Als seguidors de la CdD que encara escolteu música en format físic, sigui en vinil o CD, us sonarà d'haver llegit el nom de Megan Duffy als crèdits d'àlbums de coneguts del blog com The War On Drugs o Weyes Blood, però heu de saber que l'artista de Nova York, actualment resident a Los Angeles, Califòrnia, a més a més de formar part com a guitarrista de la banda que acompanya habitualment Kevin Mörby, té la seva pròpia formació, HAND HABITS, de la que n'és l'únic membre permanent.
Un projecte en el que, després de dos discos en solitari, Wildly Idle (2017) i placeholder (2019), més un altre, yes/and (2021) -us aclareixo que les minúscules dels títols no son errors tipogràfics- en col·laboració amb Joel Ford, abandona el format folk de cambra per, de la ma de la productora Sasami Ashworth (SASAMI) i el músic Kyle Thomas, conegut artísticament com King Tuff, endinsar-se en l’indie-pop d'autor en el recent Fun House (2021), un dels meus favorits de l'any passat.
Una obra farcida de mitjos tempos en els que, amb una interpretació continguda que defuig el dramatisme, demostra una gran sensibilitat per mostrar les seves reaccions en front de les adversitats, algunes d'elles derivades de la seva condició de persona trans (motiu pel que he procurat evitar el llenguatge binari al escriure aquest post).
Un disc que us recomano escoltar "a l'antiga", sencer i d'una tirada, però si només teniu temps per a un tastet no us perdeu la inicial, More Than Love, la segona i hit més destacat, Aquamarine (vegeu aquí), ni altres com Graves, Clean Air o Just To Hear You, una de les dues en les que participa un altre conegut, l'extraordinari Mike HadreasakaPerfume Genius. L'altra és la CdD d'avui, No Difference, en la que compta amb un còmplice més, James Krivchenia, el bateria dels no menys fantàstics Big Thief.
L'any 1994, dos amics de l'institut,
Jim Atkins i Tom Linton, cantants i guitarristes, reclutant pels
bars musicals de Mesa, un suburbi de Phoenix, Arizona, la secció rítmica
formada per Zach Lind a la bateria i Mich Porter, posteriorment
substituït per Rick Burch, van crear un grup musical, el nom del qual es
va inspirar en una anècdota familiar.
I no
va ser, contra el que es podria pensar, relacionada amb l'esmentat Jim, sinó amb un els germans petits de Tom, Jim i Ed, el
primer dels quals, de constitució més corpulenta, feia constantment la guitza
a l'altre, fins un dia que, fart d’ell, li va fer un dibuix a l'habitació que va
titular "Jimmy menjant-se el mon", el que va fer tanta gràcia al
quartet que van decidir anomenar-se així.
Una
banda que, des d'aleshores, ha publicat una desena d’àlbums, inicialment, amb
Linton com a cantant i compositor principal, propers al punk-rock però,
amb l’entrada del productor Mark Trombino i l'intercanvi de papers entre
aquest i Atkins, van evolucionar cap a composicions més sentides, musicalment
més complexes i amb major instrumentació, per el que se'ls ha col·locat
l'etiqueta, mai acceptada per ells, d’emo-rock, assolint un gran
reconeixement de la crítica, malauradament, i com sol passar, més que no
comercial, amb el seu tercer LP, Clarity (1999).
Un
èxit que, tot i haver-se quedat poc abans sense discogràfica amb motiu de
l’abandonament de Capitol Records del president Gary Gersh, qui havia apostat
personalment per ells, els arribaria amb el següent, Bleed America
(2001), amb una clara orientació cap al power-pop, amb un dels seus hits
més coneguts, The Middle (vegeu aquí).
Una
oportunitat que els JIMMY EAT WORLD van aprofitar per a un seguit de
gires mundials que van endarrerir el nou llançament, Futures (2004), ara
sense Trombino, a qui no recuperarien fins al setè disc, Invented
(2010), amb el que, com tampoc amb els tres posteriors, s'aproparien el
nivell de les publicacions del 1999 i el 2001.
Com
a CdD he triat un tema de Clarity, un disc que amb el pas dels anys ha
rebut el reconeixement que no va tenir quan va ser publicat (us sona allò de "disc de culte"?) i que ha exercit una gran influència en generacions
posteriors.
Un
àlbum amb tretze tracks, excepte la darrera de
les quals -Goodbye Sky Harbour, amb els dotze minuts finals
dels més de setze de durada – podeu escoltar d’una tirada, però de les en
destacaria la inicial, Table For Glasses, Just Watch The Fireworks, Blister,
la única cantada per Linton, i la que podeu escoltar tot seguit, Lucky
Denver Mint, a l'èxit de la qual no va ser aliena la seva elecció per a la
banda sonora de la pel·lículaNever Been Kissed,
estrenada aquí com a “Nunca me han besado” (Raja Gosnell, 1999), interpretada per
Drew Barrymore, que me’n guardaré prou de recomanar- vos.
-
JIMMY EAT WORLD. Lucy Denver Mint. Clarity (1999).
Continuant amb la iniciativa dels darrers anys de dedicar un cicle de post
a un determinat artista i, seguint amb la terminologia encetada en el darrer,
aquest 2022 tinc prevista una sèrie “A propòsit de LEONARD COHEN”, el
polifacètic escriptor i poeta canadenc, famós, però, arreu del mon com a
cantautor, la influència del qual en tota mena de músics, com anirem comprovant,
ha estat impressionant.
Autor d’una discografia en la que ens ha llegat una quinzena d’àlbums, més
de mitja dotzena, que repassarem en ordre cronològic, no haurien de faltar a
les nostres discoteques. Una obra concentrada entre el 1967 i el 1992, moment
en el que, aquest jueu de naixement, va abandonar qualsevol activitat artística per ingressar en un
monestir budista de Los Angeles, on va residir durant cinc anys, fins a ser
ordenat monjo.
Una carrera a la que va tornar el 2001, publicant un parell de discos més,
fins que el 2004 la seva filla Lorca (batejada en honor del seu admirat
poeta granadí, el que es comentarà en el seu dia) va detectar
irregularitats en la gestió del seu patrimoni per part de la seva
representant, Kelley Lynch, que el va deixar pràcticament arruïnat i el
va obligar, per a gaudi dels seus milions de fans, a tornar als estudis
i a la carretera, amb interminables gires arreu del mon, del que en van resultar
quatre LP originals més (un d’ells pòstum) i, com a mínim, dos directes
sensacionals que em reservo per al post final d'aquesta sèrie, previst gairebé
per d'aquí a un any.
Una sèrie que encetarem amb el meravellós debut, ja amb 33 anys complerts, Songs
Of Leonard Cohen (1968), un disc intimista en el que, amb una sòbria instrumentació, uns subtils arranjaments del productor John Simon i uns cors femenins que esdevindrien el seu segell d'identitat,
destaca la seva càlida veu, reflexionant de manera molt enginyosa al voltant de
l’amor, el sexe, les relacions personals i, molt esporàdicament, de política,
amb un èxit tan immediat com perdurable.
Deu tracks dels que en destacaria la icònica Suzanne (vegeu
aquí) que, paradoxalment havia gravat i popularitzar abans Judy Collins
(aquí), Stranger Song, Sisters Of Mercy o la CdD, So Long, Marianne.
Un tema amb el nom d’una noia noruega a la que va conèixer en una comunitat
d'artistes d'arreu del mon establerts a la illa grega de Hydra, a la que
defineix com la dona més bonica que hagi conegut mai, que li va inspirar
aquesta i altres cançons -com Bird On The Wire, el proper post
d'aquesta secció- i poemes, a qui va dedicar el seu tercer volum de poesia, Flors
per a Hitler (1964) i amb la que va conviure de manera intermitent i
tempestuosa durant set anys, ja sigui a la casa que es va comprar a l'illa, a
la seva Mont-real natal o a Nova York, concretament al
posteriorment mític Chelsea Hotel, del que tanmateix en
parlarem en una futura CdD.
- LEONARD COHEN. So Long, Marianne. Songs Of Leonard Cohen (1968).
Amb Seek Shelter
(2021), el cinquè treball des del seu debut el 2011, gravat als Namouche
Studios de Lisboa, ICEAGE, la banda danesa
liderada pel compositor, cantant i guitarrista Elias Bender Rønnenfelt, a qui acompanyen el guitarrista Johan
Surrballe Wieth,
el baixista Jakob Tvilling Pless i el bateria Dan Kjær
Nielsen, ha fet un pas més en la
seva evolució del post-punk dels seus inicis cap a un estil més
eclèctic, amb clares influències del rock clàssic amb reminiscències blues,
així com del brit pop, gràcies a la incorporació d'un guitarrista
addicional, Casper Morilla Fernández, del cor Lisboa Gospel
Collective i, sobretot, per la implicació del productor britànic,
actualment resident a Portugal, Peter Kember, akaSonic Boom.
Un àlbum amb nou tracks,
alguns dels quals, com High & Hurt, mantenen la tensió post-punk
primigènia, mentre d'altres, con Vendetta, ens conviden a la pista de
ball al més pur estil disco-house a la manera de Primal Scream,
però en el que abunden drames romàntics que ens evoquen Nick Cave,
com Love Kills Slowly, Gold City o la tortuosa The Holding Hand,
dels que he acabat triant com a CdD la inicial Shelter Song.
Una composició que commou pel
seu simbolisme religiós, accentuat per la participació de l'esmentat cor de gospel,
però a la que també s'entreveuen trets de pop-rock britànic de tots els
temps, des dels Oasis a The Rolling Stones, de la que en podeu gaudir en el videoclip oficial i en un recent concert a la seva Copenhagen natal.
Sempre he
pensat que a la NANCY SINATRA el seu cognom li va suposar alhora una
oportunitat per introduir-se en el negoci musical com una pesada llosa per les
continues comparacions en les que va estar sotmesa amb el seu pare, Frank
Sinatra, qui, des d'un principi, li va recomanar que busqués el seu propi
estil, mentre li posava al seu abast la discogràfica Reprise Records, de
la que n'era propietari.
Una carrera
que va començar dubitativament a l'ombra del seu progenitor però que va donar
un tomb gràcies a un personatge transcendental, el compositor i productor Lee
Hazlewood, qui li va canviar l'estil musical al mateix temps que la imatge,
ara més madura i atractiva, i qui li va composar expressament un hit que
la marcaria de per vida, These Boots Are Made For Walkin' (1966).
Un cançó que
formaria part de l'LP Boots (1966), el més reeixit d'una discografia,
sempre de la ma de Hazlewood, de la que en destacaria alguns com el segon, How
Does That Grab You (1966), el tercer, Nancy In London (1966) o el
cinquè, Sugar (1967), que li van donar tanta popularitat com per,
seguint els passos del patriarca, participar en algunes pel·lícules de la
mateixa productora familiar fins a la meitat dels anys 70 en que,
estrenada maternitat i per centrar-se en la cura dels seus fills, va abandonar
l'activitat artística, a la que no retornaria fins més de 20 anys després.
I
va ser amb One More Time (1995), el vuitè àlbum de la desena
que va gravar en solitari, als que n'hem d'afegir tres de duets amb el
mateix Hazlewood -amb qui mai no va perdre el contacte tot i el trasllat
d'aquest a Suècia, on va viure una bona part dels anys 70-, Nancy And Lee
(1968), Nancy And Lee Again (1972) i Nancy And Lee 3 (2004), el
mateix any en el que va publicar el penúltim disc original -el darrer seria Shifting
Gears (2013), l'únic sense el seu mentor, traspassat el 2007 a conseqüència
d'un càncer renal-, l'homònim Nancy Sinatra (2004), en el que va contar
amb la col·laboració d'admiradors seus i que els seguidors del blog
coneixeu bé, com U2, Sonic Youth, Jon Spencer, Calexico,
Jarvis Cocker (de Pulp) o Steven Van Zandt, "Little
Steven", el guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen,
cada un dels quals va composar un tema per a ella.
Conscient de
que la majoria de joves lectors d'aquest post no haureu ni sentit a parlar de
la filla primogènita de qui tots coneixem com "la Veu", us proposo
escoltar detingudament el disc recopilatori editat fa només uns mesos, Start
Walkin' 1965-1976 (2021), en el que, en format CD o doble vinil, trobareu
23 tracks triades de la seva discografia pretèrita, ja sigui en
solitari, com la inicial Bang Bang (My Baby Shot Me Down), una ensopida
versió del tema que Sonny Bono va composar per a la seva esposa Cher;
la històrica These Boots..., Sugar Town, How Does That Grab You, Darlin;
Friday's Child, You Only Live Twice -de la banda sonora de la
famosa pel·lícula homònima de James Bond, l'agent 007 (Lewis
Gilbert, 1967)- o formant duet amb Hazlewwod com Some Velvet
Morning, Lady Bird, Jackson, Paris Summer, Down From Dover, una versió de
la famosa cantant de countryDolly Parton, o la que tanca la
selecció, (L'été Indien) Indian Summer.
Una
col·lecció a la que només hi trobo a faltar la que seria la cirereta del
pastís, Somethin' Stupid, la versió del tema de Carson Parks (que
podeu escoltar aquí), l'absència de la qual ho jutifica el que la gravació
s'hauria d'acreditar ni més ni menys que a Frank i Nancy Sinatra.
Si heu
llegit fins aquí no cal que us digui quina és la CdD escollida per avui, un
tema molt representatiu de l'empoderament femení (quan aquest terme encara no
s'havia fet popular), fins i tot amb trets sadomasquistes quan, després
d'anunciar inocentment a la seva infidel parella que "aquestes botes estan
fetes per a caminar", li deixa anar "One of these days these boots
are gonna walk all over you" (un dia d'aquest aquestes botes caminaran
per sobre teu), amenaça que s'accentuava per la posada en escena vestida amb
una suggeridora minifaldilla i botes de cuir, que va representar tota una fita
eròtica en el seu moment.
- NANCY
SINATRA. These Boots Are Made For Walkin'. Boots (1966)/Start Walkin'
1965-1976 (2021).
ALTIN GÜN, en turc, "Dia daurat", és un grup musical d'Amsterdam, liderat
pel baixista Jasper Verhulst, que, si bé en els seus dos primers LP, On
(2018) i l'aclamat Gece (2019), reinterpretaven el folk
d'Anatòlia barrejant instruments tradicionals com el bağlama amb
occidentals com el baix i la guitarra elèctrica de l'altre membre fundador, Ben
Rider, amb un resultat proper al funk i al rock psicodèlic
(àcid-folk com també n'hi diuen), en el següent, Yol (2021), ara
amb majoria de composicions originals, en detriment de les versions de temes
populars, incorporen bateries (Nic Mauskovic primer i Daniel Smienk
posteriorment) i percussió (Gino Groeneved) electròniques i
sintetitzadors que l'apropen al synth-pop dels 80's, i tot
això cantat en turc, gràcies als dos magnífics vocalistes, el polivalent Erdinç
Ecevit Yildiz, qui també interpreta l'esmenta bağlama, i la tanmateix
teclista Merve Dasdemir.
Un àlbum, el títol del qual
significa "carretera" en català, que ha fet furor no només entre la
nombrosa comunitat turca dels Països Baixos sinó també entre la autòctona, tot
i què, potser pel motiu d'haver estat composat a distància, compartint els
fitxers per internet amb motiu del confinament per la pandèmia Covid-19,
ha resultat molt més malenconiós i ombrívol respecte a les autèntiques
explosions de so que van representar els dos precedents.
Un disc la gravació del qual,
mesclat per Asa Moto, ha estat per ells un autèntic laboratori musical i
del que en van quedar tan satisfets que, pocs mesos després, n'han publicat un
altre, Âlem (2021), disponible exclusivament en Bandcamp, els
beneficis del qual asseguren que aniran destinats a l'ONG Earth
Today.
Com a CdD he triat Ordunun Dereleri (“Corrents
de l'exèrcit”), la que enceta l'esmentat Yol, en la que, amb un tempo
lent i suau basat en una línia de sintetitzador vintage
(un Suziki Omnichord, concretament), Ecevit ens explica una
trista història d'amor que no acaba gaire bé, i de la que en podem gaudir encara
que no coneguem el seu idioma.
Un vídeo del tema original al
que he afegit, a mena de bonus tracks, un mini concert de quatre temes
que inclou la CdD, en segon lloc; Leyla, un tema tradicional inclòs a
l'LP Gece, en el tercer, i dos del darrer Âlem, el primer i el
quart, Kikasa Kisas i Badi Sabah Olmadan, respectivament.
Avui acomiadarem l’any trencant
motllos amb aquesta banda d'un estil tan personal i allunyat de l'habitual de
la CdD però amb un so prou internacional com per agradar, en la meva opinió, als
seguidors del blog i a una la àmplia audiència amant del pop
contemporani.
Als seguidors del blog
interessats per l'origen del curiós nom dels protagonistes d'avui, que fa
referència a un plat ben habitual de les nostres taules com son les
"patates fregides", us diré que tot va venir d'una confusió quan,
a l'escoltar a classe d’espanyol l’expressió PAPAS FRITAS, les seves
oïdes anglosaxones van interpretar POP HAS FREED US, és a dir, "el pop
(la música, no el mol·lusc, evidentment) ens ha alliberat", el que
els va fer tanta gràcia que la van escollir com a nom artístic.
Un power-trio format
per dos amics de Delaware, el guitarrista Tony Goddess i la bateria Shivika
Asthana, i un company de la Universitat de Somerville, Massachusetts, el
baixista Keith Gendel, amb la única intenció de tocar i, sense cap
pretensió, passar-s'ho bé mentre finalitzaven els estudis però amb un
resultat tan espectacular des del seu debut homònim, Papas Fritas (1995)
que, ampliant la formació amb Chris Colthart un altre guitarrista,
i Donna Coppola als teclats i la percussió. van acabar girant pels USA i
bona part d'Europa, i publicant un parell d'àlbums més, Helioself
(1997), i Buildings And Grounds (2000), plens d'harmonies memorables a
tres veus i lletres optimistes en la línia del meu estimat Jonathan Richman.
No obstant, Asthana i Gendel
van acabar els seus respectius estudis de Salut Pública i Arquitectura,
activitats a les que es van dedicar professionalment i només Goddess, el
compositor principal, va seguir en el mon de la música amb projectes diversos,
sense que em consti més que una tímida reunió el 2011, amb diverses actuacions
en festivals però sense publicar material nou.
He pensat que, en les dates i
els temps que corren, aniria bé una mica d'optimisme, per el que us recomano
escoltar el seminal Papas Fritas, amb tretze tracks en 35 minuts,
amb perles com Wild Life, Passion Play, la única amb arranjament de
cordes, Kids Don't Mind o la que he triat com a CdD, Explain, amb
un inici discret i una instrumentació creixent donant suport a la veu
d'Asthana que culmina en aquests
