You're Sixteen (Ringo Starr)

 

Com és habitual al blog, cada primer post del mes de setembre està dedicat als fab four, el quartet de Liverpool que, si més no per a la meva generació, "ho va canviar tot", i avui, per un motiu que us explicaré al final, recordarem el membre més estimat per molts dels seus fans, sir (des del 2018) Richard Starkey, més conegut per tothom com a RINGO STARR.

Un personatge que d'adolescent, estant de convalescència a l'hospital durant molts mesos a causa d'una pleuresia (segurament tuberculosa), va aprendre a tocar la bateria, instrument en el que, a l'època d'Hamburg, substituiria a Peter Best a The Beatles, a petició de la resta de membres, que sempre van apreciar les seves virtuts per sobre de George Martin, el productor. I és que, malgrat no destacar per la seva tècnica, la seva habilitat per mantenir el compàs (l'anomenaven "metrònom"), així com el seu carisma, el va fer insubstituïble, mentre la seva qualitat vocal, durant la vida del grup, es va limitar a unes poques interpretacions, com a molt una a cada LP, com Yellow Submarine, al Revolver (1966) o (vegeu aquí) With A Little Help From My Friends, al Sgt. Peppers... (1967) i encara menys la compositiva com Don't Pass Me By i Good Night, a The Beatles/The White Album (1968) o Octopus's Garden, al Abbey Road (1969).

Deixant apart els seus "pinitos" cinematogràfics, com a la pel·lícula Cavernícola (Carl Gottlieb, 1981), en la que va conèixer la seva futura esposa, Barbara Bach, amb la separació de la banda, a més a més de participar en diverses gravacions i actuacions dels seus excompanys, amb els que sempre va mantenir bona relació, i múltiples músics amics més, en solitari va tocar diversos pals com el jazz, a Sentimental Journey, i el country, a Beaucoups Of Blues (tots dos del 1970), abans de publicar el tercer, Ringo (1973), amb que assoliria el més gran reconeixement d'una trajectòria en la que ha publicat, amb més pena que glòria, dues dotzenes d'àlbums, els darrers dels quals, Look Up (2025) i el recent Long Long Road (2026), produïts per T-Bone Burnett, als que se n'han de sumar uns quants més, la majoria en directe, acompanyat de His All-Starr Band, formació amb la que, amb múltiples canvis de formació, ha anat actuant regularment arreu del mon, com va ser al Palau Sant Jordi de Barcelona el 26 de juny del 2018.

I la CdD d'avui, havia de ser de l'esmentat Ringo, el de millor resultat comercial i més representatiu de la seva discografia, en l'enregistrament del qual van participar multitud de músics amics, d'entre els que destacaria els altres tres Beatles (que no coincidirien plegats en cap tema) i afins com Klaus Voormann i Billy Preston, quatre dels cinc membres de The Band, els guitarristes Steve Cropper i Marc Bolan (T. Rex), el bateria Jim Keltner i uns quants coristes com el productor del disc, Richard Perry, Harry Nilsson, Martha Reeves (The Vandellas) o la mateixa Linda McCartney.

Un LP amb 10 tracks, en el que el bateria, ara cantant, n'és autor de quatre, una en exclusiva, una altra a mitges amb George Harrison (la magnífica Photograph) i dues amb Vini Poncia. John Lennon i Paul McCartney contribueixen amb una cadascun, Harrison amb dues més, restant les dues que manquen sengles versions, una de Randy Newman i l'altra, la més coneguda de la seva carrera, i CdD d'avui, composada pels germans Bob i Dick Sherman i interpretada per primera vegada pel cantant de rockabilly Johnny Burnette el 1960.

Em refereixo a You're Sixteen, en català "Tens setze anys", precisament els que compleix avui “la Cançó del Divendres”, el blog, i únic motiu pel que la he escollit, ja que la lletra, sexualitzant una persona encara adolescent, i que m'estalvio comentar, és completament impròpia amb ulls d'avui en dia.

- RINGO STARR. You're Sixteen. Ringo (1973).

Days We Left Behind (Paul McCartney)

 

Fa unes setmanes, després de més d'un lustre de silenci discogràfic, sir PAUL McCARTNEY ha publicat The Boys Of Dungeon Lane (2026), el que ve a ser el seu 20è àlbum en solitari, o acompanyat de The Wings, després de la desfeta de The Beatles, ja fa 56 anys.

Un disc cuinat a foc lent, enregistrat de manera intermitent en els períodes de descans entre gira i gira, amb un títol que fa referència a un carrer del barri de Speke (el codi postal del qual, L24, s'aprecia al cartell del carrer de la portada), a la perifèria de Liverpool, on es va criar i va passar la seva infància, pel que era d'esperar que, sense arribar a ser una obra conceptual, tingui la nostàlgia com a fil conductor, el que pot suposar el millor actiu o el pitjor llastre segons el criteri de cada oient, aquí ho deixo.

Un LP musicalment eclèctic, gens estrany en el seu autor, qui, per cert, interpreta gairebé tots els instruments, produït per Andrew Watt, un jove de 35 anys però prou experimentat i de perfil clàssic -coautor, a més a més de cinc de les catorze tracks- que ha sabut respectar, sense esforçar-se massa a dissimular, les limitacions vocals d'un Macca que, amb 83 anys, ens ofereix una obra que, sense estar entre les millor de la seva carrera, supera amb escreix la majoria de les produccions recents.

Un disc inicialment encetat amb As You Lie There, en la que rememora un amor secret de l'escola, seguit de temes introspectius, inspirats en records de joventut com Days We Left Behind ( i la seva relació amb John Lennon), Down South (en la que evoca els viatges amb bus amb George Harrison, sempre "cap al sud"), Salesman Saint (un homenatge a la resiliència dels seus pares durant la II Guerra Mundial) o el darrer, Momma Gets By (a la seva mare, la que, sense queixar-se mai, "se'n surt de tot"), així com el curiós Home To Us, que no destaca per la seva qualitat sinó per contenir el primer duet de la història amb Ringo Starr, l'antic bateria dels fab four, als qui acompanyen en el cors ni més ni menys que les senyores Chrissie Hynde, de The Pretenders, i Sharleen Spiteri, de Texas.

I, d'aquestes, he triat com a CdD l'esmentada Days We Left Behind, una sentimental balada a la que la fràgil veu de l'octogenari i els senzills arranjaments donen sensació d'autenticitat,  en la que rememora ("Mirant enrere en blanc i negre..." ) les seves primeres trobades i la complicitat que va establir ("vam escriure un codi secret...") amb Lennon, en un ambient juvenil ("bars plens de fum i guitarres barates..."), una de les línies de la qual ("els nois de Dungeon Lane", referint-se al parell que li van robar el rellotge) dona nom a l'LP.

Una composició en la que l'autor s'acompanya de piano, guitarra acústica i baix, i unes harmonies vocals marca de la casa, en la que se'ns recorda que res no està fet per durar, que res no queda igual o que no podem oblidar els “dies que vam deixar enrere". Un petit tast d’un disc en el que potser no trobarem aquelles memorables melodies del passat, però que ben be podria suposar l’epíleg a la brillantíssima trajectòria d’un home al que no li queda res per demostrar però que segueix donant-ho tot, pel que mereix la meva més profunda admiració i que hauria estat ideal per inaugurar, el pròxim mes de setembre, després de les vacances estivals, la següent temporada del blog, si no fos que, per a aquell dia, us tinc preparada una altra sorpresa. 

-PAUL McCARTNEY. Days We Left Behind. The Boys Of Dungeon Lane (2026).

Driveway To Driveway (Superchunk)

 

Partint de l’anecdòtic error a la guia telefònica del nom “Chunk” per Chuck Garrison, el primer bateria, i amb un prefix per diferenciar-se d'un grup de jazz amb el mateix nom, SUPERCHUNK és un quartet de Carolina del Nord, USA, en actiu des de la seva creació l'any 1989 pel cantant i guitarrista Mac McCaughan i la baixista Laura Ballance, la formació definitiva del qual, a partir del segon dels seus 13 LP (més alguns EP i recopilatoris) publicats (amb un llarg parèntesi entre el 2001 i el 2010), completen el guitarrista Jim Wilbur i el bateria Jon Wurster, qui, precisament en el darrer, Songs In The Key Of Yikes (2025), ha estat substituït per Laura King (ex Bad Fangs).

Un altre grup de culte amb un estil entre el power-pop i el punk-rock, amb reconegudes influències de coneguts nostres com Sonic Youth, DinosaurJr. o Hüsker Dü, que, malgrat rebre ofertes molt temptadores, sempre s'ha mantingut fidel al més pur estil DIY, publicant, després dels tres primers àlbums amb Matador, amb el seu propi segell, Merge Records, dirigit per McCaughan i Ballance, que ha esdevingut tota una referència del catàleg indie rock, amb una molt interessant discografia per a la que han comptat, des dels inicis, amb reconeguts productors com Steve Albini i Jim O'Rourke i, amb el temps, amb col·laboracions de músics també coneguts del blog com Stephin Merritt (de The MagneticFields), Owen Pallett, Sharon Van Etten, membres de TeenageFanclub (Raymond McGinley i Norman Blake), de Wye Oak (Jenn Wasner i Andy Stack), de Bat Fangs (Betsy Wright i l'esmentada King), o dels mateixos REM (Mike Mills).

Una brillant carrera de la que avui recordarem el seu quart llançament, Foolish (1994), el primer editat per la seva discogràfica, coproduït per la banda i Brian Paulson i masteritzat una mica precàriament a l'estudi domèstic d'Albini, i enregistrat en un moment particularment convuls, degut a la ruptura sentimental entre McCaughan i Ballance, com insinua la inquietant portada, obra d'aquesta, amb el dibuix d'una dona no gaire contenta, a la que, posteriorment, va afegir un conill penjant, el significat del qual desconec.

Son dotze tracks en varies de les que s'aborden les conseqüències del final d'aquesta relació, que es tradueix en un enfocament més ombrívol i emocionalment tens respecte als àlbums precedents, tot i que sense perdre la majestuositat melòdica que els caracteritza. Un disc en el que s'aprecien arranjaments més complexos des de la inicial Like A Fool, la següent i una de les meves preferides, The First Part (malgrat quedar el vocalista, per a mi, matusserament enfosquit pels instruments), Water Wings o la CdD, Driveway To Driveway.

Una malenconiosa composició, molt més lenta del que ens tenien acostumats i sustentada en llargues línies de guitarra, el videoclip de la qual s'inspira en la mítica pel·lícula estrenada aquí com Historias de Filadelfia (George Cukor, 1940), en el que Wurster, el bateria, interpreta el paper del bufó ric (Gary Grant), i McCaughan el noi rebel de classe baixa (James Stewart) amb el que competeix per l'afecte de Ballance (Katharine Hepburn al film), deixant per al guitarrista Wilbur el paper del majordom.

El tema més popular d'un disc, el 25è aniversari del qual van celebrar amb una reedició també molt recomanable en format acústic, Acoustic Foolish (2019), en l'enregistrament del qual van afegir les veus Katie Crutchfield (aka Waxahatchee) i l'esmentada Jenn Wasner, de Wye Oak.

- SUPERCHUNK. Driveway To Driveway. Foolish (1994).

La Grange (ZZ Top)

Demà passat, 19 de juliol, està prevista l'actuació al Poble Espanyol de Barcelona, en el marc del Festival Barts, de la banda texana ZZ TOP, un trio integrat des de la seva formació, l'any 1969, pel compositor principal, guitarrista i cantant Billy Gibbons, el baixista Dusty Hill i el bateria Frank Beard, la imatge del qual ha esdevingut icònica en base a la peculiar indumentària (vestits, barrets, ulleres de sol, barbes...) dels dos primers.

Una banda que, partint d'un so boogie, blues i hard rock en els seus primers cinc o sis àlbums, dels que en sobresurt el tercer, Tres Hombres (1973), va evolucionar cap al rock electrònic, amb forta presència de sintetitzadors, amb el que van guanyar força popularitat amb LP com Eliminator (1983), el vuitè, al temps que perdien alguns seguidors dels inicis, com jo mateix, per anar recuperant progressivament el seminal garage rock en la mitja dotzena següents, sense assolir, però, el nivell dels anys 70, fins que després d'una aturada obligada per una Hepatitis C de Hill, la publicació del 14è, Mescalero (2003), i trencar amb el seu manager i productor habitual, Bill Ham, van emprendre extenses gires mundials durant més de cinc anys, recollides en DVD com Live From Texas (2008) i Double Down Live (2009), sense enregistrar material nou.

Una tendència breument interrompuda pel fitxatge amb la discogràfica American Recording del famós productor Rick Rubin, i la publicació del quinzè disc, La Futura (2012), que tampoc no tindria continuïtat fins que, poc després de la mort sobtada mentre dormia de Hill, essent substituït per Elwood Francis, el seu tècnic de so des de feia més de 30 anys, publicarien el darrer del que en tinc constància, Raw (That Little Ol' Band From Texas) (2022), la BSO del documental del mateix nom, enregistrat per a Netflix el 2019, amb la formació original.

Com a CdD n'he triat una de l'esmentat Tres Hombres, un àlbum amb 10 tracks, enregistrat a Memphis, Tennessee, en una etapa en la que la banda encara no havia adoptat la distintiva estètica, amb l'esmentat Ham com a productor i amb Robin Brian i Terry Manning com a tècnics, al darrer dels quals devem la genialitat (no queda ben clar si intencionada o no) de concatenar les dues primeres, Waitin' For The Bus i Jesus Just Left Chicago, i del que en destaca la seqüenciada en vuitè lloc, o tercera de la cara B del vinil, La Grange.

Un tema acreditat als tres membres, amb el nom de la localitat texana a les afores de la qual es troba el bordell Chicken Ranch, amb un riff de guitarra, del que el mateix Gibbons en reconeix la influència del Boogie Chillen de John Lee Hooker (vegeu aquí), que ha creat escola fins a convertir-se, com he sentit a dir en algun lloc, en l'equivalent per al blues del Smoke On The Water, dels Deep Purple, per al heavy metal.

Una composició complementada amb una lírica críptica en la que s'esmenta una mena de cabana coneguda per les seves "noies maques", que captura l'essència de la cultura d'un lloc i una època en la que, hipòcritament, predominava una actitud relaxada cap a la vida nocturna i l'hedonisme i que, de ben segur, serà unes de les highlights del diumenge al Poble Espanyol.

- ZZ TOP. La Grange. Tres Hombres (1973).

 

Knockin' On Heaven's Door (Bob Dylan/Television)

 

Dylan Covers 17:

Efectivament, com els seguidors del blog haureu apreciat, la CdD de la setmana passada (vegeu aquí) ens evoca la coneguda Knockin' On Heaven's Door, el tema principal del disc de BOB DYLAN que, en realitat, és la BSO de la pel·lícula homònima Patt Garrett & Billy The Kid (Sam Peckinpah, 1973), protagonitzada per James Coburn i Kris Kristofferson, en la que es reserva un petit paper, el d'un personatge sense veu, anomenat Alias, per a l'autor.

Un àlbum en l'enregistrament del qual van participar músics de la categoria de Roger McGuinn (de The Byrds) i Bruce Langhorne a les guitarres, Booker T. Jones al baix, Byron Berline al violí o Jim Keltner a la bateria però perfectament prescindible de la discografia del de Duluth, amb 10 tracks, majoritàriament instrumentals, amb l'excepció de Billy, de la que en fa quatre variacions i la CdD d'avui, una de les més conegudes arreu del mon.

Una balada extremadament simple en la que descriu la mort per ferida de bala d'un ajudant del xèrif des d'una dimensió lírica típica del cantautor, a qui acompanya un cor de gospel que intensifica el dramatisme d'una escena d'un home "trucant a la porta del cel".

Una cançó que ha estat versionada per multitud d'intèrprets de tots els estils, en principi ideal per aquesta secció de Dylan Covers, però a la m'he resistit a causa de que la més coneguda de totes és la que van incloure els Guns N'Roses al seu àlbum Use Your Illusion II (1991), una banda que no és "sant de la meva devoció", que no ha estat protagonista, fins ara, de cap post en aquest blog, i, per aquest motiu, tampoc pot compartir-la amb l'original, honor que, després de descartar-ne d'impressionats com les d’Eric Clapton (que podeu escoltar aquí i aquí), Bob Marley (aquí), The Grateful Dead (aquí), U2 (aquí), Bryan Ferry (aquí) o The Sisters Of Mercy (aquí), m'he decidit per la que en van fer els TELEVISION.

Una interpretació en la que les guitarres de Tom Verlaine i Richard Lloyd capturen l'angoixa morbosa de l'original, però de la que es distancien significativament amb unes sòrdides atmosferes, desenvolupades en extenses jam sessions com la enregistrada l'any 1978 i publicada en el seu doble àlbum en directe, editat en format cassette, The Blow Up (1982).

- BOB DYLAN/TELEVISION. Knockin' On Heaven's Door. Patt Garrett & Billy The Kid (1973)/The Blow Up (1982).

For The First Time, Again (Tyler Ballgame)

 

Nascut com a Tyler Perry al minúscul estat de Rhode Island i havent abandonat els estudis de composició a la Berklee School of Music de Boston, Massachusetts, a causa d'una greu depressió i problemes d'imatge corporal pels que va requerir psicoteràpia, el nostre protagonista d'avui, als 29 anys, es va traslladar a Los Angeles, Califòrnia, per iniciar una nova vida.

I va ser allí, actuant en un d'aquells espais que s'anomenen de "micròfon obert", amb el nom artístic de TYLER BALLGAME -emulant irònicament el famós jugador de beisbol  dels Boston Red Sox Ted Williams, conegut com "Teddy Ballgame"- i que, indefectiblement, acabava interpretant el Crying del llegendari Roy Orbison,  que va cridar l'atenció d'un "conegut" nostre, Jonathan Rado, el multiinstrumentista de Foxygen, qui, juntament amb Ryan Pollie, va produir el seu àlbum de debut, For The First Time, Again (2026).

Un disc  musicalment entre l’indie-rock i l’alt-country, en l'enregistrament del qual, prioritzant mitjans analògics, amb la participació d’Amy Aileen a la bateria i Wayne Whitaker al baix, i amb el resultat d'un so que ens evoca les dècades dels anys 60 i 70 del segle passat, i amb una veu carismàtica que ha estat comparada amb l'esmentat Big O i a altres "coneguts" nostres com Randy Newman, Jeff Buckley, Richard Hawley o John Grant, amb dotze tracks en les que el de Nova Anglaterra, a base de melodies i harmonies tan precioses com emocionals les lletres, explora la importància de l'autoacceptació per assolir el renaixement personal.

Un LP -que els afortunats  assistents podran escoltar en directe demà al Vida 2026 Festival Internacional de Vilanova i La Geltrú (Garraf)- del que, a l'hora de triar-ne una per a CdD d'avui, he de confessar que m'ha costat decidir-me perquè n'està farcit de hits potencials com l'homònima que l'enceta i moltes més, com I Believe In Love, A Matter Of Taste, Got A New Car, You're Not My Baby Tonight...així que m'he acabat quedant amb la primera.

A For The First Time, Again descriu un amor perdut ("No puc esperar a tornar-te a conèixer per primera vegada" diu a la tornada) amb una balada iniciada amb una guitarra acústica i una bateria precedint una veu que, subtilment, va apujant el seu registre, per tornar-se a esvair de la mateixa manera. Un tema, al escoltar els dos primers versos del qual, la M., la meva dona em va dir: "Aquest començament em recorda molt a..." i ho deixo aquí, estic segur que els seguidors del blog ja sabreu a qui es referia. 

I els que no, doncs ho descobrireu el divendres que ve.

- TYLER BALLGAME. For The First Time, Again. For The First Time, Again (2026).

Midnight Train To Georgia (Gladys Knight & The Pips)

 

MN(I)O-19:

Amb el nom de pila de la cantant, seguit del mal nom d'un cosí, GLADYS KNIGHT & THE PIPS va ser un grup vocal de soul de Atlanta, Georgia, en el que la portentosa solista s'acompanyava de familiars com el seu germà Merald "Bubba" Knight i els seus cosins William Guest i Edward Patten que li aportaven, a més a més de les veus de fons, una impecable i distintiva coreografia.

Després de treballar per a diverses discogràfiques com Fury o Maxx Music, no va ser fins que els va contractar la famosa Motown que van obtenir un reconeixement massiu amb un dels molts temes que enregistraren del compositor i productor Norman Whitfield, I Heard It Through The Grapevine (1967), malauradament eclipsat a l'any següent per la versió que en faria Marvin Gaye en el disc In The Groove (1968), predecessor del mític (vegeu aquí) What's Going On (1971), i posteriorment, recordem-ho, els Creedence Clearwater Revival al Cosmos Factory (1970).

Una companyia que, com van fer altres artistes amb la controvertida deslocalització de Detroit a Los Angeles (com explicava aquí), i en la es percebien menystinguts a favor d'altres com The Supremes (sembla que amb una Diana Ross, aleshores parella del cap, Berry Gordy, temorosa de veure's eclipsada), The Temptations o el mateix Gaye, abandonarien per fitxar per Buddah Records, amb la que, de la mà del compositor Jim Weatherly, obtindrien el hit més conegut de la seva discografia, Midnight Train To Georgia. Un canvi que els va suposar dificultats contractuals que els van obligar a enregistrar en projectes paral·lels durant un temps, fins obtenir la resolució i un nou contracte amb Columbia, fins el 1987, any en el que la Gladys va iniciar definitivament una carrera en solitari que ha perdurat fins als primers anys del s. XX, orientada al R&B per a adults, el gospel i el jazz, en la que ha col·laborat amb múltiples cantants com Dionne Warwick, Stevie Wonder, Elton John, Patti LaBelle, Ray Charles, Chaka Khan, Frank Sinatra o, ejem!, Diana Ross, l'antiga rival, a més de participar en BSO de pel·lícules com  Claudine (John Barry, 1974), composada per Curtis Mayfield o Pipe Dreams (Steve Verona, 1976), en la que, a més a més, interpreta el paper protagonista femení.

Com a CdD era inevitable escollir l'esmentada Midnight Train To Georgia, la primera de les nou del seu onzè àlbum, Imagination (1973), cinc d'elles de Weatherly, en les que, a excepció de la preciosa I Can See Clearly Now, de Johnny Nash, interpretada pel seu germà "Bubba" (aquí), podem gaudir de la emotiva veu de la Gladys i dels brillants arranjaments orquestrals de Larry Wilcox, amb Tony Camillo com a productor principal, en un seguit de balades de sothern soul que ens evoquen un mite com Al Green, com I've Got To Use My Imagination, Best Thing That Ever Happened To Me o del seu autèntic emblema.

Una composició, interpretada en forma de crida-resposta i amb una destacada improvisació final, en la que una dona, l'amant de la qual ha fracassat en la seva intenció de triomfar a Hollywood ("L.A. va resultar massa per a l'home, va decidir tornar al mon que va deixar enrere, un lloc i un temps més senzills..."), es presta a acompanyar-lo de tornada ("Jo estaré amb ell, prefereixo viure al seu món que sense ell al meu..."), marxant en aquell "tren de mitjanit cap a Georgia".

- GLADYS KNIGHT & THE PIPS. Midnight Train To Georgia. Imagination (1973).