una
relació (sense especificar de quin tipus, sigui un amic, família, parella...)
que ja no funciona i de com acomiadar-se amb elegància i sense fer-se mal, per
al que, quan tot sembla anar malament, ens deixen una consigna: “no passa res!”
- DAN PERALBO I EL COMBOI. Un bitllet per tu. Quin goig!
(2026).
