Transference #2 (Madee)

 

A propòsit de...Ramón Rodríguez -3:

En el tercer i darrer dels post, publicats en ordre cronològic invers, de la sèrie "A propòsit de Ramón Rodríguez" recordarem la seva etapa inicial liderant un dels grups més icònics de l’indie-rock català, tot i que cantat en anglès, de principis del segle XXI.

Parlem de MADEE, la banda fundada a Cabrils (Maresme), per l'esmentat lletrista, guitarrista i cantant - i propietari dels estudis Cydonia Records- amb el bateria Lluís Cots i el baixista Pep Masiques, als quals s'hi afegirien els germans Capi i Adam Vives, també guitarristes, que en un lustre d'existència es convertiren en un grup de culte per a tota una generació de seguidors del rock alternatiu.

Un combo que debutaria amb el fantàstic Songs From Cydonia (2002), que incorporaria al teclista Marc Prats en el segon, Secret Chamber (2003) i tocaria el sostre de l’emo-rock de casa nostra amb Orion Belt (2004). Un àlbum molt ben acollit per la crítica que tindria un efecte negatiu sobre la banda, amb diversos projectes paral·lels -com el que ja coneixeu de The New Raemon (vegeu aquí)- que van posar en perill la seva continuïtat, circumstància que semblava superada amb la publicació, tres anys després, del meu preferit, L'Antarctica (2007). Un miratge al cap i a la fi, perquè poc després ho deixarien fins que, per a sorpresa dels seus fans, aprofitant els mesos de confinament a causa de la pandèmia de la Covid-19, han tornat, 14 anys després i amb BCore, el segell de sempre, amb un nou treball, Eternity Mingled With The Sea (2021), amb el canvi de Cots pel jove Antonio Postius, qui va ser el primer bateria de Mourn, els protagonistes del primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí) i amb la particularitat de que ara RR ha deixat les lletres en mans del fotògraf i poeta americà Mark Swanson.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat L'Antarctica, un disc produït per Santi García als Ultramarinos Costa Brava Studios de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), amb nous arranjaments, que inclouen instruments de corda i vent, amb un resultat musicalment més pop-rock que l'anterior, amb el que aconsegueixen proporcionar una mica d'esperança a una obra literàriament igual de trista, amb deu tracks conceptuals sobre l'aïllament i el dolor que provoca una ruptura amorosa, el primer dels quals, Transference #2, s'inicia amb unes notes de piano que de seguida ens fan intuir per on anirà la resta.

 - MADEE. Transference #2. L'Antarctica (2007).

You're Not Always On My Mind (Quivers)

 

L'inici del post de fa 15 dies: "Una vegada més ens arriba, des de les antípodes, un interessant grup d’indie-rock..." podria valer pel d'avui, amb la diferència que en aquesta ocasió els protagonistes no venen de Brisbane (vegeu aquí) sinó de Melbourne.

Els QUIVERS, oriünds de Hobart, Tasmània, i residents a la capital de l’estat de Victòria, son un quartet liderat pel cantautor i guitarrista Sam Nicholson, a qui acompanyen un altre guitarrista, Michael Panton i la secció rítmica formada per la baixista Bella Quinlan i la bateria Holly Thomas, labor que ambdues complementen, com si d'un instrument més es tractés, amb uns fantàstics cors.

Una banda que amb el segon àlbum, Golden Doubt (2021), han superat amb escreix les expectatives creades pel seu debut, We’ll Go Riding On The Hearses (2018). Un disc de power-pop o, si ho preferiu, jangle-pop, amb estructures senzilles i melodies irresistibles i amb lletres malenconioses i ombrívoles amb les que l'autor, a mode de teràpia de grup, intenta superar la recent mort per ofegament del seu germà, a les que les harmonies vocals de les esmentades Quinlan i Thomas aporten una mica d’esperança i llum.

Un LP en el es nota la seva admiració per bandes conegudes del blog com REM, The Smits, Echo & The Bunnymen, The Cure, Big Star, Teenage Fanclub o, venint d’on venen, The Go-Betweens, però que, de la ma del productor Matthew Redlich, té prou qualitat i personalitat com per a captivar als fans d'aquest estil, com jo mateix.

Un àlbum amb 10 tracks, el primer dels quals, Gutters Of Love, és un compendi del que esmentava, guitarres brillants, melodies i harmonies celestials, estructura que es repeteix en les següents, When It Breaks, Hold You Back...o la CdD, You're Not Always On My Mind, publicada com a single el 2019, a la tornada de la qual us convido a afegir-vos, ja veureu que no us costarà gens:

 

          And I'm, I'm, I'm missing you

          I'm, I'm, I'm mising you

 

- QUIVERS. You're Not Always On My Mind. Golden Doubt (2021).

Give Peace A Chance (Plastic Ono Band)

 

La CdD d'avui il·lustra com poques la complexa personalitat del seu autor, John Lennon, de l'assassinat del qual en farà 41 anys el proper dimecres. Un personatge pacifista, idealista fins a la ingenuïtat, contradictori i excèntric que, d'acord amb la seva flamant esposa, Yoko Ono, van decidir denunciar la guerra del Vietnam celebrant el seu viatge de noces enllitant-se durant una setmana a l'Hotel Hilton d'Amsterdam (bed-in for peace, se’n va dir), iniciativa que va tenir tant ressò (vegeu aquí) que, poc després van voler-la repetir a Nova York però, davant la impossibilitat d'entrar al país per un delicte de possessió de marihuana, ho van fer al veí Canada.

Concretament a la suite 1742 de l'Hotel Queen Elizabeth (actualment Fairmont) de Montreal, Quebec, on, a la pregunta d'un periodista sobre les seves intencions, va respondre:

          “Tot el que diem és doneu una oportunitat a la pau”

I li va agradar tant la frase que va decidir fer-ne una cançó, que gravarien allí mateix, sense sortir del llit, amb el productor André Perry, que va portar micros i un equip de 4 pistes, acompanyats d'un seguit de periodistes, músics, amics i personalitats tan diverses com Allen Ginsberg, Petula Clark, Timothy Leary i la seva esposa  Rosemary o el guitarrista Tommy Smothers.

Un enregistrament  informal, amb un parell de guitarres acústiques (Lennon i Smothers) i una mínima percussió (Perry i Kyoko Chan Cox, la filla de 6 anys de Yoko), amb uns cors d'afeccionats picant de mans i en un espai amb mala sonoritat amb un resultat mediocre que Perry acabaria millorant al seu estudi, fet i fet el primer single publicat per un beatle en solitari, tot i què sota el nom de PLASTIC ONO BAND, amb el quartet encara en actiu i així, per conveni, acreditat a Lennon/McCartney, que esdevindria un himne contracultural i antibel·licista, precedint en un parell d'anys a l'icònic Imagine (vegeu aquí), amb aquest missatge tan senzill:

          All we are saving is give peace a chance 

- PLASTIC ONO BAND. Give Peace A Chance (1969).

In The Stone (The Goon Sax)

 

Una vegada més ens arriba, des de les antípodes, un interessant grup d’indie-rock, THE GOON SAX. Un trio creat a Brisbane, Austràlia, pel teclista James Harrison i el guitarrista Louis Forster, el fill de Robert Foster, el cofundador de The Go-Betweens, als quals es va afegir posteriorment la baterista Riley Jones, que després de dos discos tan interessants com Up To Anything (2016) i We're Not Talking (2018), s'han superat amb el recent Mirror II (2021), en part per la labor del productor John Parish, un habitual del blog.

Un àlbum amb 10 tracks, la composició, incloent per primera vegada a la Jones, i la interpretació vocal de les quals es reparteix equitativament entre els membres, en les que, sense renunciar a la influència de grans grups de la dècada dels 80 i 90 com els mateixos Go-Betweens, Yo La Tengo o Talking Heads, cadascun aporta el seu toc personal. Així, podem distingir el crit en la més pura línia post-punk de Foster a In The Stone o Psychic, l'accent narcotitzant del pop melòdic de Riley a Tag o Desire i, sobretot, l'atordiment de Harrison, fonamentalment perquè, si escolteu temes com Temples o Carpetry, comprovareu que desafina més que una esquella, però sempre mantenint una coherència, tan en l'aspecte musical com en les lletres, al voltant de la problemàtica juvenil, no en va quan debutaren encara estudiaven a l'institut.

Com a CdD he triat la pista número 1,  l'esmentada In The Stone, en la que Foster i Riley descriuen una relació trencada amb una música tan fantasmagòrica i una tornada tan trista (No hauries semblat tan decebuda quan vaig trucar si haguessis desat el meu número al teu telèfon...) com bonica:

          Didn't have to sound so disappointed when I called

          If you had ever saved my number in your phone...

 Comproveu-ho.

 - THE GOON SAX. In The Stone. Mirror II (2021).

Only Shallow (My Bloody Valentine)

Amb un nom inspirat en una pel·lícula de terror canadenca, dirigida per George Mihalka el 1981, de la qual en va fer un remake l'americà Patrick Lussier el 2009, MY BLOODY VALENTINE, és un grup de Dublín, Irlanda, liderat pel guitarrista americà Kevin Shields, que deu gran part de la seva popularitat al seu segon LP, Loveless (1991).

Un àlbum paradigma d’un estil caracteritzat per uns ambients extremadament densos en base a unes guitarres distorsionades, amb afinacions alternatives, amb profusió de reverb i de l'ús del trèmolo, amb samples a dojo i unes parts vocals, repartides entre Shields i Bilinda Butcher, mesclades a un volum tan baix que resulten incomprensibles.

Un so únic i característic al que, als escenaris, afegien la particularitat d’interpretar-lo amb una absoluta manca de moviment, amb una actitud com d’estar "mirant-se les sabates", per el que la premsa no va trigar a definir com a "shoegazing" i que va influir en multitud de bandes posteriors.

Un disc la gravació del qual, majoritàriament en format “monoaural”, va suposar un enorme esforç, al llarg de diversos anys, amb la participació de més d'una dotzena d’enginyers de so i múltiples dificultats tècniques -derivades del perfeccionisme d’un erràtic Shields, que va emprar fins a dinou estudis- i mèdiques, com el "tinnitus" que va afectar a diversos músics, a conseqüència del volum  en el que interpretaven, que va rebre una entusiasta atenció de la crítica musical de la època, al temps que arruïnava la discogràfica, Creation Records, que no va recuperar, ni de lluny, la inversió econòmica efectuada i que, a la llarga, comportaria tanmateix la dissolució del grup.

Un fet que va donar lloc a projectes alternatius de cadascun dels membres, amb el mateix Shields col·laborant amb coneguts del blog com Dinosaur Jr, Yo La Tengo o Primal Scream, a més a més de a contribuir a la banda sonora del film Lost In Translation (Sofia Coppola, 2003), fins a la seva sorprenent reaparició, 22 anys després, amb el també aclamat mbv (2013). Una tornada efímera que sembla que està a punt de reactivar-se aquest 2021 que acabem i que té a tots els seus incondicionals a la expectativa.

Com a CdD he triat Only Shallow, una de les dues en les que participa el bateria i cofundador de la banda, Colm Ó Cíosóig, aleshores amb problemes de salut, i que enceta aquest disc de culte, en la que la guitarra del líder planeja al llarg del tema, caracteritzat per l'ús intensiu de la barra de trèmolo i un riff que no us podreu treure del cap.

 - MY BLOODY VALENTINE. Only Shallow. Loveless (1991).

Spirit In The Sky (Norman Greenbaum)

 

Natural de Massachusetts, va ser a Los Angeles, Califòrnia, on el cantautor NORMAN GREENBAUM va obtenir un èxit impressionat amb el seu disc de debut en solitari, Spirit In The Sky (1969), gràcies exclusivament al tercer single de l'àlbum que es va editar, després del nul ressò dels dos anteriors.

Un tema de títol homònim, descartat inicialment tant per la seva llarga durada, lleugerament superior als quatre minuts, com per la temàtica religiosa, d'inspiració cristiana, el que resulta sorprenent en un  autor criat en la religió jueva ortodoxa, pel que potser s'hauria de reinterpretar com una sàtira a la creença del més enllà.

Una cançó basada en un riff de guitarra, concretament una Fender Telecaster, amb el reverb que li proporciona la connexió a una caixa de fuzz, que combina el hard-rock i la psicodèlia amb el gospel (estil del que el songwriter reconeixia no tenir-ne cap noció), acompanyada per la clàssica secció de guitarra-baix-bateria i el cor  de veus de The Stovall Sisters, el trio de Oakland, Oregó, que el productor, Erik Jacobsen, va posar a la seva disposició.

Una composició que li va reportar gran popularitat però que no va tenir continuïtat en els dos LP següents, esdevenint paradigma del que, en la industria musical, es coneix com a “one-hit wonder”, de tal manera que el bo de Greenbaum, arruïnat i divorciat, va haver de guanyar-se la vida amb múltiples feines, entre elles de cuiner en una cadena d’hamburgueseries.

Però el destí li tenia preparada la sorpresa de que, vint anys després, la cançó, de la mà de Nike, va ser recuperada per a diversos anuncis comercials i, al llarg del temps, per a bandes sonores de més de 30 pel·lícules -entre elles Apollo 13 (Ron Howard, 1995) i Ocean’s Eleven (Steven Soderbergh, 2001)-, per ser versionada per multitud d’artistes i, el més graciós, per a ser interpretada en molts funerals -per allò que diu de que “quan em mori aniré a un lloc millor i el meu esperit pujarà al cel” (Spirit In The Sky)-, el que li proporciona al nostre heroi d’avui prou dividends, si més no, per viure còmodament de renda a la seva granja de Petaluma, Califòrnia, i, de tant en tant, a mode de distracció, promocionar algun que altre concert.

Una cançó de la que en vaig gaudir en el seu moment i que, cada vegada que la torno a escoltar, el característic so de la guitarra em recorda el de les cigales que, a l'estiu, se senten pels camps de la meva estimada Terra Alta.

 

- NORMAN GREENBAUM, Spirit In The Sky. Spirit In The Sky (1969).

Yes You Do (DeWolff)

 

Paradigma de precocitat, el germans Pablo (guitarrista i cantant) i Luka Van de Poel (bateria) i el seu amic Robin Piso (teclats i veu), amb 16, 14 i 17 anys, respectivament, van formar una banda, per al nom de la qual, DeWolff, es van inspirar en el personatge del Senyor Llop, interpretat per Harvey Keitel a la pel·lícula Pulp Fiction (Quentin Tarantino, 1994).

Un grup que, partint del hard rock dels anys 70, amb tocs de psicodèlia i blues, amb referents com Deep Purple o Led Zeppelin, evoluciona  cap al southern rock americà de The Allman Brothers Band i altres, al llarg dels seus vuit àlbums d'estudi més dos en directe i un quants singles més en dotze anys, dels que en destacaria, per sobre del seminal Strange Fruits And Undiscovered Plants (2009), el cinquè, Roux-Ga-Roux (2016) i el sisè, Thrust (2018), i el recent Wolffpack (2021), gravat en ple confinament per la pandèmia de la Covid-19.

Un disc en el que el trio, acompanyat de diversos músics neerlandesos com ells i australians, pocs coneguts encara a casa nostra, actualitzen uns estils que em van marcar quan jo tenia la seva edat, amb una combinació de riffs de guitarra i línies d'orgue, Hammond per a més senyes, i uns jocs de veus de reminiscències soul, espectaculars, al que contribueix una producció en la que es prioritza el mode analògic de la que en resulta un so meravellosament real. 

Deu tracks que se us passaran volant, dels que m'agraden especialment Sweet Loretta, amb el plus de feeling que hi aporta la convidada Judy Blank; Half Of Your Love, Bona Fide o la que inicia el disc, i CdD d'avui, Yes You Do, en la que aquest tres fins fa poc imberbes demostren gran perícia amb el seus respectius instruments.

 - DeWolff. Yes You Do. Wolffpack (2021).