100 Horses/Cobra (Geese)

Amb el seu tercer àlbum, Getting Killed (2025), quart si contem l'autoeditat A Beautiful Memory (2018), accessible només per streaming, i precedit per Projector (2021) i 3D Country (2023), els novaiorquesos GEESE, dels que no havia sentit a parlar fins al passat mes de setembre, m'han sorprès com feia temps que no em passava.

Es tracta d'un grup d’indie-rock de Brooklyn, NY -integrat inicialment per una colla d'amics de l'institut, el lletrista, cantant, guitarrista, teclista i autèntic líder, Cameron Winter, -qui, per cert, a les acaballes del 2024 havia debutat en solitari amb el també reeixit Heavy Metal (2024), del que en parlarem el divendres que ve-, la guitarrista Emily Green, el baixista Dominic DiGesu, el bateria Max Bassin i un altre guitarrista, Foster Hudson, que deixaria la formació el 2024, als que sol acompanyar en les actuacions en directe el teclista Sam Revaz- el nom del qual, "Oques", s'inspira en el malnom de Goose ("Oca") amb el que anomenen a l'única fèmina del quartet.

Un darrer LP, l'ambigu títol del qual, en català "Assassinant", s'interpreta com una declaració d'intencions, com un acte de fer morir l'antic per obrir pas a noves idees, això sí, amb un bagatge d'influències que inclouen el post-punk, el psych i el prog-rock, que expressen en onze tracks d'estructura tan caòtica com passional és la seva interpretació, a la que la teatralitat i la peculiar dicció de la veu del frontman aporta una identitat que ajuda a redefinir alguna cosa més que una simple banda de guitarres.

Un disc enregistrat a Los Angeles, Califòrnia, coproduït amb Kenneth Blume III, conegut abans com Kenny Beats, en el qual, de la fusió d'estils aparentment divergents n'obtenen un resultat peculiarment eclèctic que, si em permeteu, goso qualificar d'experimental, capaç d'arrossegar a un estat de trànsit fins i tot als seguidors del blog més descreguts a l'escoltar peces com Trinidad, Cobra, Husbands, 100 Horses o Taxes.

I, com a mostra, a continuació podeu gaudir d'un set de tres temes, dos dels esmentats, 100 Horses, en el que el ritme avança amb una fúria controlada que, malgrat una percussió que t'arrossega i riffs a dojo,  mai no s'arriba a desbocar i Cobra, en el que la tensió continguda i la veu desemboquen en una espiral hipnòtica, gairebé delirant, i un tercer, a mode de bonus track no inclòs en el disc, que us sonarà, una versió del conegut You Get What You Give de New Radicals.

-GEESE. 100 Horses/Cobra. Getting Killed (2025).

 

By The Time I Get To Phoenix (Jimmy Webb/Johnny Rivers)

 

A propòsit de Jimmy Webb-1:

Amb el post d'avui iniciem una petita sèrie a propòsit d'un músic nord americà a qui hem esmentat un parell de vegades al blog, concretament com a autor de diversos hits per a The 5th Dimension o del tema per el que acabarien sent coneguts The Highwaymen, molt més reeixit com a compositor, sobretot durant la dècada dels 60 del s. XX, en un sol any de la qual, el 1968, va obtenir tres premis Grammy, als que dedicarem sengles CdD, que com a cantautor en solitari, carrera en la que ha publicat més d'una dotzena d'àlbums, en tres períodes separats amb intervals de fins a deu anys, en els que s'ha centrat en la creació de BSO per a pel·lícules i sèries de TV, un musical i, fins i tot ha escrit un llibre, dels que no tinc previst tractar.

Em refereixo a JIMMY WEBB, oriünd d'Oklahoma i criat a Los Angeles, Califòrnia, la vida del qual, inicialment treballant com a compositor per a grups de la discogràfica Motown com The Supremes, faria un gir de la mà de JOHNNY RIVERS, el futur productor dels esmentats The 5th Dimension, qui, en el seu LP Changes (1966), seria el primer d'enregistrar un tema, By The Time I Get To Phoenix, motiu pel que comparteix protagonisme a la CdD d'avui, tot i que la versió més coneguda del qual és la que va fer a l'any següent Glen Campbell i que, així mateix, han interpretat molts altres cantants com Isaac Hayes, en el seu aclamat Hot Buttered Soul (1969) -del que en parlarem algun dia a la secció MN(I)O- i "coneguts nostres" com Frank Sinatra, Four Tops, James Brown o , fins i tot, Nick Cave & The Bad Seeds en el seu àlbum de versions Kicking Against The Pricks (1986).

Una composició d'un estil allunyat al predominant al blog en la que l'autor, amb només 21 anys, relata el trencament de la relació sentimental amb una tal Suzy Horton (posteriorment Suzy Ronstadt, ja que s'acabaria casant amb un germà de Linda, la famosa cantant de pop-country-rock), a la que abandona i, mentre viatja en cotxe des de L.A. a la seva Oklahoma natal, va reflexionant: 

          Quan arribi a Phoenix ja s'haurà llevat

          Trobarà la nota que li vaig deixar a la porta...

          ...Quan arribi a Albuquerque ja estarà treballant...

         ... Quan arribi a Oklahoma ja estarà dormint...

Oferta i rebutjada per diversos intèrprets fins que el propietari de Sun City Records la utilitzaria per encetar el seu tercer LP, l'esmentat Changes, onze de les dotze tracks del qual son versions, a excepció de la setena, Poor Side Of Town, coescrita per Rivers i Lou Adler, el productor.

Tot seguit podem gaudir de les versions de l'autor i del primer que va creure en el tema, molt reeixit durant diverses dècades, però, sobretot, per la de Campbell, el popular cantant de country que protagonitzarà el pròxim post d'aquesta sèrie (i que, finalment, he decidir afegir i podeu també escoltar aquí), en el seu LP  homònim By The Time I Get To Phoenix (1967).

- JIMMY WEBB/JOHNNY RIVERS. By The Time I Get To Phoenix. Changes (1966).

Gravity Of The Situation (Vic Chesnutt)

 

El 25 de desembre del 2009, al cap d'uns dies en coma per ingerir una gran quantitat de psicofàrmacs, el cantautor de Jacksonville, Florida, VIC CHESNUTT moria en un hospital d'Athens, Geòrgia, ciutat on residia des de poc després de patir, amb 18 anys i sota els efectes de l'alcohol, un greu accident de trànsit que el mantindria postrat en cadira de rodes, tetraplègic, de per vida.

Una situació que va condicionar la seva existència, amb un marcat sentit de l'humor negre, una depressió crònica i freqüents recaigudes en l'addicció a la beguda que va anar, en part, superant amb la seva carrera musical, en la que va publicar dotzena i mitja de LP, els dos primers, Little (1990) i West Of Rome (1991), produïts pel seu mentor, Michael Stipe, el cantant dels REM, veí de la mateixa Athens.

Una discografia, per a l'enregistrament de la qual, acompanyant-se d'una guitarra acústica que interpretava dificultosament amb el parell de dits útils que li restaven i una harmònica, va comptar amb la col·laboració de multitud de músics, molts d'ells "coneguts" nostres, de la que en destacaria àlbums com Is The Actor Happy? (1995), The Salesman And Bernadette (1998), en el que participen els Lambchop i Emmylou Harris; Ghetto Bells (2005), amb els llegendaris Bill Friser i Van Dyke Parks; North Star Deserter (2006) o el darrer, Skitter On Take Off (2009), amb el meu estimat Jonathan Richman, molt més reconeguts per la crítica, que el considera un precursor de l'estil alt-country o, si hi preferiu, "americana", que comercialment, per el que, ni els ingressos per les vendes ni els tours, com els que el va portar a casa nostra el 1995 i el 2008, van ser suficients per sufragar les despeses del nefast sistema sanitari del seu país.

Una situació crítica pal·liada temporalment amb la publicació de Sweet Relief II: Gravity Of The Situation (1996), un disc d'homenatge amb versions de composicions seves a càrrec d'artistes també "coneguts" com la seva amiga Kristin Hersh (ex Throwing Muses), REM, The Smashing Pumpkins, Soul Asylum i altres com Garbage o Madonna, administrat i produït per la Sweet Relief Foundation, presidida per Victoria Williams, precisament la primera beneficiada per aquesta iniciativa a causa de patir la mateixa situació, provocada en aquest cas per una esclerosi múltiple, però insuficient a llarg termini, amb el que el deute va assolir uns inassumibles més de 50.000$ que, finalment i després de diverses temptatives, va comportar el suïcidi de James Victor Chesnutt, als 45 anys.

Un disc el subtítol del qual, "La gravetat de la situació", correspon al tema inicial dels 14 que conté Is The Actor Happy?, possiblement el seu millor disc o, si més no, el més accessible. Un àlbum produït per John Keane, farcit de delicades melodies amb arranjaments folk-rock que s'alternen amb impactants crescendos de guitarra i amb lletres tendres i punyents, sempre estremidores, de les que en destacaria algunes com Onion Soup, Guilty By Association (el duet amb M. Stipe que el tanca) o la carta de presentació, aquesta Gravity Of Situation que he triat com a CdD d'avui, de la que en podeu gaudir en aquesta emotiva interpretació, on l'acompanyen alguns dels músics esmentats.

- VIC CHESNUTT. Gravity Of  The Situation. Is The Actor Happy? (1995).

Changes (Alien Boy)

 

ALIEN BOY és una banda de rock de Portland (Oregon) liderada per la compositora, cantant i guitarrista Sonia Weber, habitualment acompanyada pel bateria Derek McNeil i diferents músics de la escena local en cada un dels tres LP que han publicat, Sleeping Lessons (2018) -que pren el títol de la cançó que obre el disc Wincing The Night Away (2007) d'uns "coneguts" nostres, The Shins)- Don't Know What I Am (2021) i You Wanna Fade? (2025), en aquest darrer, concretament, pels guitarristes Caleb Misclevitz i A.P. Fiedler.

Un tercer àlbum en el que, al seu distintiu pop-rock de guitarres (a l'estil jangle) carregades de pedals de fuzz amb tocs de shoegaze, embolcallant les melodies vocals sense arribar-les a aclaparar, hi incorporen sintetitzadors i caixes de ritmes que fan captar l'atenció del seu, cada vegada més nombrós, grup de fans, que segueix les emotives lletres amb les que la frontwoman canta sobre les seves inseguretats i dubtes al voltant de l'amor i el desamor.

Dotze tracks en tot just 45 minuts, per el que les podeu escoltar d'una tirada o, si aneu justos de temps, seleccioneu-ne algunes (que us encomanaran les ganes de seguir amb la resta) com I Broke My World, You Want Me Too o la CdD, Changes.

Una elaborada composició de rock vaporós, caixes de ritme incloses, amb estructures complexes i un pont en el que A.P. Fiedler es desboca a la lead guitar, en la que l'autora tracta d'identificar quan son necessaris els canvis (Changes), encara que no vinguin de gust, com diu a la tornada: "Els canvis em fan sentir fotuda, em fan perdre el control com si mai hagués de tornar a casa..."

               Changes got me feeling fucked up
               Got me freaking out like I'll never go home
               Changes got me feeling fucked up
               Got me freaking out, like I'll never be home again

- ALIEN BOY. Changes. You Wanna Fade? (2025).

How Do You Sleep? (John Lennon)

La CdD d'avui, com és habitual en aquestes dates (vegeu aquí), a tres dies del 45 aniversari del seu assassinat, està dedicada a JOHN LENNON, però, a diferència d'altres anys, he tingut molts dubtes a l'hora de publicar-la, no per la seva indiscutible qualitat musical sinó pel dolor que, com fan de The Beatles, em causa la seva lletra.

Em refereixo a How Do You Sleep? (Com pots dormir? en català), un dels temes més destacats d'un àlbum prou conegut dels seguidors del blog, Imagine (1971), en el que l'autor, amb la "inestimable" participació de la seva esposa, Yoko Ono, i del mànager, Allen Klein, passa comptes amb qui havia estat amic i coautor del millor catàleg de la història de la música pop-rock, Paul McCartney.

I tot va venir perquè en el segon disc d'aquest després de la ruptura dels fab four, Ram (1971), i concretament en el tema Too Many People, deixa anar alguna crítica, prou vetllada com per a passar desapercebuda al públic en general, quan li retreu el seu excessiu activisme polític dient "Too many people preaching practices" (Massa gent predicant pràctiques) o, responsabilitzant a la mateixa Yoko, "You took your lucky break and broke it in two" (Vas tenir el teu cop de sort i el vas partir en dos), a la que l'al·ludit, manifestament menys subtil, respon mostrant el seu ressentiment de forma explícita des del primer vers, en el que reivindica el seu protagonisme en un dels àlbums més emblemàtics: "So Sgt. Pepper took you by surprise..." (Així que Sergeant Pepper et va sorprendre...) i altres diatribes com quan es va especular erròniament sobre la seva mort: "Those freaks was right when they said you was dead" (Aquells monstres tenien raó quan van dir que t'havies mort) o burlant-se d'ell per viure del passat a costa de dues de les seves cançons, la arxifamosa Yesterday, amb els Beatles, i Another Day, el primer single en solitari de Macca: "The only thing you done was Yesterday and since you're gone you're just Another Day" (L'únic que vas fer fou Yesterday [ahir] i des de que te'n vas anar només ets Another Day [un día més]).

Una cançó, coproduïda per John, Yoko i Phil Spector, per a l'enregistrament de la qual va comptar, entre altres, amb "coneguts" nostres com George Harrison, que es marca un preciós solo a la slide guitar; del baixista Klaus Voormann, amic des de l'època d'Hamburg (i aquí), o d’Alan White, futur bateria dels Yes, substituint a un Ringo Starr que, a l'assabentar-se de la lletra, va preferir no intervenir en el projecte, deixant caure una frase que subscric: JA N'HI HA PROU, JOHN!

- JOHN LENNON. How Do You Sleep?. Imagine (1971).

 

The Times They Are a-Changin' (Bob Dylan/Micah P. Hinson)

Dylan Covers-14:

La cançó de BOB DYLAN d'avui, amb la seva corresponent cover, és el tema homònim del seu tercer LP, i primer amb tots de composició pròpia, The Times They Are a-Changin' (1964). Un disc que no figura, ni de lluny, entre els meus preferits del de Duluth, en el que, amb producció de Tom Wilson, interpreta deu temes acompanyant-se únicament de la guitarra acústica i l'harmònica, la temàtica dels quals transmet el seu gran compromís del moment amb les causes socials, criticant situacions com la pobresa o el racisme, esdevenint paradigma del que coneixem com a "cançó protesta".

Així, a North Country Blues, descriu l'empobriment d'un poble miner -potser de la seva mateixa Minnesota natal-  a causa de la deslocalització, amb paraules de la dona d'un treballador a l'atur: "It's much cheaper in the South American towns, where the miners work almost for nothing" (És més barat a Sud-Amèrica, on treballen gairebé per res); a Only A Pawn In Their Game com un polític sureny esbronca un blanc pobre dient-li "No et queixis, que tens més que els negres"; o a The Lonesome Death Of Hattie Carroll l'assassinat d'una dona negra de 51 anys per un jove blanc de 21, fill d'una família rica de Maryland, pel que fou condemnat a 6 mesos (sis!) de presó, però de les que en destaca la que l'enceta i titula, The Times They Are a-Changin'.

Una cançó que reflectia la sensació de frustració d'una generació de joves (molts dels quals poc després abraçarien la cultura hippie) davant les injustícies permeses pels seus governants però que, malauradament, segueix vigent en l'actualitat, tot i que, per a molts de nosaltres, aquella època en la que els canvis semblaven, no tan sols possibles, sinó irremeiables, és aigua passada i no n'albirem un retorn.

Un himne contracultural que, d'inici, interpel·la la gent en general a "admetre que les aigües han crescut i aviat estareu xops fins a l'os i, si voleu salvar el vostre temps, millor que comenceu a nedar o us enfonsareu com una pedra, perquè els temps estan canviant" per continua amb els escriptors i crítics, els polítics (senadors i congressistes, diu) i les mares i pares, per acabar amb un vers final d'aire bíblic que, resumint, diu que "la maledicció està llançada, el lent ara serà el més ràpid, l'ordre s'esvaeix i el primer serà l'últim perquè The Times They Are a-Changin'".

Una cançó icònica que avui escoltarem també en la versió que en fa MICAH P. HINSON al seu àlbum All Dressed Up And Smelling Strangers (2009), en el que, en el que inicialment havien de ser dos LP, el primer acompanyant-se només d'una guitarra acústica i el segon amb senzills arranjaments elèctrics, es fa seves 16 composicions d'altres músics, de les que en destacaré "només" les d'altres "coneguts del blog" com la de Dylan que avui ens ocupa; Suzanne, de Leonard Cohen i My Way, de Frank Sinatra, en el primer grup, i Stop The World, de Patsy Cline; Are You Lonesome Tonight? d’Elvis Presley; In The Pines, de Leadbelly però popularitzada després per Nirvana; You Didn't Have To Be So Nice, de The Lovin`Spoonful; Listen To Me, de Buddy Holly i While My Guitar Gently Weeps, de The Beatles, al segon.

Una cover que ben poc aporta a la original del mestre, excepte la intensitat i passió que hi posa, fins al punt de que la veu se li esquerda a Hinson unes quantes vegades, una imperfecció que no es molesta en corregir, el que afegeix més dramatisme a la interpretació.

Per cert, si el voleu escoltar en directe, sabeu que el xerrameca texà actua aquesta nit a la sala El Molino de Barcelona.

- BOB DYLAN/MICA P. HINSON. The Times They Are a-Changin'. The Times They Are a-Changin' (1964)/All Dressed Up And Smelling Strangers (2009).

 

A Thousand Beautiful Things (Annie Lennox)

A propòsit dels Eurythmics-3:

Al tercer post d'aquesta sèrie recordarem la carrera en solitari de l’ANNIE LENNOX, una de les millors cantants de soul blanques de tots els temps, iniciada a partir de la primera separació del reeixit duo que va formar amb en Dave Stewart  (vegeu aquí) amb el fantàstic àlbum de debut, Diva (1992), el de hits com Why o Precious, al que en va seguir un de versions, Medusa (1995), en el que, a més a més de la coneguda No More "I Love You's" (de The Lover Speaks), interpretava temes de "coneguts" del blog com Al Green (Take Me To The River), Procol Harum (A Whiter Shade Of Pale), Neil Young (Don't Let It Bring You Down), The Clash (Train In Vain), The Temptations (I Can't Get Nex To You), The Blue Nile (Downtown Lights), Bob Marley (Waiting In Vain), Paul Simon (Something To Ride) o The Psychedelic Furs (Heaven).

Una època en la que va prevaldre l'interès per formar una família i tenir cura de les seves dues filles, interrompuda amb la tornada dels Eurythmics amb la publicació de Peace (1999) i el conseqüent tour mundial (i aquí) i que reprendria amb el, per a mi, millor treball, Bare (2003), i altres que no he seguit amb gaire interès com Songs Of Mass Destruction (2007), el disc de nadales A Christmas Cornucopia (2010), un altre de versions, Nostalgia (2014), aquesta vegada de composicions de blues, soul i jazz interpretats abans per astres com Nina Simone, Billie Holiday, George Gershwin, Duke Ellington o Ray Charles o el darrer del que en tinc constància, Lepidoptera (2019), un EP instrumental en el que interpreta quatre temes al piano.

Uns àlbums com a solista que va compaginar amb la interpretació de temes per a BSO de pel·lícules com Dràcula de Bram Stoker (Francis Ford Coppola, 1992), American Beauty (Sam Mendes, 1999) o El Señor de los Anillos: El Retorno (Peter Jackson, 2003) així com la participació amb múltiples ONG i en projectes en defensa dels drets humans i de les dones, de la educació i contra la SIDA (i, actualment, contra la guerra de Gaza) pel que ha estat nomenada Embaixadora de Bona Voluntat per la UNESCO (2010) i Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic (2011).

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat Bare, en les 11 tracks del qual, com el seu títol ("Despullada"), així com la mateixa caràtula, indica, la escocesa, autora de totes elles, mostra sentiments profundament personals i emocionals al voltant de les situacions que ha viscut com a persona adulta, ja siguin ruptures, tragèdies personals de salut i altres crisis, expressades en forma de soul-pop amb subtils arranjaments electrònics.

Un àlbum que ben bé es pot escoltar com un conjunt entrelligat, dels temes del qual no se'n van editar singles i del que en destacaria alguns com Pavement Cracks, Honestly, Wonderful, The Saddest Song (I've Got) o la que l'inicia, i CdD d'avui, A Thousand Beautiful Things, en la que recorda motius pels que sentir-se agraïda: Cada dia escric la llista de raons per les quals encara crec que existeixen "Mil coses boniques", tot i que és difícil veure el got ple i no mig buit...

Una polaritat emocional que actua com a declaració d'intencions per a la resta del disc.

- ANNIE LENNOX. A Thousand Beautiful Things. Bare (2003).